marginàlies

La tenacitat o aquesta caparrudesa ferrenya que se sol donar amb certa freqüència per aquests pams de terra voltats de mar, a voltes aconsegueix substanciar-se en quelcom emmirallador i no precisament per la seva
espectacularitat, sinó pels seus valors latents. Búger, a l’indret conegut per Son Bielí, des de fa trenta anys hi té domiciliada una d’aquestes substanciacions: la Fundació Area de Creació Acústica, o ACA com és coneguda. El caparrut que l’ha feta possible i la manté oberta a totes les ventades i oratges és Antoni Caimari i Alomar,
una mena d’asceta pagà, pobler de soca a arrel, fet que imprimeix un fort caràcter. 

Visitar Son Bielí i conversar amb n’Antoni, a banda de ser un privilegi, significa afinar els sentits, temperar la pensa. És així com aquest indret bugerró pren les traces dels monestirs –hi té cel·les amb noms de poetes i
sales i aules- per fer de l’art –així, in totum– l’epicentre d’aquest redòs amb forta activitat sismicosensitiva.
Antoni creu que el segle XX ha estat el més fruitós quant a la tècnica però el més nefast quant a la cultura, l’alimentació i el medi ambient. És així que creu que l’home ha iniciat un procés de descurança d’allò que li infon
personalitat que, si no hi posa aturador, pot col·locar-lo a la vora de l’abisme. I és sobre aquests tres pilars que ha muntat un verger d’idees i de senders que vol que menin a allò que no fa molt era conegut per utopia. Ningú no escolta els intel·lectuals, diu, i entre tots ho pagarem car. Té l’aspecte de guru, n’Antoni, i més quan diu com si res que l’art o és provocació o no és més que un enganyamóns; o  s’erigeix en palanca per canviar, això és, per avançar en el coneixement i la sensibilitat, o és material espuri i altament nociu. Per això, a Son Bielí tot és a la vista, res no s’amaga, ans al contrari: esta pensat i executat perquè sigui l’entorn qui entri, qui es faci endins a les estances. El cor del lloc és la Sala del Piano, un espai alt, molt alt, efectivament multiús en ser, a més de sala de concerts, despatx, biblioteca i, si cal, estudi de gravació. De fet, llibres, ormeigs acústics, arxivadors i altres elements que troben els seu lloc en aquest alberg de coses a dir i de sentir, s’avenen i s’encontren com els millors elements químics per precipitar o provocar reaccions de tota mena. Crida l’atenció la dotzena de picarols ordenats de major a menor que et fan pensar en les pepes russes –les populars
matioshkas- reconvertides en un dels símbols de la comunió de l’home amb la natura. I hom diria que lligats a aquests picarols, una vintena de cranis de distintes espècies de cabra, amb el seu corresponent banyam, breu però valent, i quatre blens de llana escolten música i debaten amb una vehemència encomanadora la necessitat apressant d’amplificar la veu dels poetes, dels tocats per la tramuntana de la quimera.