Hèracles, a més dels famosos dotze Treballs (indici d’haver estat originalment un catàleg dels “signes” zodiacals) porta a terme una colla d’altres gestes i viu moltes altres aventures, amb diversitat de versions, com correspon a un fons mitològic que s’alimenta d’una enorme varietat de fonts. Més enllà de les dotze aventures canòniques, n’hi ha de molt interessants, com ara la deïficació i ascensió al cel d’Hèracles qui, enverinat per la sang del centaure Nessus i havent encès una pira a fi d’immolar-s’hi, és portat al cel en el carro d’Atena, en un cas amb detalls que recorden força aquell del mag/profeta Elies, en la llegenda del qual s’hi barregen també fogueres sagrades i carros celestials. De nen, Hèracles ofega dues serps dins el seu bressol, com si fos una mena d’entrenament per a ulteriors gestes amb “rèptils” més grossos. És de notar, també, que Hèracles roman tres dies dins el ventre d’un monstre marí al qual ha anat a combatre a Troia (el mateix nombre de dies que Jonàs roman dins un gran peix, fins que és vomitat). Curiosament, són tres els dies que Jesús “necessita” per a ressuscitar, com una mena de lapse simbòlic en el qual els personatges mítics són empassats per forces primitives assimilades a la mort i al caos, fins que, victoriosament, n’emergeixen. Però, naturalment, aquells anomenats pròpiament “Treballs”, fets per encàrrec, es limiten a dotze, car es tracta d’un nombre considerat “sagrat” (com el set) perquè és la quantitat, observada durant mil·lennis, de zones (o “signes”) del cel amb real o suposada “influència” en els afers humans. Aquest és el cas de les figures del Toro, que marca la plenitud de la primavera a l’hemisferi Nord, o del Lleó, corresponent al ple estiu, com també ocorre en l’epopeia de Gilgamesh, en tant que tots dos herois maten lleons i toros i Hèracles es vesteix amb la pell del lleó. En una simbòlicament profunda llegenda, Hèracles ha d’anar en principi cap a Orient per tal d’obtenir la Copa d’Or del Sol i viatjar-hi dins vers l’Occident, en una clara al·legoria tant de la seva pròpia estirp solar com de l’aparent camí diari del Sol i, també, de la “embriaguesa sagrada”, és a dir, el simbòlic distanciament de la vida material, que es detecta també en la història de Gilgamesh i en el trànsit del xaman, etc. No menys interessant és la relació dels herois amb els dracs. En efecte, aquests estranys “animals” que guarden tresors i reuneixen trets que poden ser assimilats al cel, la terra i l’aigua, recorden la primigènia i mítica unitat de tots els “elements” en el “caos primordial”, abans de la “creació”. Observem, en aquest sentit, Quetzalcòatl, la serp emplomallada asteca o Tiamat, la consort mesopotàmica d’Apsu, ambdós representant l’insondable abisme original. Hèracles se les ha d’haver amb la Hidra, que vivia en un aiguamoll (un altre símbol del caos i la indefinició) o, en algunes versions del mite, el drac que guarda el Jardí de les Pomes d’Or. Evidentment, aquest meravellós Jardí és homòleg, a l’extrem Occident, del Jardí que Gilgamesh visita a l’extrem Orient, com a besllums de futurs descobriments. Finalment, Hèracles, com és gairebé obligatori al món dels herois, descendeix a l’Hades a fi de capturar Cèrber, el terrible gos de tres caps.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!