Mails per a Hipàtia

Hi ha un segon a l’any que em fa estar en pau amb mi i el món. És sempre el quinze d’agost. Enguany, ho he apuntat per a explicar-ho, exactament a les 13.38. Un poc d’hora per al meu gust però ja sé sap…

És aquell segon en que des de l’escassa ombra de la Placeta del Sol observem desfilar les alfàbegues cap a l’església mentre els majorals l’omplen de confeti roig i els músics refilen qualsevol cosa que faça ballar a la gent. És aleshores que esclaten les campanes. El campanar adornat amb els domassos de festa i totes les campanes sonant alhora, alegres, barrejades entre els colors, l’olor d’alfabrega, les camises de flors, les músiques i els crits de la gent ‘els majorals / no tiren confeti…’, ‘els majorals / no tiren confeti…’

Aquelles campanes m’humitegen sempre els ulls. Allà sé el que sóc, profundament. En aquell moment sé que pertany a aquella gent i a aquella llum, sé que sóc jo en aquells colors i aquella olor, entre aquella alegria espontània, popular, plural i sincera. I per un segon no hi ha món. Durant un sol segon no hi ha el món, sinó una plaça única, les orelles ben obertes i els ulls farcits de color, la camisa de majoral del 92 omplint-se del confeti que cau, les mirades dels amics, les abraçades, els somriures còmplices i aquella calor redemptora, poderosa, rotunda.

Les campanes, això ja ho sé, diuen Glòria! Glòria! a la marededéu gitadeta. Però en el meu cap ressona el Glòria! a Bétera, el Glòria! a la terra, el Glòria! a la gent del país més meu.