Com narra Plutarc al capítol XVII i següents de Alcibíades, dins Coriolà i Alcibíades de les Vides Paral·leles, l’any -415 aquest individu mou guerra amb la intenció d’emparar-se de Sicília, territori cobejat pels atenesos almenys des dels temps de Pèricles. L’expedició acaba catastròficament en part perquè (enmig de la guerra) Alcibíades és convocat a Atenes a fi de ser jutjat per altres assumptes i fuig a Esparta. El més interessant de tot aquest tema és que tant el filòsof Sòcrates com l’astròleg Metó havien desaconsellat tal aventura, però, com de costum, aquests savis no van ser escoltats, segurament perquè el jovent atenès de l’època (perfectament extraviat pels sofistes) donava entusiàstic suport a la guerra i el pillatge, sense adonar-se de la decadència en què eren immersos. Aquest és un clàssic exemple no només de la irreflexió amb la qual solem actuar individualment i col·lectiva, sinó també del tortuós camí que recorrem tot passant d’un costat a l’altre del límit entre allò que és evidentment correcte i allò que no ho és, creant, així, una mena de borrós “no man’s land” on no és gens clar ni si ens hi sentim a gust, però on ens hi movem tant sí com no. Les aventures a L’illa del Tresor de Stevenson poden ser considerades paradigmàtiques, en el sentit que ens mostren les anades i vingudes del personatge John Silver entre el grup dels “bons” i el grup dels “dolents”, tot fent adonar simbòlicament el noiet Jim Hawkins de l’inevitable ambigüitat moral que hem d’aprendre a gestionar quan arribem prop de l’edat crítica de l’adolescència (com en una mena de ritual d’iniciació) perquè tot plegat no és tan clar com certs individus ingènuament perversos volen que creguem (no com Goethe que, al final de Faust, salva Faust i Margarida i els uneix al cel). És evident que si visquéssim en allò que ens agrada anomenar “un món perfecte” no tindríem aquesta mena de dificultats, però hem d’admetre que aquesta dolorosa i trista il·lusió anomenada “existència” ens fa esdevenir uns lamentables “fantasmes”, en tant que creiem experimentar l’embat de les onades d’un oceà còsmic que, malgrat el seu no-res constituent, se’ns mostra espectacularment enlluernador i extremament convincent en la seva “aparició” material. Dolor i plaer esdevenen, així, els dos pols d’atracció/repulsió que tracten de governar els nostres actes i dels quals, de fet, s’esforcen per alliberar-nos les escoles filosòfiques dedicades a la mena de pensament conduent a l’ataràxia, depenent dels llocs i moments de l’aparent espai/temps, amb un dubtós grau d’èxit. Els fets històrics, com també l’humil vida diària de l’individu aparent, parlen per si mateixos, però, també, hem de comprendre que (sense deixar mai d’acceptar la responsabilitat moral que ens pertoca) poden ser coneguts per intuïció, més que copsats directament, indicis d’un absolut que inclou i resumeix les aparents contradiccions i al qual aspirem conscientment o no.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!