Santa Cristina Gela, Sicília: ‘panellets’ en ple mes d’agost
Era un diumenge d’agost, i ens estava costant trobar un lloc per dinar, en els pobles de Sicília per on anàvem passant. Es feia tard i vam decidir tornar a Santa Cristina Gela, el poble a prop d’on ens estàvem, per menjar en alguna cosa en un dels bars de la plaça. Vam aconseguir de dinar-hi, i ens vam quedar absolutament sorpresos de veure que en el taulell de la rebosteria – era bar i pastisseria alhora – tenien panellets. Al mes d’agost!
Santa Cristina Gela és un petit poble d’uns mil habitants, situat a poca distància de Palerm, però és tot un altre món. Hi vam arribar quan celebraven la festa major, i vam poder comprovar que encara s’hi parla arbëreshë de forma normal, menys quan es dirigeixen als nens per dir-los que parin d’incordiar. És un dels pocs pobles sicilians on hi viuen descendents d’albanesos, des del segle setze, i mantenen la llengua. Vull parlar un dia més a fons de Piana degli Albanesi, i de Santa Cristina i com hi celebren la festa.
Aquell dia, però, semblava allò que a casa en diem el dia del gos: molta calor i pobles deserts; sort que a Santa Cristina tenien obert un dels bars. Quan vam veure els “panellets” no ens vam poder resistir de tastar-los. Aquells eren, són, exactes als nostres panellets, dels que porten pinyons; també en fan d’altres formes. Els vaig fer abans la foto que acompanya aquest text. Ja sé que no és una foto que provi res, i que la podria haver feta la nit de la castanyada a qualsevol poble de tradició catalana. Però buscant en les “propietats” del document he pogut comprovar que està realitzada el diumenge 7 d’agost del 2011, a les 14 hores (reals). A Sicília això ja és dinar tard. L’experiència panellets més calor siciliana era una mica Ferran Adrià, diguem-ne: xoc de sensacions.
Quan li vaig preguntar a la dependenta com es deien aquells “panellets”, em va dir: biscotti di amendola!, com si la resposta fos la cosa més òbvia del món. És clar, galetes, o pastes, d’ametlla, ves què ha de ser! Però m’ho va dir en italià; allà no vaig aprendre com es diu en sicilià, o en arbëreshë. El gust era una mica diferent dels nostres; en general dic, perquè cadascú de nosaltres tenim recepta pròpia. Però hi ha alguna diferència bàsica, amb els d’allà.
En un receptari de cuina siciliana que vam comprar, explica que la pasta d’ametlles es fa amb ametlles (esclar), sucre glas, mantega, ous, o només rovells, i unes gotes d’essència d’ametlles. Aquesta és la d’aquest llibre. Com passa aquí, tothom deu tenir la seva recepta “autèntica”. Sóc amic del facebook d’algunes pàgines sicilianes, i us asseguro que és contínua la publicació i comparativa de receptes. Ja veieu, en aquest cas, que hi ha, si més no, un producte diferent del que fem servir nosaltres: la mantega.
Però tornem al tema: panellets a l’agost? I què mengen doncs a Sicília la nit de Tots Sants? El mateix llibre que vam comprar explica, en la introducció, que els dolços rituals sicilians, alguns, són els que segueixen. Us animo a buscar-hi semblances. El tortell, per Nadal; els bunyols, sfincie, Sant Josep; la cassata, Pasqua de Resurrecció; els cannoli farcits, Carnestoltes; la fruita de massapà, el dia de Tots “els Fidels Difunts…”. Alto les seques!, aquí el traductor de l’italià al castellà es confon en algunes coses, com ara confondre els Sants amb els Difunts –diria jo, tampoc hi estic gaire versat–, però sobretot, com he pogut anar descobrint, confonent el massapà amb la pasta reial, o rèali.
Diuen que es diu així perquè era digna d’un rei. Però ara el que importa és dir que la Nit de Tots Sants, la de la castanyada, o la Nit dels Morts, se celebra a Sicília, i sobretot a Palerm, menjant unes pastes que imiten exactament la forma de fruites. Són les fruites de Martorana, perquè les van crear les monges del convent d’aquest nom. La base és la farina d’ametlles, el sucre i la mel, és a dir, la pàsta rèali, com diuen a Sicília. El massapà té ou, com a gran diferència, i a Itàlia és tradicional a llocs com ara la Pulla.
La pasta reial sembla que tindria un origen molt antic, del segle dotze, i potser la pasta d’ametlles n’és una versió més popular. En qualsevol cas, la tradició de menjar panellets la Nit de Tots Sants és, en les terres de parla catalana, més recent, del segle divuit. Tot i que ambdues tradicions poden tenir arrels més antigues, àrabs o fins i tot anteriors, aneu a saber on es van menjar abans pastes semblants als panellets, si a Sicília o aquí, si van anar d’aquí allà, o d’allà aquí: la Mediterrània té de sempre moltes vies. Segurament algú ja ho ha investigat al detall, però no en tinc cap documentació. L’única certesa que us puc donar és que, si voleu menjar panellets tot l’any, heu d’anar a Sicília.