Mails per a Hipàtia

Els ulls, com a mínim els meus, ho miren sempre amb una barreja de tristor i entusiasme, difícil de definir. És matinada ja llarga i obric el portaló de casa mentre faig un darrer cop d’ull al carrer. Fantasmagòric. Canuts de coet pertot, una llum com fluixa que s’escola conforme el matí es va alçant i algunes figures que caminem ja cansades. Colgats sota els cascos, botes, monos, guants… La coetà s’ha acabat per aquest any, un de més. I costa dir-li adéu.

Vaig eixir a tirar coets la primera vegada quan només tenia dotze anys. Els coets eren uns altres i nosaltres també ho érem. Em van cremar l’esquena només començar, a prop del castell, allà on Carmen tenia la centraleta del rudimentari servei telefònic local. I des d’aleshores només he fallat un sol any. Enguany m’han tornat a cremar i no recorde que m’haguera passat des dels dotze anys. Potser algun colp i alguna rascadeta però no aquest rotgle de pell negra a l’esquena, de nou i a la cama.

He estat molt feliç, però. Sé que a la gent que no li agrada el coet li costarà d’entendre. Però només demane comprensió. A la gent del país més meu eixir la nit de Sant Roc a omplir el poble de pòlvora ens fa ser uns. Hi ha els qui els tirem i els qui els aguanten. La solidaritat d’aquells que saben que les seues cases patiran inconvenients pel foc que ens és un símbol col·lectiu. I hi ha la meravellosa sensació d’ensenyar als nostres xiquets. De transmetre-los lentament allò que hem estat i que som. De fer-los sentir poble entre el poble i reclamar-los que continuen la història quan nosaltres la deixarem. Enguany la meua menuda ha eixit per primer volta i jo mirava embadalit com sostenia dos coetons, com encenia i fèia rodar una femelleta. ‘La xica, mira la xica…’ anaven dient-se els fills dels meus amics. ‘La meua xica!’ anava repetint jo dins meu.

La coetà és una cerimònia perfecta des del ritual de la vestimenta, després de la cordà, fins que arribem al llit, dolorits, amb l’esquena trencada -que ja notem l’edat. Eixim als carrers nus del poble, buidats de cotxes i plens de gent, i encenem foc per totes les cantonades. Un foc amb el qual juguem, riem, apostem, però sobretot amb el qual ens conjurem. Amb aquella gent que veiem poques vegades i que tanmateix ara ens abracen o ens solten un coet amable; amb els amics als quals saludem amb efusió entre grans rialles, amb els ulls ben oberts.

Fa anys que defense que aquesta coetà és el senyal del nostre domini ple de la terra i  també de la solidaritat de la seua gent. Per això ni que siga per aquesta raó i ni que siga només per unes hores la coetà del quinze d’agost és un gran revulsiu. La coetà de Bétera és un esclat, literal, de la història: el bram poderós del que fórem, el senyal insigne i revoltat de la batalla per seguir sent…