[Tota activitat moderna és dominada i governada per mites en forma d’ideologies (Paul Valéry)]
La profunda i obscura comprensió que durant el passat segle i mig del temps aparent hem experimentat de ser en un lent canvi d’era es mostra en la forma en què l’art (especialment la pintura) materialitza i transmet una nova manera (no tan nova, en el fons) de percebre allò que, convencionalment, anomenem “realitat”. En efecte, ja en l’art anomenat (amb commiseratiu i inflat orgull) “primitiu” o “prehistòric” pot ser observada una tendència a anar (com una onada) des d’una convenció esquemàtica, passant per una esplèndida figuració, a una abstracció que desemboca en un complex llenguatge simbòlic (i anuncia l’alfabet). En el procés actual, l’aparició de l’impressionisme porta a través d’una vertiginosa successió d’estils a una abstracció nua, tot deixant enrere, per exemple, l’essencial etapa cubista, en la qual s’intenta destruir la percepció de l’objecte “tal com és”, és a dir, “tal com es veu” i substituir-lo per una visió holística en la qual es tracta d’aportar simultàniament i superposada diversos punts de vista i, al mateix temps, donar una idea de la profunda realitat fragmentària de l’objecte, que en la pràctica diària és “unificada” en una imatge que el nostre cervell construeix a fi de proporcionar al jo (tan il·lusori i fragmentari ell mateix) la tranquil·litzadora il·lusió d’allò “sòlid” i “tangible”. Com que ja no és possible ignorar el buit en què consisteix la matèria i, doncs, el no-res en què es basa la ficció que anomenem “món”, és fàcilment deduïble (encara que sorprengui el “sentit comú”) que mai més es podrà dir que la figuració és allò que expressa la “realitat”, tot i que mai és sobrer demanar reconeixement per a la immensa vàlua dels grans artistes que (amb gairebé sublim pinzellada o cop de cisell, etc.) continuen impertorbablement oferint-nos ocasió d’extasiar-nos amb les seves reproduccions d’objectes “tal com són” o “tal com es veuen”. Resulta difícil, nogensmenys, no copsar en la mà de l’artista un besllum del guiatge de quelcom superior i realment extraordinari que (tot i essencialment incognoscible) ofereix “pistes” subtils per tal de ser “endevinat” per un ésser fàctic que experimenta sens dubte set de perfecció i consciència de mancança, justificació suficient per a l’existència mateixa d’un concepte tal com “art” que, d’una altra manera, és completament incomprensible, si ens considerem simplement animalets perduts en un món sense sentit. inevitablement, tot porta a una “reducció al mínim” que acaba en la negació, explícita o implícita, conscientment acceptada o no, de l’objecte en si mateix com a “art”, en tant que s’ajusta (en la lògica irracional que subjau a tota l’existència aparent) a un temps també aparent que, com ja sabien aquells receptors/organitzadors de mites, els nostres savis avantpassats, és simbolitzable per la serp que es menja la cua. De fet, en una mena de “retorn als orígens” l’objecte artístic esdevé ja indistingible de l’objecte pràctic (com la pintura a la cova “prehistòrica” o el pot de terrissa de l’artista/artesà “primitiu”) o es dissol en un no res, simbòlicament expressat per colors plans, paral·lel al no-res absolut, quasi com els ideals polítics (que semblaven, no fa gaire, tan sòlids als respectius “fans”) esdevenen pura xerrameca, en un món en el qual l’art ja és, simplement, un fons d’inversió pensat per a multiplicar infinitament la riquesa dels rics o, alternativament, un passatemps per a diletants.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!