[Temps vindran, amb el pas dels anys, en els quals l’oceà afluixarà les barreres del món i s’obrirà la terra en tota l’extensió i Tetis ens descobrirà nous orbs i els confins de la terra ja no seran a Tule. (Medea – Acte II – Sèneca)]
Gilgamesh agafa por de la mort per primera vegada. Inicia un viatge cap a l’orient, on espera trobar Utanapishti el Llunyà, l’heroi del Diluvi, qui ha assolit la vida eterna i és admès al Consell dels déus. A part de la referència astrològica al Toro que ja hem vist, hi ha altres elements en aquesta història que ens parlen de molt probables versions antigues amb un zodíac complet. Així, la seva primera troballa, només començar, són els lleons que guarden un pas muntanyenc, contra els quals ha de lluitar fins matar-los (val la pena remarcar aquí la fal·lera per matar lleons que ell i altres herois com ara Hèracles i Samsó solen mostrar). Més tard, Gilgamesh arriba als Monts Bessons, que protegeixen l’itinerari del Sol, per tal com els seus cims graten la volta del cel i els seus peus s’assenten a l’infern. L’entrada és guardada per l’Home i la Dona escorpí, francament terribles, als quals diu que va a la recerca d’Utanapishti, i finalment el deixen passar. Després d’un llarguíssim recorregut per un pas estret en completa foscor (que pot ser interpretat perfectament com una mena de simbòlic canal uterí/vaginal al final del qual ix a la llum un altre cop, és a dir que el personatge experimenta un “renaixement”) troba el Jardí dels Arbres de Pedres Precioses, que (des del punt de vista eurasiàtic, esclar) és l’equivalent oriental de l’occidental Jardí de les Hespèrides i les seves pomes d’or que és assolit per Hèracles, l’altre heroi solar. Evidentment, en la recerca simbòlica dels extrems Orient i Occident i la consegüent troballa de Jardins de Fruits Preciosos com a premi, es mostra metafòricament una mena d’enyorança/intuïció de l’existència de terres més enllà del mar, les quals “completarien” el món (com pel seu compte expressava el bo d’en Sèneca) idea reforçada per la complementària enyorança/intuïció expressada en el mite asteca del déu Quetzalcòatl, que se’n va navegant pel mar, havent promès retornar algun dia (per no parlar del mite de l’Atlàntida). És més, és força probable que ja en temps dits erròniament i insultantment “prehistòrics” la navegació pels oceans i la connexió intercultural a escala mundial fos d’allò més normal i corrent, durant mil·lennis. D’on, sinó, prové la població de les illes del Pacífic? Amèrica va ser poblada originalment només des del Nord? Per què la cultura megalítica arreu del món? I les piràmides escampades per tot el planeta?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!