Hagués volgut ser salonnière, com Madeleine de Scudéry, que morí als 92 anys (havia nascut el 1607 a Le Havre i morí el 1701 a París) besant ardorosament el crucifix que li allargà el capellà que l’extremuncià. Madeleine arribà a ser gairebé centenària en un temps que ser molt vell era cosa de gent moralment
La veu en el camí La pedra a la sabata Un dit el vent empaita La tempesta l’encanta Ells ulls terratremolen Les feres es conjuren Els albons es rendeixen Les esquelles ressonen Rodola una paraula El soroll l’engalana El caminant s’espanta El boc de lluny s’ho mira
Un parell de sabates d’home desgastades als peus d’una bicicleta vella i rovellada, sense gomes a les rodes, fermada a un fanal de davant l’escola de monges amb un vencís, criden l’atenció del municipal de barri. Es mira la composició sense gosar tocar res, com si es tractàs d’un exvot, i va a cercar l’escombriaire
Al Taller Marginàlia hi arriben tota mena de mobles, llibres, roba i objectes de decoració almoinant una segona oportunitat, tot desafiant, d’aquesta manera, la ferotgia del consumisme. Al mateix temps el visiten persones de tota condició que, amb molta freqüència, entren en conversa amb qui els atén moguts per la singularitat del Taller i el
Un dels records més vells dels que m’acompanyen al llarg dels anys que comencen a fer caramull té a veure amb una casa amb reconfortant olor de llimona i el cant d’un canari que no veig però que refila a plaer, amb la clara intenció de prendre’t l’atenció. És una rememoració recurrent, que apareix en
En el col·legi electoral, a les nou i mitja del matí, hi havia més interventors que no votants. És molt prest, clar, diu un homenet gran per justificar la poca gent, i hauríem de ser molts, afegeix, perquè ens estan asfixiant. La parella de la policia estatal que vigila ningú no sap què s’arrecera de
Mentre anava a comprar el quemullar i el fred em recordava que ben aviat desapareixeran les primaveres, una cançó que té cinquanta anys i és ridícula, si va a dir ver, cantada per un grup britànic, Rare Bird, m’entretenia la pensa, que sempre està disposada a vagarejar pels ravals de les beneitures i les insipideses.
Demà és jornada de reflexió i al Principat, de manera intensiva, i a les Illes Balears, amb més baixa intensitat, en principi, es farà de manera alegra, festiva i reivindicativa, per usar una expressió molt estesa i celebrada. I per preparar com cal una diada tan pensativa i transcendental, l’Assemblea de Madrid aprova una Proposició
La terra prima, ira d’illa, reclama un cant una cançó amb call una veu trencada una melodia amb blauet un crit tendral que revifi el forment l’estendard dels lliberts les pedres heretades
Besa’m i calla que acuiten les tisores. No miris, besa’m, ensaliva’m la boca, excita’m les paraules. El ventre ofès encara vagareja pels horts de llàgrimes. L’aire del vençut solca les esquenes suades. Enllà d’enllà arribarem aquí, ací on som ara on el més enllà tira cap a la fi i torna
Fa molts d’anys que no seguesc cap debat electoral televisiu perquè reduir la cosa política a un espectacle dirigit per especialistes en màrqueting i comunicació, no crec que aporti res positiu a la deliberació necessària. I al final, l’espectacle crida molt més la vergonya que no la discussió amb dos dits de front. I l’únic
Els meus preceptors no tenien escola, avui, i en lloc d’anar a lliurar premis com les filles del Borbó a qui li agrada fer política d’ultradreta, han vingut a passar l’horabaixa amb mi, un luxe que no té preu. Sens dubte, és la millor manera de començar una setmana que acabarà en eleccions, una veritable
Si la nit és certa, asprejarà la fosca i s’embravirà la llum. Vagarejaran els cossos en deliri i foc fins a trobar el carreró on s’estavellen els somnis. La pell es convertirà en gemec, en ales de desig. Si és certa la nit, el lament solitari d’un saxo acompanyarà l’onatge del vent, el murmuri gairebé
El meu preceptor menor avui fa dos anys plens de seny i saviesa. En paral·lel, al Taller Marginàlia, avui dematí hem fet un clam i una pregària per la tendresa ofegada a la Mediterrània. Per això, hem omplert de flors un bres recuperat pels gazanencs. Durant l’hora que ha durat aquesta memòria, el meu preceptor,
El forn on hi compr els quemullars –essencialment ensaïmades i croissants- i altres dolços per a festes assenyalades, tot i fer honor a les receptes tradicionals –i amb resultats espectaculars- també pensa a modernitzar-se. Fa uns dies ha canviat la caixa tradicional per un aparell on el client, després que la dependenta li hagi indicat