Blocs de VilaWeb

Ahir van investir doctor honoris causa per la Universitat de València el pare Josep Massot i Muntaner; Vicent Simbor, en una sentida laudatio, va exposar l’apassionament que li professava. Un merescut reconeixement, doncs, a un homenot de les lletres i la cultura catalanes. Abans, però, mentre féiem cua per a entrar al lavabo, Ramon Solsona em va sorprendre perquè ja sabia per què m’havia inscrit en el doctorat: “Ja sé per què vols fer el doctorat: per vestir-te com ells!”, en referència al birret, la medalla i la toga dels doctors assistents a la ceremònia. Jo li vaig respondre que, és clar, que si calia fer una tesi per a vestir-me així, n’acceptava el repte. Rebobinem, però, fins a dos dies abans.

Dimecres 13 d’abril. L’estació de Facultats m’expulsa a la superfície. Hui i demà (13 i 14 d’abril) vindrà l’escriptor Ramon Solsona a “dialogar” amb sengles sales Manuel Sanchis Guarner plenes d’estudiants de secundària i de batxillerat, a propòsit de la novel·la Línia blava. Carme Gregori i Gonçal López-Pampló (els grans artífexs de l’activitat del Diàleg entre l’escriptor i els lectors joves) preparen -un any més, i ja en van quinze- els diplomes i els premis que es lliuraran un dia i l’altre als millors microrelats presentats pels alumnes. Hi ha futurs grans autors amagats entre les aules de centres com el d’Albal, el Veles e Vents, el Rei En Jaume, el de Sedaví, l’Enric Valor, i així fins a més d’una vintena. I si la feina d’un professor és despertar-los la curiositat i la creativitat, la societat valenciana pot estar-ne orgullosa, d’aquests docents. Seguisc, però. Baixem per a deixar el material a la sala, i saludem -jo conec per primera vegada- Ramon Solsona. Me l’havia imaginat sempre amb maleta, per allò de, però no, té un caràcter molt més afable i humorístic que el protagonista d’una altra de les seues novel·les.

Ja dins la sala plena de gom a gom, Carme el presenta i Solsona, sense estendre’s gaire, explica -amb les cites que introdueixen la seua novel·la- la importància de l’elaboració artística i el fals mite de les muses. La vida, diu si no recorde malament, ens posa les històries al nostre abast, però cal el treball artístic perquè esdevinguen literatura. Tots, comentarà més avant, hem fet l’exercici del narrador de Línia blava: imaginar-nos històries dels passatgers d’un metro (o d’un bus, o en la sala d’espera del dentista, o etcètera). I s’obri el torn de preguntes, com, per exemple, qui és el narrador. Solsona, com si engaltara una pilota en un partit de tennis, li respon amb una altra pregunta: qui creus tu que és el narrador? I l’alumna contesta amb una descripció. Veus? T’has fet tu la teua pel·lícula! L’escriptor segueix l’explicació. Així, la veu narrativa -principal- en 2a persona del singular (“et preguntes”, “sospites”, “tens la sospita”, etc.), l’absència de trets descriptius i, fins i tot, de paraules amb marques masculines o femenines té una finalitat: l’assimilació entre el lector i el narrador. La fórmula funciona; són els nostres ulls els que van veient la Pólvora, l’home que du un mort a la consciència, la dona que fa ganxet. Una altra pregunta: coneixes personalment els personatges? I ens detalla com va construir la Pólvora: la mestressa de casa d’un pis de Barcelona li va etzibar a un amic de l’autor que aquell pis “me l’he guanyat amb el cony!”. Solsona crea una història per tal que la Pólvora arribe a dir aquella frase. Magistral!

Després d’una hora i escaig de preguntes -i moltes més que s’han de quedar fora per falta de temps-, es reparteixen els premis als millors microrelats. La sala aplaudeix els guanyadors de cada centre. Els relats, llegiu-los si podeu, són una autèntica joia. Finalment, hi ha les fotografies -amb una certa por per si l’escenari no s’enfonsarà, de tanta gent que hi puja, i ai!- i un vi d’honor que dóna pas a un altre diàleg, aquest sobre com de difícil és fer literatura de la banalitat, sobre Pla, sobre què diria Fuster de determinada actualitat, sobre els premis, sobre Lemaitre (del qual, Gonçal me’n fa goleta arran de la continuació d’Irène, Àlex; una mena de hype, ara que està de moda l’ús d’anglicismes per a designar “coses de tota la vida” com ara l’expectació o emoció per un determinat objecte que acaba d’eixir o del que no en saps res)… I també sobre si sóc capaç d’entendre totes les referències -culturals, socials, polítiques- dels articles del de Sueca, atés que van ocórrer molts anys abans que estiguera en ment dels meus pares.

Mentre camine de nou per a ser absorbit per Facultats, un fort foc interior -que poètic tot plegat, no?- em fa tornar als anys d’institut. L’any passat, que va venir-hi Manuel Baixauli, ja em va ocórrer. El que vos deia: torne als anys d’institut. Per què a nosaltres -al meu centre vull dir- ens donaven novel·letes majoritàriament de tribus urbanes, drogues, parelles amoroses, aventuretes-en-què-s’ha-d’aconseguir-una-determinada-fita-abans-del-temps-marcat-o-morirem-tots? Per què no ens oferien un escriptor que ens parlara, no com a adolescents imbècils i immadurs, sinó com a futures persones de demà? Per què la manera d’avaluar les lectures era a base de controls? Per què no treballàvem la literatura com cal? O, més encara: per què en 2n de Batxillerat no vam veure res de cap autor del cànon? Per què només un parell de professors, un per a cada llengua -Amparo Vilaplana o Josep Carmona- ens va incentivar a llegir o a escriure? I és llavors quan l’Àngel actual sent una enorme enveja sana per tots aquells estudiants que han pogut compartir, primer mitjançant Twitter, després en directe amb l’escriptor, els dubtes, les intrigues o les experiències en el recorregut que va des d’Horta fins a Cornellà centre. O que han treballat el llibre imitant-ne l’estil, imaginant-se quines històries tindran al darrere persones anònimes, sent, en definitiva, escriptors. I, a més, podien optar a premi! Però… Però res, ja no s’hi pot fer res. Només callar, escoltar i aplaudir, bocabadat, el fantàstic espectacle literari que ens ofereix un any més tot aquest conglomerat de professors universitaris i d’institut, estudiants i autor. Gràcies. Ah, i ja m’he reservat un seient a la primera fila per quan torne Ramon Solsona a presentar la pròxima novel·la.