El país més meu (1)
Repasse les cares de la meua gent. A poc a poc. Durant l’any els veig menys del que voldria i aquestes nits són un tresor per a mi. Vicent tanca els ulls de cansat que va –és un altre Vicent, que ací tots som Vicent… Riem amb ganes. S’alça a les sis per treballar el camp abans que el sol aprete. Però per més que dissimulem ens anem fent grans i quan la son ens atrapa la resistència és futil.
Només de veure a Conxa el somriure se m’escapa. Tots som molt feliços de veure-la tan bé. Fins i tot li dóna la raó a Toni, cosa que sembla que siga com un fenòmen paranormal. Toni somriu amb aquella bonhomia que tant ens ha ajudat a tots durant tants anys. Pau arriba tot mascarat de fer una paella i s’abraça a sa mare. La fotografia és per a emmarcar. Pau renega i renega; és l’edat. Sembla que la paella no ha estat l’èxit que esperava. Jo calle. Només n’he feta una en ma vida i ma güela em donà un savi consell: ‘fes-la tan tard com pugues i amb tant poc arròs com pugues, que la fam la farà bona’.
La fam, al corral de Sari, va passant a poc a poc entre mossos i begudes. Els de Nàquera ens han baixat un cava dels xurros que provoca comentaris sardònics, fins que cau a la panxa. Frederic replega els gots amb una prestància que només els anys de professió justifica. D’Olocau ens ha vingut un braç de gitano sublim i unes arracades de garrofera. Olocau tenia els millors forns del meu país. Ara ja no en queda cap però encara saben treballar el dolç i retenen la seua proverbial generositat.
Propose una fotografia per a la posteritat. El Blesa i Paco discuteixen de política. M’hi sume, content de veure’ls contents. I després amb l’Assumpció repassem les darreres novetats de l’Ateneu, en rotgle amb Mari, Rosa, Sari i Toni. Els dos Vicents altres i l’Albert encara discuteixen sobre les mesures de la motxilla de sulfatar i la matèria que ha de contenir. I arriba l’Emili, fet un roure i el Carles que replega el que ha sobrat i sopa, tanmateix, ben de gust. A cada entrada abraçades i besos, que al meu país els homes besem els homes perquè el límit del que és família el posem nosaltres i no els cognoms. Faig una darrera abraçada a Conxa, intensa i sense paraules, i comencem a passar cap a casa. Que les xiquetes nostres han passat el dia a Benitatxell amb sa tia i acaben de tornar, ben tard…
Supose que el país més meu no podria ser així de memorable si fora el de cada dia. Si tinguérem tant de temps per a riure, per a xerrar, per a menjar junts i brindar dempeus, ‘per nosaltres!’ mentre les gosses de la casa corren entre les nostres cames cercant a veure si cau alguna de les moltes llepolies que hem parat a la taula. A la gran taula del corral de Ca Sari.