Basili fa sis anys que és hoste de Can Gazà. És extremeny, quaranta i escaig anys, multiocupat –eufemisme per dir que ha fet de tot per cobrar sous mísers-, emocionalment fràgil i amb alguns desajustaments psíquics que el mantenen lligat de per vida a la farmacologia. Durant cinc anys, els anteriors a l’ingrés gazanenc, per
Anit, convidada per l’Obra Cultural Balear, la directora de TV3 intervingué en els Fòrums que aquesta entitat obrí el mes de maig per debatre sobre l’espai comunicatiu en català. El primer convidat en aquest cicle va ser Antoni Martorell, director general de l’Ens Públic de Ràdio i Televisió de les Illes Balears; i el segon,
Mediterrània ment que endoies pels arenals arreplegant cargolins, mira l’home del dolor que escup irat a la mar per haver-li pres el fill. Dóna-li una mà d’aigua i que recobri l’alè, que la ràbia és erma.
Volen, de nit, les garses? A quina alçada? I els llimoners, s’espolsen la pols, passada la mitjanit? Tan lluny del sòl, en la panxa d’acer d’un avió en ruta domèstica, caus en aquestes maleïdes ignoràncies. En l’airbus que em retorna a casa, passades les onze de la nit, el xubec avança tot i l’estrèpit de
El cafè amb llet que es pren en un dels bars que més estima, bofega. Podria omplir paners amb les imatges que li volten el pensament mentre fixa la vista en l’escuma de la tassa. La més nítida, la de les incomptables banderes de guerra i eixordidors crits amb baioneta dels artillers del dictat i
Esgarrifa l’amatença de la vena a l’escomesa eufòrica de l’agulla. Els ulls esbatanats del fill dirigeixen l’operació perquè el vou-veri-vou de pare en heroïna aplaqui la ràbia que endossa a cada cop de puny a la cara de sa mare, que derrota la pallissa mans plegades sobre el ventre desguarnit. Cau molt lluny, l’alberg, i
Ahir, diumenge dia 7 de juny, es complien setanta-dos anys de l’afusellament de mossèn Jeroni Alomar Poquet acusat de traïció a la rebel·lió franquista. El cas d’aquest capellà passat per les armes dels insurgents tocats, com se sap, per la gràcia de Déu, no és gaire conegut entre els mallorquins. Jo en vaig començar a
Quan a les nou tocades decidí d’aixecar-se, recordà com si el revisqués la cua del darrer somni: una platja mallorquina indeterminada; ni fresca ni calor; la projecció d’una pel·lícula waltdisneiana de dibuixos animats en una pantalla descomunal; ell espatarrat a una butaca de cinema; el silenci sepulcral de la gent i l’aigua, com si aquells
La tenacitat o aquesta caparrudesa ferrenya que se sol donar amb certa freqüència per aquests pams de terra voltats de mar, a voltes aconsegueix substanciar-se en quelcom emmirallador i no precisament per la seva espectacularitat, sinó pels seus valors latents. Búger, a l’indret conegut per Son Bielí, des de fa trenta anys hi té domiciliada
Amb més assiduïtat que la desitjada, hom sent la manca pregona de parallamps per poder trampejar la borrasca profunda que s’ha instal·lat a sobre de l’arxipèlag. Aquest temporal que no amaina sobre les genuïnes trossades d’aquest poble nostre salobrat, juntament amb l’estat depressionari en què vivim la nostra atrotinada activitat socioeconòmica, a molts ens estaborneix l’animositat.
De la terrassa del bar estant, mirant el brogit dels automòbils i la peresa que encomanava als vianants la primera calorada de l’any, anotava al seu bloc de notes que estava fart d’escriure bestieses amb olor de carn ferida. I tot és estèril, subratllava, res no és capaç de fruitar i perdurar més enllà d’un
Des d’ahir, les Illes Balears, per a TV3, són territori a part de la seva àrea natural, del seu hàbitat propi, i per això són mereixedores de la programació del nou canal internacional de TVC. Sembla que també ho són, territoris quasi bàrbars i estrangers, el País Valencià i la Catalunya Nord. La nova marca
“Bé ho sap la criatura crònicament sotmesa: no és bo per ésser lliure qui a ser esclau s’avesa”. Són versos de Joan Alcover continguts en el seu poema “El voltor de Miramar”. Volgué l’atzar que, mentre pels carrers centrals de Palma els ultramuntans i amants del dictat mesetari feien pinya per cridar l’odi i el