Blocs de VilaWeb

Unes vuit-centes persones celebren els trenta anys de l’editorial Bromera en un concert de Pep Gimeno ‘Botifarra’ i més artistes convidats al Teatre Principal de València

El setembre del 2005, vaig obrir el llibre de text blau de 3r d’ESO de l’assignatura de valencià. Era de l’editorial Bromera, que aquell curs era a punt de complir vint anys. Fulleges el llibre, vas passant unitats, arribes a la cinquena i el ‘Romanç de cec’, d’Al Tall: ‘Va ser a la tardor de 1705/ que a Altea desembarca Baptista Basset.’ Com que som al setembre i encara queden mesos per a arribar-hi, tu, com si fosses l’adolescent més perillós del món, cerques la cançó a l’Emule. Saps que és il·legal –la qual cosa t’excita–, però trobar el CD al teu poble és impossible. Dues hores de descàrrega després, l’escoltes i, inconscientment, omples els buits de l’activitat. La tornes a escoltar. I una vegada més. I una altra. I passes a cercar informació de qui eren els maulets i els botiflers, o l’arxiduc Carles d’Àustria i Felip de Borbó.

Dimecres, al Teatre Principal de València, Lirios Bou, il·lustradora i llibretera, en el vídeo que, amb el lema ‘Llibres, passió, futur’ havia preparat l’editorial alzirenya per a celebrar els trenta anys, va expressar aquesta experiència col·lectiva semblant: ‘Bromera, jo crec que és l’editorial que tots els xiquets recordem per la manera com vam començar a llegir en valencià.’ No sé exactament amb quin llibre vaig aprendre a llegir, però sí quin va començar a despertar la meua consciència cultural, nacional, identitària. I era obra de Bromera, que, despús-ahir, ens va oferir un espectacle a l’altura de les seues tres dècades d’existència.

Però comencem pel principi. Dimecres, a les 19.50, el Teatre Principal de València s’anava omplint mentre el voyeur que escriu aquestes línies observava fascinat les personalitats del món cultural, com Joan Olivares, Josep Vicent Frechina, Manel Joan i Arinyó, Anna Moner, Esperança Camps o Enric Lluch, que anaven seient. Dos avisos des de megafonia, el teatre ennegrí i començà la primera de les tres parts –Llibres– en què es dividí l’espectacle. Carles Alberola, mestre de cerimònies, agraí al públic repetides vegades l’assistència i les compres de llibres, com també la tasca de Metges Sense Fronteres, per als quals anava destinada la recaptació de les entrades. I, de seguida, presentà la rondalla i Pep Gimeno Botifarra, el qual, postisses en mà, arrancà amb el ‘Dotze i U’. I se succeïren peteneres, uns, jotes –algunes, fins i tot, amb dansa inclosa–, fins que Alberola l’interrompé per a donar pas al primer artista convidat, Miquel Gil, que posà la seua veu potent i rogallosa al ‘Vetlatori’. Tot seguit, hi aparegueren Ahmed Touzani, primer amb el violí, després amb la veu, i Miquel Gironés amb la dolçaina, per a interpretar cants de batre.

La segona part –Passió– demostrà l’apassionament dels protagonistes del vídeo. Com, per exemple, Enric Lluch, que afirmava: ‘Bromera és una família.’ I, parlant de passió, que bé que tocaren la Unió Musical Santa Cecília i Pau Chàfer i tots els músics! A continuació, Alberola féu pujar a l’escenari dos dels homenots de l’editorial: el creador i director, Josep Gregori, i el director literari, Gonçal López-Pampló. Gregori es mostrà emocionat per la gratitud que li havien adreçat des d’una carta i per veure el Principal ple de gom a gom. Agraí als artistes que portaven l’espectacle avant el seu benfer. També donà les gràcies als escriptors i il·lustradors, als docents, als llibreters i bibliotecaris, als assessors lingüístics i traductors, als dissenyadors, a totes les persones i professionals que li han fet costat, però, sobretot, a l’equip humà de Bromera per la faena ben feta: ‘Sense tots ells, no seria possible.’ I als assistents, per haver-hi anat i per haver llegit en valencià.

López-Pampló, per la seua banda, va deixar el titular de la nit: ‘Bromera és un èxit de la societat civil valenciana.’ I tot seguit ho va explicar, en la línia que abans ho havia fet Lirios Bou: ‘La meua generació i les que l’han seguida han pogut accedir a la lectura en valencià amb una certa normalitat. Això ens permet confiar en el futur de la llengua i la literatura catalanes a pesar de les incerteses del futur.’ Entre aquestes incerteses, el director literari fou crític amb Xarxa Llibres, un programa de creació de bancs de llibres i altres materials fomentat per l’actual govern valencià, perquè –explicà– calen fórmules conciliadores i de consens de tota la comunitat educativa, però que no resulten ‘tan lesives per als que formen part de la cadena del llibre i per als seus companys de viatge’.

Una conseqüència d’això és –comentà– la reducció de l’aportació econòmica anual de Bromera a Metges Sense Fronteres i a Escola Valenciana. Tanmateix, va remarcar que l’editorial continuaria donant suport a aquestes entitats ‘en la mesura de les seues possibilitats, perquè creiem en la seua tasca’. Finalment, es va mostrar esperançat a ‘trobar les maneres de donar suport a les necessitats de tots, perquè tots compartim la paraula, la confiança en la paraula’, la qual és una ‘força transformadora’. I ‘som conscients de la importància del llibre per a fer-la créixer’. Per tot això, va concloure, sempre trobaran ‘Bromera al costat’.

Començava, doncs, la tercera part –Futur–, i hi aparegué l’últim dels convidats: Miquel Ramos, d’Obrint Pas. Amb el Botifarra i la resta de músics, ens regalaren l’entusiasta ‘Malaguenya de Barxeta’ i ens posaren la pell de gallina –una volta més– amb l’estrofa tan aplaudida: ‘Vinc del cor de la Costera,/ del poble dels socarrats,/ d’allà on renaix de les cendres/ el meu País Valencià.’ L’acte acabà entre aplaudiments i amb la Muixeranga d’Algemesí construint torres al so de la cançó homònima.

En arribar a casa, vaig cercar ràpidament el ‘Romanç de cec’. És curiós com acaba la cançó: ‘Si voleu seguir/ en els llibres està tot escrit.’ I efectivament, tot o gairebé tot està en els llibres de Bromera. Només cal demanar que, com que les noves generacions no tindran –si no canvia prompte la cosa– dibuixos animats en valencià, ningú no tinga la insensatesa de privar-les de l’editorial d’Alzira. Ni a nosaltres, ja adults, tampoc, alto! I que siguen, com a mínim, trenta anys més.

(Crònica publicada a Vilaweb, el 30 de juny de 2016)

(Vídeo de l’acte a Comarcal Televisió)

Bona nit a totes i tots!

“Corregir i augmentar: això és la cultura”, deia Joan Fuster influenciat per Josep Pla. Per als dos escriptors de les nostres lletres, la cultura era “acumulació” i “millora” –una “millora” entesa com una aportació positiva al que ja hi ha. L’originalitat fusteriana i planiana rau, justament, en això: en el fet d’aportar alguna cosa nova a la tradició. Recordem la màxima bíblica del no hi ha res de nou sota el sol. Aquest ha estat el nostre objectiu a l’hora de coordinar el llibre que el lector tindrà entre mans; a la tradició, hi hem afegit –i n’hem llevat– alguns aspectes.

Per exemple, la portada, obra de Ceferino González Cespón, va ser el I Premi del Cartell Anunciador de les Festes de 2016. Nosaltres, doncs, vam decidir aprofitar-lo per a la portada a causa de la temàtica i del bon saber fer. Ara bé, una de les innovacions és el subapartat “Diàspora olleriana (I) i (II)”, dins de la secció Història, costums i gent. Vam creure que calia donar-hi veu a una part –representativa, perquè el llibre té unes coordenades espacials molt concretes– dels ollerians que han hagut de marxar: uns al Principat i altres a Alemanya. Alguns d’aquests són o han sigut festers en algun moment de les seues vides, i ara, per raons laborals, viuen lluny del seu punt de partida. Ells també són l’Olleria; són els que ens situen en el mapa fora de les fronteres estrictament locals.

I parlant de ser de l’Olleria, una secció que vam trobar interessant d’afegir-hi és la titulada Som poble. Aquesta secció, que a la seua manera substitueix l’antic Noticiari local, és una píndola d’autoestima per als ollerians. En uns moments en què encara ressonen certs menyspreus mediàtics, hem volgut destacar les activitats de certes persones que ens han situat en diferents indrets o àmbits del món. Esperem que aquesta secció vaja augmentat amb el pas del temps, perquè serà senyal de prosperitat, de creixement, i, sobretot, d’orgull.

Igualment, hem introduït una altra secció: Uns se’n van, altres hi vénen. És una secció de transició –per dir-ho d’alguna manera– entre els càrrecs de 2015 i els nous de 2016. També és una manera que els primers no caiguen en l’oblit d’un any per a l’altre. Ara, però, hem volgut arreplegar-ne opinions, sensacions, experiències. I ho hem volgut fer més enllà del paper: amb entrevistes, fantàsticament fetes i editades per Anaïs Penalba, d’Elles Audiovisual, que es podran veure amb el sistema de codi QR que tenen la majoria de telèfons mòbils actuals. El lector, ací, només en tindrà un menudíssim tast.

No cal dir que tot això mai no ho haguérem pogut fer sols; en aquest camí, hem tingut el suport de moltíssima gent, com els col·laboradors literaris i les associacions. Però també dels festers i les festeres i de les reines (i de les mares i dels pares que ho fan possible). I de les filaes, i de la Junta Central de Festes de Moros i Cristians. I dels festers i festeres de Loreto de l’any passat i d’enguany. I dels fotògrafs, del Col·lectiu l’Olla, o de les persones que ens han ajudat –desinteressadament– a posar il·lustracions al llibre. Per cert, durant el període de festes, hi haurà un “comboi ollerià” a Twitter, Facebook i Instragram perquè es pugen fotografies dels diferents actes, les millors de les quals apareixeran en el llibre de l’any que ve. I de Blauverd impressors S.L., que ha sabut fer una maquetació i un disseny actuals, contemporanis, adaptats als nous temps. Ha realitzat un llibre fresc, llegible, trencador.

Evidentment, tampoc no ho haguérem pogut portar a terme sense l’aposta de Julià Engo i tota la regidoria de Festes, sense la confiança absoluta de la qual –que agraïm de tot cor–, no ens hauríem pogut acarar, un dia, a aquest gran repte. I, per extensió, tot l’Ajuntament de l’Olleria, tant els regidors com la resta dels treballadors, que, en tot moment, hi han estat involucrats i ens n’han facilitat l’aventura amb tot el que tenien a l’abast.

Unes mencions especials, potser, foren per a Manolo Mompó i Vicent Albiñana per la recepció de materials; per a Víctor Albiñana per l’assessorament amb les imatges; i, sobretot, per a Miguel Ángel Martínez, que ens ha fet de Virgili i ens ha acompanyat des del primer dia en aquest procés. Per últim, evidentment, voldríem destacar els ànims dels pares i Cris, que ens ha encoratjat en els moments de més desesperança, quan semblava que les coses es torcien. Moltíssimes, moltíssimes gràcies a tots.

La nostra idea ha estat fer un llibre adaptat a l’actualitat, que se n’eixira una mica dels cànons del paper i, potser, de l’esquema d’altres anys, però sempre mantenint-ne l’essència. El que tenen a les mans és el producte de mesos de treball, d’arreplega de material i documentació, de correccions, de buscar una foto ací, una imatge allà, d’intentar que tot quadre més o menys bé. Sabem que no agradarà a tot el món; això seria una tasca impossible. Tanmateix, tanquem aquestes línies esperant que, com a mínim, si hi ha crítiques, que siguen per a millorar els pròxims llibres de festes que hi vinguen darrere. De fet, al final del Llibre trobaran un correu on poden fer-nos-en suggeriments. L’originalitat de què parlàvem adés era això: “acumular”, “deixar-hi el nostre granet d’arena” per als que hi vindran després. Els desitgem que passen unes magnífiques festes.

Fotografies: Ajuntament de l’Olleria i Víctor Medina (Portal de l’Olleria).

En els últims dos mesos i mig m’he enfrontat -una lluita acarnissada, ara vos ho conte- amb dues novel·les, però se m’han resistit fins a la sacietat. És la tercera vegada que em passa en un any natural. No m’agrada deixar-me-les a mitges (i més quan les he comprades!), però costen i endarrereixen lectures acumulades. És això créixer com a lector i saber què sí i què no? És això començar a tenir un cert nivell d’exigència lectora? En el primer cas, pot ser que fóra l’acumulació de feina i el gruix de la novel·la (unes 500 pàgines quan tens molta feina pendent en poc de temps són coses que no solen casar bé), dos factors que van fer que em quedara a cent pàgines i escaig d’acabar-la . Ep, i no és mala novel·la, compte, malgrat les descripcions supèrflues i les subsubsubhistòries sobrants -“de tota novel·la sempre en sobra la meitat”, ja ho deia el mestre-. Sé que hi retornaré algun dia, tan sols és que ara no era el moment; no m’ha enganxat. En el segon llibre, però, i definitivament, el veredicte és claríssim: molt avorrit i repetitiu en les descripcions, l’autor s’hi mostra molt pedant en el llenguatge, tot massa mastegat sense opcions perquè el lector s’hi implique. El pitjor és que és una novel·la publicada a través d’un premi, la qual cosa hauria de servir perquè es replantejaren què s’ha de premiar i què no. Uf. I et quedes malament dins de tu, amb una sensació de derrota, de sentir-te incomplet. I, tot siga dit, amb uns quants euros menys a la butxaca, molt mal invertits, gairebé com si els hagueres llançats al fem. Res, seguim amb les criatures que s’acumulen en la prestatgeria, que en són moltes. Moltíssimes. Massa com per a anar perdent el temps.

D’ací unes hores, més concretament a partir de les 22.30 h, si res d’última hora no ho impedeix, presentarem el Llibre de Festes de 2016, en què hem estat treballant des de finals de gener. Han sigut mesos de recollida de material, de correcció lingüística i estilística, de preguntar a uns i a altres, i tot això s’ha materialitzat en un llibre de vora 400 pàgines. Hui ens tocarà fer un parlament -que penjarem ací demà o diumenge- i agrairem el temps dedicat a tots els que es mereixen el nostre reconeixement, aquells sense els quals res no haguera estat possible. Ara, però, fem l’última revisió del text, aclarim la veu, relaxem-nos, preguem perquè el mal de panxa de la nit passada no hi acudisca, i donem pas, a falta de menys d’un mes, als inicis de les Festes Patronals i de Moros i Cristians de 2016.

“‘Corregir i augmentar: això és la cultura’, deia Joan Fuster influenciat per Josep Pla”…

Fa uns cinc mesos d’aquella primera matinada sense dormir, nerviós, acabant-me La taronja mecànica i fent temps per agafar els primers tren i metro en direcció a Campanar. Davant del PROP II, en un banquet, un dilluns de gener en què hagueres fet 88 anys, a les set i acompanyat d’Aloma, esperava per a entrar a la meua primera classe. I encara com vaig anar amb temps perquè em vaig equivocar d’edifici, però tant se val, queda en l’anecdotari. Han passat uns cinc mesos en què he conegut moltes cares noves i alguns noms (faig la distinció perquè del gruix inicial d’alumnes, se n’han anat quedant parts més reduïdes), i, potser, alguna amistat per simpatia política i fusteriana. Podria caure ara en l’elogi gratuït, en el ditirambe impostat, però no ho faré. Només aprofitaré aquesta entrada per a agrair-vos, a tots aquells que heu assistit i, sobretot, heu participat a les classes, la vostra col·laboració. Gràcies. Potser se’ns han quedat moltes coses pendents; m’hauria agradat treballar més cançons, més material audiovisual, més lectures, però les hores eren les que eren, i l’horitzó i la dificultat de les proves ens han marcat el camí. Potser -segur- he errat en diversos aspectes, en els enfocaments d’explicació, en els mètodes. Tanmateix, el simple fet que, al final, hàgeu interioritzat tantes coses, que vosaltres mateix vos autocorregiu, que em pregunteu dubtes, ja és motiu de marxar amb la cara ben alta. Perquè no oblideu que els dubtes són importantíssims: demostren preocupació i, sobretot, aprenentatge. Qui no aprén, no dubta. M’heu fet sentir com a casa; heu fet del PROP II, de l’INVASSAT, de la Conselleria de Trasparència o de CulturArts extensions de la zona de confort. M’heu servit com a espill per trobar-me les carències i poder millorar-les. Heu reivindicat la figura del professor, tot i que jo no me n’he arribat a considerar, en tot aquest temps, de professor. Cada matí i cada vesprada que ens hem vist, l’alumne he estat jo. Jo he estat l’aprenent, l’observador, la vostra audiència. Amb vosaltres he millorat l’expressió calmada -sí, ara direu, redéu, com seria si no!-, ja que, si m’haguéreu escoltat fa, no sé, un any, entendríeu el que vos dic. M’heu omplit d’experiències i de vida, i heu fet que matinar no fóra tan pesat. Vos demane disculpes si en certs moments no he sabut estar-ne a l’altura, si he ofés a algú -evidentment, sense pretendre-ho- amb algun comentari o correcció, si creieu que podria haver sigut millor i no ho he estat. Jo, però, sempre he intentat facilitar-vos l’absorció de valencià. Espere que ens trobem, en algun moment de les nostres vides, pel camí; que em torneu a preguntar les diferències del “potser” i “pot ser”, encara que siga per vici, perquè ja ho sabreu; que parlem de temes quotidians evitant els castellanismes; que em conteu que ja ho coneixeu gairebé tot de la nostra llengua. Espere que vos vaja molt bé a tots. Els que vau passar la primera prova, no dubteu que brodareu la segona. I els que no, tranquils!, si seguiu amb l’esforç i el treball que portàveu damunt, a novembre sereu aptes en cada nivell. Ah, i espere veure els del Mitjà l’any que ve, si em donen els mateixos centres, en el Superior! Moltes gràcies de nou, i ara més concretament, als que heu vingut cada dia, sense defallir, tant si n’heu sigut vint com si només hi havia una persona. En aquests casos, potser no caldria només autocrítica, sinó preguntar-se què ha passat. Però això ara -com deia el polític- no toca. Sou molt grans, i no oblideu que, malgrat el que creieu, ho teniu tot al cap; apliqueu els coneixements! Sigueu feliços, sigueu constants i sereu, per sempre més, imparables. Gràcies!

(I demà, comença una nova aventura relacionada amb Fuster…)

Seguisc buscant alguna paraula per a dedicar-los, a Inda i Marhuenda, però no m’ix cap que no fregue l’insult, o res de pitjor. Els habitants de “la Ollera” som “cavernícolas”. Com a curiositat, fixeu-vos qui està al costat dels dos feixistopredicadors -i al costat de qui estan ells, és clar-, i qui no. Amb la connivència, una vegada més, del presentador. I el silenci imperant de certs sectors, que són els que ho han provocat. Els valencians sempre som insultats; això d’ahir és només una concreció més. També Guti va dir “paletos” als de Vila-real. Però no passa res, “por el bien de la nación, por la unidad, mantengámonos callados”. I penses alguna cosa a dir, i qualsevol pensament et faria tancar aquest compte o, pitjor, es convertiria en una visita judicial. No defensaré el meu poble; és el meu, no seria objectiu i, com deia aquell poeta àrab, “ser la pàtria d’un infant obliga a estimar-la sempre”. Espere que la societat valenciana -i l’olleriana- acabe de despertar i s’adone que per a ponent només som ciutadans de tercera. L’opinió d’Inda i Marhuenda és la del centralisme més ranci. I ja no és qüestió d’educació o tolerància: en les seues ments només descriuen, no insulten. El problema és que en el meu cap també descric, i ells ho considerarien terrorisme.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha aprovat per sorpresa un pacte amb la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV). Vivim en un país on tots pacten amb tots sense el consentiment de gairebé ningú. Ja ens va bé. Res, que la cosa ha alçat molta polseguera -i hi continua, ara mateix, per les xarxes socials. No entenc l’estranyesa: l’AVL va nàixer per a separar la llengua i ara pacta amb una colla d’indocumentats que han treballat les darreres dècades pel secessionisme lingüístic. On hi ha la sorpresa?

Si, a més, ens atenem a les declaracions d’Antoni Ferrando, catedràtic en Filologia Catalana i membre també de l’AVL, que a Vilaweb ha comentat que ni se li ha reconegut el dret com a membre del Ple a presentar esmenes, ni s’han tingut en compte els 7 membres electes (tot i que crec -i açò ja és opinió personal- que un d’aquests set nous membres també s’hauria baixat els pantalons davant dels anticatalanistes), res no té sentit. Igualment, remarca les incoherències de la proposta de declaració, així com la presència de mots no normatius (“com ‘decà’ per ‘degà'”, que “no és adequada i posa de manifest que la declaració no compromet la RACV a usar la normativa oficial del valencià”). O posar al mateix nivell l’AVL -la institució, INSTITUCIÓ, normativa oficial- i la RACV -“una fundació pública de la província de València, que combat la normativa lingüística oficial”. Finalment, apunta Ferrando en la direcció que el diàleg s’hauria d’obrir amb altres entitats que estudien científicament el valencià com les universitats valencianes.

Que l’AVL no és sant de la meua devoció, és cert. Tecles sobre l’ortografia i la gramàtica a part, per què no reconeixen, ara que fan audiovisuals i altres històries sobre autors valencians, Joan Fuster com un autor en la nostra llengua? Fixeu-vos-hi: no és un ningú; és Joan Fuster, el gran, no només escriptor valencià de postguerra, sinó també vertebrador cultural del domini lingüístic. Encara que algun nou membre de l’AVL li tire les culpes de totes les desgràcies que hem sofrit els valencians. Però ara es pacta amb els que li van posar les bombes. O els que li enviaren una altra bomba a Sanchis Guarner. Hem perdut el nord, amb aquest afany de pactar amb qualsevol perquè “s’ha d’arribar al consens dels valencians”. Ens han agredit, han agredit la nostra llengua, i ara els donen la mà i els situen al mateix nivell. Ep, i alerta a tirar-li les culpes, al PP, que ara no pinta fava en tot això (tampoc al govern actual, només que abans el més fàcil era dir que era culpa del partit governant). Res, que el senyor Ramon Ferrer ja té la seua foto, ja torna amb els seus amiguets de la RACV (de la qual prové), i que, una vegada més, dels assumptes de la llengua, se n’ocupa tothom. Tothom excepte els filòlegs. Els filòlegs? Per a què serveixen els filòlegs en una acadèmia de la llengua? Com a dada, acabaré aquesta entrada recordant que l’alternativa a Ferrer era Manuel Pérez Saldanya, que va perdre les eleccions. I així, tot. En fi.

[Hem fet, juntament amb Emili Casanova i Joan Torró, tres presentacions del llibre Llull: més lluny: una a Ontinyent, el divendres 13 de maig; i les altres dues a València, de les quals, la primera fou a la Nau el dilluns 16 -i a què només vingueren dues dones majors i una de les guies de la Universitat- i la segona ha estat aquesta vesprada en una Societat Coral El Micalet plena de gom a gom. A continuació, reproduïsc l’esquelet de la presentació.]

Benvolgudes i benvolguts, bona vesprada!

Parafrasejant aquell vell cèlebre conegut, començaré aquesta presentació donant les gràcies i exclamant que m’ompli d’orgull i de satisfacció poder presentar-vos la nova criatura de l’ontinyentí Joan Torró, la qual porta per títol Llull: més lluny (Neopàtria, 2016). Abans d’endinsar-me en el contingut llibre, però, m’agradaria explicar-vos com vaig conéixer l’escriptor.

Allà per l’estiu de 2009, jo era més jove que ara –la qual cosa és una obvietat, ara que ho dic en veu alta– i acabava d’aprovar el selectiu per tal d’entrar a Filologia Catalana. Remarque que era més jove i, per tant, una mica més irreflexiu que ara, la qual cosa tampoc no ha canviat gaire. Jove i una mica irreflexiu, centrem-nos, per això poc atent a la literatura valldalbaidina, i quan dic “valldalbaidina” no vull dir que estiga ambientada a la Vall d’Albaida, que també, sinó que em referisc a aquella feta per autors de la comarca. Abans d’entonar un mea culpa únic, sí que és cert que venia d’un context educatiu en què només existien Ferran Torrent, Isabel Clara Simó i poca cosa més. Ep, que està molt bé! Però ni clàssics medievals ni contemporanis, ni escriptors dels pobles veïns –només vos apuntaré que ni tan sols ens havien “presentat” l’escriptor de l’Olleria Francesc Mompó. En aquestes coordenades, doncs, ens movíem; tanmateix, he dit una mica irreflexiu, però no inquiet, i un s’havia de fer la seua biblioteca particular. Tornem a l’estiu de 2009, quan un dels regals d’aniversari fou El justícia (Bromera, 2003), que havia guanyat el premi de narrativa històrica juvenil El far de Cullera.

Confesse –i ho vaig confessar públicament en una ressenya que vaig fer per a la secció comarcal de Vilaweb– que la primera vegada que el vaig llegir no em va entusiasmar gaire. En general, no m’interessava la novel·la històrica i menys si era de l’època moderna. A tot això, potser caldria que hi sumàrem el fet que la persona que em va regalar la novel·la i jo vam deixar de tenir contacte. Aleshores, inconscientment, el llibre va passar a estar “maleït”. No obstant això, com qualsevol prejudici, això es cura llegint. I quan el vaig reprendre em vaig adonar que era un bon llibre amb què Torró ens endinsava en el món ontinyentí de fa quatre segles, amb unes descripcions precioses dels paisatges i de cada element. Aquest, doncs, va ser el meu primer contacte amb Joan. I, de sobte, un dia em telefona el professor Emili Casanova i em proposa si vull presentar-li la novel·la. I ací estem.

Imagine que tots coneixereu Joan Torró, encara que, com que costa poc també, vos faré unes pinzellades de la seua obra. Joan Torró naix a Ontinyent el 1959. És llicenciat en Filologia per la Universitat de València i catedràtic d’Ensenyament Secundari. Actualment exerceix la docència i, en estones de lleure, es dedica a escriure històries. Fruit d’aquestes incursions per la literatura són els llibres El segon paradís (Tàndem, 1998); el que ja he citat, El justícia (Bromera, 2003); Pluja a la mar (Servei de PUV, 2010), que va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés de narrativa científica; L’esperit de l’Àguila (Neopàtria, 2014) i Mirall de miratges (Neopàtria, 2016), un recull de poesia àrab i arabigoandalusina.

El llibre que ha vingut a presentar-nos, Llull: més lluny, s’emmarca en aquest gust per la narrativa històrica. I veu la llum just enguany, en l’Any Llull per la commemoració del seté centenari de la mort del mallorquí. Tanmateix, Torró va acabar la novel·la fa, més o menys, un any i mig, després d’uns quants anys –des de 2012– de creació. Llull: més lluny és, a grans trets, una biografia novel·lada de l’iniciador del català literari: Ramon Llull. Una novel·la d’iniciació, en certa manera, en la qual llegim les aventures, els viatges que fa el mallorquí des de la seua conversió fins que va i torna al nou continent, per tal de formar-se i afrontar la gran tasca que s’ha proposat: convertir els infidels amb la paraula i no amb les armes.

Ramon Llull naix el 1232 i, com he dit, és el primer que escriu tractats filosòfics o científics en una llengua diferent del llatí, que és el català. Així, seria el primer representant del concepte modern de multilingüisme a casa nostra: català, llatí i, més endavant, àrab. I escrivia en català i en àrab per pragmatisme: les seues missions eren reformar la cristiandat i convertir els infidels. Com se’ls anava a adreçar en llatí si era la llengua de la intel·lectualitat?

Un dels aspectes interessants de la novel·la és la narració que fa Torró de com sorgeix la idea de teatralitzar la famosa conversió espiritual del mallorquí. Una cosa així com el que hui en dia diríem el “fora de càmeres”. Així, gràcies a l’aparició de Jesucrist fins a cinc vegades mentre escrivia una cançó amorosa, Llull es transforma. És interessant, deia, com ho narra Joan perquè sempre se’ns ha contat aquest episodi, però l’escriptor ací en fa una subversió i ens ofereix l’altra cara. Conta l’autor que Llull és cridat per l’infant Jaume de Mallorca perquè vaja a la cort de França. Al capdavall, la idea d’aquesta conversió era que el poble vegera, com diríem col·loquialment, o com diria algun partit polític, que la cosa anava en serio, i que iniciava un període de formació espiritual.

Les conseqüències d’aquesta conversió: Llull deixa la dona i els fills i marxa pel món. En aquest camí, es troba personatges que ens són familiars, com Arnau de Vilanova o el rei en Jaume, ja major. I arriba a Barcelona, i a París, i a València, i a Sant Jaume, i s’està observant la fi del món a Finisterra. I visita, en una missió secreta amb els templers, el nou continent. Veritat o mentida? Després li preguntarem a Joan on acaba la realitat i on comença la ficció.

Una altra cosa que va apareixent al llarg de les pàgines són les obres que Llull va creant. Per exemple, l’excusa per a la redacció del Llibre de l’ordre de cavalleria és el desig del cavaller templer Jacques de Molay. O també les idees que li recorren la ment per a crear una obra que servisca de model per al bon cristià: el Llibre d’Evast e Blanquerna, on, fins i tot, Blanquerna esdevé papa. Però, sobretot, la creació, l’adaptació, les diferents versions del que més famós l’ha fet: l’Art.

Segons Anthony Bonner, hi ha quatre etapes en la vida de Ramon Llull. La primera, l’etapa preartística, abans de la conversió; després, l’etapa quaternària, on trobaríem, per exemple, l’Art abreujada d’atrobar veritat, que és un mètode basat en la combinació d’uns principis universals i format amb múltiples de 4; a continuació, l’etapa ternària, en què hi ha una nova versió de l’art (Ars inventiva veritatis), en què redueix el nombre de principis universals per a poder arribar a més gent, i ara es basa en múltiples de 3; i, finalment, l’etapa postartística, quan escriurà breus tractats, com, per exemple, el Cant de Ramon o Lo Desconhort.

En resum: una etapa abans de la il·luminació, i tres després. I ens quedem amb el número tres abans de donar pas al protagonista de l’acte. El número 3 té molta importància per a Llull. Així, per exemple, després dels anys de formació, Llull té tres objectius: 1) escriure un llibre contra els errors dels infidels, amb arguments i raons; 2) construir un monestir –el de Miramar– per a formar missioners; i 3) ser un màrtir, és a dir, sacrificar la vida a propòsit d’una missió. Però, a més, ja ho hem dit, la revisió de l’Art estarà basada en múltiples de tres. Si busqueu els cercles que feia servir el mallorquí, trobareu que, en un primer moment, hi ha 9 lletres amb els corresponents significats, començant per la B (es reserva la A, símbol de Déu) i acabant per la K, ja que la J no es distingia de la I en l’alfabet llatí). Després, Llull fa tres grups de tres significats, i més coses que no convé explicar ara ací per qüestions de temps. Però és que també en el Llibre de contemplació en Déu el número 3 és important, ja que cada capítol conté 30 parts, és a dir, 10 grups de 3 subparts. Tot en Llull té el seu sentit: el 3 representaria, teòricament, la trinitat. La meua pregunta és: que potser aquesta obsessió pel número tres no ressonaria en el subconscient de Torró a l’hora de posar-li el títol a la novel·la?

Més enllà del joc palatal entre ‘Llull’ i ‘lluny’, si ens hi fixem, el títol té tres síl·labes. Però, més encara, cada una de les paraules –Llull, més i lluny– tenen una estructura paral·lela: so consonàntic, vocal, so consonàntic. Si, a més, comptem el número de lletres i l’accent, el resultat és quinze i… I prou, que comence a desvariar. Per la meua banda, em calle ja –sé que ho estàveu desitjant– i li done la paraula a l’escriptor Joan Torró. La importància de la novel·la, més enllà del gaudi que pugueu sentir mentre la llegiu, està en la figura protagonista. Si fórem una societat, un país normal, no ens estranyaríem. Ara bé, l’aparició d’una vida novel·lada –amb veritats o amb ficcions, tant se val– del gran pioner de la nostra llengua hauria de ser un motiu de celebració: cal reivindicar Ramon Llull com a personatge fora del temps que li va tocar viure, i, per la part que ens toca com a filòlegs, reivindicar-lo a l’altura de les grans figures literàries d’altres literatures. Això és el que, ara que està de moda fer vídeos sobre l’orgull, ens hauria de fer sentir orgullosos realment de ser valencians, de ser catalanoparlants. El llibre de Joan és, doncs, una gran dosi d’autoestima.

Moltíssimes gràcies per la vostra assistència, disculpeu la llargària d’aquestes paraules inicials i gaudiu de Joan Torró. Moltes gràcies, i endavant, Joan!

(Fotografies: Joan Torró)

Hem caigut al parany. Inconscientment o voluntària, hi hem caigut. Ens havien venut que importàvem, que érem únics i irrepetibles, que la nostra presència era necessària, que arribaríem lluny, que solament calia córrer una mica i arribaríem de seguida a la meta, que érem els millors. Ens ho havien venut, tristament per a nosaltres, les veus alienes a la contesa. I una part de nosaltres va acabar creient-ho; el ritme, la cadència de les bones paraules pronunciades a l’uníson, que lluitaven contra l’altra meitat nostra plena de seny i raciocini. Vam caure en el parany, i hi hem romàs sense adonar-nos-en. Pensàvem que ja estava tot fet, que no calia esforçar-se, ja no dic gaire, sinó gens. Que tot discorreria d’una manera normal i constant. Que la vie était en rose. Tota l’existència caminant amb peus de plom, defugint eufòries i, com diu la cançó, com del cel a la terra, vam caure al parany. Hi vam caure, o ens hi vam deixar arrossegar. Fins al punt que ens créiem alguna cosa que no érem. Potser per damunt del bé i del mal. Ningú ens ho havia dit directament; l’entorn ens seduïa, ens deia que si no ho véiem, que els senyals eren clars. Sabem que l’elogi debilita, però no eren elogis; no competíem per veure qui pixava més lluny, sinó que ens havien fet creure que pixàvem més lluny. Eren simplement constatacions d’una realitat més aviat irreal. Mentre servíem, tot anava bé. I la motivació va minvar fins que ens assabentàrem que, efectivament, érem al parany. Vam perdre; hem perdut. Però no és una victòria dels altres; és una derrota nostra, i el que és pitjor: és una derrota contra nosaltres mateixos. Som, justament, al punt que sempre havíem criticat; al punt de l’immobilisme, de la conformitat, de l’acomodament; l’ambició sembla haver viatjat ben lluny d’ací, d’haver fugit d’aquesta irrealitat ben real que ens havíem format. Això sí, malgrat que escriguem que el teatre ens l’havien muntat perquè hi actuàrem, al capdavall, els actors érem nosaltres, i igual que vam pujar-hi les escales, també haguérem pogut triar un altre camí. Ningú en té culpa; en som els culpables i els responsables, d’aquesta situació. Tanmateix, hem entés que hi havia alguna cosa que no anava bé; pot ser que no haja sigut alguna cosa palpable, tangible, però l’atmosfera ens ho mostrava. Per això, només ens en queda una: tornar a lluitar; alçar-nos, rentar-nos la cara i posar-nos front a totes aquelles promeses que ens hem fet en els darrers anys. Materialitzar les paraules, desenvolupar els fets. Començar de zero, humilment, envoltar-nos dels nostres sense perdre de vista que la zona de confort no és el món real. Clavar-nos al cap que, encara que tot ja no siga possible, sí que està per fer. Que tot, en definitiva, només haja sigut un pas enrere per a agafar embranzida. Buscar la il·lusió i l’ambició perdudes i anar endavant, a per totes, sense por a res. Hem caigut al parany, però l’aprenentatge està en el fet de saber-ne eixir. Ens posarem els guants i tornarem al ring per a véncer-nos. I quan sone la campana, veurem qui dels dos n’ha sigut el guanyador. Abans, però, caldrà un dur entrenament. I, com tot principi, sempre es comença pels xicotets detalls…

Per als que seguiu alguna sèrie de televisió, de segur que hi ha algun capítol menys intens, menys sorprenent, fins i tot, més allunyat de la resta, però necessari per a entendre la complexitat de l’obra. Aquesta és la sensació que se’m va quedar després d’acabar Rosy & John, la tercera part de la tetrologia del comandant Camille Verhoeven, després d’Irène i Alex. No és que no estiga a l’altura de les altres dues; la novel·la té ritme, velocitat, es llig de seguida, el que passa és que no és tan espectacular. Ep, que la seua dificultat té, eh? Després de les dues primeres, costa mantenir la línia constant, per això, encara té més mèrit que a la quarta novel·la, la que tanca el cercle, Camille, Lemaitre torne a pujar. Em queden quinze pàgines per acabar una de les -al meu parer- millors sèries de novel·la negra que s’ha escrit.

Gonçal, després d’haver-me fet el hype d’Alex, també em va contar com es va construir Rosy & John. Sembla, si no recorde malament, que es va fer a l’estil dels futlletons, per entregues, de manera que la gent que pujava al transport públic podia anar llegint-ne fragments. La cosa no va quallar, però li va donar forma de novel·la. Desperta, ja ho he dit, sentiments contradictoris: d’una banda, si no s’haguera escrit, possiblement no hauria passat res (en relació a la trama vull dir; per l’amor de Déu, m’ho he passat molt bé llegint-la, encara com l’ha publicada!); d’una altra, hi ha detalls importants per a entendre la quarta part. Tot i que a Alex ja es deixava caure qui era Anne Forestier, en aquesta tercera entrega veiem una relació potser una mica més consolidada. I això només és el preludi del que serà Camille.

Per parlar de la novel·la en qüestió sense desvetlar gaire cosa de la trama, diré que -mentre que en Irène la tònica eren els assassinats i en Alex, la set de venjança- el més rellevant és la relació amor-odi maternofilial que s’estableix entre els dos protagonistes. De sobte, un boig ha posat set bombes que explotaran progressivament al llarg de set dies si la policia no allibera la seua mare. El narrador, en unes quantes ocasions, ens torna a enganyar. Però nosaltres en som còmplices; volem que ens enganye. Explotaran les bombes? Alliberaran la mare del suposat terrorista? El final -una paranoia- és apoteòsic, una autèntica escena de pel·lícula: Rosie i Jean ballen la cançó Rosy and John, de Gilbert Bécaud. Pel que ens va comentar el mateix Pierre Lemaitre dissabte passat al festival de València Negra, hi ha diverses adaptacions cinematogràfiques en marxa. Podríem dir, en síntesi, que aquesta novel·la “quedaria millor” com a pel·lícula que com a llibre. Supose que per la poca descripció -sempre en relació amb les anteriors- de la vida interior dels personatges. Tanmateix, llegiu-la i gaudiu, una vegada més, al costat del comandant Camille. Pròximament, la quarta i última novel·la…

Benvolgudes i benvolguts, bona vesprada!

Justament ara fa onze anys, al Campus de Tarongers s’hi va enregistrar el concert amb motiu de la diada del 25 d’abril dels Obrint Pas. Dic que s’hi va enregistrar perquè, malgrat que el Ball dels Locos de l’Olleria hi van ser, jo el vaig veure uns mesos més tard, al desembre de 2005. Recorde veure’l i reveure’l, i tornar-lo a veure, i parar-lo, i tirar enrere, i avant, i veure en què diferien les cançons del concert amb les del cedé, i aprendre’m els comentaris dels diferents convidats, i hores, i hores, i més hores cara a la pantalla. Llavors, cal recordar-ho, Youtube pegava les primeres passes i, en una plataforma tan internacional, era impensable trobar-hi música d’un país sense estat, però del món. Jo, a l’estil dels actuals nostàlgics, em vaig comprar el cedé-devedé.

D’aquell concert, en vaig aprendre molt. Aleshores, jo era un cul d’en Jaumet, i, en escoltar alguna referència històrica, la buscava immediatament. O intentava indagar sobre qui era aquest o aquell artista. Obrint Pas, doncs, va fer honor al seu nom. D’aquell concert, deia, en vaig aprendre molt, però, potser, destacaria dos descobriments: Joan Fuster i –compte, Feliu, que et pose al costat del mestre– el mateix Feliu Ventura. El discurs per la unitat de la llengua de Fuster, el coneixia del disc Terra, però, si haguérem de posar una data de quan vaig conéixer Joan Fuster, caldria fixar-la entre finals de 2004 i 2005. Onze anys, per tant, dedicats a llegir-lo i estudiar-lo. Igual que onze anys escoltant la veu del cantautor xativí que hui ens presenta la seua primera novel·la. Així, cap a meitat del concert, i després que Xavi Sarrià exclame que “cap persona és il·legal”, hi apareix la cara d’Ovidi Montllor en pantalla i, tot seguit, un jovenet que duu una camisa on es llig Xàtiva. L’acompanya un jove Borja Penalba a la guitarra. Ja volem el pa sencer, canta. I és curiós perquè canta una cançó que, després de buscar-ne la lletra, entenc que no és d’ell. Imatges d’un i de l’altre, veu d’un i lletra de l’altre; una cosa així com si em posara a dir-vos ara: Feliu Montllor, o Ovidi Ventura, o Fevidi Montura, o Oviu Ventllor, o etcètera.

Des d’aquell concert, vos comentava, i ja avance en el temps, no he deixat d’escoltar-lo. I després de deu anys de relació músic-públic, farà uns mesos ens vam conéixer en persona arran d’una entrevista a Vilaweb. Algunes persones de les presents, més joves que un servidor, potser el van conéixer al Com Sona l’Eso 2008 (una llàstima perquè jo a l’últim que vaig anar fou el del 2007!). Per tant, dubte que hi haja algú que no sàpiga qui és. De totes maneres, unes pinzellades ens ajudaran a entendre la magnitud del convidat.

Feliu Ventura naix a Xàtiva, la que per a ell és –discutiblement, és clar– la millor ciutat del món, el 1976. Dèsset anys després, el 1993 puja al seu primer escenari a Ontinyent. Així, obria junt amb altres pocs cantautors un espai que ja no existia al nostre país. Company d’Obrint Pas o l’extinta Gramaxone Ska Band, entre d’altres, en els  concursos de “rock”, tot i que com a “cantautor fora de concurs”. El 1997 fa el seu primer enregistrament, L’única diferència, amb cançons com “El darrer somriure”, en record de Guillem Agulló.

El camí, els quilòmetres, segueixen, i quan ja va pels 400 concerts, publica Estels de tela (2000), amb cançons com “Lloc2” o “Estadi Xile”. Tres anys després, comença amb Propaganda Pel Fet!, que passa a gestionar el seu management com a únic cantautor en cartera i Borja Penalba, que s’incrusta al projecte com a productor i músic de directe. D’aquestes dues relacions naix Barricades de Paper (2003), amb “Que no s’apague la llum” o “No sé què sent”. El 2005 inicia la gira conjunta amb Lluís Llach, que produirà el disc en directe Que no s’apague la llum. L’any següent, un altre disc d’estudi: Alfabets de Futur (2006) amb cançons com “Alacant –per interior–” o “Habitar-te”.

Després passarà cinc anys immens en altres treballs per a altres musics com Miquel Gil, Pep “Botifarra” o Eduard Iniesta, col·laboracions, un guió i textos per a l’obra de Lluís Danés “Llits”(2009), la direcció artística de “L’Ovidi se’n va a Palau” (2007) i un període de docència –ha estudiat Filologia Catalana, un altre punt al seu favor!– sense deixar d’actuar en directe.

Fruit d’aquest temps naix Música i lletra (2011), produït amb Borja Penalba, amb cançons com “Torn de preguntes” o “Història d’un sofà”. L’any 2013, amb l’ajuda dels mecenes del Verkami, publica Vers l’infinit per celebrar els vint anys a l’escenari, amb quinze versions de cançons pròpies. Però, com que amb el Verkami supera de bon tros el límit que s’havia marcat, el 2014 trau Referents, amb dèsset noves versions de cançons pròpies però també d’altres grans com Víctor Jara, Raimon o Quico Pi de la Serra, entre d’altres.

Tot i que ell considera que no ha entrat ara en la literatura perquè ja hi era amb les cançons, l’any passat publicà a Sembra Llibres Com un record d’infantesa, una novel·la il·lustrada per Daniel Olmo sobre Ovidi Montllor, però també sobre el País Valencià, sobre Xile, sobre l’amor en qualsevol de les vessants, sobre la música, sobre la cultura, sobre la memòria o sobre la història. I tot això que ara disseccionarem mínimament, relligat amb un llenguatge que en molts moments esdevé poesia, com, per exemple, un fragment en què descriu una escena eroticoamorosa d’una manera ben subtil i deliciosa, sense fer referències explícites al sexe:

“La vaig besar i ella em va agafar de la mà i em va portar a l’ombra de l’escullera. Em va fregar el coll amb els llavis mentre ens abraçàvem i li vaig tornar la besada. Vaig sentir de nou aquella olor d’espígol, mel i gingebre amb aquella presència de dona amatent mentre el cel s’aclaria a poc a poc. Anàvem amuntegant la roba pel camí dels besos menuts, agafant la drecera de les goludes llepades, furiosament, fins que em va posar dintre seu d’alenada en panteix: tremolant de fred” (2015: 101).

En altres fragments, ens recorda Vicent Andrés Estellés, com quan hi ha el Víctor, la Martina i la Violeta que no saben que dir, i Feliu escriu que “podria dir que davant del pitxer i l’amanida, ningú va escudellar cap conversa” (2015: 130-131). O també aquelles descripcions, aquell orgull agropecuari tan estellesià.

Un dels temes de la novel·la, ja ho hem dit, és el País Valencià, país, el seu i el nostre, cap al qual hi demostra molt d’amor. Un amor, cal dir-ho, provinent de l’observació, influència dels poetes àrabs valencians. Ho llegim quan descriu el paisatge de l’avi del protagonista: “Allò no era un paisatge, era un espectacle conreat, l’anvers d’una mà oferint una benvinguda cultivada amb els solcs del destí tatuats de tarongers florits. Segles d’astronomia contra dècades d’asfalt” (2015: 42).

Igualment, un altre dels aspectes interessants és Xile. Entre les semblances amb el País Valencià , en boca d’un músic xilé de la ficció que canta amb l’Ovidi, escriu ue en un moment determinat fugí del seu país d’origen perquè es prohibien els instruments musicals. La por dels governants a la cultura, a la música. Com ací ocorregué amb la Cançó, que, quan deixà d’interessar als polítics de torn –perquè, cal recordar que abans els havia resultat profitosa–, se silencià. En aquest sentit, la novel·la veié la llum en un moment oportú, després del canvi polític, a mode d’un recordatori d’aquells de: “Ep, polítics, vos estem vigilant”.

Però els temes fonamentals de l’obra són la música (només cal llegir la primera frase: “Tots tenim un grapat de cançons que ens obren les cicatrius”, o veure les lletres de cançons d’Antonio Vega o Víctor Jara, i tota una banda sonora que, per no fer-me pesat, que ja sé que me n’estic començant a fer, no detallaré) i, sobretot, sobretot, l’Ovidi Montllor. Com un record d’infantesa pren el títol, ja ho haureu deduït, de l’“Homenatge a Teresa”. Però és que cada capítol és un vers d’una cançó de l’Ovidi! I jo vaig intentar fer una xicoteta prova: escoltar la cançó que encapçalava cada capítol mentre llegia la novel·la. Impossible: als dos paràgrafs, hi vaig desistir, perquè inconscientment les cantava.

I parlant d’Ovidi, tancaré –sí, sí, no m’assassineu amb mirades, ja em calle–, tancaré, deia, aquesta presentació recordant que fa 23 anys el Col·lectiu l’Olla va dur a terme un homenatge a Joan Fuster en què, entre d’altres, hi havia l’Ovidi de convidat, el qual va recitar alguns dels seus poemes que s’han convertit en el disc A dos de val. Ovidi Montllor diu Joan Fuster. Hui, 23 anys després, tenim ací el deixeble més avançat de l’alcoià. No ens calen homenatges com a excusa, però; Feliu Ventura és ja, en si, un homenatge a la llengua, a la música, a la cultura i al país –o països. I hui tenim la sort de gaudir-lo. Moltíssimes gràcies per la vostra assistència, moltíssimes gràcies a la Biblioteca Municipal i a l’Ajuntament per muntar aquests saraus, i, sobretot, moltíssimes gràcies a tu, Feliu, per haver volgut venir-hi.

La setmana passada vaig acabar-me Alex, la segona entrega de la tetralogia del comandant Camille Verhoeven, després d’Iréne. La primera observació -i més havent llegit ja també la tercera part, Rosy & John– és que, al contrari que molts escriptors de sagues negres, Lemaitre no cau en la repetició, en el paral·lelisme argumentatiu. Irène era una novel·la -una brutalitat de novel·la, ja ho vaig dir- i Alex és una altra novel·la -una altra brutalitat de novel·la, ho dic ara-, que no hi té res a veure, més enllà de l’aparició d’una plantilla de personatges i d’històries internes que el lliguen a la primera obra. Així, per tant, si decidiu llegir Alex abans que Irène, ateneu-vos a les conseqüències: és plena de referències als fets que ocorrien al primer llibre. Dit això, se’m fa complicat parlar d’Alex sense desvetlar-ne part del contingut. Qui és Alex? Una infermera a qui li agrada posar-se perruca? Una infermera a qui li agrada anar a sopar al mateix restaurant? Per què la segresten? La diferència entre aquesta novel·la i l’anterior és el ritme: mentre que a Iréne esperàvem una mort “novel·lada” -basada en novel·les- rere altra, i viatjàvem a diferents indrets, i acabàvem acaçant el fill-de-puta-responsable-de-totes-les-morts, i saltàvem d’un cadàver a un altre, fins el tram final, a Alex ens posem en el metre quaranta-cinc centímetres de Camille per a reconstruir sense gairebé informació els viatges de la coprotagonista, Alex, de trenta anys que no consta en cap lloc. Per un costat, no hi ha el patiment compartit amb el comandant del primer llibre, però, per un altre, en aquesta obra se’ns plantegen tota una sèrie de dicotomies que intentem respondre juntament amb l’equip investigador. Si bé gran part dels es concentra en els dos primers terços, és en el darrer en el qual tenim, de nou, un d’aquells girs argumentals que tant agraden a Lemaitre: així, si ens posem en l’esquema maniqueu clàssic -fàcilment superable- qui és el personatge bo, si és que realment n’hi ha, en la història? Qui n’és el dolent? Quina és la veritat i on entra la justícia? No ha tingut l’espectacularitat d’Irène, d’acord, però en aquesta nova història, Lemaitre s’ha tornat a superar: la velocitat de l’interrogatori contrarellotge i els dilemes morals que se’ns ofereixen, en són només dues xicotetes mostres. A sobre, pel que es llig en l’apartat d’informació de l’autor, se n’està gravant la pel·lícula. Jo, si fóra vosaltres, m’enganxaria ara -encara esteu a temps abans que no vos facen espòilers a les diferents pàgines webs sobre cine- a aquesta Gran Novel·la de Camille Verhoeven que ja disposa de tres capítols. Del tercer, vos en parlaré més endavant, però. I tot això, mentre el quart, titulat Camille, està a punt d’arribar!

El poeta va escriure allò de: ‹‹Pense que ha arribat l’hora del teu cant a València. // Temies el moment. Confessa-t’ho: temies. // Temies el moment del teu cant a València››. Malgrat el temor estellesià de dedicar-li un cant, a la ciutat, el que ha fet que tardàrem setze anys a fer ‹‹nostra›› la Plaça de Bous no era, en cap cas, temor. Dieu-li censura, menyspreu als valencians, Partit Popular, centralisme, actituds-pròpies-del-feixisme, etcètera. Però no temor; la prova és que, en un indret o en un altre, cada (dissabte pròxim al) 25 d’abril hi ha hagut una manifestació i un concert. En el 2000, l’últim any en què es canviaren els assassinats culturals bovins per reivindicacions de cultura, llengua i país, tenia nou anys. Per tant, jo no hi vaig ser, en aquell espectacle que acabà de manera accidentada per una amenaça de bomba que deixà Cris Juanico amb la cançó en la boca.

Hui, cent noranta-dos mesos després, l’ha poguda interpretar. Però, ep!, no ens avancem. Abans d’això, els Aurorers de la Vall d’Uixó han hagut d’aguantar una mica de pluja mentre la gent corria a amagar-se als interiors de la plaça. Des de la barrera –no, promet que no faré cap símil més amb el món taurí–, uns quants joves han decidit que prou, que ni el clima ni res més els impediria gaudir de la festa i s’han posat a ballar melodies imaginades, descompassats, aliens a l’aigua. I han vençut: ha parat, i la gent s’hi ha acabat sumant. Després, balls i torres humanes, i, per fi, Cris Juanico, Pau Alabajos, Joan Amèric, Clara Andrés, Amadeu Vidal, Carles Belda, Andreu Valor, Rafa Xambó o Carraixet, moment en què sobre la pantalla del fons de l’escenari s’anaven escrivint pàgines de la història cultural i social del País Valencià.

Tanmateix, tot això només era l’espereu-vos-que-això-no-ha-fet-més-que-començar d’un dels moments àlgids de la nit: la reaparició d’Al Tall, als quals, i en veu de Vicent Torrent, han descongelat per portar-los allà. Els mestres han dedicat l’’A Miquel Grau’ a Guillem Agulló, qui, malgrat els vint-i-tres anys transcorreguts des que ens els prengueren, hui, juntament amb el mateix Grau, hi han sigut més presents que mai. I, per això, han tocat la tecla correcta davant d’un nosaltres que ens hi hem deixat les mans aplaudint. Sembla que al Tio Canya, ja l’han tret de la UCI, però els nous metges n’hauran de tenir molta cura. Les emocions, els anys de patiment –i els que ens quedaran, però, ai!–, han aflorat i la llagrimeta s’ha balancejat entre el precipici o el retorn a l’interior. En l’amic Pep, en canvi, la gravetat ha pogut més, i ha plorat a llàgrima viva: ‹‹això no m’ho esperava, que cantaren hui, ací, el Tio Canya››. No era l’únic, però; més endavant un xic i una xica també es torcaven les llàgrimes mútuament –i no, no era que havien renyit, que estaven donant-se mostres d’amor. Crits de Visca la Terra, i d’in-inda-indapandència (a l’oriental, sí) han omplit els silencis entre una cançó i una altra, fins que el tabal ha marcat el nou començament. Els maulets, tots junts, hem acompanyat el grup, que ha hagut de tornar a tocar la cançó per uns xicotets problemes de so: cap problema, més estona els hem gaudit.

Un dels altres grans moments ha arribat de la veu de Xavi Sarrià, Miquel Gironés i Miquel Ramos. Obrint Pas, la banda sonora d’una lluita, com els ha descrit David Fernández. En aquest moment ha començat una segona part del concert: els Ovidi3 han preparat un atrezzo lleugerament diferent, i hi ha convidat a pujar Mireia Vives, Francesc Anyó, Feliu Ventura o Miquel Gil. Just després, se’ns recordava que som un poble per construir, el País Valencià que renaix de les cendres. I, de nou, un altre plam!: Lluís Llach, el qual ha cantat el ‘Que tinguem sort’, acompanyat d’un grup de corals valencianes. Clams i visques a favor del País Valencià, dels Països Catalans, de la independència. En alguna redacció de periòdic, a més d’un els haurà entrat urticària. Ei, i encara els passa poc!

La Gossa Sorda, que està acabant l’última gira, ha inaugurat una mena de tercera part. Amb ‘La polseguera’ ha escalfat les veus dels assistents, però ha estat amb ‘Camals mullats’ que el públic s’ha extasiat. “T’estime, t’estimo, t’estim”, el mateix sentiment expressat en tres dialectes d’una mateixa llengua. Perquè, com ha sentenciat Eliseu Climent en el seu discurs, “valencians, catalans i balears no som iguals; som els mateixos”. Per això també hi havia els presidents d’Òmnium Cultural i Obra Cultural Balear, i la Muriel Casals, que, de segur, de segur, hui també haurà gaudit d’aquest homenatge a València. A continuació, Senior i el cor brutal, que ha preguntat diverses vegades per Cotino, i els Aspencat, que amb la música han regat la llavor que els avis fa dècades que van sembrar. També els Sva-ters ens han deixat entrar a la seua ‘República Alcàssera’, mentre que s’ha arribat a la fi amb Skatuttipresto, Candela Roots, Smoking Souls o Prozak Soup.

Als valencians ens calen més moments de pujada d’autoestima com els de hui. Segurament, així afrontaríem millor, més units, els reptes i, sobretot, els handicaps que el futur ens depararà. Després de més de sis hores de sarau, que no hi haja cap dubte: els valencians –amb franja d’un color o d’un altre, amb estel, o sense franja ni estel– volem seguir sent ara més que mai. Ens ho devem a nosaltres mateixos, però també els ho devem als que ja no hi són i que ens hi han permés arribar. El moment del nostre cant a València ha arribat, i ens hi hem deixat la veu, les llàgrimes i les mans (i alguns peus, algunes cames i algusn colzes). Estellés en podria fer un poema.

(Publicada a Vilaweb, el 24 d’abril de 2016)

Ahir van investir doctor honoris causa per la Universitat de València el pare Josep Massot i Muntaner; Vicent Simbor, en una sentida laudatio, va exposar l’apassionament que li professava. Un merescut reconeixement, doncs, a un homenot de les lletres i la cultura catalanes. Abans, però, mentre féiem cua per a entrar al lavabo, Ramon Solsona em va sorprendre perquè ja sabia per què m’havia inscrit en el doctorat: “Ja sé per què vols fer el doctorat: per vestir-te com ells!”, en referència al birret, la medalla i la toga dels doctors assistents a la ceremònia. Jo li vaig respondre que, és clar, que si calia fer una tesi per a vestir-me així, n’acceptava el repte. Rebobinem, però, fins a dos dies abans.

Dimecres 13 d’abril. L’estació de Facultats m’expulsa a la superfície. Hui i demà (13 i 14 d’abril) vindrà l’escriptor Ramon Solsona a “dialogar” amb sengles sales Manuel Sanchis Guarner plenes d’estudiants de secundària i de batxillerat, a propòsit de la novel·la Línia blava. Carme Gregori i Gonçal López-Pampló (els grans artífexs de l’activitat del Diàleg entre l’escriptor i els lectors joves) preparen -un any més, i ja en van quinze- els diplomes i els premis que es lliuraran un dia i l’altre als millors microrelats presentats pels alumnes. Hi ha futurs grans autors amagats entre les aules de centres com el d’Albal, el Veles e Vents, el Rei En Jaume, el de Sedaví, l’Enric Valor, i així fins a més d’una vintena. I si la feina d’un professor és despertar-los la curiositat i la creativitat, la societat valenciana pot estar-ne orgullosa, d’aquests docents. Seguisc, però. Baixem per a deixar el material a la sala, i saludem -jo conec per primera vegada- Ramon Solsona. Me l’havia imaginat sempre amb maleta, per allò de, però no, té un caràcter molt més afable i humorístic que el protagonista d’una altra de les seues novel·les.

Ja dins la sala plena de gom a gom, Carme el presenta i Solsona, sense estendre’s gaire, explica -amb les cites que introdueixen la seua novel·la- la importància de l’elaboració artística i el fals mite de les muses. La vida, diu si no recorde malament, ens posa les històries al nostre abast, però cal el treball artístic perquè esdevinguen literatura. Tots, comentarà més avant, hem fet l’exercici del narrador de Línia blava: imaginar-nos històries dels passatgers d’un metro (o d’un bus, o en la sala d’espera del dentista, o etcètera). I s’obri el torn de preguntes, com, per exemple, qui és el narrador. Solsona, com si engaltara una pilota en un partit de tennis, li respon amb una altra pregunta: qui creus tu que és el narrador? I l’alumna contesta amb una descripció. Veus? T’has fet tu la teua pel·lícula! L’escriptor segueix l’explicació. Així, la veu narrativa -principal- en 2a persona del singular (“et preguntes”, “sospites”, “tens la sospita”, etc.), l’absència de trets descriptius i, fins i tot, de paraules amb marques masculines o femenines té una finalitat: l’assimilació entre el lector i el narrador. La fórmula funciona; són els nostres ulls els que van veient la Pólvora, l’home que du un mort a la consciència, la dona que fa ganxet. Una altra pregunta: coneixes personalment els personatges? I ens detalla com va construir la Pólvora: la mestressa de casa d’un pis de Barcelona li va etzibar a un amic de l’autor que aquell pis “me l’he guanyat amb el cony!”. Solsona crea una història per tal que la Pólvora arribe a dir aquella frase. Magistral!

Després d’una hora i escaig de preguntes -i moltes més que s’han de quedar fora per falta de temps-, es reparteixen els premis als millors microrelats. La sala aplaudeix els guanyadors de cada centre. Els relats, llegiu-los si podeu, són una autèntica joia. Finalment, hi ha les fotografies -amb una certa por per si l’escenari no s’enfonsarà, de tanta gent que hi puja, i ai!- i un vi d’honor que dóna pas a un altre diàleg, aquest sobre com de difícil és fer literatura de la banalitat, sobre Pla, sobre què diria Fuster de determinada actualitat, sobre els premis, sobre Lemaitre (del qual, Gonçal me’n fa goleta arran de la continuació d’Irène, Àlex; una mena de hype, ara que està de moda l’ús d’anglicismes per a designar “coses de tota la vida” com ara l’expectació o emoció per un determinat objecte que acaba d’eixir o del que no en saps res)… I també sobre si sóc capaç d’entendre totes les referències -culturals, socials, polítiques- dels articles del de Sueca, atés que van ocórrer molts anys abans que estiguera en ment dels meus pares.

Mentre camine de nou per a ser absorbit per Facultats, un fort foc interior -que poètic tot plegat, no?- em fa tornar als anys d’institut. L’any passat, que va venir-hi Manuel Baixauli, ja em va ocórrer. El que vos deia: torne als anys d’institut. Per què a nosaltres -al meu centre vull dir- ens donaven novel·letes majoritàriament de tribus urbanes, drogues, parelles amoroses, aventuretes-en-què-s’ha-d’aconseguir-una-determinada-fita-abans-del-temps-marcat-o-morirem-tots? Per què no ens oferien un escriptor que ens parlara, no com a adolescents imbècils i immadurs, sinó com a futures persones de demà? Per què la manera d’avaluar les lectures era a base de controls? Per què no treballàvem la literatura com cal? O, més encara: per què en 2n de Batxillerat no vam veure res de cap autor del cànon? Per què només un parell de professors, un per a cada llengua -Amparo Vilaplana o Josep Carmona- ens va incentivar a llegir o a escriure? I és llavors quan l’Àngel actual sent una enorme enveja sana per tots aquells estudiants que han pogut compartir, primer mitjançant Twitter, després en directe amb l’escriptor, els dubtes, les intrigues o les experiències en el recorregut que va des d’Horta fins a Cornellà centre. O que han treballat el llibre imitant-ne l’estil, imaginant-se quines històries tindran al darrere persones anònimes, sent, en definitiva, escriptors. I, a més, podien optar a premi! Però… Però res, ja no s’hi pot fer res. Només callar, escoltar i aplaudir, bocabadat, el fantàstic espectacle literari que ens ofereix un any més tot aquest conglomerat de professors universitaris i d’institut, estudiants i autor. Gràcies. Ah, i ja m’he reservat un seient a la primera fila per quan torne Ramon Solsona a presentar la pròxima novel·la.

En poques hores ja s’han escrit totes les necrologies possibles sobre Johan Cruyff. No n’hi faré jo una altra. Només voldria dir-hi la meua. Enyoraré Johan Cruyff, o, potser, enyoraré allò que representava Johan Cruyff. L’holandés representava el canvi d’actitud i de futbol en el barcelonisme, la victòria, la filosofia del “sortir i gaudir”. Però per a mi, quan el veia en fotografies o reportatges en blanc i negre, em recordava l’avi quan també vestia de curt i posava per a les fotos d’equip (evidentment, sempre passat pel filtre del blanc i negre). Sempre els he associats, l’un a l’altre, l’ avi i el Cruyff. Alts, prims, amb els trets d’homes durs, els angles de la cara accentuats. A més, l’avi sempre deia frases seues, i, sovint, a casa recordem una que sembla que diuen que va dir i que Pipo repetia constantment: “parlar és plata; callar, or”. Tothom s’ha llançat a fer llistes de frases cèlebres cruyffianes, però ningú la hi posa, aquesta. I l’avi la deia moltes vegades, com un dels pilars de la seua filosofia de vida. Tendia a callar, però, quan escoltava pardalets i parlava, amb la ironia i el sarcasme desinfectants, feia tocar de peus a terra. L’avi (i el pare) em va(n) ensenyar a estimar el Barça a base de gaudir, però, sobretot, de patir davant de la televisió. I encara va arribar a veure l’equip de les sis copes de Guardiola, hereu de l’arquitecte Cruyff! Ell acostumava a fer semblances entre la gent i els futbolistes -un dia que vaig guanyar un premi a l’institut, em va arribar a dir que jo era com Iniesta, que on em posaven ho feia bé (imagineu que vos ho diu el vostre avi o la vostra àvia: sabeu que hi ha una exageració infinita, tocada d’imaginació i de mentida piadosa, però, no vos cauria la bava?)-, i segurament també, com a conseqüència de les associacions que l’home feia, per a mi ell era com el futbolista i l’entrenador. Hui ens ha deixat; a casa, potser ja fa 5 anys que ho va fer. Però les frases, els records, les experiències, hi són, surant, pregonament esperant a la mínima per a eixir. Gaudiu allà dalt, tots dos. I gràcies, Johan!