Mails per a Hipàtia

La geografia, no sé si hauria de dir la toponímia, és una excusa fantàstica, una clau que t’obre la porta de les imatges, que te les endreça. Dic les Mallaetes i la Vall de Lullen, allà on delerava els textos dels clàssics mentre les campanes de la cartoixa sonaven amb mandra. I Bufilla. I el camí Paterna els dies de Pasqua i les fonts, el Verro, el Marge, el Llentiscle… Dic el carrer Major a l’hivern, amb aquella llarguíssima bufanda, caminant contra el vent. I el suggerent calvari amb aquella boira que semblava fabricada per imposar misteri. Com treta dels films americans que véiem a Ca Martin en sessió doble i repe encara. Dic el cel engrisat aquell, tan especial, de la Pastoreta. Quan la pluja que era a punt de vindre l’oloraves primer, abans de caure. I els grills, pesats i persistents. I la calor de la migdiada.

I el tren del que baixàvem en la corba per agafar unes taronges mentre el comboi, lentíssim, enfilava la pujada de les Masies. Tan lent, tan a poc a poc que podíem tornar. I els pins al voltant del panteó dels marquesos de dos-aigües, els senyors!, on ens refugiàvem per a esquivar les canyes, primitives, de qualsevol castell. Focs que baixaven del cel, contra la nit: ‘fixat! fixat que hi ha molt de morat; serà que aquestes clavarieses tenen molt diner!’… 

Sovint em pregunte com podem guardar tants rècords guardant a través seu tanta felicitat. Per les coses més simples i intrascendents. Aquelles que no saps per quin motiu s’han quedat posada aquí dins. Un dia que amb mon tio Frederic anàvem per les vinyes del poble i vam veure com xocaven dos cotxes, aparatosament. I aquella paret on vaig fer la primera pintada al poliesportiu, amb crema de sabates -jo què sabia del quitrà i encara menys dels sprais. I la casa vella. Mari un dia em va marmolar irada de tant fort com tocava la bateria tantes hores, sol i rabiós, enamorat segurament. Per tanta malícsia com deixava anar a través de les baquetes. Ella fa molts anys que és morta però jo la vaig encara i l’escolte, amb aquells aguts que ningú no podia superar…

Em passa cada any, la última de les nits. Que arrosegue els peus, com si no vulguera que el passeig acabara mai, com si no volguera que l’espardenya es separara de la terra. Com si estimara més la geografia del país més meu, que fins i tot a mi mateix.