Blocs de VilaWeb

Benvolgudes i benvolguts, bona vesprada!

Justament ara fa onze anys, al Campus de Tarongers s’hi va enregistrar el concert amb motiu de la diada del 25 d’abril dels Obrint Pas. Dic que s’hi va enregistrar perquè, malgrat que el Ball dels Locos de l’Olleria hi van ser, jo el vaig veure uns mesos més tard, al desembre de 2005. Recorde veure’l i reveure’l, i tornar-lo a veure, i parar-lo, i tirar enrere, i avant, i veure en què diferien les cançons del concert amb les del cedé, i aprendre’m els comentaris dels diferents convidats, i hores, i hores, i més hores cara a la pantalla. Llavors, cal recordar-ho, Youtube pegava les primeres passes i, en una plataforma tan internacional, era impensable trobar-hi música d’un país sense estat, però del món. Jo, a l’estil dels actuals nostàlgics, em vaig comprar el cedé-devedé.

D’aquell concert, en vaig aprendre molt. Aleshores, jo era un cul d’en Jaumet, i, en escoltar alguna referència històrica, la buscava immediatament. O intentava indagar sobre qui era aquest o aquell artista. Obrint Pas, doncs, va fer honor al seu nom. D’aquell concert, deia, en vaig aprendre molt, però, potser, destacaria dos descobriments: Joan Fuster i –compte, Feliu, que et pose al costat del mestre– el mateix Feliu Ventura. El discurs per la unitat de la llengua de Fuster, el coneixia del disc Terra, però, si haguérem de posar una data de quan vaig conéixer Joan Fuster, caldria fixar-la entre finals de 2004 i 2005. Onze anys, per tant, dedicats a llegir-lo i estudiar-lo. Igual que onze anys escoltant la veu del cantautor xativí que hui ens presenta la seua primera novel·la. Així, cap a meitat del concert, i després que Xavi Sarrià exclame que “cap persona és il·legal”, hi apareix la cara d’Ovidi Montllor en pantalla i, tot seguit, un jovenet que duu una camisa on es llig Xàtiva. L’acompanya un jove Borja Penalba a la guitarra. Ja volem el pa sencer, canta. I és curiós perquè canta una cançó que, després de buscar-ne la lletra, entenc que no és d’ell. Imatges d’un i de l’altre, veu d’un i lletra de l’altre; una cosa així com si em posara a dir-vos ara: Feliu Montllor, o Ovidi Ventura, o Fevidi Montura, o Oviu Ventllor, o etcètera.

Des d’aquell concert, vos comentava, i ja avance en el temps, no he deixat d’escoltar-lo. I després de deu anys de relació músic-públic, farà uns mesos ens vam conéixer en persona arran d’una entrevista a Vilaweb. Algunes persones de les presents, més joves que un servidor, potser el van conéixer al Com Sona l’Eso 2008 (una llàstima perquè jo a l’últim que vaig anar fou el del 2007!). Per tant, dubte que hi haja algú que no sàpiga qui és. De totes maneres, unes pinzellades ens ajudaran a entendre la magnitud del convidat.

Feliu Ventura naix a Xàtiva, la que per a ell és –discutiblement, és clar– la millor ciutat del món, el 1976. Dèsset anys després, el 1993 puja al seu primer escenari a Ontinyent. Així, obria junt amb altres pocs cantautors un espai que ja no existia al nostre país. Company d’Obrint Pas o l’extinta Gramaxone Ska Band, entre d’altres, en els  concursos de “rock”, tot i que com a “cantautor fora de concurs”. El 1997 fa el seu primer enregistrament, L’única diferència, amb cançons com “El darrer somriure”, en record de Guillem Agulló.

El camí, els quilòmetres, segueixen, i quan ja va pels 400 concerts, publica Estels de tela (2000), amb cançons com “Lloc2” o “Estadi Xile”. Tres anys després, comença amb Propaganda Pel Fet!, que passa a gestionar el seu management com a únic cantautor en cartera i Borja Penalba, que s’incrusta al projecte com a productor i músic de directe. D’aquestes dues relacions naix Barricades de Paper (2003), amb “Que no s’apague la llum” o “No sé què sent”. El 2005 inicia la gira conjunta amb Lluís Llach, que produirà el disc en directe Que no s’apague la llum. L’any següent, un altre disc d’estudi: Alfabets de Futur (2006) amb cançons com “Alacant –per interior–” o “Habitar-te”.

Després passarà cinc anys immens en altres treballs per a altres musics com Miquel Gil, Pep “Botifarra” o Eduard Iniesta, col·laboracions, un guió i textos per a l’obra de Lluís Danés “Llits”(2009), la direcció artística de “L’Ovidi se’n va a Palau” (2007) i un període de docència –ha estudiat Filologia Catalana, un altre punt al seu favor!– sense deixar d’actuar en directe.

Fruit d’aquest temps naix Música i lletra (2011), produït amb Borja Penalba, amb cançons com “Torn de preguntes” o “Història d’un sofà”. L’any 2013, amb l’ajuda dels mecenes del Verkami, publica Vers l’infinit per celebrar els vint anys a l’escenari, amb quinze versions de cançons pròpies. Però, com que amb el Verkami supera de bon tros el límit que s’havia marcat, el 2014 trau Referents, amb dèsset noves versions de cançons pròpies però també d’altres grans com Víctor Jara, Raimon o Quico Pi de la Serra, entre d’altres.

Tot i que ell considera que no ha entrat ara en la literatura perquè ja hi era amb les cançons, l’any passat publicà a Sembra Llibres Com un record d’infantesa, una novel·la il·lustrada per Daniel Olmo sobre Ovidi Montllor, però també sobre el País Valencià, sobre Xile, sobre l’amor en qualsevol de les vessants, sobre la música, sobre la cultura, sobre la memòria o sobre la història. I tot això que ara disseccionarem mínimament, relligat amb un llenguatge que en molts moments esdevé poesia, com, per exemple, un fragment en què descriu una escena eroticoamorosa d’una manera ben subtil i deliciosa, sense fer referències explícites al sexe:

“La vaig besar i ella em va agafar de la mà i em va portar a l’ombra de l’escullera. Em va fregar el coll amb els llavis mentre ens abraçàvem i li vaig tornar la besada. Vaig sentir de nou aquella olor d’espígol, mel i gingebre amb aquella presència de dona amatent mentre el cel s’aclaria a poc a poc. Anàvem amuntegant la roba pel camí dels besos menuts, agafant la drecera de les goludes llepades, furiosament, fins que em va posar dintre seu d’alenada en panteix: tremolant de fred” (2015: 101).

En altres fragments, ens recorda Vicent Andrés Estellés, com quan hi ha el Víctor, la Martina i la Violeta que no saben que dir, i Feliu escriu que “podria dir que davant del pitxer i l’amanida, ningú va escudellar cap conversa” (2015: 130-131). O també aquelles descripcions, aquell orgull agropecuari tan estellesià.

Un dels temes de la novel·la, ja ho hem dit, és el País Valencià, país, el seu i el nostre, cap al qual hi demostra molt d’amor. Un amor, cal dir-ho, provinent de l’observació, influència dels poetes àrabs valencians. Ho llegim quan descriu el paisatge de l’avi del protagonista: “Allò no era un paisatge, era un espectacle conreat, l’anvers d’una mà oferint una benvinguda cultivada amb els solcs del destí tatuats de tarongers florits. Segles d’astronomia contra dècades d’asfalt” (2015: 42).

Igualment, un altre dels aspectes interessants és Xile. Entre les semblances amb el País Valencià , en boca d’un músic xilé de la ficció que canta amb l’Ovidi, escriu ue en un moment determinat fugí del seu país d’origen perquè es prohibien els instruments musicals. La por dels governants a la cultura, a la música. Com ací ocorregué amb la Cançó, que, quan deixà d’interessar als polítics de torn –perquè, cal recordar que abans els havia resultat profitosa–, se silencià. En aquest sentit, la novel·la veié la llum en un moment oportú, després del canvi polític, a mode d’un recordatori d’aquells de: “Ep, polítics, vos estem vigilant”.

Però els temes fonamentals de l’obra són la música (només cal llegir la primera frase: “Tots tenim un grapat de cançons que ens obren les cicatrius”, o veure les lletres de cançons d’Antonio Vega o Víctor Jara, i tota una banda sonora que, per no fer-me pesat, que ja sé que me n’estic començant a fer, no detallaré) i, sobretot, sobretot, l’Ovidi Montllor. Com un record d’infantesa pren el títol, ja ho haureu deduït, de l’“Homenatge a Teresa”. Però és que cada capítol és un vers d’una cançó de l’Ovidi! I jo vaig intentar fer una xicoteta prova: escoltar la cançó que encapçalava cada capítol mentre llegia la novel·la. Impossible: als dos paràgrafs, hi vaig desistir, perquè inconscientment les cantava.

I parlant d’Ovidi, tancaré –sí, sí, no m’assassineu amb mirades, ja em calle–, tancaré, deia, aquesta presentació recordant que fa 23 anys el Col·lectiu l’Olla va dur a terme un homenatge a Joan Fuster en què, entre d’altres, hi havia l’Ovidi de convidat, el qual va recitar alguns dels seus poemes que s’han convertit en el disc A dos de val. Ovidi Montllor diu Joan Fuster. Hui, 23 anys després, tenim ací el deixeble més avançat de l’alcoià. No ens calen homenatges com a excusa, però; Feliu Ventura és ja, en si, un homenatge a la llengua, a la música, a la cultura i al país –o països. I hui tenim la sort de gaudir-lo. Moltíssimes gràcies per la vostra assistència, moltíssimes gràcies a la Biblioteca Municipal i a l’Ajuntament per muntar aquests saraus, i, sobretot, moltíssimes gràcies a tu, Feliu, per haver volgut venir-hi.