L'any 1997, Moretti ja n'havia format part, del jurat i n'esdevingué en tanta mesura l'home fort, que tinc la impressió com si ja n'hagués estat aquell any de "president". Esclar que tenia al capdavent de l'equip Isabelle Adjani; però l'acompanyaven algunes personalitats especialment remarcables (Paul Auster, Tim Burton, Mike Leigh...) i, tot així, ell es convertí en una mena de malson per a Adjani (que no se'n sabé reprimir i, just acabat el certamen, ho va explicar públicament). El cas és que aquell any hi hagué Palma Ex-Aequo (per a El sabor de les cireres, de Kiarostami i L'anguila, de Shohei Imamura), el Grand Prix fou per a The Sweet Hereafters, d'Atom Egoyan, i el Premi del Guió se l'endugué La tempesta de gel, d'Ang Lee.
Això dels "homes forts" o "personalitats clau" del certamen no és tan estrany. Recordem, sense anar més lluny, que fa dos anys l'espanyol Victor Erice (segurament amb un tarannà més subtil) esdevingué clau perquè l'equip encapçalat per Tim Burton acabés donant la Palma a L'oncle Boonmee que pot evocar vides anteriors, d'Apichatpong Weerasethakul. En moltes ocasions, és la mateixa presidència del Jurat que esdevé clau, especialment influent sobre la resta de membres: Quentin Tarantino, el 2004; David Cronenberg, el 1999...
Veurem qui li posen de jurat, a en Moretti, i si podrà exercir de gall en el galliner o ho haurà de compartir, ara que és ell el president. Esclar que els anys tampoc no passen en va i, per exemple, el Moretti d' Habemus Papam (2011) va resultar força més serè que el que havíem conegut anteriorment (sense perdre, però, gens de lucidesa i gosadia!). I veurem també amb quin material haurà de treballar, és a dir les pel·lícules que li programaran en competició.
Les coses, però, mai no acaben de ser excessivament previsibles. Per exemple, es podria pensar que ho pot tenir magre un dels títols que més sona cara a Canes 2012, The Grandmasters, de Wong Kar-wai; però resulta que precisament el 1997 (quan Moretti exercí de mascle alfa al jurat), el xinès guanyà el premi de Millor Director (amb Happy Together)...
He de confessar que, com saben els amics, enguany jo pensava que seria Pedro Almodóvar el president del jurat. Tampoc no era pas la primera vegada que ho deia; però el fet que l'enganxi entre dues pel·lícules, que aquest cop toqués cineasta europeu i que el manxec (molt apreciat al Festival) hi hagi fet gairebé de tot menys presidir el jurat, em duia a concloure que Almodóvar tenia força números. I de fet, Moretti n'ha estat escollit gairebé pels mateixos motius. El festival volia celebrar la 65a edició amb un president europeu, ha declarat Thierry Frémaux, delegat general del certamen, que, a l'agència France Pres els ha afegit: Canes ha tingut tres presidents americans en quatre anys i és bo tornar a un d'europeu. I és que hi ha una llei no escrita, un costum, d'anar alternant el costat de l'Atlàntic alternativament (Robert De Niro, 2011; Tim Burton, 2010; Isabelle Huppert, 2009; Sean Penn, 2008; Stephen Frears, 2007...), si bé, efectivament, l'elecció de Burton va alterar-ho un xic tot (però de fet, ell viu a Londres!). D'altra banda, Moretti també ho ha estat anteriorment gairebé tot a Canes: present en 14 ocasions (com a director, o actor, o productor; a Un Certain Regard, a Competició, Fora de competició...), hi ha guanyat la Palma d'Or, el Premi de Millor Director, i com ja he comentat, el 1997 hi formà part del jurat. I, per altre cantó, després d'uns anys força intensos en la brega anti-Berlusconi, amb documentals i havent enllestit ja tot el que ha significat Habemus Papam, efectivament, ell també és un any de transició, ideal per a assumir l'encàrrec que li han fet des del Festival de Canes. A més, els darrers mesos sembla que la seva íntima ha canviat, segons expliquen les tafaneries, des que se l'ha vist molt ben acompanyat en algunes festes cinematogràfiques i ves que tot plegat no l'hagi fet més assequible.
Hi ha com una mena de litúrgia d'acceptació del càrrec per part dels escollits, que passa per declarar que és un honor, el seu vincle amb el certamen i la mena d'experiència cinematogràfica que es pensen que serà. Moretti no s'ha decantat ni una ratlla del guió previst; per bé que hi ha afegit un notable component vivencial: És una alegria, un honor i una gran responsabilitat, presidir el jurat del festival cinematogràfic més important del món, festival que té lloc en un país que sempre ha tingut consideració pel cinema i l'ha respectat. I hi ha afegit: Com a cineasta, he viscut sempre amb emoció la participació dels meus films a Canes. I com no podia ser d'altra manera ha esmentat la seva experiència de 1997: Me'n recordo també agradablement de la meva experiència com a membre del jurat a l'edició dels cinquantenari, l'atenció i la passició (sic) amb què el nostre jurat va viure i discutir (sic) tots els films. I ho arrodoneix fent esment al seu rol d'espectador, conscient que el paper d'un jurat comença per la mirada: Com a espectador -diu-, mantinc per sort la mateixa curiositat que quan era jove i és per tant un gran privilegi assumir aquest viatge pel cinema mundial contemporani.
Per cert, en Moretti podrà comptar amb un as a la màniga: cada cinc anys, el certamen sol empescar-se un premi especial (a la 60a edició fou per a Paranoid Park, de Gus Van Sant; a la 55a, per a Bowling for Columbine, de Michael Moore; a la 45a, per a Howard's End, de James Ivory...) i, esclar, resulta que enguany som a la 65a...
Tot i que la tirania islamista iraniana ha condemnat els cineastes iranians Jafar Panahi i Mohammad Rasoulof a sis anys de presó i a una prohibició de fer cinema durant vint anys, el Festival de Canes en projectarà dos films, rodats semiclandestinament aquest hivern, durant el procés la sentència del qual, recordem-ho, han apel·lat:
A reveure (Bé Omid é Didar | Au revoir), de Mohammad Rasoulof, que es projectarà a Un Certain Regard el 14 de maig de 2011, és una ficció sobre una jove advocada de Teheran que vol marxar del país i malda per aconseguir el visat. Rodada aquest hivern, està interpretada per Leyla Zareh, Fereshteh Sadreorafai, Shahab Hoseini i Roya Teymorian. Més informació [A reveure (fr / ang / esp)]
Això no és una pel·lícula (In Film Nist | Ceci n’est pas un film), de Jafar Panahi i Mojtaba Mirtahmasb es projectarà en Sessió Especial el 20 de maig de 2011. Aquest film explica com, des de fa mesos, Jafar Panahi està esperant el veredicte del tribunal d'apel·lació. Tot representant un dia de la seva vida quotidiana, Jafar Panahi i un altre cineasta iranià ( Mojtaba Mirtahmasb (documentalista et antic ajudant de direcció), ens fan una exposició general de la situació que es troba el cinema al seu país. Més informació [Això no és un film (fr / ang / esp)]
Segons que ha remarcat l'organització del Festival, al comunicat que han fet públic avui mateix, les còpies d'aquests films ja són a Canes (per tant, no hi ha perill que les segrestin les autoritats iranianes).
Gilles Jacob i Thierry Frémaux, president i delegat general del certamen han declarat que La pel·lícula de Mohammad Rasoulof i les condicions amb què l'ha fet, i el diari de bord de Jafar Panahi de la seva vida d'artista a qui han prohibit de treballar, son, pel sol fet d'existir, un acte de resistència contra la condemna que pateixen. Que els enviïn a Canes, alhora, el mateix any, quan estan patint la mateixa dissort, és un acte valent tant com un meravellós missatge artístic. Canes és la institució internacional que els protegeix i els professionls del cinema d'arreu del món i reunits a la Croisette, s'uniran, n'estem segurs, en una mena de comunitat fraternal.
Per la seva part, Jafar Panahi, en un missatge adreçat al festival el dia 5 de maig de 2011, diu coses com aquestes: El fet de seguir viu i el somni de mantenir intacte el cinema iranià ens encoratja a superar les restriccions actuals que es han imposat (..) Els nostres problemes son la nostra fortuna. Comprendre aquesta paradoxa prometedora ens convida a no pedre l'esperança i a seguir el nostre camí. De problemes més o menys importants n'hi ha pertot arreu; mentrestant, el nostre deure ens du a no cedir gens i a buscar solucions.
A set dies del començament de la 64a edició del Festival de Canes, l'organització acaba de comunicar alguns canvis important:
La pel·lícula L'artista, de Michel Hazanavicius, inicialment programada fora de competició, passa a la Competició, que d'aquesta manera queda formada pels vint títols habituals.
I, per aquest 2011, s'ha decidit reintroduir la "pel·lícula de cloenda" d' Un Certain Regard. M'explico. Feia anys que el vespre del darrer dissabte del certamen tenia lloc la gala de lliurament dels premis d'aquesta secció i, tot seguit, es projectava el film guanyador. Això tenia la seva gràcia perquè volia dir que entraves a una mena de "sessió sorpresa": si la guardonada l'havies vista, podies sortir i anar a sopar, que el cansament a les darreries del festival ho feia aconsellable; si, en canvi, no havies tingut ocasió de veure-la, aleshores allò es convertia en una preuada sessió de repesca. Va ser el cas, per exemple, de Ha Ha Ha, de Hong Sangsoo, l'any passat: m'havia resultat impossible de combinar-me els horaris els dies de la projecció programada, me n'havien parlat molt bé i, en endur-se el "Prix Un Certain Regard", això em permeté xalar amb la gran delícia de Canes 2010.
Però això no havia estat sempre així. Al contrari. Allò que antigament es feia era tenir un film de cloenda, prèviament anunciat amb aquest afegitó: "de cloenda", l'últim títol que es podia veure del Regard. I enguany, avui, per sorpresa, van i ens fan saber que s'ha seleccionat Elena, del rus Andrei Zvyagintsev (l'autor de la magífica El retorn) com a film "de cloenda". Cal doncs esperar que aquesta sigui la pel·lícula de la gala dels premis. No sé si una obra del profund i complex Zvyagintsev és el més recomanable per a un final de festa amb les energies esgotades; però és el que han decidit!
Al mateix comunicat, s'ha donat a conèixer també la composició definitiva dels jurats d' Un Certain Regard (Emir Kusturica, Elodie Bouchez, Peter Bradshaw, Geoffrey Gilmore, Daniela Michel) i de la Càmera d'Or (Bong Joon-Ho, Danièle Heymann, Eva Vezer, Robert Alazraki, Daniel Colland, Jacques Maillot, Alex Masson).
18 dies és un film col·lectiu, que reuneix els curtmetratges de ficció que 10 directors egipcis han rodat, a tall d'urgència, sense cap mena de pressupost i de manera absolutament benèvola, al voltant de l'anomenada revolució del 25 de gener a Egipte. Es tracta de 10 històries que han viscut, sentit o imaginat i que, juntes, conformen aquesta pel·lícula la recaptació de la qual es destinarà a organitzar caravanes d'educació cívica i política que recorreran els pobles egipcis.
Els autors són Sherif Arafa, Yousry Nasrallah, Mariam Abou Ouf, Marwan Hamed, Mohamed Aly, Kamla Abou Zikri, Sherif El Bendari, Khaled Marei, Ahmad Abdallah i Ahmad Alaa. Amb ells, hi han participat una vintena d'actors, sis escriptors, vuit directors de fotografia, vuit enginyers de so, cinc decoradors, tres modistes, set muntadors, tres empreses de postproducció i una desena de tècnics.
El dia 18 de maig de 2011, 18 dies es projectarà al Festival de Canes, al marc de l'Homenatge a Egipte, amb què el certamen estrena el concepte de "país convidat", que es pretén anar plantejant cada any. Convidar Egipte enguany —afirma l'organització— no és només rebre un país que ha deixar clar al món la seva necessitat de canviar d'història, el seu delit de llibertat, la seva força col·lectiva i el seu desig de democràcia, fent la revolució del 25 de gener; és també rebre un gran país de cinema... La jornada en qüestió, presidida pel record al malaguanyat Youssef Chahine —molt reconegut a Canes—, reclamarà l'atenció sobre els directors, actors, productors i tècnics que representen les forces vives del cinema que es fa a Egipte. I es clourà amb un àpat a què assistiran el ministre de cultura d'Egipte i l'Ambaixador d'Egipte a França.
Val a dir que, complementàriament, s'ha seleccionat, dins de Cannes Classics, Al Bostagui, de l'egipci Hussein Kamal (1968); dins de la programació del Cinema a la Platja, El crit d'una formiga, de Sameh Abdel Aziz (2011), i s'ha organitzat un concert de West El Balad, una banda de músics egipcis, que inaugurarà l'anomenada Festa de les Seleccions.
També la revolta tunisiana serà present a Canes 2011: Mai més por (La Khaoufa Baada Al'Yaoum | Plus jamais peur), de Mourad Ben Cheikh, documental inèdit sobre la revolució a Tunísia, ha estat seleccionada dins de les Sessions Especials.
Fa un parell de dies que en corria el rumor, però avui ja s'ha fet oficial: Les bien-aimés, de Christophe Honoré, és el film que clourà la 64a edició del Festival de Canes, el 22 de maig de 2011.
Recordem que era un dels títols que es donaven per segurs a totes les travesses de la rumorologia prèvia a la conferència de premsa del 14 d'abril; però en aquella data va ser-ne un dels absents més sorprenents. Certament, quedava per programar el títol de cloenda i finalment s'ha vist que o bé se'l van guardar o bé han pogut acabar de lligar-lo més endavant. Tanmateix, constatem que l'any passat van fer igual: fins més o menys a final d'abril no es va dir que L'arbre, de Julie Bertucelli, seria el film que tancaria el Festival. O sigui que la cosa apunta a una estratègia d'agenda mediàtica. D'altra banda, també constatem que, en aquesta ocasió, és igualment una producció francesa la que té el presumpte honor de projectar-se a la gala de la Palma d'Or.
Dic que l'honor és "presumpte" perquè, en aquella alçada del certamen, la crítica pràcticament ja se n'ha anat tota, la premsa i els fotògrafs s'interessen sobretot pels guardonats... de manera que el film de cloenda fa d'acompanyament, com aquelles orquestres que amenitzen les vetllades mundanes i a les quals a penes ningú para atenció. La jugada, tanmateix, és bona, si se sap aprofitar; ja que la publicitat del film pot dur allò de "Seleccionada Festival de Canes", la presència d'actors i actrius a Canes els garanteix malgrat tot una certa cobertura... i, en canvi, no han d'aguantar la pressió de la mirada crítica, ni tan sols haver de sotmetre's a l'atenció mediàtica, cosa poc recomanable si la producció (diguem-ho així) no acaba d'estar a l'alçada.
Cal reconèixer que, després d'anys de bunyols, L'arbre va resultar prou digne, per molt que quedés lluny del nivell que es desitja, per exemple, en una competició. I pel que es veu, volen repetir la jugada, a més, comptant amb alguns valors afegits, que els deixa ben clar el comunicat emès avui pel Festival:
Seleccionat en competició a Canes amb Les cançons d'amor, aquest 2011 Christophe Honoré torna a trepitjar la gran escalinata vermella del Palau dels Festivals, acompanyat pel seu fidel compositot, Alex Beaupin, i pels actors de la pel·lícula: Catherine Deneuve, Ludivine Sagnier, Chiara Mastroiani, Milos Forman, Louis Garrel, Michel Delpech i Paul Schneider. Hi encarnen personatges que ens duen per la Praga dels anys seixanta, el Londres dels vuitanta, el món de l'11 de setembre i el París d'avui en dia, en una obra singular, malencòlica i novel·lesca. Amb aquesta pel·lícula, d'un dels joves cineastes mundials més originals i talentosos [no sé pas si n'hi ha per tant, però tira, tira...], el Festival de Canes clourà la 64a edició molt bé i amb cançons.
FOTO PROVISIONAL Christophe Honoré i Louis Garrel, al rodatge de Les cançons d'amor, film musical en què director i actor també van fer equip
Segueix el degoteig de notícies que complementen la informació avançada a la roda de premsa del 14 d'abril de 2011 sobre la 64a edició del Festival de Canes. Ara ha estat el torn de la composició d'alguns jurats. En recullo ara la notícia i posteriorment faré un apunt per a l'apartat d'aquest blog sobre els jurats de Canes, en què entraré més en detall.
Jurat de la 64a edició de Canes. Robert de Niro (president), Martina Gusman (actriu i productora argentina), Nansun Shi (productora de Hong Kong, la Xina), Uma Thurman (actriu, guionista i productora nord.americana), Linn Ullmann (escriptora i crítica literària noruega), Olivier Assayas (director francès), Jude Law (actor i productor anglès), Mahamat Saleh Haroun (director del Txad), Johnnie To (director i productor de Hong Kong, la Xina).
Jurat dels Curtmetratges i de la Cinéfondation. Michel Gondry (president), Julie Gayet (actriu i productora francesa), Jessica Hausner (directora i productora austríaca), Corneliu Porumboiu (director romanès) i João Pedro Rodrigues (director portuguès).
El fet que a la Competició de Canes 2011 hi hagi Pater, diàleg entre el veterà i interessant cineasta Alain Cavalier i l'actor Vincent Lindon; l'esperadíssima L'arbre de la vida, de Terrence Malick; guanyadors de la Palma d'Or com els germans Dardenne, que presenten El noi de la bici, Lars von Trier, que torna amb Malenconia, i Nanni Moretti, que ho fa amb la sorneguera Habemus Papam; habituals del Festival i premiats anteriorment, com el turc Nuri Bile Ceylan, amb Hi havia una vegada a l'Anatòlia, el finlandès Aki Kaurismaki, amb Le Havre, i l'espanyol Pedro Almodóvar, amb La piel que habito; sense oblidar autors gairebé consolidats com els del napolità Paolo Sorrentino, amb Aquest deu ser el lloc, la japonesa Naomi Kawase, amb Hanezu No Tsuki i el romanès Radu Mihaileanu, amb La font de les dones... tants de noms coneguts i reconeguts, amb propostes d'antuvi atractives, fa que la primera impressió sigui francament positiva. Tanmateix i al marge de la prudència amb què sempre s'ha d'agafar "l'efecte noms" (la filmografia anterior d'un autor no garanteix que la seva nova obra sigui reeixida), s'ha de reconèixer que es pot dir la meitat dels títols a concurs (és a dir, la resta) demanen no deixar anar precisament l'eufòria.
Caldrà veure si Casa de tolerància, de Bertrand Bonello, és digna de ser a la Competició: sorprèn que les derives marginals pel Pas de Calais, que anteriorment havien dut Bruno Dumont a la cursa per la Palma d'Or, ara les hagin deixades a Un Certain Regard, per molt de prestigi que s'atorgui a aquesta altra secció, i que sigui precisament Bonello qui ocupi una de les places "franceses" del concurs. Una certa tirada a rabejar-se en el "dirty realism" no sembla tampoc la millor credencial perquè l'escocesa Lynne Ramsay opti a la Palma d'Or, amb Hem de parlar d'en Kevin: veurem si la producció de Tilda Swinton i Steven Soderbergh, entre d'altres, han permès que la cosa sigui millor.
Sumem-hi Hara-Kiri: mort d'un samurai, que efectivament va d'un samurai venjatiu, dirigida per l'inequívov Takashi Miike, fent el paper de "film de gènere". I encara, la presència sorpresiva de Nicolas Winding Refn (el de Pusher i Walhalla Rising...), que hi participa amb Drive (la història d'un tranquil especialista de cinema que, de nit, du una vida ben diferent, com a pilot de cotxes per a la màfia, fins que arriba el dia que s'ha de venjar d'una malifeta de què és víctima...). No és que el cinema de gènere sigui en si mateix un problema i tampoc cal que apel·lem al caràcter "film de terror" del nou títol d'Almodóvar o al "ciència-ficció" del de Von Trier. Recordem també que Johnnie To, per exemple, aportà alguns dels moments més vigorosos de posada en escena no fas tants anys al mateix Festival de Canes. El problema rau en si les pel·lícules trascendeixen el gènere o no, o si es queden en vituosisme pelat de posada en escena. Ja veurem...
Sota el nom Maïwenn hi ha Maïwenn Le Besco, germana d'Isid Le Besco, companya sentimental de Luc Besson i mare si més no d'una seva filla, dona polifacètica, amb una certa carrera d'actriu començada a l'infantesa i que darrerament s'ha col·locat darrere la càmera... i, upala, salt a la Competició de Canes, amb Polisse, crònica de la vida quotidiana de la Brigada de Protecció de Menors, confrontant la vida privada dels seus membres amb la violència que topen un dia rere l'altre. Ja veurem...
Queden Sleeping Beauty, de Julia Leigh, i Michael, de Markus Schleinzer, que atresoren el potencial de ser les sorpreses que sempre s'espera de les "opera prima". I reblant la competició, Joseph Cedar, Millor Director a Berlín 2007 (amb Beldford), que, a Footnote, parla de la rivalitat entre dos germans, excèntrics professors universitaris de Talmud, amb visions religioses divergents.
En unes declaracions a TF1, Thierry Frémont ha reconegut que la selecció d'enguany combina el cinema d'autor amb el cinema popular (diguem-ne comercial), que s'ha buscat diversificar més l'oferta. Esperem que aquesta més gran comercialitat no comporti una dilució de la personalitat creativa dels autors consagrats, ni passi per acceptar manca d'autoria en productes destinats al gran públic.
On, com sol ser habitual, més es fa present el cinema cara a la galeria és al que en diuen Fora de Competició. I enguany no s'hi han posat per poc. I no ho dic tant per Jodie Foster, que porta la seva El castor, que també interpreta al costat de Mel Gibson, com per Pirates del Carib: en marees estranyes, de Rob Marshall, la selecció de la qual només es pot justificar pel carnaval que probablement muntaran al davant del Palau dels Festivals, amb la més que presumible presència de Johnny Depp i Penélope Cruz.
I és que, en la selecció de Canes, es vulgui reconèixer o no, sempre es para atenció a la presència d'estrelles que cridin l'atenció als cinèfils i curiosos que ambienten les rutilants "montées des marches" i, sobretot, captin l'interès dels fotògrafs i càmeres que projecten la imatge del Festival arreu del món. I enguany, haurien de tenir Sean Penn (per partida doble: Malick i Sorrentino), Brad Pitt, Kristen Dunst, Charlotte Gainsbourg, Kiefer Sutherland, Antonio Banderas, Vincent Lindon, Cécile de France, Michel Piccoli, Tilda Swinton, Carla Bruni-Sarkozy...
És a dir, si fa no fa, com sempre, rebombori mediàtic al defora, art a dins.
Finalment, constatem que van a Un Certain Regard noms com ara Bruno Dumont, Kim Ki-duk, Robert Guédiguian, Hong Sangsoo (guanyador l'any passat en aquesta mateixa secció), Eric Khoo i esclar, també Gus Van sant... tots ells, amb pel·lícula a la competició en anys anteriors: l'estratègia de prestigiar el Regard està ja definitivament consolidada.
En aquestes alçades, tots sabíem que Carla Bruni-Sarkozy té un paper a Mitjanit a París, el nou film de Woody Allen que inaugurarà la 64a edició del Festival de Canes el dia 11 de maig de 2011. Ho sabem, no tan sols perquè siguem cinèfils més o menys ben informats, sinó perquè la premsa (rosa o multicolor) li ha donat molta importància (mal sigui a nivell de tafaneria): fins i tot Woody Allen ha hagut de desmentir que fos caòtic el rodatge amb la Primera Dama de França i que no és cert que s'hagués de fer un nombre desmesurat de preses, perquè la dona no se'n sortia.
El que ens ha sorprès avui, en saber-se la programació de Canes 2011, és que s'hi projecti fora de competició el film La conquesta, de Xavier Durringer, que reconstrueix (en clau de thriller) la irresistible ascensió de Nicolas Sarkozy a la Presidència de la República, en els cinc anys que van del 27 d'abril de 2002 al 6 de maig de 2007.
Amb l'actor Denis Podalydès encarnant Nicolas Sarkozy i l'actriu Florence Pernel en el paper de Cecilia Sarkozy, La conquesta s'anuncia com una pel·lícula sobre un home que guanya el poder i perd la seva dona. El guió, obra del veterà Patrick Rotman, s'estructura sobre tres eixos temàtics: les tenses relacions amb Jacques Chirac (Bernard Le Coq) i Dominique de Villepin (Samuel Labarthe); la història personal i ben mogudeta amb Cécilia, i la seva tasca al capdavant del Ministeri de l'Interior.
És la primera vegada que una producció francesa se centra en la figura d'un president encara en actiu. I no és gens casual que en sigui Patrick Rotman el guionista: autor d'un díptic sobre Chirac (Chirac: Le jeune loup (1932-1981) i Chirac: Le vieux lion (1981-2006)), també ha realitzat un documental televisiu sobre Mitterrand (François Mitterrand ou le roman du pouvoir). És, doncs, tot un especialista en audiovisuals "presidencials" (a més d'un reconegut cineasta que ha dedicat diversos films a polèmiques qüestions històriques com la guerra d'Algèria, els camps de concentració nazis, el maig del 68...)
Finalment, s'ha confirmat oficialment el que alguns portàvem dos anys esperant: L'arbre de la vida, de Terrence Malick, serà a Canes. Hi comptàvem el 2009, ens va decebre d'allò més veure que el 2010 tampoc hi seria i, després de mesos de veure com no es presentava enlloc, ni tan sols als Òscar ni Berlín, vam tornar a encendre un metafòric ciri... i sí, finalment:
Aquest any, sí:
Malick, a Canes!
Aquestes setmanes, mentre alguns ja s'estan queixant (amb raó) de l'embafadora aurèola místico-esotèrica amb què s'està presentant la pel·lícula, d'altres hem començat a inquietar-nos perquè la rumorologia apuntava que L'arbre de la vida no aniria a competició, que sí, que no... i pensaves, millor que no es remeni gaire, a veure si encara ens en quedem sense!
Evocació del recorregut iniciàtic d'un noi, a mesura que va perdent les il·lusions i la innocència, el film, protagonitzat per Sean Penn i Brad Pitt, explora el cicle de la vida que mai no para de girar al voltant nostre i que ens aboca ara a la felicitat, ara al drama. D'un present endolat a una arcàdia del passat, del segle XX als dinosaures, un mosaic signat per Terrence Malick.
Ja és oficial: Inquiet (Restless), de Gus Van Sant, és la pel·lícula que inaugurarà Un Certain Regard de Canes 2011.
Vint-i-quatre hores abans de la roda de premsa que revelarà la programació d'enguany, l'organització ha volgut fer públic l'honor que ha concedit a Gus Van Sant. Recordem que el 2003 va guanyar la Palma d'Or i el Premi de Millor Director, amb Elephant, i que el 2007 li van atorgar el premi especial del 60è aniversari del Festival, per Paranoid Park. Però la reeixida relació de Van Sant amb Canes va començar el 1995, amb To Die For, projectada fora de competició i, a part dels títols guardonats, ha passat pel moment inoblidable de la projecció, a concurs, de Last Days, el 2005, i per la participació del cineasta en dos films col·lectius: Paris, je t'aime, projectat a Un Certain Regard el 2006, i Chacun son cinéma, la pel·lícula del 60è aniversari, que se celebrà el 2007.
No semblava que Inquiet (Restless) fos una pel·lícula per entrar en competició. Tanmateix, quans un cineasta manté les constants d'autor en una obra que es considera "fràgil" o que és millor no sotmetre-la a les tensions del concurs, el Festival de Canes es deleix per seleccionar-la a "Un Certain Regard".
Abans, aquesta secció havia estat com la segona divisió del Festival; però d'un temps ençà (i ja duen una bona colla d'anys amb aquesta estratègia), hi han programat títols que, mal sigui pel pès dels seus autors, qualsevol certamen els voldria tenir. Sense anar més lluny, el 2010 van seleccionar-hi L'estrany cas d'Angelica, de Manoel de Oliveira, que fou el títol inaugural del Regard. I, deixeu-m'ho dir, la delícia de tot Canes 2010 fou Hahaha, de Hong Sangsoo.
De manera que, en triar Inquiet (Restless) com a cinta inaugural d'Un Certain Regard 2011, els organitzadors es reafirmen en l'aposta de celebrar el vigor del cineasta i alhora "protegir-li" la pel·lícula, reservant-li un marc que valoren com a més escaient. I presumiblement els du a mantenir alt el llistó per a la vintena de films que s'hi projectarà al llarg dels següents nou dies.
Inquiet (Restless) és un relat iniciàtic sobre una parelleta adolescent, en què tots dos estan tocats per la mort, cadascun d'ells de manera diferent. Protagonistes: Mia Wasikowska i Henry Hopper.
A les portes del 14 d'abril de 2011, dia que tindrà lloc la tradicional roda de premsa de presentació del Festival de Canes, el pontentíssim web del certamen s'ha renovat, d'acord amb el que ja s'havia anunciat fa uns mesos.
L'estructura del web ha canviat lleugerament, de manera que els "ressons" del Festival, a la premsa, a les agències de premsa i al web s'organitzen amb pestanyes; s'ha creat un nou apartat anomenat "Mur"; s'han redistribuït els apartats diguem-ne històrics, i, als recursos de seguiment, s'hi ha incorporat el Facebook i el Twiter del Festival.
La vida dels webs dels festivals de cinema és curiosa. I en el cas de Canes, emblemàtica. Pràcticament abandonada des que s'acaba l'edició anterior, s'hi detecta moviment cap a la tardor, quan es comença a incorporar a l'organització el primer personal de suport. Al tombant d'any, va agafant més dinamisme, se'n comença a actualitzar continguts (ja hi ha referències a l'edició següent, per exemple, s'hi pengen els primers comunicats, etc.). I, no sé per quin motiu, sempre a tocar de la roda de premsa (a mitjan abril) s'hi fan canvis importants que d'entrada mig ho desgavellen tot (mireu, per exemple, avui, com ha quedat alguna part de la pàgina no prou equilibrada...) i que, si res no ho impedeix, a començament de maig ja queda força correcte.
És significativa, també, la diferència conceptual dels webs dels gran festivals. El de Berlín és d'una concepció molt funcional, poc multimèdia i molt pensada en termes pràctics per a un certamen que ven entrades, urbà, amb espectadors que passen per taquilla i als quals els interessa triar el que van a veure. El de Venècia és impossible: emmarcat escleròticament en el de la Biennale, té una vida escassament superior a la durada de la Mostra, li sobra funció institucional i va curta, molt curta, de continguts.
Podríem també parlar de la diferència entre els webs dels certamens europeus i els dels nord-americans. A l'altra banda de l'Atlàntic i sobretot en els casos de Sundance i Toronto, han funcionat per webs anuals i mig (o del tot) esponsoritzades; per bé que, de mica en mica, el lloc web els va agafant cos, l'arxiu comença a ser tangible (més o menys bo o dolent...)
Comparativament, a mi el que em convenç més, és el de Sant Sebastià, tot i que la versió de millora de l'any passat més aviat l'esguerrà... i les novetats que hi han introduït fa ben poc, li han tret atractiu.
A partir d'aquest any, els organitzadors del Festival de Canes atorgaran anualment una Palma d'Or Honorífica, que es lliurarà al decurs de la cerimònia inagural del certamen. Així s'ha fet saber avui mitjançant un comunicat oficial en què s'explica que aquesta Palma d'Or Honorífica es concedirà a un director important, l'obra del qual hagi deixat petja però que mai no hagi aconseguit la Palma d'Or.
Mentre que Venècia fa temps que disposa dels "Lleons a la Carrera" i Berlín, de l'Ós d'Or Honorífic, Canes fins ara anava improvisant fòrmules diverses. D'homenatges, sempre n'ha fet i de premis en forma d'alguna o altra copa, també n'ha anat donant. Fins i tot el 2002, quan Woody Allen (que mai ha volgut anar a concurs, tot i que molts films seus s'han projectat a Canes) finalment va acceptar de ser present a la Croisette, Gilles Jacob es va treure de la butxaca una Palma d'Or Honorífica. I el febrer de 2009, a París (per tant, lluny de la Costa Blava i del mes de maig en què se celebra el certamen), novament el president del Festival es va empescar una Palma d'Honor Honorífica, aquest cop per a Clint Eastwood (com si hagués sabut greu que Sean Penn no hagués atorgat la Palma al veterà cineasta nord-americà, que havia entrat en competició, qui sap si per darrera vegada, amb El canvi). Evidentment, M. Jacob actuà en nom del Consell d'Administració del Festival de Canes; però és obvi que havia d'institucionalitzar-se més, donar-hi una entitat i continuïtat. I això és que s'ha fet enguany: decidir que, a partir d'ara, hi haurà una Palma Honorífica i que es lliurarà a la cerimònia d'obertura.
Certament, l'homenatge al cineasta guardonat quedarà, si es vol, diluït al marc de la fastuositat de la inauguració i, per tant, perdrà la intensitat cinèfila que tenen els actes homòlegs de Berlín i Venècia. Però, com a contrapartida, la retransmissió televisiva en garanteix una difusió mediàtica molt superior. darrerament és Canal+ qui en té els drets d'un senyal que es ven arreu del món. I, en el cas de França, per exemple, un acord amb el gremi d'exhibidors cinematogràfics ha permès que les sales del país que ho desitgin puguin oferir la cerimònia als seus espectadors, en directe.
Bernardo Bertolucci serà qui rebrà enguany la Palma d'Or Honorífica, just amb Robert De Niro de figura clau a la gala (com a president del Jurat), ell que amb Gérard Dépardieu van protagonitzar la monumental Novecento. La qualitat de la seva obra, que apareix avui en tota la seva singularitat i l'amplitud de la qual se'ns fa cada cop més intacte, la força del seu compromís amb el cinema i els vincles que l'uneixen a Canes el converteixen en un primer destinatari legítim, han declarat el president Gilles Jacob i el delegat general Thierry Frémaux.
Aquesta foto de Faye Dunaway, que Jerry Schatzberg féu el 1970, és el motiu central del cartell oficial de la 64a edició del Festival de Canes.
Jerry Schatzberg guanyà la Palma d'Or de Canes el 1973, amb Espantaocells (Scarecrow | Espantapájaros | L'epouvantail). Aleshores, tot just feia tres anys que havia començat la seva carrera cinematogràfica. Anteriorment, s'havia dedicat a la fotografia i la seva obra es publicava en revistes com ara Vogue, McCall's, Glamour i Life Magazine. D'entre els seus treballs més famosos en aquell camp, una sèrie de fotografies de Bob Dylan preses als anys seixanta (d'entre les quals, la de la tapa del disc "Blonde on Blonde").
El debut de Schatzberg com a director va ser amb Puzzle of a Downfall Child (Portrait d’une enfant déchue), protagonitzada per Faye Dunaway, pel·lícula la versió restaurada de la qual es projectarà al decurs del Festival de Canes, en presència del cineasta i l'actriu (que, per cert, havien estat parella sentimental a final dels seixanta).
El vincle de Jerry Schatzberg amb Canes es remunta precisament fins aquells inicis. per ser exactes, al seu segon treball, El pànic a Needle Park ( The panic in Needle Park | Pánico en Needle Park | Panique à Needle Park), que, si bé va significar la descoberta d'un aleshores jove Al Pacino, va comportar el premi d'interpretació femenina a Kitty Winn a l'edició de 1971. I ja de seguida vingué la Palma d'Or per a Espantaocells. Tanmateix la seva trajectòria exitosa s'estruncà un pèl aquí, per bé que tornaria al certamen el 1976, presentant en competició Sweet Revenge (també coneguda com a Dandy, The All American Girl | Vol à la tire); el 1981, fora de competició Honeysuckle Rose; el 1987, projectaria a Quinzena dels Realitzadors, Street Smart (Street Smart | El reportero de la calle 42 | La rue), i encara tornaria a la competició el 1989, amb L'amic retrobat (Reunión | El reencuentro del amigo | L'ami retrouvé). A més, el 2003, ja va veure com el Festival projectava la còpia restaurada de la seva Espantaocells i just l'any següent, va formar part del Jurat de la Competició Oficial (presidit per Quentin Tarantino).
Per la seva banda, Faye Dunaway, la Faye Dunaway de Bonnie and Clyde; la d' El cas Thomas Crown; la de Petit Gran Home; la de Chinatown... ha estat convidada d'honor en diverses ocasions, a Canes. En particular va tenir l'honor de lliurar la Palma d'Or a Wim Wenders per Paris, Texas, i el Premi de Millor Director a Nuri Bilge Ceylan, per Les tres mones.
L'organització del Festival, comentant la fotografia del cartell oficial d'enguany, ha manifestat que Dunaway, model de sofisticació i de gràcia intemporal, encarna un somni cinematogràfic que el Festival de Canes vol mantenir viu.
Feia temps que el Festival de Canes volia veure com Jean-Paul Belmondo trepitjava l'estora vermella i enfilava les rutilants escales que donen al famós Palau de Festivals i Congressos. Finalment, el veterà actor ha acceptar de ser-hi i així és que el dimarts 17 de maig de 2001 esdevindrà el gran protagonista d'una jornada en què es presentarà el documental Belmondo, Itinerari..., de Vincent Pierrot i Jeff Domenech, i en acabat (com es fa en les grans ocasions "cannoises") hi haurà un sopar i una festa.
Estem molt contents que hagi acceptar d'assistir a la gala festiva que tindrà lloc per a celebrar-ne el talent i la trajectòria. L'amplitud del seu registre, la seva precisió interpretativa, el carisma de la seva personalitat, el caire burleta de les seves observacions, el seu tarannà deseixit n'han fet, amb Jean Gabin i MIchel Simon, un dels més grans actors francesos de tots els temps. En dónen testimoni el munt de pel·lícules en què ha intervingut. Sens dubte, la colla d'actors francesos, amb Jean Rochefort, Claude Rich, Pierre Vernier i Jean-Pierre Marielle (els seus amics del "Conservatoire") al capdavant, voldran pujar les escales "cannoises" per a homenatjar "Bébel" enmig de l'ovació del seu públic de sempre, han declarat el president del certamen, Gilles Jacob, i el seu delegat general, Thierry Frémaux.
Fill d'una família d'artistes (el pare, esculptor; la mare, pintora), Jean-Paul Belmondo (Neuilly-sur-Seine, 09.04.1933) tirava tot primer cap al món de l'esport, però aviat (el 1951) va entrar al conservatori nacional d'art dramàtic. Tot i que va debutar el 1958, amb Les tricheurs, de Marcel Carné i Sois belle et tais-toi, de Marc Allegret, cridà especialment l'atenció a la mítica À bout de souffle, de Jean-Luc Godard.
La trajectòria de Belmondo passa per films de vocació popular (Cartouche o Les tribulacions d'un xinès a la Xina, de Pihilippe De Broca; Cent mille dollars au soleil o Un singe en hiver, de Henri Verneuil; Le cerveau, de Gérard Oury; Flic ou voyou o Le professionnel, de Georges Lautner; Le marginal o Borsalino, de Jacques Deray...), que es combinen amb obres d'autor d'èxit innegable als anys seixanta i setanta, com ara Pierrot le fou, de Godard
o Léon Morin, prêtre, de Jean-Pierre Melville
o La Sirena del Mississippí, de François Truffaut
o Stavisky, d'Alain Resnais
Conegut i reconegut pertot arreu, Jean-Paul Belmondo és un figura emblemàtica d'una època daurada del cinema que es feia a França o en coproduccions sobretot entre empreses italianes i franceses. Ell, com Alain Delon, no tan sols van ser intèrprets preuats a les ordres d'autors importantíssims, sinó també carn de canó del que, si més no avui en dia, anomenem "premsa rosa": eren part d'un "star system" molt ben portat des de la riba del Sena. Ara mateix, tant l'un com l'altre són "velles glòries", però la càrrega "mítica" la traginen, de manera que val més que Belmondo no caigui en la temptació de fer com Delon: fa uns quants anys, Delon va voler arribar a la Croisette passant pel bell mig de la gernació que l'esperava i va viure el mar de multituds que volia, fins gairebé haver-ne de sortir esbufegant...
Emir Kusturica, sis vegades present a la selecció oficial del Festival de Canes, guanyador de la Palma d'Or el 1985, amb El pare és de viatge de negocis, i el 1995, ambUnderground, guardonat com a millor director el 1989 per El temps dels gitanos, membre en dues ocasions del Jurat de la Competició (sent-ne president el 2005) i president del Jurat dels Curtmetratges i de la Cinéfondation el 2003, serà el president del Jurat d'Un Certain Regard de la 64a edició del Festival de Canes (11-22 de maig de 2011).
Per molt que el cinema de Kusturica faci temps que s'ha rovellat i que les seves aportacions intel·lectuals i artístiques no hagin pogut superar el drama de la guerra de Bòsnia (ell, nascut a Sarajevo i d'arrels musulmanes, és serbi i pro-iugoslau), havent pres una deriva esgarrifosa; per molt que ja ningú no pugui dubtar de l'evidència que Kusturica ha estat un "protegé" dels festivals, sobretot de Canes i que, en particular, la Palma a Underground va anar molt lligada a la política pro-sèrbia de França, el Festival de Canes no l'abandona, li segueix fent costat i compta amb ell, per a encàrrecs com aquest de presidir el Jurat d' "Un Certain Regard". Si finalment aquest home acaba tirant endavant la seva nova pel·lícula, sobre la ferida de la guerra de Bòsnia, tot fa pensar que a la Croisette seguirà tenint un aparador per a mostrar-la al món (l'any que ve, potser?)
Creada el 1978 per qui aleshores era flamant delegat general del certamen, Un Certain Regard és considerada ara mateix com a part essencial de la Selecció Oficial de Canes, conjuntament amb la Competició. A Un Certain Regard s'hi projecta cada any una vintena de títols caracteritzats —segons afirma la mateixa organització— per l'originalitat tant temàtica com estètica.
La funció dels premis a Un Certain Regard, que no és competitiva, respon a la voluntat de remarcar-ne alguns dels títols programats, tot donant-los suport cara a la distribució i promoció. El Jurat, que el conformen, a més del president, quatre altres membres (artistes, periodistes i directors de festivals de cinema), atorga l'anomenat "Premi Un Certain Regard"i el "Premi del Jurat Un Certain Regard", als quals se sol afegir un tercer guardó.
El Premi "Un Certain Regard"de 2010 fou per a la deliciosa Hahaha, de Hong Sangsoo; el de 2009, per a Kynodontas; el de 2008, per a Tulpan... I els respectius "Premis del Jurat" fóren per a Octubre (2010), Policia, adjectiu (2009), Tokyo Sonata (2008)...
A Inglourious Basterds, de Quentin Tarantino,Mélanie Laurent era Shosanna Dreyfus, la noia que, havent presenciat com el coronel nazi Hans Landa (Christoph Waltz) executava tota la seva família en una casa de la ruralia francesa, aconseguia fugir i, a París, es convertia en propietària d'una sala de cinema. Sens dubte, és el paper que més li recordem; però Laurent, guanyadora del César a l'actriu revelació de 2007 —pel seu paper a Jo vaig bé, no et preocupis, de Philippe Lioret— ha intervingut també en films com ara l'esplèndid De battre mon coeur s'est arrêté, de Jacques Audriard, o El concert, de Radu Mihaileanu. I enguay estrenarà la seva primera pel·lícula com a directora, Les adoptés.
Segons que publica Comme Au Cinéma, Gilles Jacob, president del Festival de Canes, ha revelat al programa "Le Grand Journal", de Canal+, que Mélanie Laurent serà la mestra de cerimònies de la 64a edició del certamen, que tindrà lloc de l'11 al 22 de maig de 2011. La mestra de cerimònies és qui presenta, si més no, la gala inaugural i la sessió del Palmarès. Per tant, malgrat que a hores d'ara el Festival no ho hagi comunicat oficialment, podem donar per fet que la tarda de l'11 de maig serà aquesta actriu, directora —i també cantant i escriptora— qui, entre altres tasques, haurà de convidar Robert De Niro perquè pugi a l'escenari del Gran Teatre Lumière, acompanyat de la resta de membres del Jurat; amb els quals, uns quants dies més tard, el 22, aniran revelant els guanyadors dels diferents premis oficials.
Mélanie Laurent pren el relleu de Kristin Scott Thomas, que fou mestra de cerimònies l'any passat.
El Festival de Canes acaba d'anunciar que Michel Gondry serà el president del Jurat dels curtmetratges i de la Cinéfondation de la 64a edició del certamen, que tindrà lloc de l'11 al 22 de maig de 2011.
Michel Gondry, que també és "videasta" i músic —explica el Festival en el seu comunicat oficial—, ha esbossat en set llargmetratges, alguns curts i setanta clips musicals, una obra pregonament original, tenyida d'onirisme i utopia. Artesà virtuós, no para de reinventar, talment un modern Méliès, tot el ventall d'efectes i encanteris del cinema.
No es pot pas dir que sigui ben bé un "habitual de Canes, aquest cineasta nascut a Versalles que als anys vuitanta es bregà amb la realització de videoclips (primer per al seu propi grup i més endavant per a bandes com ara Rolling Stones, Chemical Brothers, IAM, Radiohead... i artistes com Björk, o Kylie Minogue) i amb espots publicitaris per a marques com Levi's, Gap, Air France... Gondry només ha participat al festival en tres ocasions: el 2001, fora de competició, amb Human Nature; el 2008, com a autor de l'episodi "Interior Design" del tríptic Tokyo (que signà conjuntament amb Léos Carax i Bong Joon-ho), i el 2009, amb L'ésipina al cor (L'épine dans le coeur).
La complexa, estimulant, magnífica Eternal Sunshine of the Spotless Mind (Eternal Sunshine of the Spotless Mind / Olvídate de mi / Se mi lasci ti cancello) —2004—, amb guió de Charlie Kaufman, i La ciència del son (The Science of Sleep / La science des rêves / La ciencia del sueño / L'arte del sogno) —2006— són ara com ara els millors treballs que li he vist. D'altra banda, fa cosa d'un mes, s'ha estrenat comercailment el seu darrer treball The Green Hornet (The Green Hornet / Le Frelon vert).
Com a co-autor de la història en què es basa el guió de Kaufman per a Eternal Sunshine of the Spotless Mind, Michel Gondry va rebre un Òscar i, per a aquesta pel·lícula fou nominat al BAFTA de Millor Director, així com la pel·lícula li fou reconeguda amb el Premi del Públic al festival de Deauville, la nominació al César de Millor Film Estranger, la nominació als premis EFA del cinema "europeu". Al Festival de Sitges hi ha participat en dues ocasions, amb Tokyo i amb La ciència del son —Premi del Públic—.
Des del 16 de febrer i fins al 7 de març, Michel Gondry és al Centre Pompidou, de París, participant a la segona edició d' Un Nouveau Festival (iniciativa que atén l'interès del públic per les formes inèdites i la diversitat de projectes que traspassen les fronteres entre les diferents disciplines). Hi mena una "Fàbrica de films amateurs", alhora estudi de creació i taller de bricolatge, on tothom pot fer un curtmetratge en tres hores, remarca el Festival de Canes, que ho rebla dient: Aquest il·lusionista superdotat, de generós imaginari, serà l'encarregat d'atorgar, amb el seu equip, els tres premis de la Cinéfondation, el divendres 20 de maig, abans de lliurar la Palma d'Or del curtmetratge al decurs de l'anomenada cerimònia del Palmarès, el diumenge 22 de maig de 2011.
La comèdia romàntica Mitjanit a París (Midnight in Paris / Minuit à Paris), de Woody Allen, que es va rodar a la capital francesa l'estiu passat serà l'encarregada d'inaugurar la 64a edició del Festival de Canes, l'11 de maig de 2011, segons que l'organització ha anunciat avui mateix.
Protagonitzada per un ampli repartiment internacional, amb noms tan coneguts com els d'Owen Wilson, Rachel McAdams, Marion Cotillard, Kathy Bates, Adrien Brody, Michael Sheen, Gad Elmaleh i Léa Seydoux, compta especialment amb la presència de la primera dama de la República Francesa, Carla Bruni-Sarkozy, fet que anuncia com a esdeveniment mediàtic de primera magnitud la rutilant "montée des marches", és a dir, l'estelar pujada d'escales a l'entrada del Palau dels Festivals de Canes.
Midnight in Parisés una meravellosa carta d'amor a París, ha declarat Thierry Frémaux, delegat general del certamen, que ha afegit: És d'una obra en què Woody Allen aprofundeix les qüestions que ha tractat als seus darrers films: la nostra relació amb la història, l'art, el plaer i la vida. En aquest seu 41è llargmetratge torna a demostrar que està ben inspirat.
Coproduïda per la catalana Mediapro —i la nord-americana Gravier Productions—, llegim al web de Mediapro que París va ser l'escenari escollit per al rodatge d'aquesta comèdia romàntica. És la primera vegada que Woody Allen ha rodat una de les seves pel·lícules íntegrament a París. Les Champs Elysées, Notre Damme, el Moulin Rouge, Maxim’s, el Museu Rodin o el Palau de Versalles són alguns dels escenaris triats pel director en la què és la pel·lícula número 41 de la seva filmografia. El film també capta la vida als carrers de París, especialment en els seus coneguts cafès i bistrós. I ens expliquen que Midnight in Parisens presenta a una família que viatja a la capital francesa per negocis. El grup inclou una jove parella promesa que veurà com les seves vides canvien durant la seva estada a la ciutat. La pel·lícula celebra el gran amor d'un jove per París i, al mateix temps, explora la il·lusió que qualsevol vida diferent sempre és millor.
Mitjanit a París, que s'estrena mundialment a Canes —fora de competició, com sempre ha exigit Woody Allen que es passin els films—, es podrà veure a la Catalunya Nord el mateix dia 11 de maig i a la resta de la nostra cartellera, a partir del 13 de maig. Per a l'estrena francesa, el Festival de Canes ha arribat a un acord amb Canal+ i els empresaris d'exhibició per tal que, a totes les sales de cine que ho demanin, puguin seguir en directe íntegrament la cerimònia d'inauguració del certamen —això vol dir, "montée des marches", amb tots els famosos que hi sol haver, l'entrada de l'equip del film a la Gran Sala Lumière i la gala d'inauguració, amb la presentació del jurat encapçalat per Robert De Niro, dalt de l'escenari—
No vull ni pensar els maldecaps que es patiran per les mesures de seguretat excepcionals desplegades per a acollir la primera dama. Si tinc oportunitat, en algun altre apunt, comentaré la que ens van muntar l'any que Jacques Chirac va passar pel Festival.
De Niro, que va entrar a formar part de la història de Canes des de la seva primera aparició, amb Taxi Driver, que s'endugué la Palma d'Or —com recorden el president i el delegat del Festival—, n'esdevingué una figura habitual fins a mitjan anys noranta. Però se n'esvaí la presència a partir de 2001, coincidint amb la iniciativa de l'actor nord-americà de crear el Festival de Tribeca, a Nova York, en dates pràcticament a tocar del certamen francès. Gosaria afirmar que les relacions entre De Niro i l'equip de Gilles Jacob han passat per moments difícils, si més no, especialment al començament. De mica en mica, però, ha quedat clar que Tribeca no eclipsava Canes (perquè no podia o no volia) i que, per tant, no repetia el mal que Toronto causa a Venècia (bàsicament, Toronto reté bona part de la premsa especialitzada i de la crítica nord-americanes, en detriment de la Mostra italiana).
Així les coses, resulta molt significatiu, d'una banda, que el retorn de Robert De Niro a Canes es faci per la porta gran —presidint-ne el Jurat— i com a homenatge precisament per ser el cofundador del Festival de Tribeca. I, per altre cantó, que el mateix De Niro, en les habituals declaracions que escauen a l'acceptació del càrrec de president de Jurat, hagi manifestat que com a co-fundador dels festivals de Tribeca i Doha (una perllongació del primer) he desenvolupat un gran apreci pels jurats, que juguen un paper decisiu en remarcar pel·lícules de la més alta qualitat. Els festivals afavoreixen els contactes al si de la comunitat cinematogràfica internacional i tenen un impacte cultural perenne (..) havent estat en dues ocasions president de jurat als anys vuitanta, sé que no serà pas una tasca fàcil per als meus amics del jurat ni per a mi mateix, però em sento honorat i feliç per l'encàrrec que m'ha fet el Festival de Canes. És a dir, més o menys el que vénen a dir tots els presidents i presidentes cada any, però afegint-hi explícitament la seva iniciativa a Tribeca (i Doha).
La tria del president del Jurat de Canes es fa a partir d'una llista de noms que elaboren el president del Festival (Gilles Jacob) i el seu delegat general (Thierry Fremaux), que valida el Consell d'Administració del certamen. Ara bé, la resta de components del Jurat els designa tradicionalment el Festival i no els tria pas el qui els haurà de presidir. Per tant, Robert De Niro sap que ja li diran quins seran els seus companys i companyes encarregats d'atorgar la Palma d'Or i la resta de premis de la secció competitiva. El criteri vigent actualment és que formin part del jurat personalitats —artistes, majoritàriament— provinents de països diferents i pertanyents al ventall més gran possible d'àmbits dins del món del cinema —directors, actors i actrius, guionistes, compositors, escriptors... I s'admet la voluntat de recuperar-hi la presència d'un representant de dues professions cinematogràfiques tan específiques com són els productors i els crítics.
Dos aspectes sobten de l'anunci fet avui. En primer lloc, que sigui un nord-americà com Robert De Niro que prengui el relleu d'un altre nord-americà, Tim Burton, que fou president l'any passat. Normalment, s'anava intercalant: un europeu, un nord-americà, un europeu, un nord-americà... i així anar fent (tot que darrerament s'havia afegit els asiàtics a l'equació, amb la presidència a Wong Kar-wai). De manera que enguany "tocava" un europeu (o un asiàtic), però no ha estat així. Per altre cantó, també sobta —només fins a cert punt, però— que l'anunci de la presidència del jurat s'hagi fet tant d'hora. D'acord amb el calendari mediàtic del certamen, aquesta ha de ser la primera notícia oficial de l'edició corresponent i, efectivament, el 2009 fou el 2 de gener que s'anuncià la presidència d'Isabelle Huppert; però l'any passat no fous fins el 26 de gener que no es féu pública la presidència de Tim Burton. Probablement aquest ball de dates no té més importància; però tampoc no s'ha de descartar que, d'aquesta manera s'hagi avançat la possibilitat de donar altres notícies, com per exemple, anunciar més aviat i excepcionalment el film d'inauguració.
Tenia previst enllestir aquest apunt abans del 15 de juny, però ha arribat el dia i em queda per polir o desenvolupar el comentari d'algunes pel·lícules. Tanmateix, ja hi ha molta feina feta. Anant a Vull llegir la resta de l'article, els comentaris de les trenta-nou pel·lícules que he vist enguany a Canes. Igualment, en aquesta entradeta hi anirà el comentari sobre el que ha estat la 63a edició de Canes 2010. Passa però que aquest cap de setmana me'n vaig de vacances i ara no preveig acabar-ho fins d'aquí a unes setmanes.
La dona de ferro; L'arbre de la vida; L'arbre; Mitjanit a París; El més enllà; True Grit; El discurs del rei; D'homes i déus; Fins i tot la pluja; La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
