Després d’uns dies d’una relativa calma em vaig trobar ahir una piulada de Pau Llonch en la qual anunciava que ‘l’historiador Martí Marín s’enfornta a @vpartal’ i on parlava d’un text que no enllaçava. Vaig demanar-li l’enllaç i com tinc costum de fer vaig repiular-lo perquè a qui li interesse el debat puga seguir-lo en tots els fronts.
Quan em vaig posar a llegir el text que Marín havia fet em va sorprendre que fos l’únic text d’un bloc supose que nou i que es diu ‘Dietari d’històries i histèries’. Vici de periodista vaig començar a cercar informació de l’autor. I vaig trobar que està molt ben considerat pels seus alumnes de la facultat i que va tenir un comportament destacat i pel que he llegit molt honest en la protesta contra l’entrada dels mossos al recinte. I també que ha escrit un llibre sobre el franquisme a Catalunya ben resenyat en general i que havia escrit com a mínim un article d’opinió a VilaWeb.
Eren condicions atractives que em predisposaven a llegir el seu text amb una especial atenció, esperant trobar-hi una crítica detallada del meu i sobretot esperant una discussió sobre els conceptes històrics que empre. Se n’han fet diverses aquests dies, alguna de molt interessant per cert i que m’han fet pensar moltíssim. Però aquesta, ho he de dir ja d’entrada, m’ha decebut.
I m’agradaria comentar-la deixant clar en tot cas que vull parlar només com a amant de la història i la historiografia. Sempre he considerat que les opinions polítiques són totes, gairebé totes, respectables, que cal llegir-les amb atenció i rumiar-les però que són al cap i a la fi opinions, on per tant no hi ha la necessitat peremptòria d’arribar a cap acord. En el cas de la historiografia però i ja que el professor fa la gracieta de suspendrem en història sí que em sembla que potser hauria d’haver un debat més rigorós, científic si ho voleu. Així que, des del més gran dels respectes intel·lectuals, m’he decidit a redactar aquesta resposta.
He de dir que el primer que m’ha desconcertat és que, tal i com ha passat en la majoria de comentaristes dels dos articles, hi ha una paraula, que és la paraula clau del meu discurs, que o bé ha passat desapercebuda o bé jo no li he sabut donar la importància que té: supremacisme. Paraula, i concepte, que no es comenta en cap moment.
Dic que és important perquè la meua caracterització del nacionalisme espanyol és la de que ha estat i cada vegada és més un moviment supremacista. I ‘supremacista’ aquí ho dic com a concepte científic, com a etiqueta historiogràfica, no pas com a insult ni com a caricatura. Potser no és un concepte massa habitual en les nostres latituds, això ho entenc, però és un concepte històric precís i ben dibuixat especialment per la historiografia centre europea i la nòrdica. Fins i tot des de fa anys podríem dir és un concepte ‘de moda’ si se’m permet la frivolitat. Especialment usat en els Balcans per a analitzar la trajectòria històrica del nacionalisme serbi. Per supremacisme concretament s’entén l’evolució concreta d’un tipus de nacionalisme que elabora un discurs definint la seua posició de forma extrema des de una pretesa supremacia, fins i tot psicològica, que li dificulta enormement tant el diàleg com la interacció pràcticament amb ningú.
En aquest sentit l’obra de l’antropòleg i sociòleg noruec Thomas Hylland Eriksen ha estat molt sòlida i consistent. Tot i que disortadament s’haja fet famosa perquè Anders Breivik la va agafar com a excusa de tots els mals de Noruega, tot treient de context les seues interessants reflexions sobre la construcció d’una Noruega ‘post-nacional’ a partir del debat en els Balcans.
Ell ha descrit els mecanismes a través dels quals el nacionalisme serbi ha creat una identitat basada en la supremacia; ha analitzat de quina manera ha desenvolupat al llarg de les dècades una imatge històrica, una ‘narrativa de la història’ basada en aquesta supremacia i com fins i tot com va formular des del supremacisme un complet programa polític auspiciat per l’ Acadèmia de les Ciències, i plasmat en aquell infame manifest que va donar orígen a les guerres dels Balcans.
Dit això jo no vull passar per alt, perquè seria molt injust fer-ho, que abans que Thomas Hylland Eriksen, molt abans de fet, els grans historiadors de l’escola hongaresa, i enormes demòcrates, com Jenó Szúcs ja van incorporar el concepte de supremacisme polític a les seues anàlisis quan van intentar adaptar els ensenyaments de l’escola dels Annales a la realitat de l’Europa central. Intentant entendre molt especialment per quina raó la construcció de la identitat nacional havia donat resultats tan diferents en Alemanya o Sèrbia, en Txèquia o en Lituània, en Hongria o en Albània. Em permet recomanar especialment al respecte la lectura de l’enorme ‘Història de la histèria alemanya’ del savi sociòleg i figura cabdal del moviment democràtic István Bibó. I si, és casualitat, però ell també usa l’expressió ‘histèria’, encara que em tem que amb un sentit molt diferent al que entenc, al que em sembla, que vol fer servir Marín.
Si parlem en termes historiogràfics doncs aplicar la metodologia centre europea per a analitzar el desenvolupament del nacionalisme espanyol, especialment en l’era democràtica, i dilucidar si és o no un projecte polític supremacista crec que seria una hipòtesi de treball interessant. Personalment intuïsc i crec després de fer-hi moltes voltes que això és així i ho defense. I vaig més enllà i tot. Sospite que la pèrdua primer de les colònies i després dels ‘enemics exteriors’ més tradicionals de fet el que ha provocat és reforçar l’impacte del supremacisme espanyol en l’interior de l’estat, en aquest cas contra els nacionalismes perifèrics. Si ho voleu veure així seria una aplicació casolana del vell principi de Simmel que evidentment algú que tinga més temps que no jo m’agradaria molt que poguera estudiar com cal.
Aquest és el principal punt sobre el qual m’agradaria molt conversar, escoltar els arguments en contra i deixar-me convèncer si fos el cas. En termes insistisc d’anàlisi historiogràfic. Marín, però, no hi dedica ni una paraula al tema i per tant el diàleg se’m fa complicat encara més quan el que ell diu no és exactament el que jo dic. Però en qualsevol cas, per si Marín vol retrucar o simplement per si vol quedar a fer un cafè per parlar, intentaré concretaré la qüestió.
Diu Marín que jo dic que el nacionalisme espanyol no té tradició democràtica. Jo dic que ‘és il·lustratiu, en aquest sentit, de recordar que en tota la història d’Espanya són anecdòtics i marginals, però heroics, els moments i les persones que han estat a prop de bastir un nacionalisme espanyol cívic, constructiu, plural, dialogant, modern’. Que no em sembla ben bé dir el mateix. A mi no m’ho sembla pas. I dic que ‘el nacionalisme espanyol, enverinat permanentment per la inseparable i llegendària supremacia lingüística i històrica, beu sempre de la tesi mítica de l’imperi i per això no sap conviure amb ningú’. I en tot cas ara podríem discutir civilitzadament quina és la font del nacionalisme espanyol, si efectivament deriva o no cap al supremacisme i si tenim a l’abast pràctiques o actuacions que neguen la tesi. Pràctiques que evidentment jo no veig perquè si les veges no podria pensar això ni opinar això.
La resposta de Marín tanmateix és una llista de noms. Reconec que m’ha desconcertat perquè pensava que parlaríem de tendències, d’ideologies, de construccions socials i no d’‘els petits noms de la cort’ per a dir-ho a la manera, càustica del gran Braudel. Però bé així i tot la veritat és que fins i tot la llista és molt instructiva.
Marín esmenta per exemple Salmeron, dignificat per la seua dimissió però que no va dubtar a enviar les tropes, tropes militars vull dir, a València, a Sevilla o a Cartagena. Marín esmenta Castelar, un personatge cap al qual tinc una simpatia infantil i familiar marcada, però de nou òbvia els complicadíssims episodis que van acabar donant pas a Pavia i el seu cavall. Dels quals ell tenia poca culpa però que són molt significatius del funcionament de l’estat i del mecanisme de tensió de la nació espanyola. Marín esmenta finalment Diego Martínez Barrio i Azaña, dos enormes personatges de la història d’Espanya. El primer compta amb tot el meu respecte. Sobre el segon ja discreparíem més.
Em sorprén però que més enllà de dir aquests quatre noms i el de l’amo de Tortosa i de fer una acusació sobre certes visions esbiaixades del paper d’Azaña, que no sé què té a veure amb mi ni amb el que jo dic, tota la rèplica s’acabe amb un displicent ‘al marge d’una discussió historiogràfica que ens portaria molt lluny, bla bla bla…’.
Home! Primer em suspén en història i després no vol que parlem d’història? Som-hi, anem tan lluny com siga necessari, que d’això es tracta! Per exemple, està vosté d’acord en que hi ha un nacionalisme espanyol, estructurat com a ideologia, o no? Està vosté d’acord en que hi ha un projecte nacional espanyol bastit des d’una concepció bàsicament historicista que ha derivat gairebé sempre en això que ara en diem supremacisme sí o no? Està vosté d’acord, per cert, en que no tots els espanyols són nacionalistes ni estan obligats a ser-ho? (ho dic arran la llista d’exemples que posa vosté mateix i que jo no seria la que faria). Està vosté d’acord o no en que quan el nacionalisme espanyol ha pres forma política i ha manat o ha influit de forma notable en la societat el seu comportament no ha estat constructiu ni dialogant, ho torne a dir amb les heròiques excepcions que les hi ha?
I això ho podem discutir també del nacionalisme català, és clar. De qualsevol nacionalisme de fet, només faltaria. I seria molt instructiu fer-ho perquè com s’està demostrant en la recerca d’aquest tema tots els nacionalisme tenen els mateixos tics i les mateixes manies. Però hi ha uns que acaben en un lloc i uns altres que acaben en un altre i el mètode, la forma en que això passa és essencial d’analitzar amb cura.
De la resposta d’un historiador, plantejada de forma pública com la resposta d’un historiador i aplaudida com la resposta d’un historiador per una claca sorprenentment previsible, la veritat és que esperava més. Espere més vaja. Que per mi, al cap i a la fi, això només és l’inici del debat i tinc la pretensió de que no acabe amb aquest text, ni amb una resposta al buid.
I per que no siga dit que jo fuig d’estudi també diré que em sembla trist, especialment, el final de l’article. ¿A mi em pregunta vosté si ‘manifestar-se hostil al catalanisme és no ser demòcrata?’ Pretén fer veure que jo crec que hi ha nacionalismes bons i nacionalisme dolents ‘per essència’? I em pregunta de debó si jo crec que no es pot ser espanyol sense ser feixista? O diu, parlant de mi supose, que ‘pensar que el PSC és feixista bla, bla, bla…’?
Jo no pense que el PSC siga feixista ni he dit que el PSC siga feixista. He escrit dos articles llargs i treballats intentant precisar i matisar amb molt detall el que pense i mirant de descriure una tendència que crec que és molt perillosa en primer lloc i sobretot per a l’esquerra catalana. Potser no els he escrit tan bé com seria necessari, sempre estic obert a la crítica en això. Però no dic, jo no dic, el que alguns volen que diga. Jo mire d’obrir un debat que em sembla que és rellevant. I prou. I ho faig des del respecte a les idees i al treball intel·lectual. Per què si no hauria d’escriure tot això si per a reduir el tema a la caricatura sobra amb una piulada?
En aquest sentit jo no vaig a entrar a discussions de taverna. No ho faig mai i no ho faré. He escrit milers d’articles en aquesta vida. I he fet uns quants llibres molt clarets. He recolzat públicament tot de moviments cívics i polítics i he tingut una trajectòria que qualsevol pot repassar. Si alguns volen inventar-se un personatge els reconec la capacitat. No puc fer-hi res. Però el de la caricatura no sóc jo.
En el meu llibre ‘A un pam de la independència’ dedique una tercera part del volum a explicar com vull que siga la república. I la primera cosa que dic, la primera, és que vull una república plena de dissidents. I crec concretament que en aquesta república precisament els moviments i els partits espanyolistes han de ser especialment ben considerats perquè ells són l’indicador més clar que tindrem per a saber si estem actuant amb decència i dignitat o no. Qui vullga llegir que llisca i qui vulga debatre ací em té. Però no m’agraden les trampes.
March Bolch, un dels meus herois intel·lectuals més apreciat, el gran historiador francès que morí torturat per la Gestapo, va escriure ‘Apologia de la història’ i allà va dir que ‘la història no tindrà el dret de reivindicar el seu lloc entre els coneixements veritablement dignes d’esforç sinó en la mesura que, en lloc d’una simple enumeració, sense lligams i pràcticament sense límits, ens permetrà una classificació racional i una intel·ligibilitat progressiva’. Als qui la cerquen, la intel·ligibilitat progressiva, el meu respecte escrupulós, la meua mà oberta i una cadira on vulguen i quan vulguen. I tantes i tantes hores de diàleg com siguen necessàries i com podem resistir.
PD. Martí Marín ha publicat tres entrades al seu bloc en resposta a aquesta. Gràcies pel diàleg.
