Les pel·lícules en competició a la 64a edició del Festival de Canes, llistades per ordre alfabètic del cognom del seu autor, amb enllaç a la fitxa del film i una breu presentació.
Són vint films, d'entre els quals hi ha comèdies (Joseph Cedar, Nanni Moretti, Radu Mihaileanu), cintes d'acció (Nicolas Winding Refn, Takashi Miike, Maïwenn), poemes cinematogràfics (Naomi Kawase), un conte de fades eròtic (Julia Leigh) que es complementa amb una estada en un prostíbul (Bertrand Bonello) i un homenatge al cinema mut (Michel Hazanavicius), per bé que la mixtificació genèrica se les campa en un festival com aquest, que aposta pel cinema d'autor. És així que Pedro Almodóvar entoma la negror de la seva nova obra i que Aki Kaurismäki desfoga la denúncia de l'estat de coses. Mentrestant, el gran veterà, Alain Cavalier, ens proposa un joc entre actor i director, entre la veritat i la falsedat del cinema.
L'amistat, l'amor, la relació pares-fills (Paolo Sorrentino, germans Dardenne, Terrence Malick...) són alguns dels temes recurrents en la competició d'enguany, on se'ns presenta també l'apocalipsi de Lars von Trier i Nuri Bilge Ceylan viatja al rerepaís.
Canes 2011: la Competició
La piel que habito (La piel que habito | The Skin I Live In), de Pedro Almodovar. Un Almodóvar "de terror", adaptant la novel·la Mygale/ Tarantula, de Thierry Jonquet, i tornant a col·laborar amb Antonio Banderas, que encarna un cirurgià plàstic criminalment enderiat a fabricar una pell humana sensible i protectora, que hauria salvat la seva dona morta carbonitzada. Som davant d'un nou Almodóvar? Durada: 2h00.
Casa de tolerància (L'Apollonide. Souvenirs de la maison close | House of Tolerance) de Bertrand Bonello. Després d'haver tingut com a protagosnistes una parella amb una relació orgànica i visceral, un pornògraf, un transexual brasiler de gran bellesa i un home disposat a guerrejar a favor del plaer, Bonello centra ara l'atenció en les dones d'una casa de tolerància. Durada: 2h06.
Pater (Pater), d'Alain Cavalier. Durant tot un any, Alain Cavalier i Vincent Lindon es van anar trobant i es van filmar. El cineasta i l'actor, el president i el seu primer ministre. Els veiem alhora en la vida quotidiana i en una ficció que s'han empescat junts. Cavalier, que ha acabat practicant un cinema depurat i ha dut el despullament de la posada en escena al límit del diari íntim, ens proposa aquest document que, alhora, be podria ser tot una ficció. Durada: 1h45.
Nota a peu de pàgina (Hearat Shulayim | Footnote), de Joseph Cedar. Després d'haver centrat en els assentaments jueus i en l'exèrcit, Cedar focalitza la seva mirada crítica en el món dels investigadors del Talmud, com sempre interessant-se sobretot en les febleses de la condició humana enmig d'aquella societat. Comèdia intel·lectual, amb un pare i un fill, tots dos professors excèntrics que rivalitzen entre si. Durada: 1h45.
Hi havia una vegada a l'Anatòlia (Bir Zamanlar Anadolu'da | Once Upon a Time in Anatolia | Il était une fois en Anatolie), de Nuri Bilge Ceylan. Film sobre la vida en un poblet de l'Anatòlia amb què torna a la competició —per cinquena vegada— el director turc Nuri Bile Ceylan (Grand Prix amb l'intimista i visualment eloqüent Llunyà, Premi Millor Direcció amb l'esticisme buit de Les tres mones). Durada: 2h 37.
El nen de la bici (Le gamin au vélo | The Kid with a Bike | El niño de la bicicleta | Il ragazzo con la bicicletta) de Jean-Pierre Dardenne i Luc Dardenne. Amb una actriu coneguda com Cécile de France, ambientant per primer cop un seu film a l'estiu llumiós, afirmant-se ara en els 35 mm i fent un ús de la música força inèdit en la seva filmografia, els Dardenne narren una història de benvolença, una mena de conte en què una dona, talment una fada, ajuda un marrec (abandonat pel pare) a deixar la violència que tragina. Durada: 1h27.
L'artista (The Artist), de Michel Hazanavicius. Pel·lícula muda i en blanc i negre, sobre un estrella del cinema silent (interpretat pel popular Jean Dujardin) que s'apaga amb l'arribada del sonor i una figurant (Bérénice Bejo) que s'enlaira a l'estrellat, dirigit per un expert en productes populistes, Michel Hazanavicius (OSS117, etc.) i produït per Thomas Langmann. Programat inicialment fora de concurs, el 04.05.2011 ha passat a formar part de la Competició. Durada: 1h40. Le Havre (Le Havre), d'Aki Kaurismaki. Un escriptor reconsagradament bohemi ha renunciat a la vocació literària i fa d'enllustrador de sabates a Le Havre, per estar amb la gent senzilla, rondar per la ciutat, anar a la taverna... i malda per ajudar un nen africà immigrat il·legalment, amenaçat d'expulsió. El finlandès Aki Kaurismäki torna disposat a ensenyar les dents! Durada: 1h27.
Hanezu (Hanezu No Tsuki) de Naomi Kawase. A Nara, bressol del Japó, on antigament la gent gaudia de l'espera i les muntanyes (palau dels déus) eren expressió del karma humà, ara hi viuen Takumi i Kayoko, hereus de la decepció dels seus avis, que van deixant passar la vida, envoltats de contemporanis enquimerats a governar-se el propi futur. Un nou poema cinematogràfic sobre el vincle telúric Home-Natura, la mitologia japonesa, la família... que signa la prolífica, polifacètica, i autàrtica Kawase (l'autora d' El bosc de Mogari). Durada: 1h31.
Bella dorment (Sleeping Beauty), de Julia Leigh. Avalada per Jane Campion, l'escriptora australiana Julia Leigh debuta com a cineasta amb el que s'ha definit com unconte de fades, eròtic i inquietant, sobre una jove estudiant universitària que entra en un misteriós món ocult de bellesa i desig, quan s'incorpora en una xarxa de belles dorments. Durada: 1h44.
Polisse (Polisse) de MAÏWENN. La quotidianitat dels policies de la BPM (Brigada de Protecció de Menors), servida per l'actriu i encara tendre directora Maiwenn (Le Besco), envoltada d'un extens repartiment (Karin Viard, Marina Fois, Nicolas Duvauchelle, Lou Doillon, Riccardo Scamarcio, Jérémie Elkaim, Sandrine Kimberlain, Anthony Delon...). Durada: 2h14.
L'arbre de la vida, de Terrence Malick. Texas, anys cinquanta. En Jack creix entre un pare autoritari i una mare amorosa i generosa. El naixement dels seus dos germans l'obliga ben aviat a compartir aquest amor incondicional i més endavant a encarar l'individualisme desbocat d'un pare obsessionat perquè els fills se'n surtin. Fins que un tràgic esdeveniment trenca aquest fràgil equilibri... Amb Sean Penn, Brad Pitt, Jessica Chastain. L'esperadíssim film de Terrence Malick (Males terres, Dies del cel, The Thin Red Line, El nou món). Durada: 2h18.
La font de les dones (La source des femmes), de Radu Mihaileanu. El vitalista i irregular cinemasta romanès (resident a França) Radu Mihaileanu, autor de l'estimable Tren de vida (1998) i de l'exitosa El concert (2009), ambienta aquest nou film en un poblet indeterminat situat entre el nord de l'Àfrica i l'Orient Mitjà, on les dones promouen una vaga de sexe per acabar amb un costum local discriminador. Durada: 2h15.
Harakiri : Mort d'un samurai (Ichimei | Hara-Kiri: Death of a Samurai), de Takashi Miike. Un samurai sense calés vol morir amb honor i demana de fer-se l'harakiri a la residència d'un clan; però l'intendent l'hi vol treure del cap. "Remake" de Seppuku (Masaki Kobayashi, 1962) que dirigeix l'hiperactiu Miike, amb banda sonora de Ryuichi Sakamoto. Durada: 2h06.
Habemus Papam, de Nanni Moretti. Michel Piccoli és el cardenal Melville (sic), a qui el conclave tria com a nou Papa; però ell, de Papa no en vol ser... Nanni Moretti, doncs, és el psicoanalista (laic) a què recorre la cúria perquè curi el nou Pontífex de l'angoixa per la responsabilitat que li ha caigut al damunt. Durada: 1h42.
Hem de parlar d'en Kevin (We Need To Talk About Kevin), de Lynne Ramsay. Tilda Swinton és una mare que ho deixà tot per tenir el fill amb qui després ha anant tenint una relació difícil. Quan, el dia abans de fer 16 anys, aquest fa matança de companys, a l'escola, la mare es debat entre la culpabilitat i el sentiment maternal. Ho posa en escena l'escocesa Lynne Ramsay, propensa al "realisme brut". Durada: 1h50.
Michael, de Markus Schleinzer. "Opera prima" del director de càsting i actor austríac Markus Schleinzer, que tracta de la convivència forçada durant cinc mesos entre un nen de deu anys i un adult de trenta-cinc. Durada: 1h34.
This Must Be The Place(This Must Be The Place), de Paolo Sorrentino. Va extrafer el polític italià Giulio Andreotti, amb una caricatura inclement, a Il divo, de la mà de l'excel·lent actor Toni Servillo (que ja li havia servit un gran paper de silent arraconat de la màfia a Les conseqüències de l'amor). Va gronxar-se vertiginosament amb l'histriònic usurer encarnat per Fabrizio Bentivoglio, a la grinyolaire L'amic de la família. Ara, el napolità Paolo Sorrentino gorneix estrafolàriament en Sean Penn (que li premià Il Divo, éssent president del Jurat el 2008), a tall de vella estrella gòtica del rock que es posa a buscar un criminal de guerra nazi refugiat als Estats Units que va humilar son pare a Auschwitz. Durada: 1h58.
Malenconia, de Lars von Trier. Una bonica història sobre la fi del món, així la defineix el danès Von Trier, que torna a comptar amb Charlotte Gainsbourg, després de la seva premiada col·laboració a la delirant Anticrist (2009), perquè amb Kiefer Sutherland, fent-li de marit, acompanyi els nuvis Kristen Dunst i Alexander Skarsgard, just quan el planeta Malenconia cau cap a la Terra... Durada: 2h10.
Drive, de Nicolas Winding Refn. Col·laborador habitual de Bryan Singer, el director de fotografia Newton Thomas Sigel s'ha avingut a mantenir l'efecte gran angular característic del danès americanitzat Nicolas Winding Refn (Pusher, Bronson, Walhalla Rising...), en aquest thriller sobre un xofer que treballa d'extra al cinema i, de nit, per a uns mafiosos, adaptació d'un relat negre de James Sallis, amb guionista de pes i protagonitzat per actors "alla" Sundance com Ryan Gosling i Carey Mulligan. Durada: 1h35.
Film mut i en blanc i negre, sobre un estrella del cinema silent (interpretat pel popular Jean Dujardin) que s'apaga amb l'arribada del sonor i una figurant (Bérénice Bejo) que s'enlaira a l'estrellat, dirigit per un expert en productes populistes, Michel Hazanavicius (responsable de l'exitosa paròdia OSS117, el Caire, niu d'espies i de la ben rendible seqüela OSS117: Rio ja no contesta) i produït per Thomas Langmann, actor que està seguint les passes de son pare, el director i també productor Claude Berri, en el sentit de combinar l'interès pels autors (Langmann ha fet costat a Assayas, Doillon, Bouchareb; Berri l'havia fet a Rivette, Pialat, Doillon, Polanski, Chéreau, Costa-Gavras, Kechiche...) i alhora buscar productes destinats al gran públic (Langmann és al darrere de l'impactant díptic Mesrine, i d'un parell d' Asterix cinematogràfics —d'un dels quals n'ha estat codirector—, en la mateixa línia que duia Berri)
L'artista (The Artist)
DirectorMichel Hazanavicius. Guió Michel Hazanavicius. ProduccióLa Petite Reine (França). Coproducció Studio 37 (França), France 3 Cinéma (França). Durada 1h40.
Sinopsi Hollywood 1927. George Valentin (Jean Dujardin) ha estat una estrella del cinema mut a qui totes les hi ponien; però l'arribada del cinema sonor l'ha condemnat a l'oblit. En canvi, Peppy Miller (Berenice Bejo), una jove figurant, s'enlairarà fins al cel de les estrelles. És la història dels seus destins creuats o com la fama, l'orgull i els diners poden arribar a ser obstacles en la seva història d'amor...
Hossein Amini, guionista que ha adaptat Henry James (The Wings of the Dove) i Thomas Hardy (Jude) i ha co-signat l'adaptació recent de Les Quatre Plomes, és qui ha escrit el guió d'aquest thriller trepidant basat en un relat "noir" de James Sallis. I qui ho ha dut a la pantalla, el danès americanitzat Nicolas Winding Refn, llu com a credencials ser l'autor de l'exitós narco-thriller Pusher (del qual n'ha dirigit també una segona i fins una tercera part), així com de la testoesterònica penitenciària Bronson i de la més recent fantasia vikinga Walhalla Rising. En contrast, una parelleta protagonista que d'entrada no situaries en un film d'acció com aquest: Ryan Gosling i Carey Mulligan. Un guionista de pes específic, intèrprets de cinema "indie", un personatge principal tranquil... en un film que s'anuncia com a "thriller d'acció trepidant" i dirigit per Winding Refn: molt de contrastos!
Sinopsi En Driver és un xofer que, de dia, treballa d'especialista a Hollywood i, de nit, condueix per a criminals i atracadors. Va tenir una infantesa violenta i potser per això és una persona més aviat tranquil·la i discreta, sense ambicions ni objectius particulars que el moguin. De cop, però, es converteix en l'home més buscat per un dels individus més perillosos de Los Angeles: ha ajudat l'exconvicte xicot de la seva guapíssima veïna en un robatori que ha sortit malament. I l'única manera que té de salvar la pell i seguir viu és fer el que millor sap fer: conduir. Tanmateix, d'aquella nit esguerrada se sent traït, estafat... i posat a venjar-se'n, pot ser tan metòdic com ho és al volant.
Lars von Trier l'ha definit, des d'un bon començament, com a "film de catàstrofes de caràcter psicològic" i és que la cosa va d'una parell de germanes (Kristen Dunst i Charlotte Gainsbourg) que van a la deriva talment com un planeta (anomenat Malenconia) que s'acosta perillosament a la Terra... Tanmateix, i per molt que l'hagi rodat en anglès, no sembla que es tracti exactament d'una pel·lícula de gènere, si es té en compte que "només" ha comptat amb un pressupost de 7 milions de dòlars i, sobretot, qui és que l'ha escrita, dirigida i produïda: Lars von Trier. Agradant-li com li agarada engrescar el vesper, el danès ha dit que "prou de finals feliços!", assegura que aquesta és "una bonica història sobre la fi del món"... i, com no podia ser d'altra manera, explica que algunes de les emocions de la pel·lícula vénen dels records d'infantesa de von Trier, quan el corcava la por al cataclisme nuclear.
Repartiment Kirsten Dunst (Justine), Charlotte Gainsbourg (Claire), Kiefer Sutherland (John), John Hurt (Dexter), Charlotte Rampling (Gaby), Stellan Skarsgård (Jack), Alexander Skarsgård (Michael), Brady Corbet (Tim), Udo Kier (mestre de cerimònies), Jesper Christensen.
Sinopsi Justine (Kirsten Dunst) i Michael (Alexander Skarsgard) fan una gran festa per a celebrar el seu casament a casa de la germana de la núvia (Charlotte Gainsbourg) i del seu marit (Kiefer Sutherland). Mentrestant, el planeta Malenconia amenaça d'estavellar-se contra la Terra...
Aposta clara i reeixida del Festival de Canes des que el 2004 li van seleccionar Les conseqüències de l'amor, i confirmada el 2006 amb L'amic de la família, reblada exitosament el 2008 amb Il divo, el napolità Paolo Sorrentino (que el 2009 fou president del Jurat d'Un Certain regard) torna a aspirar enguany a la Palma d'Or amb aquest seu primer film rodat en anglès i protagonitzat per una figura estimadíssima a Canes com és Sean Penn i la no menys valorada Frances McDormand. Penn hi encarna una antiga estrella del rock, ara ja retirat i tan carregat de calés com avoriit, que, mal sigui per matar l'aranya, es posa a buscar el criminal de guerra nazi refugiat als Estats Units que va humilar son pare a Auschwitz.
This Must Be The Place (This Must Be The Place)
DirectorPaolo Sorrentino. Guió Umberto Contarello, Paolo Sorrentino. Producció Indigo Film (Itàlia), Lucky Red (Itàlia), Medusa Film (Itàlia). Coproducció ARP Sélection (França), Element Pictures (Irlanda). Producció associada Pathé (França), Intesa San Paolo (Itàlia). Durada 1h58.
Sinopsi Cheyenne és una antiga estrella del rock. Amb 50 anys com té, ja s'ha retirat, per bé que conserva el seu aspecte gòtic, i viu tan carregat de calés com avorrit, a Dublin. Sabent que son pare s'està morint, fa cap a Nova York per a reconcliar-s'hi mal sigui als últims moments de la seva vida. Però fa tard. Havent estat allunyats l'un de l'altre durant tres dècades, és amb l'home ja mort que s'assabenta de fins a quin punt son pare va ser humilat a Auschwitz, en mans de l'exoficial de les SS Aloise Muller, refugiat als Estats Units, i això clama venjança. Així és que comença un viatge (al seu ritme), que li canviarà la vida, rastrejant el cor d'Amèrica perquè es faci justícia amb son pare. Al decurs d'aquesta recerca, el va espavilant la gent que troba i el seu trajecte es va convertint en un procés de reconciliació i autodescoberta. Quan arriba la cita amb el destí i troba Muller, Cheyenne ha de decidir si el que realment busca és redempció... o venjança.
"Opera prima" del director de càsting i actor austríac Markus Schleinzer, que tracta de la convivència forçada durant cinc mesos entre un nen de deu anys i un adult de trenta-cinc.
Hem de parlar d'en Kevin (We Need To Talk About Kevin)
Un noi de quinze anys mata els companys de classe en una massacre de la mena de Columbine. La seva mare s'encara a una pregunta terrible: què n'ha fet, d'aquest fill, un monstre, la naturalesa o l'educació? Protagonitza i coprodueix Tilda Swinton; dirigeix, l'autora -d'un cert "realisme brut"- de Ratcatcher (1999) i Morvern Callar (2002)
Hem de parlar d'en Kevin (We Need To Talk About Kevin)
DirectoraLynne Ramsay. Guió Lynne Ramsay, Rory Stewart Kinnear, basat en la novel·la We Need to Talk About Kevin, by Lionel Shriver. ProduccióIndependent (Anglaterra). Producció Associada Artina Films (EUA), Forward Films (Gran Bretanya). Productors executius Steven Soderbergh, Christine Langan, Paula Jalfon, Christopher Figg, Robert Whitehouse, Dermot O’Leary, Michael Robinson, Norman Merry, Lisa Lambert, Tilda Swinton. Durada 1h50.
Sinopsi Aquesta és la història d'Eva, Franklin i Kevin, que dos dies abans de fer els setze anys, comet una terrible massacre. Arran d'això, la mare (Eva) brega amb els seus propis sentiments de pena i responsabilitat i escriu al seu exmarit(Franklin). I s'enfronta al més greu dels tabús: De debò ha estimat mai el seu fill? I es planteja fins a quin punt és culpa seva, el que ha fet en Kevin.
És aquesta la sisena vegada que un film de Nanni Moretti participa a la Competició de Canes, on ha guanyat la Palma d'Or (el 2001, amb L'habitació del fill) i el Premi al Millor Director (el 1994, amb Caro diario). Cineasta d'esquerres, sorneguer, càustic, actiu militant anti-Berlusconi, que partint de l'herència neorealista, passada pel filtre de la comèdia italiana i amb cert toc del cinema polític de llarga tradició en aquell país, ha anat forjant una obra autoreferencial, de reflexions personals i crítiques polítiques, entre la projecció dels propis neguits i la denúncia de l'estat coses en l'àmbit públic, convertint-se ell mateix en protagonista... llevat d'aquesta ocasió. A Habemus Papam, ha reservat la dignitat papal per al veterà Michel Piccoli i ell (coherent com sempre) s'ha agafat el rol del psicoanalista que se'l mira, que el tracta, que l'ha d'entendre i ha de mirar que l'home (el nou Papa) superi el pànic a assumir la feixuga càrrega que el Conclave li ha posat al damunt.
Habemus Papam (Habemus Papam | We Have a Pope)
DirectorNanni Moretti. Guió Nanni Moretti, Francesco Piccolo, Federica Pontremoli. ProduccióSacher (Itàlia), Fandango (Itàlia), Le Pacte (França), France 3 (França). Amb la col·laboració de RAI Cinema (Itàlia) Durada 1h42.
RepartimentMichel Piccoli (Melville, el Papa), Nanni Moretti (Brezzi, el psicoanalista), Jerzy Stuhr (el portaveu), Renato Scarpa (cardenal Gregori), Camilo Milli (cardenall Pescardona), Roberto Nobile (cardenal Cincotta), Franco Graziosi (cardenal Bollati), Ulrich Von Dobschütz (cardenal Brummer), Gianluca Gobbi (guàrdia suís), Margherita Buy (la psicoanalista), Leonardo Della Bianca (el nen, Giulio), Camilla Ridolfi (la nena); companyia teatral: Dario Cantarelli, Manuela Mandracchia, Rossana Mortara, Teco Celio, Roberto De Francesco, Chiara Causa; més cardenals: Peter Boom, Erik Merino, Kevin Murray, Harold Bradley, Jelle Bruinsma, Alfredo Cairo, Mauro Casanica, Don Somasiry Jayamanne.
Sinopsi El Papa ha mort i el Conclave n'ha d'elegir un de nou. El problema és que l'escollit (Michel Piccoli) no ho té gens clar, això de ser Papa. Ple de dubtes, neguitós i deprimit, tem no poder assumir-ne la tasca. Així és que el Vaticà crida un psicoanalista de prestigi (Moretti) perquè li faci costat i l'ajudi a superar-ho.
Harakiri: mort d'un samurai (Ichimei | Hara-Kiri: Death of a Samurai)
Remake, en 3D, del film de samurais Seppuku (Misaki Kobayashi, 1962) de la mà d'un cineasta de la violència, que ara mateix deu seu un dels més compulsivament prolífics: si en vint anys ha fet una vuitantena de pel·lícules, cal recordar que a Venècia 2010 (és a dir, aquest setembre) va presentar a concurs 13 assassins i fora de competició, Zebraman 2; ara entra en competició a Canes amb Harakiri: mort d'un samurai i ja en té una altra en postproducció Nintama Rantarô. Les deu fer simultàniament o és d'una hiperactivitat sense parió.
Harakiri: mort d'un samurai (Ichimei | Hara-Kiri: Death of a Samurai)
RepartimentEbizô Ichikawa (Hanshiro), Koji Yakusho (Kageyu), Hikari Mitsushima (Miho), Eita (Motome, el ronin jove).
Sinopsi En Hanshiro vol morir dignament i no té diners. Per això demana de suicidar-se ritualment a la residència del clan Li, l'intendent de la qual és en Kageyu, un guerrer prou tossut. Mirant de treure-li-ho del cap a en Hanshiro, en Kageyu li explica la història tràgica d'un jove ronin, en Motome, que va venir bo fa pas gaire amb la mateixa intenció. Certament, en Hanshiro queda trasbalsat pels detalls terribles del que li passà a en Motome; però persisteix amb la dèria de morir amb honor. Quan és l'hora de l'hara-kiri, encara fa una altra petició: vol que l'ajudin tres lloctinents d'en Kageyu, que casualment no hi son, cap dels tres. En Kageyu no s'ho empassa i enrabiat demana explicacions a en Hanshiro. És així com aquest li revela els seus vincles amb Motome i el relat agredolç de les seves vides. No tardarà gaire, en Kageyu, a comprendre que en Hanshiro s'està sometent a una prova de força, amb ànim de venjança.
La font de les dones ( La source des femmes | The Source)
En general, és més alegre el to artístic de les pel·lícules de Canes 2011, ha declarat Thierry Frémont, el delegat general del Festival. De ben segur que, entre les diverses propostes, devia tenir al cap aquest film del vigorós Radu Mihaileanu sobre la vaga de sexe que promouen les dones d'un poblet, per acabar amb un costum local discriminador. Calent encara l'èxit de Mihaileanu amb El concert, aquest cineasta (que ja du un prou llarg recorregut) es va donar a conèixer amb un film vitalista com Tren de vida (1998), malgrat tractar de la persecució nazi de gitanos i jueus. I tot i que la carrera no n'ha estat a l'alçada fins l'èxit d' El concert(esplèndid resultat a taquilla, 2 César d'un total de 6 nominacions prèvies, nominada al Globus d'Or...), la selecció de La font de les dones a Canes 2011 apunta cap al reviscolament del cineasta. I promet fer passar una estona joiosa als festivalers...
La font de les dones ( La source des femmes | The Source)
Sinopsi En un poblet, situat en alguna part entre l'Àfrica del Nord i l'Orient Mitjà, el costum imposa que les dones vagin a buscar l'aigua a la font, dalt d'una muntanya, sota un sol abrusador. Leila, una jove casada, proposa a les dones de fer una vaga d'amor: res de sexe fins que els homes portin l'aigua al poblet.
Els impacients l'esperàvem a Canes 2009. Malick considerà que no la tenia llesta per a Canes 2010, on fins al darrer moment s'hi comptava. No va anar a Venècia 2010, ni a Berlín 2011. Fins i tot Malick ja treballa en un nou projecte. És ben clar, que l'ha desada durant mesos, tot esperant de tenir-la a Canes 2011. Un festival que, com a sintonia, fa anys que té El carnaval dels animals, de Camille Saint-Saëns, leitmotif musical de Dies del Cel, de Malick.
L'arbre de la vida (The Tree of Life / Tree of Life)
RepartimentBrad Pitt (Sr. O'Brien), Jessica Chastain (Sra. O'Brien), Sean Penn (Jack O'Brien —el fill gran—, adult), Hunter McCracken (Jack, adolescent), Michael Koeth (Jack, a 5 anys), Finnegan Williams (Jack, a 2 anys), Laramie Eppler (R.L. O'Brien —el fill mitjà—, de nen), John Howell (R.L., a 2 anys), Tye Sheridan (Steve O'Brien —el fill petit—), Joanna Going (la dona de Jack O'Brien), Zach Irsik (fill de Jack), Fiona Shaw (l'àvia), Jackson Hurst (oncle Ray), Crystal Mantecon (Elisa), Michael Showers (Sr. Brown), Kimberly Whalen (Sra. Brown), Will Wallace (Will), Chris Orf (Sr. Bates), Erinn Allison (Sra. Bates), Brayden Whisenhunt (Jo Bates), Cole Cockburn (Harry Bates), Tamara Jolaine (Sra. Stone), Tom Townsend (Randy), Margaret Hoard (Jane), Jodie Moore (Sr. Walsh), Robin Read (Sra. Walsh).
Sinopsi Texas, final dels anys seixanta. A Jack, el gran de tres germans, se li acaba de morir el segon germà, RL. En aquesta fatalitat de la vida, Jack recorda quan era petit, aquella època feliç quan encara era fill únic, creixent amanyagat per l'amor incondicional de la mare. I se li obren les portes de la memòria: els records li brollen... amb els germans petits que acaparen l'atenció de la mare, la disciplina d'un pare, sovint absent, autoritari. Evocant aquell passat viscut per Jack, seguint-li el recorregut iniciàtic, a mesura que va perdent les il·lusions i la innocència, s'explora el cicle de la vida que mai no para de girar al voltant nostre i que ens aboca ara a la felicitat, ara al drama.
Maïwenn (Le Besco), germana d'Isid Le Besco, casada amb Luc Besson als 16 anys i mare d'una seva filla (relació que durà fins que Besson la deixà per Milla Jovovich), és autora d'una peça teatral autobiogràfica i ha menat una carrera d'actriu començada a l'infantesa, que ha passat pels escenaris i la gran pantalla, abans d'encetar una trajectòria encara tendra com a directora cinematogràfica. Amb el seu primer llargmetratge, Perdoneu-me (2006), va aconseguir sengles nominacions als César, com a actriu revelació i com a nova directora. Amb el seu segon llarg, Le bal des actrices (2007), s'endugué el Premi Henri-Langlois. Guionista i coprotagonista d'obres a cavall entre la ficció i el documental, sempre, s'envolta d'un bon esplet d'intèrprets força coneguts, fins al punt que enguany pot engrescar els cinèfils i curiosos de la Croisette, gràcies a un repartiment molt extens que és gairebé un manifest generacional (Karin Viard, Marina Fois, Nicolas Duvauchelle, Lou Doillon, Riccardo Scamarcio, Jérémie Elkaim, Sandrine Kimberlain, Anthony Delon...). La pregunta és: Maïwenn aportarà aire fresc al Festival o som davant d'una bombolla sorollosa que es desfarà sola ?
RepartimentKarin Viard (Nadine), Marina Foïs (Iris), Joey Starr (Fred), Nicolas Duvauchelle (Mathieu), Nathalie Boutefeu (x), Karole Rocher (Chrys), Lou Doillon (germana de Melissa), Riccardo Scamarcio (Francesco), Frédéric Pierrot (Balloo), Emmanuelle Bercot (Sue Ellen), Jérémie Elkaïm (Gabriel), Maïwenn (Melissa), Arnaud Henriet (Bamako ), Naidra Ayadi (Nora ), Sandrine Kiberlain (Mme de la Faublaise), Louis-Do de Lencquesaing (M. de la Faublaise ), Wladimir Yordanoff (Beauchard), Carole Franck (Céline), Laurent Bateau (Hervé ), Anne Suarez (Alice ), Anthony Delon (Alex), Audrey Lamy (mare indigne), Riton Liebman (Franck), Sophie Cattani (mare drogada), Marcial Di Fonzo Bo (professor de gimnàsia).
Sinopsi La quotidianitat dels policies de la BPM (Brigada de Protecció de Menors) consisteix a vigilar pedòfils, arrestar lladregots menors d'edat, però també l'estona que paren per esmorzar i en què s'expliquen els problemes amb la seves parelles sentimentals. Són els interrogatoris a pares maltractadors, les declaracions dels nens, les derives sexuals dels adolescents, però també la solidaritat entre col·legues i les riallades que es desfermen als moments més impensables. És saber que el pitjor hi és i mirar d'encaixar-ho... Com aquests agents poden trobar l'equilibri entre la seva vida privada i la realitat amb què topen cada dia? En Fred (Joey Starr), l'hipersensible del grup, aguantarà malament la mirada de Melissa (Maïwenn), que ha rebut l'encàrrec del Ministeri de l'Interior per fer un reportatge fotogràfic sobre aquesta brigada...
Debut com a cineasta de l'escriptora australiana Julia Leigh, una novel·la de la qual, The Hunter (Ed. Faber & Faber)) ha estat duta a la pantalla aquest mateix any per Daniel Nettheim (amb Willem Dafoe, Sam Neill i Frances O'Connor encapçalant-ne el repartiment). D'entre la seva producció literària destaca també Disquiet (Ed. Faber & Faber), obra qualificada d'inquietant, sobre una dona que torna a ca la mare amb dues canalles, fugint d'un marit maltractador. La seva opera prima cinematogràfica, Bella dorment, ens la descriuen com un conte de fades, eròtic i inquietant, sobre una jove estudiant universitària que entra en un misteriós món ocult de bellesa i desig.
Sinopsi Una estudiant escurada de butxaca fa tot de feines i en busca més. Per un anunci que ha llegit, s'incorpora a una estranya xarxa de belles dorments. S'adorm. Es desperta. I és com si res no hagués passat. Del que els homes li fan de nit, no se'n recorda pas l'endemà...
Va ser la sorpresa que ens descol·locà a Canes 2003: Shara, el film amb què Naomi Kawase debutava a la competició, la projectaven en l'última jornada del Festival, quan gairebé ja no et queden forces i tanmateix va aconseguir reviscolar-nos, amb la seva màgia. Kawase havia guanyat la Càmera d'Or el 1997 amb Suzaku; però sis anys després esdevingué una autèntica descoberta. Del lirisme i bellesa del seu cinema en tornà a deixar constància, novament a Canes, el 2007, amb El bosc de Mogari, que hi guanyà el Grand Prix. Filmant (gairebé) sempre les seves pel·lícules a la prefectura de Nara, d'on és ella i on va crèixer, conjuga versos cinemtogràfics que parlen del vincle telúric, ancestral, misteriós, Home-Natura; dels deus; de l'absència; dels lligams familiars... la prolífica, polifacètica, i autàrtica Kawase (que, recordem-ho, va ser distingida amb la Carrossa d'Or tot just fa un parell d'anys) va conformant una obra indiscutiblement personal i reconeguda.
El títol d'aquesta pel·lícula, "Hanezu", fa esment a una cortina de color vermell. Es tracta d'una paraula que ja apareix al Manyoshu, el més antic recull de poesia japonesa (segle vuitè). S'ha dit que el vermell és el primer color que els humans vam reconèixer, associant-lo amb la sang, el sol i les flames del foc (elements que, al seu torn, simbolitzen la vida). Alhora, el vermell és un color fràgil que s'esvaeix amb facilitat.
Hanezu No Tsuki (Hanezu No Tsuki)
Direcció, guió, fotografia i muntatgeNaomi Kawase. Producció Kumie Inc. (Japó) Durada 1h31.
Sinopsi La regió d' Asuka, a Nara, és el bressol del Japó. Aquí, fa molt de temps, hi vivien els que gaudien del plaer d'esperar. La gent d'avui en dia, havent perdut aparentment aquest sentit de l'espera, sembla incapaç d'admetre el present i viu penjada a la quimera que tot va segons el que cadascú té previst. Antigament, es creia que els deus vivien a les muntanyes Unebi, Miminashi i Kagu. Encara hi són, aquestes muntanyes. A l'època, un poderós home de negocis les havia comparades amb la batalla que hi havia dintre seu. Aquelles muntanyes eren una expressió del karma humà. El temps ha passat i ens hem de situar a l'actualitat. Takumi i Kayoko, hereus de la decepció dels seus avis, van deixant passar la vida. La seva és una història universal, com la de tantes ànimes amuntegades en aquesta terra.
Cinc anys després dels seu darrer llargmetratge, Llums al capvespre, el finlandès Aki Kaurismaki torna disposat a ensenyar les dents a l'Europa burocràtica i policial, projectant-se en el personatge d'un escriptor reconsagradament bohemi que ha renunciat a la vocació literària i fa d'enllustrador de sabates a Le Havre per estar amb la gent senzilla, rondar per la ciutat, anar a la taverna... i que malda per ajudar un nen africà immigrat il·legalment. Le Havre (Le Havre)
RepartimentAndré Wilms (Marcel Marx), Kati Outinen (Arletty), Jean-Pierre Darroussin (Monet), Blondin Miguel (Idrissa), Elina Salo (Claire), Evelyne Didi (Yvette), Laika (Laika) Sinopsi En Marcel Marx, exescriptor i conegut bohemi, s'ha exilat volutàriament a la vila portuària de Le Havre, on la feina honorable encara que no remuneradora d'enllustrador de sabates el fa sentir més a la vora de la gent, servint-la. Ja ha passat el dol de la seva ambició literària i mena una vida satisfactòria entre la taverna de la cantonada, la feina i la seva dona, l'Arletty, quan el destí el fa topar amb un nen immigrat originari del nord d' Àfrica. Alhora, l'Arletty emmalalteix molt seriosament i ha de fer llit i en Marcel es troba que ha de bregar altre cop amb la freda paret de la indiferència humana i, per a lluitar-hi, només compta amb el seu optimisme innat i la solidaritat tossuda dels veïns del barri. Encara la mecànica cega de l'estat de dret occidental, representat per les tenalles policials que cada cop més es van tancant al voltant del nen refugiat. És hora, doncs, que en Marcel s'enllustri les sabates i ensenyi les dents.
El nen de la bici (Le gamin au vélo | The Kid with a Bike | El niño de la bicicleta | Il ragazzo con la bicicletta)
Guanyadors de la Palma d'Or, amb Rosetta (1999) i L'enfant (2005), els germans Jean-Pierre i Luc Dardenne tornen a la competició de Canes per quarta vegada i després que, amb la seva anterior pel·lícula, El silenci de Lorna (2008), s'hi enduguessin el premi al Millor Guió. Amb una actriu coneguda com Cécile de France i ambientant per primer cop un seu film a l'estiu llumiós, narren una història de benvolença, una mena de conte en què una dona, talment una fada, ajuda un marrec (abandonat pel pare) a deixar la violència que tragina.
El nen de la bici (Le gamin au vélo | The Kid with a Bike | El niño de la bicicleta | Il ragazzo con la bicicletta)
RepartimentCécile de France (Samantha), Thomas Doret (Cyril), Jérémie Rénier (Guy Catoul), Fabrizio Rongione (el llibreter), Egon Di Mateo (Wes); amb la participació d'Olivier Gourmet (l'amo de la taverna).
Sinopsi Cyril, que aviat farà 12 anys, només té una idea al cap: retrobar son pare, que va deixar-lo per una temporada en una llar per a nens. Per casualitat topa amb Samantha, que mena una perruqueria i accepta d'acollir-lo els caps de setmana.. Tanmateix Cyril no s'adona de l'amor de Samantha per ell, just l'amor que tant li cal perquè se li apaivagui la ràbia...
Hi havia una vegada a l'Anatòlia(Bir Zamanlar Anadolu'da | Once Upon a Time in Anatolia | Il était une fois en Anatolie)
Guanyador del Grand Prix de Canes 2003, amb Llunyà, el turc Nuri Bile Ceylan es forjà un prestigi de cineasta contemplatiu, gran força intimista i notable expressió visual; renom que va mantenir viu amb Els climes (en competició a Canes 2006), però entrà en crisi amb la decebedora Les tres mones (malgrat l'incomprensible premi de Millor Direcció que li concedí el jurat de Canes 2008), autèntica despulla artística en què l'esteticisme no pot amagar la buidor del seu contingut. Ceylan torna a la Competició per cinquena vegada, ara amb un film sobre la vida en un poblet de l'Anatòlia, mantenint viu el seu interès temàtic pel rerepaís.
Hi havia una vegada a l'Anatòlia(Bir Zamanlar Anadolu'da | Once Upon a Time in Anatolia | Il était une fois en Anatolie)
DirectorNuri Bilge Ceylan. Guió Nuri Bilge Ceylan, Ebru Ceylan, Ercan Kesal.. ProduccióNBC Film (Turquia), Zeyno Film (Turquia), Production 2006 D.O.O. Sarajevo (Bòsnia), 1000 Volt PostProduction (Turquia), Turkish Radio TV (Turquia), Imaj (Turquia), Fida Film (Turquia) . Durada 2h37.
Sinopsi A un indret de l'Anatòlia, la recerca, trobada i aixecament d'un cadàver per part de la policia, els sospitosos del crim, el fiscal i el forense que els acompanya, i sobre l'autòpsia que se li practica l'endemà.
Nota sinòpticaLa vida a una petita ciutat és com un viatge per l'estepa: la impressió que alguna cosa "nova i diferent" ha d'aparèixer rere cada turó, desmentida a l'hora de la veritat per sempre les mateixes carreteres monòtones, esfilegarsades, que desapareixen o persisteixen, infal·liblement similars... (del material de promoció del film)
El departament de Talmud de la universitat hebraica [de Jerusalem] és un lloc increïble. És el departament més petit de la universitat, però se'l coneix pertot el món per la intransigència dels seus mètodes i de la seva actitud respecte a la possibilitat d'error, ni que sigui remota. Me n'han explicat històries, de les rivalitats ancestrals entre investigadors, de l'obstinació èpica d'alguns, dels seus professors excèntrics la missió acadèmica dels quals abasta més que una vida sencera... Encara que tot plegat resulti esotèric, m'he enamorat d'aquesta gent i s'han convertit en el cor de la meva pel·lícula, diu Joseph Cedar, que centra aquesta "comèdia intel·lectual" en un pare i un fill: Tots dos, investigadors i professors de Talmud a la universitat hebraica de Jerusalem, aparentment diferents com el dia i la nit, en qualsevol cas igualment excèntrics, que rivalitzen entre si, sobretot quan a un d'ells li concedeixen el premi més prestigiós de l'especialitat. Així doncs, arriba a la universitat la visió crítica de la societat israeliana que caracteritza l'obra encara breu d'aquest humanista cineasta israelià nascut a Nova York el 1968.
Nota a peu de pàgina (Hearat Shulayim | Footnote)
DirectorJoseph Cedar. Guió Joseph Cedar. Producció Movie Plus Prod (Israel), United King Films (Israel). Durada 1h45.
RepartimentLior Ashkenazi (Uriel Schkolnik), Shlomo Bar-Aba (Eliezer Scholnik), Alma Zack (Dikla Scholnick), Albert Iluz (Dvir Oded), Aliza Rosen (Yehudit).
Sinopsi Aquesta és la història d'una gran rivalitat entre un pare i un fill. Tots dos, professors excèntrics (de Talmud, a la universitat hebraica de Jerusalem) totalment lliurats a la seva feina. El pare sembla un purista categòric, un misantrop que tem l' "establishment" i es plany de la mala sort. El fill, Uriel, és com si s'escarressés per guanyar premis, buscant perpètuament el reconeixement. Però un bon dia es gira la truita. Els papers canvien quan el pare s'assabenta que l'acadèmia li concedirà el guardó més prestigiós de l'especialitat. Aleshores, el delit de ser reconegut el traeix, la vanitat li queda en evidència. I l'Uriel, d'una banda n'està orgullós, però per altre cantó... Farà costat al pare o li esguerrarà la festa?
Durant tot un any, Alain Cavalier (14.09.1931) i Vincent Lindon (15.07.1959) es van anar trobant i es van filmar. El cineasta i l'actor, el president i el seu primer ministre, Alain Cavalier i Vincent Lindon. Els veiem alhora en la vida quotidiana i en una ficció que s'han empescat junts. Realitat i ficció; però és de debò o no? Cavalier, que ha acabat practicant un cinema depurat i ha dut el despullament de la posada en escena al límit del diari íntim, ens proposa ara aquest document que, alhora, be podria ser tot una ficció. Pater (Pater)
AmbVincent Lindon, Alain Cavalier, Bernard Bureau, Jonathan Duong, Hubert-Ange Fumey, Jean-Pierre Lindon, Manuel Marty, Claude Uzan, Alexandre, Grégory i Jean Widhoff, i Régis d’Audeville, Josette Baron, Thibault de Chateauvieux, Jérémy Flament, Olivier Mallet, Dominique Solliec, Nicolas Wecker.
Sinopsi Vincent Lindon i Alain Cavalier són amics, gairebé com pare i fill. Beure porto al bar, parlar de quina pel·lícula podrien fer junts. De tant en tant, posar-se una corbata i un vestit. Filmar-se a tall d'homes de poder. Cosa de veure fins on es poden posar els peus a la galleda. Cosa de riure. Cosa d'adormir-se dret si es confon història personal i història ras i curt. I sempre la pregunta clau que no té resposta, sobre el cinema: és veritat o no?
Casa de tolerància (L'Apollonide —Souvenirs de la maison close— | House of Tolerance)
Músic i artista multidisciplinar, Bertrand Bonello ha compost la banda sonora d'aquest film, com n'ha escrit el guió i l'ha dirigit. Després d'haver tingut com a protagosnistes una parella amb una relació orgànica i visceral (Quelque chose organique), un pornògraf (El pornògraf), un transexual brasiler de gran bellesa (Tiresia) i un home disposat a guerrejar a favor del plaer (De la guerra), ara centra l'atenció en les dones d'una casa de tolerància. El seu cinema, mai absent de pretensions, però fidel a les seves autorals obsessions temàtiques i estilístiques, ha donat tan sols cinc llargmetratges i alguns curts, en quinze anys.
Casa de tolerància (L'Apollonide —Souvenirs de la maison close— | House of Tolerance)
DirectorBertrand Bonello. Guió Bertrand Bonello. Música Bertrand Bonello. Producció Les Films du Lendemain (França), My New Picture (França), Arte Cinéma (França). Durada 2h06.
Sinopsi A començament del segle XX, en un bordell de París, un home desfigura una dona de per vida. L'ha deixada marcada amb una cicatriu que li dibuixa un somriure tràgic a la cara. Al voltant d'aquesta dona que riu, la vida d'altres noies, les seves rivalitats, pors, alegries, dolor... El món de fora, poc que en sap res: el seu és un món reclòs.
La dona de ferro; L'arbre de la vida; L'arbre; Mitjanit a París; El més enllà; True Grit; El discurs del rei; D'homes i déus; Fins i tot la pluja; La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
