No hi ha res “prefixat”; tot és pur atzar, se’ns diu. Nogensmenys, pel que fa a l’evolució, se’ns informa que l’ésser humà ha adquirit trets que el distingeixen de la resta dels animals (gran descobriment, com hi ha món!). Ara, no ens féssim il·lusions: “el mecanisme que ho ha fet possible és el mateix que guia l’evolució, en general”. Esclar! Qui ho nega? Ja sabem que el que ens fa humans és un desenvolupament (a vegades exponencial, però no sempre) de comportaments ja observables en els animals, sovint en alt grau (amor, sentit estètic, etc.). La qüestió no és aquesta; no divaguem. L’essència de l’assumpte és: per què en una pila de “deixalles escampades a l’atzar” (Heràclit dixit) hi hauria d’haver cap “mecanisme”? Com és possible que en un munt de pols còsmica hi hagi cap mena d’ordre o harmonia? Per què dimonis hi hauria d’haver cap tipus de “força” (forta, feble o nyicris, o el que sigui?). Quant de temps més (aquest temps tan estrany, tan bell matemàticament, tan incomprensible) ens faran beure a galet? La curiosa dansa dels aminoàcids amb l’electricitat, la síntesi de les proteïnes, l’aparició de substàncies orgàniques, la interacció de gens i enzims, la fabulosa estructura de l’ADN són, ben mirat, tants altres passos en un camí que només increïblement pot ser considerat “casual” en el pitjor malson d’un ésser colpit d’estupefacció. Perquè, en si mateixa, la complexitat de tot plegat ens parla clarament de quelcom que “sap el que fa”, per més incomprensible que ens sembli. En efecte, quina mena de “atzar” és aquest per mitjà del qual arriba a existir un món pensable, calculable i mesurable? És, doncs, concebible un “atzar” que porta la matèria del pur no-res a una concreció en la forma d’un ésser que es concep i pensa a si mateix? Naturalment, la llibertat que anhelem tant com temem (siguem sincers) i de la qual som dotats en certa forma s’entrellaça misteriosament i inextricable amb una responsabilitat que, intuïtivament, percebem com a constituent del nostre ésser profund, encara que ens dolgui. Tema cabdal, aquest de la llibertat i la responsabilitat, que ha preocupat tantes generacions. Massa cabdal com per a desfer-nos-en com si fos un indesitjable pes mort, tot repetint, així, l’acció dels sofistes en l’anterior canvi d’era. On ets, Diògenes? Que perdut estàs, buscant un “home” amb el teu fanal, en aparença inútilment! Quant de temps més faràs riure el feble “homo sapiens” que es creu tan modern? Hem, doncs, de calçar-nos bé per tal d’afrontar el llarg i dur trajecte que ens espera fins a arribar al final d’aquesta etapa (una més) en el llarg camí evolutiu. Perquè, el camí infinit de l’autocomprensió i l’autorealització exigeix, inevitablement, avançar lentament sense cedir a la desmoralització, malgrat haver d’emprendre, a vegades, vies aparentment impossibles i havent d’afrontar aparentment insuperables dificultats. Hem de veure clarament que la senda infinita difícilment ofereix recompensa al caminant ni consola amb l’esperança d’un final que podríem creure a l’abast, però, en canvi, il·lumina amb la comprensió, ni que sigui difusa, de la nostra pertinença a un ésser total que ja ens inclou, de tota manera i, si no s’apiada de la nostra ignorància, és perquè coneix a la perfecció el nostre no res, en tant que hi pertanyem totalment.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!