[Ara, desvetllat serpent,
anellant-me en secrets signes,
em perdia pels malignes
camins del meu pensament
Salvador Espriu – Petit eco en el Styx – El caminant i el mur – Edicions 62 – Barcelona 1979]
D’acord amb el Leabhar Gabhala o Llibre de les invasions, després d’una gran quantitat d’invasions que se succeeixen a Irlanda durant segles (cap de les quals deixa gaire traça, car a cada nova invasió els habitants precedents són expulsats) en algun moment arriba la invasió definitiva: la del poble guiat per Milidh, descendent de Nel, la història del qual és la que ens interessa realment. En efecte, Nel (si hem de creure la narració) neix a la Torre de Nimrod (o de Babel) i és educat en les diverses llengües separades per la intervenció divina. La fama de la seva saviesa arriba al rei d’Egipte, el Faraó Cingdris, qui el convida a venir i, al cap d’un temps, li ofereix casar-se amb Scota, la filla del rei. Després de la boda, se’n van a viure prop del Mar Roig, on més tard es troba amb Moisès i Aarón que fugen d’Egipte amb el poble d’Israel. Es fan amics i es prometen ajuda mútua, sempre que calgui. En certa ocasió, una serp verinosa s’entortolliga al cos d’un fill de Nel, qui, immediatament, demana ajuda al savi Moisès, el qual, no sense haver pregat primer, colpeja amb el seu bastó la serp que asfixiava el noi, tot partint l’animal en dos. Tenim, doncs, clarament, la presència de dos elements arquetípics que es troben sovint junts: la serp i el bastó. En efecte, tenim primer la simbòlicament ambigua serp, que (com a instrument del destí) pot matar o també guarir, car del seu verí poden ser destil·lades substàncies que (ben utilitzades i en les petites i adequades proporcions) són medicinals. Per una altra banda, el bastó és un antiquíssim i claríssim símbol d’autoritat que, des de temps força remots (conseqüentment al més obvi ús com a arma agressiva/defensiva i a través del també obvi d’instrument de càstig) esdevé un emblema associat al vell rei-sacerdot i, en aquest últim sentit, es subdivideix finalment en el bàcul de diverses autoritats religioses arreu del món (els pastors no porten gaiata per casualitat) la vareta del mag i la fada i la que exhibeix el xaman a vegades i, esclar, el bastó de comandament políticomilitar (com el del mariscal, el ceptre del rei o emperador, etc.) per no parlar de la innocent batuta del director d’orquestra o de banda, qui sovint es mostra obscurament conscient de l’origen del seu poder. Com a símbol d’autoritat, i sense apartar-nos gaire de l’exposició precedent. podem observar el savi Moisès, l’elegit de Déu, fent meravelles amb el bastó alçat (desencadenant plagues, dividint un mar, vencent exèrcits o fent brollar aigua d’una roca, per mitjà d’un hàbil cop). Pel que fa a la inconscient i profunda relació amb la serp, observem les operacions màgiques que Moisès efectua conjuntament amb els sacerdots egipcis, transformant pals en serps i viceversa, com també la serp de bronze penjada al pal a guisa de tractament medicinal. Tornem a trobar, naturalment, la mateixa combinació de símbols en el caduceu de Mercuri i el bastó d’Esculapi, amb la mateixa intenció d’informar-nos (si ens dignem permetre-ho) sobre la profunditat de certs senyals eterns.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!