Fa bo, avui, per seure en terra, en un lloc on has segut incomptables vegades des que tens consciència de ser qui ets i adonar-te de la vida dels indrets que t’has fet teus a cops de sentir-los i que has reconstruït dins teu perquè puguin fer els efectes que vols que et facin. Aprofitar
El sol passava gust d’anar a la posta, o almenys així semblava dir-ho la mirada en panorama del menut que mai no es cansa de jugar. Els capvespres en terra de call vermell prenen un to absolut que penetra l’aire i els esperits tots compassant-los. Per això, estant en el temps de passions tant santes
A Txetxènia, república integrada a la Federació Russa, la vida val molt poc, si va a dir ver. Fa anys que la violència -en forma de guerra o altres menes de matar- ho domina tot i res no indica que no ho segueixi fent sangonosament en els propers temps. D’aquest racó de món que, com
A la lloca Dora li han furtat un grapat d’ous dels que pon a la pica d’escurar de la casa del pagès de Can Gazà i als que quedaven pocs dies per trencar la closca. No treu cap enlloc, però és així. A Can Gazà tot és possible; res no hi ha impossible i l’afer
La fragilitat cansada li accentuava els ossos de les espatlles. Feia dies que ja no tenia la sensació de gana. Deia que encertava l’edat de les roques i que tenia tractes preferents amb els núvols. Entrà al cementiri trencant l’horabaixa com si ho fes a casa.
Els carrers del poble mostren les plantes amb tota la seva esplendor per celebrar que ja som a la primavera. No hi passa ningú, però quelcom indica que els seus moradors sotgen els que s’admiren de tanta explosió de vida en una illa com un puny i amb pobles de pintura naïf. I tanmateix hom
Colpeix fort, molt fort Edith Mathis, la soprano suïssa, en arrancar l’ària “Aus Liebe will mein Heiland sterben”. Quan Bach fa cantar la Passió segons sant Mateu –o la de sant Joan, que també ens ha arribat- la fa creïble i certa per molt allunyat dels pecats del món i la seva expiació que hom
Passa el tren i el nin, tot efusiu, li fa adéu. Tan jove i ja sap que tot passa i escapa, que s’esmuny fins a la mort. La victòria ordena, reglamenta, fixa i engata; intoxica, aliena, impurifica i mata. Si la llibertat, tota gaia, esclavitza, que mai no esperi que només la veritat l’alliberi del
Krzysztof Charamsa omple molts de buits i ensems obre moltes escletxes perquè entri llum i aire a les cavorques de molts pensament i altres tantes actituds a través de les quals desatanem i no escoltam l’altre. Escoltar-lo – i sentir-lo!-esvaeix manta incerteses i tempera coratges. La sobretaula que he tingut el plaer de compartir amb
A les acaballes del 2014, un grup d’historiadors, professors, activistes i agents culturals decidírem de crear la Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015 amb la finalitat de recordar i divulgar el coneixement ver de la Guerra de Successió, que vàrem perdre. Amb aquesta derrota s’esvaïren les nostres llibertats com a poble i els nostres furs, i
Dijous vinent, dia 6 d’abril, les entitats Can Gazà, institut contra l’exclusió social, i l’Obra Cultural Balear han convidat el teòleg, filòsof, bioètic i poeta polonès Krzysztof Charamsa a Palma a un col·loqui i a la presentació de la seva obra “La primera pedra”. Charamsa és sacerdot catòlic suspès, i activista i pensador a favor
L’abril es fa lloc i la platja prova de cantar melosament per enjogassar els infants que desafien l’aigua que besa l’arenal. A la vorera, en ple crepuscle, la fredor també es deixa sentir tot reclamant tapament, però caminar descalç per l’arena tenyida d’alga tempera les cames i l’animositat. A la terrassa del bar que rep
Joan Salvat Papasseit, als trenta anys i conscient que no superaria la tuberculosi que patia, va escriure el poema “Tot l’enyor de demà”, en el que descriu el que es trobarà, del llit estant, si l’endemà es despert i del que restarà si no ho fa. Es tracta d’un dels poemes més colpidors de la
Quelcom s’ensorra, se senten els corcs que fan una gran festa. S’aixeca de cop un aire esquerp que ha oblidat com s’acarona i els meandres que dibuixa la pluja que no vol fer mal. I les mans balbes, la parla travada, les sabates que mosseguen, el pit que constreny l’alè, el braç que no en