No hi ha res “prefixat”; tot és pur atzar, se’ns diu. Nogensmenys, pel que fa a l’evolució, se’ns informa que l’ésser humà ha adquirit trets que el distingeixen de la resta dels animals (gran descobriment, com hi ha món!). Ara, no ens féssim il·lusions: “el mecanisme que ho ha fet possible és el mateix que
[Tota activitat moderna és dominada i governada per mites en forma d’ideologies (Paul Valéry)] La profunda i obscura comprensió que durant el passat segle i mig del temps aparent hem experimentat de ser en un lent canvi d’era es mostra en la forma en què l’art (especialment la pintura) materialitza i transmet una nova manera
[Lucius Quinctus Cincinnatus (segle -V) va ser senador romà d’origen patrici i persistent enemic dels drets dels plebeus. Cònsol “suffectus” en -460), dos anys després obté poders dictatorials a fi de salvar el cònsol Minucius Esquilinus, assetjat pels eques i volscos al Mons Algidus. Més tard, va renunciar a la dictadura i va marxar a
Elle est retrouvée. Quoi? – L’Éternité. C’est la mer mêlée Au soleil. (Alchimie du Verbe – Une Saison en Enfer – Arthur Rimbaud) Què seria del món sense la “alquímia del verb” de Rimbaud? Què, sense la poesia de la mirada? Perquè, hem d’acceptar que el món (i no és una metàfora) només és per
El coneixement acumulat durant mil·lennis de recerca, observació i deducció ens fa poder presumir de posseir un cos suficient de dades per a afirmar, amb força seguretat, que som capaços de donar explicació de nosaltres mateixos i de l’univers. Així, el fet d’haver estat refutada l’afirmació d’Auguste Comte en el sentit que “mai podrem conèixer
Com narra Plutarc al capítol XVII i següents de Alcibíades, dins Coriolà i Alcibíades de les Vides Paral·leles, l’any -415 aquest individu mou guerra amb la intenció d’emparar-se de Sicília, territori cobejat pels atenesos almenys des dels temps de Pèricles. L’expedició acaba catastròficament en part perquè (enmig de la guerra) Alcibíades és convocat a Atenes
Eventualment, quelcom superior al jo diu prou i l’intima a acabar la tragicomèdia: o bé finint l’aparent presència temporal o, potser, esclatant i fugint dispers pels misteriosos camps de les seves infinites parts originals. És evident la borrosa qualitat de la frontera que convencionalment separa la “realitat” de… com n’hauríem de dir? Fantasia, potser? Ben
[Ambdós naixements de l’individu i l’espècie són parts iguals d’aqueixa gran successió de fenòmens que el nostre esperit refusa considerar com a obra del cec atzar. – Charles Darwin – L’origen de l’home i la selecció pel que fa al sexe – Capítol 21 – 1871.] Darwin (a l’obra citada) ja ens feia veure clarament
La infinitat (literalment) d’esdeveniments inscrits en una mena de “registre” fora del temps “ocorre” en temps i lloc oportú quan després de determinades vicissituds s’acompleixen vells inicis; fets que eren insignificants adquireixen ple sentit a la llum de nous fets i comprenem, finalment, la raó amagada de desenvolupaments particulars. Un hipotètic observador omniscient comprendria, per
És lluny de ser evident l’existència d’un món objectiu. Només hi ha (essent optimistes) la “superposició” de sis o set mil milions de subjectivitats. En efecte, allò que podríem anomenar “entrellaçament” d’una multitud de visions “personals” és tot el que hi ha. Segons els sacerdots de la ciutat de Tebes, a l’antic Egipte, no existeix
Com ens fa saber Ernest Renan en el seu interesantíssim, prolix i documentat treball sobre els orígens del cristianisme, a la ciutat de Filipos (on va tenir lloc un segle abans la decisiva batalla entre els “tàndems” Marc Antoni/Octavi i Brutus/Cassi que havia de canviar políticament l’aspecte del món) hi va succeir un altre fet
Prou curiosament, l’univers és mesurable i susceptible de comprensió. Com deia Einstein, el més incomprensible de l’univers és que sigui comprensible. En efecte, en un món en el qual finalment (després d’ardus esforços) pot ser calculada l’edat de la Terra, el Sistema Solar, galàxies, etc. i arribar a la (entre sublim i estranya) idea del
És evident que hi ha “idees”, és a dir, conceptes profunds que segueixen camins amagats a través del curs aparent d’aquest absolut misteri que anomenem “temps”. Per si calia, doncs, una demostració del mar d’autoenganys en què s’enfonsa el materialisme, vet aquí al rescat el temps, que només pot ser expressat i mig entès per
El colpidor paral·lelisme de diverses tradicions religioses arreu del món, expressades per mitjà de mites similars, revela el rerefons d’allò que (per tal d’entendre’ns) sovint anomenem “ànima” humana. En efecte, els mites responen a preocupacions de natura transcendental que (inevitablement) ens absorbeixen, encara que pretenguem fingir que no o, fins i tot, superficialment ens autoconvencem
Evidentment, la mort és la dissolució del jo, com també ho és del món, en tant que el món és una projecció del jo. Cada vegada que algú mor cessa, doncs, una versió sencera de l’univers, que correspon a la visió de l’aparent individu que “se’n va”. Al cap i a la fi, vida i