Elle est retrouvée.
Quoi? – L’Éternité.
C’est la mer mêlée
Au soleil.
(Alchimie du Verbe – Une Saison en Enfer – Arthur Rimbaud)
Què seria del món sense la “alquímia del verb” de Rimbaud? Què, sense la poesia de la mirada? Perquè, hem d’acceptar que el món (i no és una metàfora) només és per la paraula i la mirada. El món és perquè hi ha qui l’observa des de dins (o des de fora: qui ho sap?) Només un ésser fàctic en el món amb atributs proveïts per una majestàtica immanència pot endevinar (sí, endevinar) quelcom discernible en una pila de no-res que esdevé, intemporalment, “receptacle” de forces i processos executats misteriosament en un buit etern i total, sense límit ni mesura. Així, la matèria/espai/temps, aquesta incomprensible “realitat”, ens ofereix indicis d’allò que, convencionalment, anomenem “divinitat”, mentre un grapat de tristíssimes i altament fictícies neurones tracten de donar fe d’elles mateixes en un oceà de perplexitat sense fi. Hem d’acceptar també, doncs, que la irrealitat que ens és, com ensenyen les tradicions religioses, en mode naïf (i agressiu, a vegades) és deguda a quelcom que (no hi fa res si ho considerem com a “extern” o “intern” a nosaltres) fa existir llum, independentment de qualsevol font. Aquesta estranya “llum” que omple de totalitat i sentit un protoespai abstracte és, en definitiva, la “llum del món”, personificada en diversos avatars, a fi que l’ésser contingent pugui imaginar-se a si mateix copsant el significat últim de tot, per mitjà d’un proïsme que juga en una lliga superior i que condescendeix a partir el pa i la sal del coneixement am qui, potser, no ho mereix. De tota manera, és trist haver de reconèixer la dificultat d’acceptar la il·lusió en què consisteix tot, car la força que els sentits hi esmercen a fi d’esdevenir testimonis d’ells mateixos, sense reflexió, sol superar-nos. Esperem que els déus de la poesia ens il·luminin per tal que puguem albirar, ni que sigui de lluny, el procés alquímic que fa de no res un món on l’aporia és la norma; on (i ja és alguna cosa) l’absurd és la única realitat vertadera, car el “sentit comú” hi manca de sentit, es posi com es posi el cientificista de torn.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!