Diu la matriarca que sempre ha parlat amb el cor i que ha procurat no fer-ho de més per no haver-se’n de penedir. I diu ver. És filla de tota tota mena de restriccions, de cops obligats a la barra i de fer-ho tot per amor a Déu. Fins ara ha tingut una vellesa bella,
Als que tenim la immensa fortuna de no comprometre l’esforç físic ni en la nostra feina diària retribuïda ni en les altres activitats que ens plauen de fer, quan ens venç el cansament després d’hores d’aixecar i traginar embalums, l’únic que demanam és líquid per fer passar la mena de pasta que s’adhereix al carcabòs.
Riure a plaer, tractant la rialla amb la màxima delicadesa –això és, deixant-la completament a lloure- perquè esdevingui el millor estri per fer net a fons el cervell, ha estat la darrera lliçó magistral que m’ha fet prendre el meu preceptor menor. Jugant a lladres i serenos, ell el sereno i jo el lladre; ell
La fortalesa mai no serà ben plena si la feblesa s’esvaneix com el somni que no es vol somniar
La presidenta Armengol informà dies passats al rei Felip VI que l’arxipèlag és la regió del seu regne que pitjor passarà aquesta crisi sociosanitària i econòmica -que serà llarga i mala de passar-, raó per la qual necessita la solidaritat de les altres regions. Ho va fer en el decurs del «despatx» que el monarca
En el vesper de la persiana hi continua el moviment habitual. Amb les abelles i les vespes hi mantinc una relació nefasta que, en certs moments, esclata en violència: són insectes que no em plauen, com hi ha tantes persones que tampoc no em fan el pes. Però sembla que aquests himenòpters vulgars se n’han
Som dels que, per edat, en la nostra infantesa i primera joventut encara vàrem ser a temps de llegir –o sentir contades- vides de sants i santes. A través d’elles, els catequistes d’aleshores pretenien despertar en aquelles ànimes nostres a mig fer -i més emmilocades que afermades- la virtuositat que es requeria per conquerir la
El gall me mira amb insolència i amb càrrega forta d’estupor mentre llegesc, a peu dret davant el finestró que em vigila les nits, “Un estiu”, de Francesc Parcerisas, una de les moltes lectures que ja fa temps que esperen infinitament pacients la meva atenció. Els llibres són reservoris inexhauribles de paciència i per això
Agnès Llobet Deià acaba de publicar a Documenta Balear “Turista zero”, el cinquè poemari després de “Podríem”, 2010; “La dona de Poe”, 2012; “L’incendi de les papallones”, 2015, i “El desig d’Alcmena”, 2017. Aquest nou lliurament inclou 28 poemes que volten una ciutat que fermenta i que no facilita gens l’aixopluc, i una mare que
Marivent, la Sarsuela, l’emèrit que volta pel món sense rumb – ens volen fer creure-… Una doblerada insultant sense límits i massa palaus per a una sola família que pagam a preu de sang els i les eres, els ertos i les ertes, els autònoms (i les autònomes?), els sense feina i els sense res.
Schubert no volia expressar el que li glatia inquietud endins de manera convencional perquè l’habitud és falsa, amaga molt més del que mostra amb superficialitat diàfana i sense gens de ventre; el que val és provar, indagar, experimentar, trescar terreny nou, llepar altres pedres. Hi pensa en el músic vienès mentre escolta el seu quintet
El rei emèrit d’Espanya sense cap mèrit i en fuga o fugat ves a saber a quina república bananera –en consonància amb el seu regnat franquista- no vol que els seus súbdits coneguin les suposades malifetes de tot color i en molts d’àmbits que ha comès. Tanmateix, sortint per cames amb l’ajut inestimable del Govern
Visqué la vida que va voler viure, deia sense ni immutar-se mentre visqué, i tanmateix de sempre va saber que vivia la vida que volia que visqués la vida. Només en som manlleus, de vida, repetia com un mantra matí, migdia i vespre. Mai no va trepitjar cap curiositat, se n’ufanava, i aconseguí teixir una
Fa 102 anys, avui, dia per dia, que va néixer a Barcelona Maria Aurèlia Capmany, novel·lista, dramaturga i assagista, si ens referim només al seu vessant literari. Però també fa ser una activista abrandada en tots els camps on la llibertat n’és el moll de l’os. «Sóc una dona, ja ho veus; una dona. Sóc
Ben cert que no hi ha temps que no torni: en aquesta era pandèmica es refunden els llatzerets -obviant-ne el nom, naturalment- i les quarantenes s’han fet lloc, altre cop, en una quotidianitat d’illa que comença a tenir molt poc de normal, car tots ballam com a bojos al so de la massa turística que