Afortunadament i gràcies a Déu, les coses no sempre van tan malament com podrien anar, però cal ser sempre conscients que, per a “bé” o per a “mal”, tot succeeix per permissió divina, donada la relativitat de tot i l’essencial incomprensió que, si som sincers, ens causa l’existència en si mateixa i tot allò que hi passa. El no reconeixement, doncs, de la profunda perplexitat que ens constitueix porta, naturalment, a un immoderat desig d’explicacions racionals per a absolutament tot, ofegant la “veu interior” (el daimon socràtic, potser?) que espontàniament ens diu que hi ha d’haver per força una mescla de racionalitat i irracionalitat en el teixit de circumstàncies i fets subjacent a l’univers observable, de la mateixa manera que, en els esdeveniments de la vida pràctica podem distingir l’entrellaçament de determinació i indeterminació, fins i tot (o especialment) a nivell quàntic. Naturalment, les paraules citades a Joan 10 : 34 “Jo vaig dir: sou déus” són preses en conya per la mateixa gent capaç d’adorar la “déesse Raison”, sense adonar-se, en la seva imprudència, de l’homenatge involuntari que reten a la raó real, inversament. Car, en efecte, la Raó subordinada a la Saviesa sempre ha estat considerada un dels atributs essencials de Déu, com pot ser confirmat per la importància atorgada a la Sophia en el món jueu hel·lenístic. No és gens menyspreable, doncs, la responsabilitat que l’individu contreu intemporalment de fer tots els possibles per tal de contrarestar, en un sentit “positiu”, tendències “negatives” que poden esdevenir dominants, mal que la dificultat pugui semblar insuperable. És poc elegant, pel cap baix, culpar de totes les nostres faltes apriorismes d’índole “natural”, com ho és, també, escudar-se en una suposadament defectuosa “obra de Déu”. Com a fills d’Atman que som, hem d’aprendre a viure d’acord amb Brahman.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!