marginàlies

Un dels records més vells dels que m’acompanyen al llarg dels anys que comencen a fer caramull té a veure amb una casa amb reconfortant olor de llimona i el cant d’un canari que no veig però que refila a plaer, amb la clara intenció de prendre’t l’atenció. És una rememoració recurrent, que apareix en certs moments de plany o gaudi i que m’ajuda a primfilar el goig o a amansir el dol.

Ja se sap que els records són tramposos en referir molt més allò que hom desitja que no allò que succeí amb certesa. Aquesta imatge evocativa del canari triomfant i l’olor amanyagadissa de llimona em retorna als descobriments de la desena d’anys i a una casa que era el refugi dels cosins, els millors companys de gresca, jocs i descobertes. Una casa cèntrica que encara dóna a un carrer que, aleshores, era tot per a nosaltres.

Un bon grapat de les fotos de la meva infantesa tenen de marc aquesta casa prodigiosa. De fet, la més antiga que tenc és una que vaig de grapes precisament aquí, a ca la tia Aina. Per paga, a la família hi havia -i encara hi ha, afortunadament- molts aficionats a la fotografia, entre d’altres l’oncle Josep Maria, l’home de la tia Aina, i per no-res disparaven la càmera. Mai no els agrairem, a aquests nostrats Roberts Capas, que ens hagin preservat els instants que ens permeten refer històries, que és com dir refer-nos.

Ben de jorn, avui, ha tornat l’olor acotxadora de la llimona i el refilet pacificador del canari quan m’han dit que la tia Aina havia mort, de matinada. La tia Aina era la meva padrina jove, una figura referencial que ara no compta per res però que jo, almenys en els anys primerencs de formació, tenia molt en compte, una deferència que ha romàs fins ara mateix.

Ja no hi és, la tia Aina. S’ha esvaït el seu món fet de bondat extrema i sensibilitat remirada. Se n’ha anat. però l’estim encara més. I juraria que el canari cantava la Cantata 147 de J.S. Bach que Tomeu Estaràs, que també partí fa no-res, deia així:

https://www.youtube.com/watch?v=o9cvFHSRzeY