marginàlies

Joan Salvat Papasseit, als trenta anys i conscient que no superaria la tuberculosi que patia, va escriure el poema “Tot l’enyor de demà”, en el que descriu el que es trobarà, del llit estant, si l’endemà es despert i del que restarà si no ho fa. Es tracta d’un dels poemes més colpidors de la nostra literatura en el que s’acara la mort amb tota la cruesa, però allunyant-la de tot dramatisme i foscúria, i que deia de manera exemplar Ovidi Montllor. Els darrers versos diuen així:

I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m’espera
si m’aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m’espera:
-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

En els darrers dies de n’Isidre aquest poema, sobretot aquestes darreres estrofes que acab de dir, no han sortit en cap moment de l’habitació 311 de l’Hospital General on pacientment i tranquil·la, com ell ho fa tot sempre, ha clos per darrera vegada el puny i ha partit. I hi ha fet estada perquè era com ell acarava la seva mort.

I, matemàticament ordenat com era i sent observant rigorós de tota mena de signes i símbols, va esperar anar-se’n el primer dia del mes d’abril. Ho hagués pogut fer abans per estalviar inquietuds i alguna angoixa. Però calia, li calia, signar un tractat amb la vida que li permetés, com a darrer gest, anar-se’n tot començant el mes que millor el defineix: el mes d’abril, el mes de totes les primaveres; el mes dels rebels i de les persones lliures; el mes de la República per la que tant va treballar; el mes de la rosa, del llibre i de la besada; el mes on es descobreixen caus de sirenes i dormitoris de llunes blanques; el mes on els colors ho rebenten tot per poder bastir quimeres i utopies, i fer esclatar la vida per tot allà on la llum arriba. El mes que el poder de tota mena voldria eliminar precisament per ser pacíficament revoltós, grenyalment amotinat.

N’Isidre ha decidit canviar d’estratègia, com a bon perseguidor d’idees i d’ideals, i forjador de valors que mai no s’esvairan. Ja no seguirà fotografiant –que és tant com dir cartografiant- la inquietud del nostre poble perquè ara ho vol veure tot amb molta més distància per traçar millor els camins necessaris de la indignació, però segueix sent i fent carrer, i clam, i puny, i voluntat mancomunada, i germania. I se seguirà fent present en tots el actes i totes les mobilitzacions que exigeixin la llibertat sense cap matís, la dignitat de poble sense cap retall i la instauració permanent dels drets que ens confereix la condició humana.

Ell hi és, encara, d’una altra manera, però quedam nosaltres, els qui el coneixíeu, els qui l’apreuàveu i els qui l’estimam per sempre. Som aquests els que ara som n’Isidre per seguir trencant silencis ominosos; per continuar enderrocant el relat de la història que ens han imposat; per seguir desemmascarant els mentiders amb poder i el poder de la mentida; per mantenir la lluita incessant contra tota casta d’injustícies; per continuar al costat del feble i de l’afeblit; per seguir clamant pels valors republicans. Perquè, al cap i a la fi, n’Isidre ens deixa la millor herència que pot deixar un home bo i de bé: els valors que han guiat la seva vida i allò que ha fet per escometre-los i acuitar-los.

Els qui estimam n’Isidre, sobretot els seus fills Eva i Josep, enyorarem la seva dedicació plena a la mare de totes les revolucions i revoltes possibles: la tendresa, la sensibilitat extrema que li neix de la seva mirada lleugerament estràbica i es desplaça lenta i clara a les mans que fins als darrers instants han pintat besades a l’aire.
 
Deia el seu admirat Ernesto Che Guevara que calia endurir-nos sense perdre mai la tendresa. En una ocasió, arran d’aquesta frase i en una de les moltes sobretaules amb criatures i converses desbaratades que compartírem, em vaig atrevir a dir-li que el Che s’equivocava: per ser bons revolucionaris, calia ser, primer i davant de tot, radicalment tendres. Ell era de ciències i jo de lletres, clar, i en sentir-me tan atrevit i esmenant un homenot en el sentit de Pla, el seu cervell moblat aritmèticament tardà segons a processar la meva insolent rectificació guevariana. Me mirà fitadorament i agradosa, esbossà un somrís més murri que poètic, rigué fluixet, pegà una xuclada fonda al Ducados i mentre treia el fum em digué: “Teniu raó tots dos”.

Doncs això, Eva i Josep, feis perdurable la tendresa del vostre pare, la possessió més gran que us pot llegar.

Acabaré amb uns versos de Vicent Andrés Estellés inclosos en la seva obra Llibre de Meravelles i que, al meu parer diuen molt de n’Isidre. Es tracta de la part final del poema “Assumiràs la veu del poble” i diuen així:

No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Palma, 2 d’abril de 2017