Cardona: la vida normal en una vila de llibre
Fins fa pocs dies la meva relació amb Cardona era a través dels llibres. També hagués pogut ser de pel·lícula. Perquè la imatge que potser tenim d’aquesta vila deu molt al pes de la història, que genera mitologia, narrativa i ciutats històriques, on de vegades viure es fa difícil. No direm noms ara, però moltes viles i ciutats s’han convertit en parcs temàtics per a turistes on es fa impossible d’estar-hi com una persona normal. No és el cas – i ara us vull sorprendre – de Venècia, si surts de les rutes marcades amb fletxes grogues. Ni de Tarragona, en alguns carrers de la Part Alta. Ni de Cardona, per sort.
Els carrers de Cardona són vius, amb roba estesa, botigues de tota la vida i poc cartró pedra, tot i la mola imposant del castell, amb la col·legiata, i de la no menys mola ni menys imposant Muntanya de Sal. De tres tipus de sal i tres èpoques d’explotació molt diferents: romana-medieval, industrial de potassa i actual a cel obert. Potser la mineria de la sal, i els miners, han donat un toc més de normalitat a la vila dels Ducs.
Com deia, la meva relació amb Cardona era fins ara llibresca, i prou. A través de tres llibres, sobretot: La vida normal, de Màrius Serra, on la vila hi apareix prou, en fragments com aquest: “El Jotajota també hi havia treballat, a la mina. Com tants altres andalusos de Cardona a la llarga s’havia acostumat als sous alts i a les dures jornades de l’extracció de la sal.” En la visita que hi fem amb els del meu poble ens expliquen documentadament tot el que fa referència a la mina i el treball que s’hi feia.
El fragment del llibre del Màrius, com ara faig, el vaig citar també en un llibre meu, publicat el 2009 per Triangle Postals, sobre diferents ciutats i llocs de les terres de parla catalana, Terres escrites. Allí hi parlava de Cardona, a través de dades extretes d’altres llibres, enciclopèdies… Que descolorit que queda qualsevol text descriptiu, per molt ben documentat que estigui, davant dels detalls infinits de la vida normal de qualsevol ciutat, poble o paisatge. No hi deia res que no fos cert, i al meu propi llibre em remeto, però no arribava a l’alçada d’una visita real a Cardona. Amb guia, si pot ser.
El tercer llibre fa referència a una altra de les tradicions per la qual Cardona és coneguda, i de la qual jo no parlava en l’esmentat segon llibre: el Corre de Bou. Fa dos anys, el jurat del premi Joan Amades, del qual formo part, va premiar el llibre de Jofre Padullés Festes amb bous. Recorregut pel nostre patrimoni cultural a través del Corre de Bou de Cardona. En la visita que us deia que vam fer amb el nostre grup de teatre, vam passar per la plaça – la Fira – on es fa el Corre de Bou. Arribats aquí, m’adono que intentar resumir la complexitat i riquesa d’una vila com aquesta, i moltes d’altres – totes? –, no hi cap en un article, llibre, ni en una festa, ni castell, ni en una col·legiata.
Qualsevol d’aquestes coses, per meravelloses que siguin, són blanques com la sal comparades amb viure una vida normal, ni que sigui d’un dia, en qualsevol vila o ciutat. Una vida normal, on els castells, les mines, i les col·legiates podeu imaginar-les altre cop plens de vida, de guerra – com la de 1714, que aquí va acabar no l’11 sinó el 18 de setembre – , de mort, de comerç, de suor… Aneu a Cardona, i ja m’entendreu.