Hem de tenir sempre en compte que els vells mites són portadors de saviesa eterna, en tant que corresponen a coneixements dels quals som imbuïts, a un nivell més profund que la consciència ordinària. Així, l’inconscient col·lectiu junguià explica la supervivència dels mites en formes disfressades fins i tot en aquests tan aparents com descreguts temps “actuals”. Què es pot pensar, sinó, d’aquests mites “moderns” com el dels “extraterrestres” o el d’aquesta Natura tan estranya que (sense cap motiu) s’escarrassa en la preservació de la vida? Davant qualsevol situació més o menys nova per al individu concret (especialment quan ens trobem amb gent desconeguda) automàticament s’engega un mecanisme ocult que, en certs casos, disminueix la natural i espontània desconfiança inicial, deguda a l’instint d’autoprotecció davant d’amenaces potencials (com és lògic en un món en el qual tothom està exposat en principi a una evident agressivitat, pròpia i aliena, a causa de l’escassesa material de recursos). Ens les havem, doncs, amb un mecanisme (digueu-ne “psicològic”, si us agrada) per mitjà del qual podem suscitar i sentir simpatia mútua “a primera vista” i que és difícilment explicable només atenent a premisses materialistes. Perquè, tant si ens agrada com no, en el fons la nostra “llibertat” pot ser exercida dins condicionaments que espontàniament tendim a rebutjar, tot i que quelcom indefinible ens avisa que, més enllà de la nostra voluntat, hi ha d’haver alguna cosa que podríem anomenar “la Llei”. Minos, el llegendari rei de Creta, baixa a una profunda caverna per tal de recollir de mans del seu pare, Zeus, el Codi de la Llei, de forma anàloga a aquella en què Moisès rep les Taules de Jahvé, només que en el primer cas el déu sembla haver descendit del cim de la muntanya sagrada, prop del cel, a un lloc/mode més fosc i enigmàtic. Notem una vegada més que, a diferència dels casos en què el suprem poder diví es mostra magnífic al difícilment accessible cim de la muntanya (Olimp, Sinaí) els mites cretencs sempre es refereixen a obscurs i misteriosos passadissos que ens confronten a complexes i difícilment comprensibles forces (interiors a l’individu mateix, esclar) simbolitzades pel dual Minotaure (la pura animalitat associada a la intel·ligència analítica) dins un “laberint” en el qual hom és “devorat” si no recorre al coratge de Teseu i la saviesa màgica d’Ariadna, com a al·legories de valors inherents a l’individu, que hem d’aprendre a cultivar i desenvolupar. No és negligible la repetició de símbols similars que, en diversos mites, insisteixen en els mateixos temes. Tenim, així, la dualitat animal/humà dels centaures (especialment notable la de Quiró, que educa els herois tant per la guerra com la medicina) o la participació de Medea, la maga, indispensable per a l’èxit de Jasó en la presa del Velló d’Or.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!