Com a mostra de la irrealitat (en un sentit profund) del temps, que sabem no separable del misteriós espai i de la inaprehensible matèria que brolla del no-res és interessantíssim comprovar com, des de “temps immemorial” o des de “sempre”, per a entendre’ns, l’ésser fàctic ha d’haver tingut la intuïció de l’existència d’altres terres més enllà del lloc que habitava (lloc considerat sempre el “centre del món”, esclar). Els herois solars (matadors de lleons, en tant que el fort i groc lleó simbolitza la força del Sol) encarnen el desig humà de superació i, en nom nostre o en benefici del gènere humà, gosen anar a explorar els extrems del món i obtenen recompensa als seus esforços quan troben al final del seu viatge magnífics jardins altament simbólics, però no per això menys apreciats per l’agraït heroi qui, originalment, sembla haver estat un individu més salvatge, un representant de la Natura que, gradualment, esdevé més i més urbà a mesura que tot canvia entorn i dins l’individu a la ciutat antiga, amb les noves exigències d’una vida “civilitzada” (l’obligació de mantenir una creixent classe dirigent de sacerdots i alts funcionaris) que engega una complexa maquinària al servei del rei i els déus. Aquesta situació és acceptada per gent per a la qual la única alternativa és el retorn a l’antiga vida, amb tots els perills associats i la manca dels excedents creats pel nou sistema de producció. Gilgamesh, a Mesopotàmia i Hèracles, al món grecoromà, són bons exemples d’herois mítics que inicialment oscil·len (com infants que tentinegen) entre la vida salvatge i la urbana. Hi ha personatges a les velles contalles que corresponen més o menys a aquesta mena de “memòria col·lectiva” d’una tal transició. Sembla que el pas des del “primitiu” al “modern” estil de vida esdevé una experiència traumàtica que necessita ser expressada per mitjà de personalitats dobles que, a vegades, apareixen reunides en una de sola (és el cas d’Hèracles, que és sempre enviat a aventures en llocs cada cop més llunyans fins que, més tard, el personatge esdevé fundador de ciutats i legislador) o també pot ser simbolitzat per dos individus que entrellacen les seves vides (cas del rei Gilgamesh i el seu amic Enkidu, el qual és una mena d’alter ego de Gilgamesh que originalment habita al desert i és atret a viure a la ciutat per una cortesana enviada pels déus, com a signe de la desconfiança que la ciutat podia suscitar, al principi). A la Bíblia pot ser rastrejada la transformació d’uns antics pobles del desert en un d’urbà observant-ne l’evolució des dels temps més antics en els quals la ciutat és vista com un lloc moralment perillosíssim (confusió de llengües a Babel i subsegüent dispersió de la gent, amb el ziggurat de Babilònia vist com una greu ofensa a la divinitat; destrucció de Sodoma i Gomorra per mitjà de “foc” celestial a causa de la seva “maldat”; demolició de Gaza per Samsó) fins que l’arca és instal·lada a Jerusalem i acaba el procés. La tensa relació entre els temps “antics” i els “moderns” és expressada no només per herois solars com Samsó (mata lleons, porta el cabell llarg, destrueix la ciutat), Hèracles (també mata lleons, és virtualment exclòs de la ciutat enviant-lo lluny a perills mortals) o el parell Gilgamesh/Enkidu (Enkidu és l’home del desert, força pilós, i Gilgamesh lluita contra el toro celestial que gairebé destrueix la ciutat) sinó que pot ser observada també en l’ardit per mitjà del qual Esaú (el pilós, el no només de fet sinó també simbòlicament germà gran) és privat del dret de primogenitura pel llest, jove, “modern”, imberbe i depilat Jacob. No és gens sobrer, tampoc, mencionar aquí la gesta de Mitra, el déu solar persa, que mata un toro celestial, simbolitzant així, com Gilgamesh, l’entrada del Sol al “signe” de Taure, tot apunyalant aquestes bèsties divines.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!