Gilgamesh, rei d’Uruk i gran heroi mesopotàmic, és un descendent en una línia ininterrompuda durant moltes generacions d’Utu (en sumeri) o Shamash (en accadi) és a dir, el Sol. D’acord amb una versió, Enkidu (l’home del desert, creat pels déus com un ésser semisalvatge, molt pilós) és una mena d’alter ego del rei. Aquest personatge és tret del desert per una cortesana enviada pels déus, la qual cosa (en la mentalitat profundament patriarcal de l’època; cal situar-s’hi) simbolitza la desconfiança inicial que devia inspirar la ciutat a gent procedent del nomadisme. Quan Enkidu coneix l’existència del dret de cuixa que Gilgamesh practica amb els seus sùbdits s’indigna tant que el desafia a lluitar a la plaça pública i el venç, però després es fan amics. Així, els dos rivals al principi, després amics fraternals, emprenen un viatge al bosc de cedres del Líban, cap a l’Oest. Per tal d’obtenir els arbres han de combatre i matar el monstre Humwawa, el qual, armat amb els misteriosos set “fulgors” o “terrors” (una vegada més el “sagrat” número set) guarda el bosc, com una mena de déu protector de la Natura enfrontat a l’ús urbà de la fusta. Tornen pel riu, havent construït un rai. La deessa/princesa Ishtar, ofesa pel rebuig de Gilgamesh a les seves insinuacions sexuals, implora al seu “pare” (és a dir, el seu amant) el déu suprem Anu que creï per a ella el Toro Celest, el qual destrueix la ciutat d’Uruk fins que Gilgamesh, amb l’ajuda d’Enkidu, mata el toro clavant-li un gros ganivet al bescoll (també Mitra, el déu persa del Sol, enfonya un punyal al toro mític, per a solemnitzar la primavera). Però els déus no obliden i, més tard, a causa de l’assassinat d’Humwawa, Enkidu és castigat, car el monstre era un protegit dels déus i algú ha de pagar per la transgressió. Tot el cas permet deduir que els déus estaven emprenyats i perplexos per la insolència mostrada pels nostres herois, tot utilitzant el bosc amb fins pràctics i no només per a viure-hi en estat natural. A més, els boscos són una mena de lloc de residència dels Anunnaki (membres de l’assemblea dels déus). El fet que Gilgamesh s’estalviï el càstig mostra clarament que és destinat a grans coses. Enkidu, així, cau malalt sense remei, es consumeix lentament i, finalment, mor, deixant Gilgamesh desconsolat en trobar-se sol (ell, que és un semidéu!) sense el seu íntim amic/enemic, cas que ve a ser una mena de metàfora del final de la vida salvatge i “primitiva” i el començament d’un tipus d’existència “civilitzada”, més segura en molts aspectes, però massa distant de la Natura en estat pur i, per tant, més “artificial” i trista, fins a un cert punt. Gilgamesh s’adona que se li ha mort l’altre jo, o una part del seu jo primordial, naturalment compost i plural. Sent per primer cop angoixa i por de la mort, perquè un ha d’haver deixat enrere l’estat “natural” per a adonar-se amb plena consciència de la pròpia mortalitat. Promet davant del cadàver vestir-se amb una pell de lleó (fa pensar en Hèracles i Samsó!) i vagar pel desert, tot mostrant d’aquesta manera per un cantó una mena d’enyorança de la vida lliure i salvatge, però també, per una altra banda, el seu origen solar, donat que el lleó simbolitza el Sol en el seu moment de màxima força, com sabem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!