Raül Romeva i Rueda

La Confederació Europea de Sindicats se suma a la petició de reclamar a la Comissió Europea i al Consell de la UE l’el.laboració d’una Directiva Marc de Serveis Públics. Des d’ICV hem defensat sempre que liberalitzar el sector serveis sense comptar amb una Directiva Marc de Serveis Públics era posar en risc la qualitat d’aquests serveis, i la seva condició de serveis públics, amb caràcter universal. Així doncs, donem suport a aquesta iniciativa impulsada per la CES (enllaç per signar la petició) l’objectiu de la qual consisteix a evitar que els serveis públics es vegin perjudicats per les sovinte implacables lleis del mercat.

L’accés universal als serveis públics de qualitat és un dret bàsic que cal (segueix…)

Amb motiu del dia mundial de la lluita contra la SIDA (1 de desembre), al Parlament europeu hem fet aquest matí un debat sobre el tema, votarem més tard una Resolució al respecte. El debat ha començat amb una intervenció de la Comissió. En la meva intervenció he manifestat el següent: "En la lucha contra el VIH/Sida estamos  aún lejos de la victoria. Y sin embargo ésta es posible, simplemente, con voluntad política. Los números son claros: la inmensa mayoría de las nuevas infecciones se dan en los países en vías de desarrollo, lo que hace que (segueix…)

el VIH sea en estos momentos uno de los principales factores de freno al progreso de miles de pueblos y comunidades.

Se trata, por tanto, de una emergencia mundial, tanto des del punto de vista sanitario, como social, como económico.

Hoy sabemos cuál es el problema, y sabemos como prevenirlo y como tratarlo. Pero para ello se requieren recursos, responsabilidad política, responsabilidad de los sectores económicos y responsabilidad social y cultural.

Entre otras medidas, por ejemplo, es necesario asegurar el acceso universal a los medicamentos esenciales, cosa que hoy no es todavía posible debido a la avidez de ciertos sectores económicos, sobre todo del sector de las farmacéuticas, que no tienen escrúpulos en este tema, convirtiéndose así en claros corresponsables de un asesinato en masa a escala mundial. (Nota: veure per exemple aquesta campanya d’IntermónOxfam, entre d’altres) 

Así mismo, ciertos discursos de sectores ultraconservadores en contra de la salud sexual y reproductiva son también altamente responsables de esta situación. Oponerse hoy día, por ejemplo, con la información que tenemos, a que todo el mundo, y en especial la gente más joven, cuente con una adecuada educación sexual es, se mire como se mire, un atentado a la vida y a la dignidad. Y por supuesto una inmoralidad.

Un año más, por tanto, toca reclamar hechos, compromiso y, sobre todo, que se cumplan las promesas".

Font foto: BBC

L’1 de desembre commemorem el Dia Mundial de la Lluita contra la SIDA amb el lema: "Responsabilitat. Aturar la SIDA. Complir les promeses". Amb motiu d’aquesta data es duen a terme diverses activitats com, per exemple, el tradicional Ball a la Paloma (divendres vespre) o el debat amb resolució que tindrem demà al Parlament Europeu. El nostre grup hem presentat per a aquest debat una proposta de Resolució (és aquesta). Podreu consultar la meva intervenció aquí, o bé podeu seguir el debat en directe des d’aquí (està previst que comenci a les 9.00). Entre d’altres coses, en la Resolució que proposem (segueix…) 

des de Verds/ALE volem posar de manifest algunes dades preocupants que ens obliguen a no abaixar la guàrdia. Així, és un fet que dels 4.3 nous casos d’infecció enregistrats l’any 2006, 2.8 milions (és a dir, el 65%) es troben a l’Àfrica subsahariana (segons dades d’ONUSIDA),  i en general el 95% dels 39.5 milions de persones afectades de SIDA viuen en països en desenvolupament. Al mateix temps es constata un augment de casos en països de l’Europa Oriental i de l’Àsia central.

La no accessibilitat a la medicació de antirretroviral adequada segueix essent el principal factor que impedeix el control de l’enfermetat i que suposa condemnar molta gent que, adequadament medicada, podria tenir una vida perfectament normal.

De fet, segons la mateixa OMS, el 74% dels fàrmacs destinats al tractament de la SIDA segueix estan en situació de monopoli, el 77% de la població africana segueix sense tenir accés a un tractament per a combatre la SIDA i el 30% de la població mundial segueix sense tenir accés regular als fàrmacs bàsics. 

En la proposta de resolució posem també de manifest que les dones suposen ja el 50% de la població mundial portadora del VIH , i el 60% en el cas de la població africana, i que un dels motius d’aquesta creixent infecció femenina rau en la desigualtat de gènere i en la violència perpetrada contra elles. Així mateix, posem especial èmfasi en els drets en matèria de salut reproductiva, i en el fet que aquests estan intrínsecament vinculats amb la prevenció de la SIDA (aspecte aquest que suposa el principal punt de fricció entre dretes i esquerres a l’hora d’adoptar textos de compromís).

Entre les mesures concretes que es proposen, per altra banda, cal mencionar les següents: la primera i més important, que tothom consideri la lluita contra el VIH/Sida és una emergència mundial, raó per la qual, per exemple, demanem al FMI que posi fi a les condicions monetàries i a les limitacions fiscals que obliguen als països a limitar els recursos destinats a salut pública i educació; posem èmfasi en la necessitat d’afrontar combatre tota forma de violència contra les dones; destaquem la necessitat que la UEUE financi programes específics que garanteixin l’atenció necessària als infants afectats; considerem que l’estratègia necessària per a combatre de manera eficaç l’epidèmia del VIH/Sida ha de contemplar, en un enfocament global; la prevenció, l’educació, i l’atenció i el tractament; reclamem que es posi fi a la l’anomenada ‘regla de la mordassa global’ imposada pel Govern de Bush, segons la qual s’impedeix a les ONG no estadounidenques el finançament de les organitzacions de salut reproductiva que faciliten orientació sobre avortaments; reclamem a la OMC que revisi l’impacte de l’Acord sobre Aspectes dels Drets de Propietat Intel.lectual relacionats amb el Comerç (ADPIC) sobre el preu i la disponibilitat de fàrmacs en els països en desenvolupament cinc anys després de l’Adopció de la Declaració de Doha, i que garanteixi que tots els països podran protegir la salut pública; demanem a les empreses farmacèutiques que posin fi a les pressions exercides contra els governs dels països rics per tal que promoguin unes normes de propietat intel.lectual més estrictes a escala mundial, i que deixin de pressionar als països pobres per tal que acceptin unes normes de propietat intel.lectual més rígides que soscaven la salut pública.

Foto: desfilada contra el VIH/Sida a la Xina. Font: BBC

Després de gairebé un any de feina, i a una setmana de la darrera visita que una delegació de la Comissió parlamentària del Parlament Europeu farem al terreny, en aquest cas a Portugal (en parlaré aviat), avui hem discutit en el marc de la Comissió TDIP la primera proposta (esborrany) d’informe final que ha fet el ponent Fava en relació a les activitats de la CIA a Europa, i de la complicitat, activa o passiva, dels governs europeus i del Consell de la UE. Adjunto més avall l’esborrany de l’informe, així com les primeres valoracions que n’he fet en format de nota de premsa. A partir d’ara treballarem en possibles esmenes que enforteixin un text que, en qualsevol cas, és un molt bon text de partida. (segueix…)

El eurodiputado de los Verdes/ALE ha afirmado que ?el informe pone en evidencia no sólo los hechos, sino la debilidad de las instituciones europeas, y especialmente el Consejo, a la hora de investigarlos, prevenirlos y asumir responsabilidades?

Los Verdes/ALE exigen que el Consejo y los gobiernos de los Estados miembro asuman su responsabilidad en el asunto de los vuelos de la CIA, y que se aseguren de que no se repetiran

El eurodiputado de ICV adscrito al grupo de los Verdes/ALE, Raül Romeva (ICV), coordinador sobre derechos humanos del grupo y miembro de la comisión sobre los vuelos de la CIA ha exigido al Consejo y a los gobiernos de los Estados miembros que asuman su responsabilidad en este asunto. Romeva ha hecho estas declaraciones en su intervencion sobre el borrador del informe que ha sido presentado hoy en la comisión TDIP.

Romeva ha declarado que "el informe que ha presentado Fava es a la vez cuidadoso y sin complejos, y sitúa al Parlamento Europeo en la vanguardia de la lucha por la verdad sobre las actividades de la CIA en Europa. El informe pone en evidencia no sólo los hechos, sino la debilidad de las instituciones europeas, y especialmente el Consejo, a la hora de investigarlos, prevenirlos y asumir responsabilidades. De hecho, dos de los nombres que salen más malparados en el informe son los de Javier Solana, alto representante para la PESC, y Gijs de Vries, coordinador de la UE para la lucha contra el terrorismo. En ambos casos por sus declaraciones ambiguas, por esconder información, e incluso por no decir la verdad. Y ellos es sumamente grave. Sin embargo ambos cargos están claramente supeditados al mandato que les otorgan los Gobiernos de los Estados miembros.

Así, tanto si sus intervenciones respondieron a un desconocimiento de los hechos, como si simplemente se autosilenciaron por órdenes de los gobiernos de los estados miembros, ?la conclusión es que junto al Consejo, también los gobiernos en su conjunto deben asumir su responsabilidad, especialmente en el marco del articulo 6 del Tratado de la UE?.

Font foto: BBC

Comparteixo la decepció de WWF/Adena i de Greenpeace davant el trist resultat de la reunió anual de la Comissió Internacional per a la Preservació de la Tonyina de l’Atlàntic (CICAA/ICAAT) que ha acabat aquest cap de setmana a Dubrovnik (Croàcia). Tal i com posen de manifest ambdues organitzacions, presents com a observadors durant la Conferència, els acords als quals ha arribat la ICAAT no permetran malauradament salvar la més important de les pesqueries: la tonyina vermella de l’Atlàntic. A molta gent ens agrada el sushi i el sashimi (segueix…) 

(així com d’altres plats excel.lents que també tenen la tonyina com a ingredient principal), però precisament per això mateix cal ser molt conscients del ritme de sobre-explotació que està patint aquesta espècie fins al punt que la seva sostenibilitat està, ara més que mai, amenaçada de mort.

En aquesta ocasió, curiosament, va ser la delegació nord-americana la que va reclamar criteris més estrictes, mentre que la UE es va situar entre els qui van liderar el bloqueig a augmentar les restriccions. De fet, tal i com posen de manifest nombroses entitats, el pla de la UE -que és el que finalment ha adoptat la CICAA/ICCAT- és dèbil i completament insuficient, i evita exigir una reducció dràstica dels drets de captura. En concret han acordat reduir la quota de pesca un 20%, de 32.000 tones a 29.500 tones per a l’any 2007, 28.500 t pel 2008, 27.500 t pel 2009 i 25,500 t pel 2010, xifres, però, que queden lluny de les 11.500 tones que nombrosos estudis científics consideren el llindar mínim que garantiria la supervivència de l’espècie. A més a més l’anomenat Pla de recuperació que ha presentat la UE, en el qual es basa l’acord final, exclou també prohibir la captura durant el període àlgid de l’aparellament i el fresi, moment en el qual es capturen la majoria dels exemplars adults. De fet, la UE s’ha fins i tot oposat a la creació d’un grup de treball per a identificar als països responsables de les captures il.legales, tal i com havia suggerit la delegació dels Estats Units.

En paraules del responsable de pesca de Greenpeace, Sebastián Losada: "Declarando una amnistía general para las flotas responsables de la captura ilegal de 18,000 toneladas de atún rojo el año pasado, la UE ha perdido su credibilidad en la lucha contra la pesca ilegal. Es una vergüenza que llamen lo que han puesto en la mesa de negociación "plan de recuperación": no tiene nada que ver con la recuperación del atún rojo, sino con los intereses de la industria de la pesca y engorde del atún rojo".

Tot plegat va motivar que ahir mateix féssim públic des del Grup Verds/ALE el següent comunicat (que per cert ha estat recollit, entre d’altres, pel Col.lectiu Internacional de Suport als/les pescadors/es):

Following the conclusion of a meeting of the international body responsible for regulating tuna fishing (ICCAT) yesterday (1), the EU managed to secure a quota for fishing Bluefin tuna, which is double the scientifically-recommended upper limit for preventing the extinction of the species (2). Commenting on the outcome of the meeting, Spanish Green MEP Raül Romeva said:

"Bluefin tuna is a prime example of a marine species that has been fished to near extinction and yesterday’s outcome at the ICCAT meeting is a perfect example of the EU‘s role in driving fish stocks to unsustainably low levels. Despite scientific evidence, which urged limiting the catch in the eastern Atlantic and Mediterranean to 15,000 tonnes to prevent the extinction of this precarious species, the EUEU pushed for a quota of 32,000 tonnes and in the end settled for one of 29,500 tonnes – almost double the scientifically-recommended limit."

French Green MEP Marie Hélène Aubert, member of the EP’s Fisheries Committee, continued:

"The EU is a master in hypocrisy when it comes to fisheries. Despite claims as recent as last month that it follows scientific evidence in determining tuna quotas (3), it ignored new scientific evidence from ICCAT which warned of a total collapse of this Bluefin stock unless a drastic reduction in the catch was implemented. France and Italy, which led the bandwagon for preventing a reduction in the quotas, are also guilty of over-fishing based on their previous quotas. It is gravely irresponsible of these countries to threaten the survival of an entire species for the short-term profits of a few large fishing companies. The excessive quota in addition to illegal fishing could drive Bluefin tuna to swift extinction."

Editors notes:(1) ICCAT, the International Commission for the Conservation of Atlantic Tunas, met in Dubrovnik from 17 to 26 November.
(2) Quotas were set for bluefin tuna in the eastern Atlantic/Mediterranean Sea for the next four years: 29,500 tonnes in 2007; 28,500 in 2008; 27,500 in 2009; 25,500 in 2010. However, the ICCAT scientific committee had recommended a limit of 15,000 as essential for preventing the extinction of the species.
(3) At the meeting of the Commission for the Conservation of Southern Bluefin Tuna in October 2006 states, the EU representatives claimed it follows scientific advice on quotas.

D’aquest tema ja n’he parlat en anteriors apunts (veure per exemple La crisi de la tonyina vermella: crònica d’una extinció evitable), però em temo que n’haurem de seguir parlant.

Foto: el Rainbow Warrior navegant davant l’hotel on es va reunir la CICAA/ICAAT, a Dubrovnik. Font: Greenpeace

Adjunto la resposta que ens ha enviat el Comissari Piebalgs a la Pregunta que vàrem fer fa unes setmanes a la Comissió. La primera impressió és que sorprèn, com a mínim, aquesta contradicció entre, per una banda, voler apostar per l’estalvi energètic i l’eficiència, i al mateix temps impulsar grans infraestructures que, precisament, fomenten el contrari. L’altra reflexió és la sensació que no es té prou en compte la gran oposició que hi ha hagut al territori a banda i banda de la frontera pirenaica, i no només de grups ecologistes radicals sinó de moltes persones que no estan convençudes amb els arguments que arriben dels governs francès i espanyol, principals promotors de la línia, amb el suport de la Comissió Europea (la responsabilitat sobre la generació d’energia correspon als Estats Membres, però el transport és competència comunitària). En aquest sentit cal destacar (segueix…)

la importància que hagi tingut lloc una oposició de caràcter transfronterer en contra d’una infraestructura. Ara, però, caldrà estar amatents a la nova figura del ‘mediador europeu’.

PREGUNTA ESCRITA E-4244/06 de Gérard Onesta (Verts/ALE) y Raül Romeva i Rueda (Verts/ALE) a la Comisión

 Asunto:          Línea eléctrica MAT Francia-España 

Desde que se lanzó la idea, hace más de veinte años, la construcción de una línea eléctrica de muy alta tensión (MAT) entre Francia y España, a través de los Pirineos, ha tropezado ?y sigue tropezando? con una importante oposición ciudadana y política, que compartimos totalmente. Sin embargo, esta línea es una prioridad, tanto para la Comisión como para los Gobiernos francés y español, tal y como demuestran las declaraciones de los Jefes de Gobierno en la última cumbre franco-española de 17 de octubre de 2005.  

En el debate público organizado por el Gobierno francés sobre esta línea MAT en 2003, un contrainforme realizado a petición del prefecto demostró que la nueva línea no sería útil ni para la red de banda ancha ni para la alimentación del futuro tren de alta velocidad francoespañol. La venta de electricidad de EDF a España aparece como la única razón de ser de esta línea. Es curioso que las autoridades españolas no hayan organizado ningún debate público al respecto. 

En este marco, ¿en qué estudios se basa la Comisión para justificar la creación de una nueva línea MAT entre Francia y España? ¿Qué utilidad encuentra en realidad en esta interconexión? 

Por otra parte, ¿ha previsto la Comisión una intervención directa en el proyecto para acelerar su realización por parte de Francia y de España, a pesar de la oposición local? En tal caso, ¿está dispuesta la Comisión a apoyar la utilización de la fuerza por parte de los Gobiernos francés o español, haciendo caso omiso de la oposición local? 

Finalmente, esta línea MAT entre Francia y España nos lleva a situarnos  en el contexto más amplio de la realización de un bucle eléctrico mediterráneo. ¿Cómo se plantea la Comisión la alimentación de este bucle eléctrico alrededor del Mediterráneo?

E-4244/06ES. Respuesta del Sr. Piebalgs en nombre de la Comisión (27.11.2006) 

Es necesario disponer de una conexión eléctrica suplementaria entre Francia y España a fin de garantizar la seguridad del abastecimiento de ambos países y el desarrollo del comercio. La seguridad de la explotación de la red es fundamental a la hora de paliar las deficiencias de las centrales eléctricas y las redes, a fin de garantizar el nivel de la capacidad de reserva y optimizar la utilización de las centrales eléctricas. Actualmente existen cuatro conexiones entre Francia y España, dos de 225 kilovoltios (kV) (Argia-Arkale y Pragneres-Biescas) y  otras dos de 400 kV (Argia-Hernani y Baixas-Vic). Estas conexiones corresponden a una capacidad neta de transferencia de 1 200 megavatios (MW), es decir en torno al  3 % de la capacidad de producción española, lejos del 10 % recomendado por el Consejo Europeo de Barcelona. 

La línea que atraviesa los Pirineos orientales se utiliza pues al límite de su capacidad, por lo que a menudo se plantean problemas de saturación y se sobrepasa el  límite disponible.  

El Consejo y el Parlamento Europeo adoptaron el 6 de septiembre de 2006 las orientaciones revisadas relativas a la red  transeuropea de energía (RTE-E) (1). La prioridad de la UE se centra por consiguiente en los proyectos de interés europeo, a los que pertenece la línea Sentmenat (España) ? Bescan? (España) ? Baixas (Francia). 

Este enlace entre Francia y España, que ha planteado importantes dificultades durante muchos años, ha alcanzado ahora la fase de autorización. Ante los diversos obstáculos que se plantean, es preciso hallar una solución basada en la participación de los agentes regionales que permita utilizar y reconstruir las líneas ya existentes. Según las previsiones, el enlace entrará en funcionamiento en 2010. 

El trazado de la línea es responsabilidad de las autoridades francesas y españolas. La Comisión ha concedido hasta la fecha una ayuda financiera de un total de 2,5 millones de euros aproximadamente para el estudio de distintas interconexiones entre España y Francia (publicado en la página web de la RTE-E (2)). 

Agilizar la ejecución es uno de los principales objetivos de las orientaciones relativas a la RTE-E para 2006; estas orientaciones exigen a los Estados miembros que faciliten información sobre la ejecución del proyecto y, concretamente, en la medida de lo posible, datos sobre el proceso de planificación y aprobación, los avances registrados en la construcción del proyecto y la puesta en funcionamiento. Además, en el caso de los proyectos declarados de interés europeo y, concretamente, en el de los tramos transfronterizos, los Estados miembros interesados adoptarán las medidas adecuadas necesarias para garantizar el intercambio periódico de información  y, en su caso, la organización de reuniones conjuntas de coordinación. Por otro lado, la Comisión puede designar, con el beneplácito de los Estados miembros y previa consulta al Parlamento, un coordinador europeo que tendrá como cometido fomentar la dimensión europea del proyecto, potenciar el diálogo transfronterizo entre los promotores del proyecto y los interesados y contribuir a la coordinación de los procedimientos nacionales.  

En lo que atañe al bucle eléctrico mediterráneo, las orientaciones relativas a la RTE-E de 2006 fijan el eje prioritario «Estados miembros mediterráneos ? bucle eléctrico mediterráneo» con vistas a aumentar la capacidad de interconexión eléctrica entre los Estados miembros mediterráneos y Marruecos, Argelia, Túnez, Libia,  Egipto, los países de Oriente Próximo y Turquía. 

La integración de los países vecinos en el sistema síncrono europeo aumenta la estabilidad de su red eléctrica y facilita los intercambios comerciales. El enlace permitirá también aumentar la producción de electricidad solar en África del Norte, la cual se transporta posteriormente a la Unión Europea. Esta propuesta, al igual que otras propuestas que figuran en el anexo III  de las orientaciones relativas a la RTE-E, pueden beneficiarse de una ayuda con cargo a la línea presupuestaria de la RTE-E. 

([1][1])   Decisión nº 1364/2006/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 6 de septiembre de 2006 , por la que se establecen orientaciones sobre las redes transeuropeas en el sector de la energía y por la que se derogan la Decisión 96/391/CE y la Decisión nº  1229/2003/CE, DO L 262 de 22.9.2006.

(2 )       http://ec.europa.eu/ten/energy/documentation/doc/ten_e_financed_projects_95_05.pdf

Font foto: plataforma No a la MAT

Amb motiu del 25N tornem a avaluar els esforços que estem duent a terme per tal de lluitar contra la violència de gènere, o sexista, o masclista, o contra les dones. A aquestes alçades em sembla impropi parlar de violència domèstica malgrat que són molts els mitjans que encara la defineixen en funció del lloc on, de vegades, ni tant sols sempre, té lloc aquesta mena de violència. I és que aquesta rau, fonamentalment, en la distribució de rols que tenim atribuïts en bona part de les nostres societat homes i dones, societats encara, malauradament, androcèntriques. (segueix…)

L’arrel d’aquesta violència segueix essent les continuades discriminacions que pateixen en general les dones pel sol fet de ser dones. La distribució de tasques socials i responsabilitats públiques segueix essent desigual i injusta. Així, per exemple, mentre les dones assumeixen encara la major part de les responsabilitats domèstiques, estan gairebé absents dels àmbits de poder, inclosa la política internacional (veure aquest apunt anterior La dona en la política internacional: molta feina per fer encara, també a Catalunya). Sigui com sigui, en cap cas es pot justificar aquestes desigualtats en base a manca de capacitats, sinó que responen, clarament, a la preeminència de costums, actituds i pràctiques passades de moda i fortament influïdes per la llosa d’un patriarcat caduc.

Són molts els homes (i també les dones) que encara pensen que les dones són dèbils i inferiors i que això justifica que l’home assumeixi un rol dominant en la relació de parella, acudint en ocasions a la força. Un dels primers reptes, per tant, és fer que tothom siguem conscients d’aquesta mena d’indicadors, i que fem que tant víctimes com victimaris, actuals o potencials, els reconeguin, per tal d’evitar que es desencadeni, o que es repeteixi, aquesta mena de violència. I lògicament cal atendre, compensar i ajudar aquelles dones que ja n?han estat víctimes.

Per molt que els esforços per canviar mentalitats són cada vegada més nombrosos (sortosament), canviar actituds no és una tasca senzilla, i lògicament reclama de mesures de naturalesa molt diversa (culturals, educatives, polítiques, socials, econòmiques, policials, etc…). Així mateix, cal ser conscients que algunes d’aquestes mesures són per assolir resultats en el curt termini mentre que d’altres només mostraran resultats a mig i llarg termini. Tanmateix, totes són mesures necessàries, per bé que insuficients.

Per altra banda, aquest es un tema que cada vegada més te una dimensió europea. Al Parlament Europeu vàrem tenir ocasió d’afrontar-lo ara fa unes setmanes (en vaig parlar en aquest apunt DAPHNE IIIIII: recursos europeus per a combatre la Violència Masclista o de Gènere), i avui ens reunim a Madrid membres de les Comissions d’Igualtat de diversos parlaments, juntament amb ministres, activistes i representants de NNUU contra aquesta violència, en el marc de la Conferència de llançament de la "Campanya del Consell d’Europa per a combatre la violència contra les dones, inclosa la violència domèstica". I és que el Consell d’Europa està impulsant una interessant, i oportuna, campanya contra aquesta violència que implica tots els parlaments europeus. Entre d’altres iniciatives, el Consell d’Europa ha publicat un Manual per a parlamentaris/es: Handbook for parliamentarians. Parliaments united in combating domesting violence against women (el trobareu aquí).

La lluita en favor de la igualtat no pot ser una lluita d’un dia. O la integrem en el nostre dia a dia, en tots els àmbits, també el parlamentari, o sempre arribarem tard a eradicar la violència contra les dones, tal i com va succeir ahir amb Concepción Pérez, morta a ganivetades, a Sevilla, suposadament pel seu marit, i a 61 dones més en el que portem d’any. I seguim sumant.

Foto: campanya del Consell d’Europa

He estat convidat a parlar demà sobre la Construcció de la pau en el marc de les Trobades Internacionals ?Qui no té memòria no té futur?, organitzades a la Universitat de Barcelona per la Fundació Solidaritat UB i la Fundació Pau i Solidaritat de CCOO. Després de 7000 anys de viure en un marc de cultura de la violència tot just fa uns pocs anys que reflexionem sobre la cultura de la pau, i sobre com construir-la i preservar-la. A Catalunya tenim una tradició notable i creixent en aquest àmbit, i en aquesta tradició cal ubicar aquesta mena de Trobades que cada vegada (segueix…)

compten amb més participants

Algú podria pensar: ja era hora.

I efectivament, després de tant de temps de creure, i de fer creure que les guerres són inevitables, ja toca començar a pensar que potser no tenen perquè ser-ho. És veritat que sempre hi ha hagut guerres, però també ho és que aquestes no han estat permanents, ni a tot el planeta. I, com diu Boulding, si allò que existeix és possible, llavors la no guerra (com a etapa prèvia a la pau) és possible. No per genètica, compte, sinó per cultura.

Dit d?una altra manera, si és possible ensenyar, preparar i entrenar per a la guerra també ha de ser possible fer-ho per a la pau.

És cert que allò que sembla inevitable és que existeixin conflictes, entesos aquests com a incompatibilitat d?interessos entre dos o més actors, però allò que no és cert és que aquests conflictes, necessàriament, s?hagin de gestionar d?una manera militar i armada.

També és cert que hi ha qui creu que l?ésser humà és genèticament un ésser violent i guerrer. També discrepo d?aquesta afirmació. Si bé tampoc no afirmo el contrari (és a dir, que sigui bo per naturalesa) coincideixo amb les conclusions de la Declaració de Sevilla (1986) segons la qual el comportament violent, sigui o no sigui genètic, pot ser revertit i recondicionat gràcies a l?educació, la cultura i a l?existència d?un entorn favorable.

I és aquí on cal posar l?accent, els recursos, la voluntat política i la capacitat tècnica i humana.

El repte, per tant, està en adonar-nos que la pau s?aconsegueix apostant per ella, invertint en ella. Però arribats a aquest punt és legítim que algú pugui encara preguntar-se què és la pau.

De fet hi ha moltes i molt boniques maneres de definir aquest concepte tan antic com necessari. Tanmateix n?hi ha dues que em semblen a la vegada útils i elegants. La primera és la de Johan Galtung: ?Pau és allò que tenim quan es produeix de manera no violenta, una transformació creativa del conflicte?.

L?altre definició és la de les quatre D: desenvolupament, desarmament (físic i cultural), democràcia (compte a no confondre amb eleccions) i drets humans. Per aconseguir la pau cal invertir en aquestes quatre D al mateix temps. Totes són necessàries. Però com? Bàsicament assumint que la pau no s?aconsegueix amb caritat, sinó amb responsabilitat i coherència política.

No és pot parlar de pau quan estem venent armes als mateixos països que per la seva situació de misèria i pobresa també reclamen cooperació per al desenvolupament, o a aquells països en què, donada la seva situació interna i regional, l?exportació d?armament només suposa alimentar encara més els conflictes (Rússia, Israel, India, Paquistà, Sudan, Somàlia,…). No podem parlar de respecte pels drets humans a l?Iraq i oblidarnos-en a Txetxènia o a la Xina (a un lloc perquè ens interessa el seu gas, i a l?altre perquè és un mercat potencial de molts milions de persones). No podem parlar de democràcia i de drets humans, i anar pel món donant lliçons dels mateixos, i al mateix temps permetre que tinguin lloc accions com les que estem avaluant en relació a la CIA dins de la UE, o en àrees sota responsabilitat europea (com a Bòsnia o l?Afganistà). No podem lluitar con el terrorisme sense avaluar les arrels estructurals i cojunturals que mouen tanta gent a sentir-se, malauradament, seduïda per la violència (pensem, per exemple, en la percepció que molta gent té de que la seva supervivència, la seva identitat o la seva llibertat estan amenaçades, tinguin o no raó). Com tampoc podem lluitar contra el terrorisme amb instruments il.legals i sense respectar els principis instruments internacionals de drets humans que tants anys ha costat bastir, ja que fer-ho així, de fet, no és sinó una nova font de futurs terrorismes. No podem parlar de desenvolupament i permetre al mateix temps que amb els nostres subsidis a l?agricultura i a la pesca impedim el progrés en països als quals, això sí, enviem de tant ajuda humanitària o en forma de cooperació. De la mateixa manera que no podem dir que ens preocupa tant el desenvolupament i no apostar de manera prioritària, amb recursos i voluntat política, per tal de fer front a dues de les lacres més preocupants de la nostra generació: el canvi climàtic i la proliferació de la SIDA.

No defensa més la pau qui té més armes, sinó qui és més responsable políticament, social i cultural. Ni tampoc qui actua més en nom dels altres (sovint sense demanar-los l?opinió) sinó qui aconsegueix que en aquest món globalitzat tothom tingui el seu paper, el seu poder, el seu protagonisme, és a dir, fent que les beneficis de la globalització no se?ls reparteixin una cada vegada més minoritària part del planeta, sinó tot el planeta.

La construcció de la pau és un procés, en definitiva, que no acaba mai, i pel qual cal treballar des de tot arreu. Ningú, en solitari, és suficient, però tothom és imprescindible. Ningú, per sí sol pot canviar el món, però la suma de molts ?algús? mou muntanyes.

Foto: Darfur (Sudan). Font: AFP/BBC

Els darrers díes he rebut de part de la Comissió Europea algunes respostes a diverses de les preguntes que he anat plantejant sobre qüestions ambientals. Podeu trobar totes les preguntes (i les respostes de què disposem fins ara) en l’enllaç preguntes parlamentàries. Tanmateix, donat que la resposta a la pregunta sobre la reforma del sector vitivinicola l’acabo de rebre tot just avui, és possible que encara no estigui penjada al lloc web oficial, per la qual cosa l’adjunto més avall. Així mateix, adjunto alguns enllaços (segueix…)

directes a preguntes i respostes relatives a qüestions ambientals que poden ser del vostre interès ja que tenen a veure amb: la plaga de musclos zebra que afecta els rius de l’Estat i europeus, la troballa de restes de PBDE en peixos espasa (té a veure amb l’actual discussió sobre la Directiva REACH), el bloqueig dels canals de regadiu del Baix Ter, la urbanització i camps de golf en espais protegits de la Xarxa Natura 2000 de Manacor (Mallorca), o el projecte d’urbanització que afecta la zona humida de Ses Fontanelles (Mallorca) .

Resposta de la Comissió a la pregunta sobre la reforma del sector vitivinicola:

E-4366/06ES. Respuesta de la Sra. Fischer Boel en nombre de la Comisión (23.11.2006) 

La Comisión adoptó el 22 de junio de 2006 una Comunicación al Consejo y al Parlamento Europeo titulada «Hacia un sector vitivinícola europeo sostenible»[1]. Su objetivo es dotar a la viticultura europea de un nuevo marco normativo que ayude al sector a afrontar los retos que tiene planteados, en particular en lo que se refiere a competitividad y adaptación a la demanda, preservando al mismo tiempo su contribución a nivel social y medioambiental, imperativos subrayados por Sus Señorías. 

1. La normativa comunitaria actual se apoya en el principio de prohibición de nuevas plantaciones, que solo puede obviarse en casos específicos y siempre a condición de que el productor posea un derecho de plantación. La Comisión procede a efectuar controles periódicos para garantizar el cumplimiento de estas disposiciones por los Estados miembros y adopta las medidas necesarias si tal no es el caso. En este contexto, adoptó el 27 de julio de 2006 la Decisión 2006/554/CE[2] referida a España, por la que se introduce una corrección financiera total de 33,4 millones de euros para los ejercicios 2001 y 2002. En los próximos meses se tomará una decisión sobre los ejercicios siguientes. 

2. En cuanto a la práctica del riego, conviene recordar que no está prohibida por la normativa comunitaria, sino que es una competencia nacional, a cuyo nivel puede efectivamente prohibirse. 

3. La Comisión destaca en su Comunicación la necesidad de introducir en la normativa de este sector nuevas medidas que garanticen un mayor respeto del medio ambiente. Se tratará, en particular, de facilitar el respeto de las normas de uso de plaguicidas y fungicidas, así como las prácticas de cultivo racionales, como se ha hecho ya en la gran mayoría de los demás sectores agrícolas. 

4. La Comisión propone también modificar el método de adopción de nuevas prácticas enológicas, así como el sistema actual de clasificación de los vinos. El objetivo perseguido es poder adoptar más rápidamente las nuevas prácticas enológicas admitidas por la organización internacional de referencia sobre este tema, la Organización Internacional de la Viña y el Vino (OIV) y de clasificar los vinos en dos categorías: vinos sin indicación geográfica y vinos con indicación geográfica. Esta nueva clasificación corresponderá mejor a la actual segmentación de la demanda en el mercado interior y, por su compatibilidad con los acuerdos internacionales sobre la propiedad intelectual (Acuerdo de la Organización Mundial del Comercio (OMC) sobre los Aspectos de los Derechos de Propiedad Intelectual relacionados con el Comercio (ADPIC)/Trade-Related Aspects of Intellectual Property Rights Agreement (TRIPS)), facilitará su reconocimiento y su defensa internacionales. 

5. De resultas de la riqueza de su patrimonio histórico, se utiliza en la producción de los vinos comunitarios una enorme variedad de vides. La selección de las vides está regulada para la producción de vinos con indicación geográfica, lo que permite, en particular, mantener esta amplia variedad histórica. Esta selección es competencia de los Estados miembros. Por otra parte, están previstas algunas medidas de apoyo a la biodiversidad dentro del conjunto de medidas de desarrollo rural. 

6. La actual organización común del mercado del vino no prevé cuotas de producción, sino restricciones impuestas a las superficies plantadas. La intención de la Comisión es poner fin a estas restricciones, en su caso tras un período de transición. Propone también suprimir las herramientas de intervención que se han revelado incapaces de equilibrar el mercado y apoyar eficazmente la renta de los productores, a fin de utilizar mejor el presupuesto comunitario consagrado al sector. Paralelamente a la aprobación de la Comunicación, se publicó un análisis de impacto, en particular ambiental (también disponible en la página indicada en la nota a pie de página). Cuando se apruebe el proyecto de Reglamento, se publicará un suplemento de este análisis, que abordará en particular las repercusiones sociales de la propuesta. 

Sobre la base de la Comunicación, la Comisión prosigue actualmente el debate ya entablado con el conjunto de las partes interesadas. En este marco, la Comisión examinará con la máxima atención la posición que el Parlamento adopte. Después, adoptará una propuesta legislativa que irá seguida de un período de negociación con vistas a la adopción de un Reglamento del Consejo tras el dictamen del Parlamento.

Finalment el meu III informe sobre la implementació del Codi de Conducta sobre exportacions d’armes ha estat votat aquest matí a la Comissió d’Afers Exteriors (AFET) amb el resultat final de 47 vots a favor, 2 en contra i zero abstencions (adjunto més avall el text finalment adoptat amb les esmenes incorporades). Així doncs, el Parlament Europeu fa seva, entre d’altres, la nostra proposta de reclamar als governs que desbloquegin la conversió del Codi de Conducta en Posició Comuna de manera que tingui un caràcter Jurídicament Vinculant, cosa que ara no té. Aquí trobareu el comunicat de premsa que hem fet després de la votació. Més complicada ha estat (segueix…)  

la votació de l’informe Yañez-Barnuevo sobre la dimensió internacional de la lluita contra el terrorisme. En tant que ponent a l’ombra d’aquest informe havíem acordat amb el ponent una sèrie d’esmenes de compromís que eren força acceptables en general. Tanmateix, en la votació d’aquest matí el PPE, que ha assistit en bloc a la Comissió, ha aconseguit guanyar moltes de les esmenes que havien presentat, en gran part degut a l’absència de molts dels diputats del PSE que no eren presents. Les esmenes del PPE apunten malauradament cap a enfortir mesures repressives en el marc de la lluita contra el terrorisme, enlloc de potenciar la prevenció, així com cap a un enfortiment de la cooperació amb els Estats Units sense extreure cap conclusió ni fer cap crítica a les accions i activitats que s’han dut a terme per part de l’actual administració nord-americana i que, de fet, estem avaluant de manera severa en el marc de la Comissió sobre la CIA (TDIP) al Parlament Europeu. Així mateix, el PPE ha aconseguit que el text no mencioni la responsabilitat del governs concernits en no haver fet cas de les informacions dels serveis secrets quan advertien del risc d’atemptats de l’estil de l’11S (Nova York) o 11M (Madrid). 

Tot plegat ha fet que, a la votació final, el nostre grup hàgim optat per abstenir-nos (per tal de no votar en contra, ja que el ponent ha mostrat una excel.lent disposició de cara a les nostres propostes), però assumint el compromís de seguir treballant amb el ponent de cara a la plenària. En concret trobem a faltar una definició explícita del què s’entén per terrorisme (voldríem almenys que el text inclogués explícitament la definició de Kofi Annan que defineix terrorisme com a ‘qualsevol acció destinada a causar la mort o ferides greus a persones civils i no combatents amb el propòsit d’intimidar una població o d’obligar un govern o a una organització internacional a actuar d’una determinada manera o a abstenir-se de qualsevol acció‘) , demanem també que hi hagi una postura clara en relació a l’assumpció de responsabilitats (i de compensacions) per aquells casos en què hi ha hagut abusos en el marc de la lluita contra el terrorisme (per exemple les desenes de persones detingudes sense cap garantia en centres de detenció com Guantanamo, moltes de les quals, o els seus advocats, han comparegut davant la Comissió TDIP) i que s’obri el debat sobre el sentit de les anomenades llistes d’organitzacions terroristes, ja que està comprovat que més que impedir el terrorisme, l’existència d’aquestes llistes estan posant en dificultats nombrosos processos de pau arreu del món (entre els quals el d’Euskadi).

Font foto: AP/BBC

Tal i com enunciava a principis de setmana avui hem debatut a la Comissió d’Afers Exteriors del Parlament Europeu el meu III informe anual sobre la implementació del Codi de Conducta d’exportacions d’armes de la UE. Es tracta d’una responsabilitat que vaig assumir només arribar al Parlament Europeu, l’octubre de 2004, quan vaig ser responsable del que llavors era el meu I informe sobre el tema, i que consistia en avaluar les exportacions d’armes dels llavors 15 Estats Membres de la UE per a l’any 2002. Un any després vaig actualitzar l’informe, ja per a 25 Estats membres, relatiu a les exportacions de l’any 2003. I enguany l’informe fa referència a les exportacions dels anys 2004 i 2005. En les dues ocasions anteriors (segueix…)

l’informe, i per tant les propostes que s’hi feien, van ser assumides pel Parlament Europeu per unanimitat, cosa que tenint en compte el debat  d’aquest matí sembla que també passarà demà, en la votació a AFET.

En aquest nou informe es reconeix la millora, més que notable, en nombrosos aspectes que havien estat criticats en anteriors informes. Així, en el present informe acullo favorablement el fet que el Consell i els Governs dels Estats Membres hagin assumit bona part de les propostes que s’havien fet en anteriors informes del Parlament Europeu en el sentit que les successives presidències han posat un especial èmfasi en una major transparència en les exportacions d’armes la qual cosa ha significat una major i millor cooperació entre els Estats Membres a l’hora d’aplicar els mecanismes de denegació de determinades exportacions (article num 2 de l’informe), que s’han millorat considerablement les pràctiques en relació a la interpretació dels Criteris del Codi (# 4 i 5), que s’han regularitzat les consultes i la rendició de comptes en relació amb el Parlament Europeu (# 13 a 16); que s’ha adoptat el compromís de desenvolupar l’anomenada ‘caixa d’eines’ i mecanismes específics per a regular les exportacions d’armes cap a Estats als quals se’ls acabi d’aixecar un embargament d’armes (# 20); o que s’han incorporat els futurs Estats membres en l´àmbit d’aplicació del Codi.

No obstant, a partir de les dades oficials dels anys 2004 i 2005, podem constatar que encara hi ha importants dèficits en el propi Codi, i per tant també en la seva implementació. En aquest sentit, cal lamentar que moltes de les peticions que s’han fet en anteriors ocasions segueixen sense veure’s satisfetes per part dels Governs. D’entrada, el problema més important segueix essent el fet que el Codi de Conducta és un text políticament important, però jurídicament no vinculant. A diferència d’anteriors informes, però, en aquesta ocasió comptem ja amb una proposta de Posició Comuna preparada pel Grup de Treball COARM, del Consell (amb data 30 de juny de 2005) que està pendent de ser ratificada pels Governs. La raó del retard, un cop més, és que alguns governs, especialment el francès, consideren que l’adopció del Codi en tant que Posició Comuna (i per tant jurídicament vinculant) hauria d’anar acompanyada de l’aixecament de l’embargament d’armes a la Xina. Tanmateix, tal i com poso de manifest en l’informe en diversos apartats: a) aquest retard debilita el Codi i la seva eficàcia, i b) la relació amb l’embargament d’armes a la Xina respon només a interessos de caràcter bilateral per part d’alguns governs, ja que en realitat es tracta de dues qüestions completament diferents (el Codi té a veure amb les exportacions europees cap a tot el món, mentre que per altra banda l’embargament d’armes a la Xina ve de 1989, dels fets de Tiannanmen, els quals encara no s’han aclarit).

Un altre aspecte novedós és que mentre en anteriors ocasions demanàvem que la UE contribuís a obrir a escala internacional el debat en relació a l’adopció d’un Tractat Internacional d’Armament, des d’octubre de 2006 comptem ja amb una proposta concreta sobre la taula de Nacions Unides i, per tant, ara toca impulsar aquesta proposta per tal que es concreti finalment en un Tractat (# 50 a 54, els quals seran demà actualitzats amb la incorporació d’una esmena específica que fa referència a l’adopció de l’esmentada Resolució en el marc del Primer Comitè de l’Assemblea General de NNUU). 

Altres aspectes que es mencionen en l’informe, en tant que propostes, tenen a veure amb la necessitat de concretar millors mesures temporals després de la supressió d’un embargament d’armes (#20 a 24), que s’harmonitzin els sistemes d’informació pública de les exportacions d’armes per evitar les actuals dificultats per comptar amb dades agregades a escala europea, donada la disparitat de criteris a l’hora de proporcionar aquestes dades (#28 a 30), que s’enforteixin els controls en el comerç intracomunitari ja que en molts casos les empreses busquen promoure exportacions a través de països on els controls són menys estrictes (# 31); que es millorin les funcions i el contingut dels informes consolidats de la UE en termes de Comerç d’armes (#32); que el Codi s’apliqui també a les exportacions de ‘components’ (# 33), que millorin els mecanismes d’informació relatius a la verificació pel què fa a l’ús final de les armes exportades (# 34 i 35); que millori substancialment l’aplicació de la Posició Comuna sobre ‘intermediaris’, especialment tenint en compte que cada cop més la producció de les armes té lloc fora de territori europeu però finançada amb capital (i per tant en benefici) d’intermediaris europeus (# 40 a 43), que es prenguin totes les mesures necessàries per tal d’impedir que els intermediaris exportin armes a països en què prèviament missions PESD (o d’altres) hagin dut a  terme operacions de recollida d’armes (# 44), que s’incloguin en l’àmbit d’aplicació del Codi les empreses de seguretat privades ( # 45) així com determinats productes que puguin servir per a aplicar la pena de mort i la tortura (# 46). 

Per altra banda, pot ajudar a  contextualitzar el debat conèixer algunes dades: l’any 2005, per exemple, governs dels Estats membres de la UE va emetre un total de 31.550 llicències per exportar armes per un valor de més de 26.000 milions d’euros (28.715 llicència per valor de 25.000 milions l’any 2004), de les quals es van materialitzar finalment exportacions per valor de gairebé 9.000 milions  (gairebé 10.000 l’any 2004). Per altra banda, mentre l’any 2004 es van rebutjar 285 sol.licituds de llicència, l’any 2005 se’n van refusar 355. Tanmateix, des del meu punt de vista no es tracta tant d’una qüestió important des d’un punt de vista quantitatiu com qualitatiu. Així, allò que ens ha de preocupar especialment, penso, és el fet que entre les destinacions de les armes europees hi ha països amb fortes tensions internes o regionals tals com Israel, Índia, Paquistà, Rússia o la mateixa Xina. Per altra banda, segueix essent preocupant veure en la llista de països receptors d’armes europees països sota embargament de NNUU o de la mateixa UE com Sierra Leona, Sudan, Somàlia, Libèria o Iraq.

Tot plegat fa que sigui especialment important seguir avançant en millors i més efectives polítiques de transparència i control del comerç d’armes, tant a escala regional (UE) com mundial (ATT). La votació demà a la Comissió d’Afers Exteriors del Parlament Europeu és només un pas més en aquesta direcció, però un pas políticament molt important. 

En el marc de la discussió que estem tenint al Parlament Europeu en relació a la Directiva sobre substàncies químiques (REACH), la qual caldrà votar en la plenària de desembre (11 a 14 de desembre), apareix avui una informació molt rellevant segons la qual destacades personalitats de la comunitat científica reunides a  Madrid consideren que tal i com està plantejada actualment, la proposta de Directiva REACH no servirà per a protegir la ciutadania. L’ONG WWF/Adena, un dels promotors de la Campanya Detox, ha fet públic avui el següent comunicat en què ho expliquen (segueix…):

"Científicos líderes en disrupción endocrina temen que REACH no protegerá a los ciudadanos 

Madrid, el 21 de noviembre, 2006.? En estos últimos días de la negociación política para consensuar la nueva legislación europea sobre sustancias químicas (REACH), científicos europeos líderes – muy preocupados por el continuo debilitamiento de la propuesta – han dado la alarma, advirtiendo que un REACH debilitado será incapaz de proteger a los ciudadanos y al medio ambiente de las sustancias químicas  sintéticas más tóxicas.  

Tras analizar el texto de la propuesta actual de legislación REACH, los 38 científicos líderes y expertos en disrupción hormonal han firmado una carta en la que urgen sobre la necesidad de llegar a un marco legal REACH eficaz que considere también a los disruptores endocrinos. Recientemente, invitados por la Presidencia Europea finlandesa, los investigadores participaron en una conferencia en Helsinki para debatir sobre la amenaza que representan para la salud y el medio ambiente las sustancias químicas que alteran el sistema hormonal.  

Los científicos, destacados miembros de universidades europeas prestigiosas y de grupos de investigación en disrupción endocrina, destacaron su preocupación sobre la definición, inadecuada en la actual propuesta de normativa, referente a la combinación y los efectos mezclados de las substancias químicas que interfieren con el sistema hormonal. Tal como subrayan en la carta: ?Considerando que las sustancias químicas con propiedades de alteración hormonal pueden actuar conjuntamente de manera aditiva, es importante aplicar el principio de precaución, aún en substancias que aisladamente  parezcan no tener efectos dañinos serios a los niveles actuales de exposición.? 

El texto actual del Consejo requiere una evidencia científica demasiado alta antes de que los disruptores endocrinos puedan entrar en la fase de autorización (un procedimiento de control de las sustancias químicas más peligrosas bajo REACH). Concretamente, la base legal actualmente propuesta implicará que las autoridades nacionales no puedan actuar hasta que el daño haya ocurrido.  

Los científicas se oponen a esta definición ya que puede implicar consecuencias graves para la salud y el medio ambiente, e insisten que: ?Cuando haya evidencia científica de que una sustancia química tiene propiedades de disrupción hormonal, no debería ser necesario demostrar graves efectos para que dicha sustancia  entrara en el procedimiento de autorización?.  

En este mismo momento, el texto del Consejo especifica que no solo las sustancias químicas con propiedades de alterar el sistema hormonal sino, también, las sustancias químicas cancerígenas y tóxicas para la reproducción pueden continuar siendo comercializadas en el mercado aunque existan alternativas más seguras. Oponiéndose a este texto, los científicos concluyen que ?siempre cuando existan alternativas adecuadas más seguras a los disruptores endocrinos, aquellas sustancias deben ser sustituidas de manera obligatoria.? "

 Font foto: WWF/Adena

hi hauria d’haver una major responsabilitat a l’hora d’avaluar les vulneracions de drets humans comesos en alguna de les dues parts de l’Acord (en aquest cas Mèxic), més aviat sembla passar el contrari: que hi ha molta més tolerància.

En la meva pregunta exposava els següents fets

Depuis mai 2006, l’état de Oaxaca (Mexique) connaît une situation de violence extrême engendrant des arrestations arbitraires ainsi que des exécutions extrajudiciaires. Suite à un mouvement de grève du corps enseignant de cet état, une large mobilisation sociale a vu le jour. Cette protestation sociale et pacifique a été fortement et violement réprimée, en juin et à divers autres reprises, sur ordre du gouverneur de Oaxaca lorsque les forces de l’ordre ont tenté de récupérer le contrôle du centre de la ville de cet état. 3500 policiers dépêchés par le gouvernement mexicain et entretemps, renforcés par des paramilitaires, ont ainsi attaqué les manifestants et tués plus de dix personnes depuis le déclenchement de ces opérations répressives.

I preguntava el següent:

Quelles ont été et quelles sont les initiatives prises par l’UE et en particulier par la Commission pour réclamer une solution pacifique à ce conflit ? Et à quel niveau ?

L’UE et en particulier, la Commission a-t-elle invoqué à un moment donné le respect de la clause des droits de l’homme de l’accord liant le Mexique avec l’UE ?

La Commission a-t-elle demandé la mise en place d’une commission d’enquête approfondie pour faire le jour sur les arrestations arbitraires et les exécutions sommaires et pour juger les coupables de ces actes ?

La Commission est-elle favorable à la demande du groupe des Verts/ALE d’interdire toute exportation d’armes au Mexique puisque ces armes risquent d’être utilisées à l’encontre de la population civile ?

Malauradament, en les seves respostes la Comissió a informat que hi havia hagut, en efecte, contactes i consultes per saber com havien anat els fets, però que no es preveia demanar cap investigació ja que es donava per bona l’explicació de les autoritats mexicanes segons la qual les agressions i lles morts que hi han hagut en el context dels enfrontaments dels darrers dies no tenen res a veure amb la policia federal sinó que responen a d’altres causes. Aquesta resposta ha comportat una rèplica per part meva, apel.lant a la contradicció que suposa el fet que, per una banda, la mateixa Comissió consideri que no està clara l’autoria de les morts, i que al mateix temps no demani que hi hagi almenys una investigació per esclarir els fets.

 A la qual cosa el representant de la Comissió ha resposta que posaria en coneixement dels seus responsables la petició d’investigar.

Per altra banda, pel què fa al control de les exportacions d’armes, la Comissió ha respost que no hi havia base per establir un embargament d’armes a la qual cosa he replicat que no era això el que demanava, sinó simplement si considerava pertinent reclamar als Estats membres un major rigor en l’aplicació del Codi de Conducta de la UE sobre Exportacions d’armes, un dels criteris dels qual diu que no s’haurien de permetre exportacions d’armes on existeixi el risc que aquestes sigui usades per a vulnerar drets fonamentals.

Foto: Manifestacions a Oaxaca. Font: BBC

Donat que la present és setmana de Comissions al Parlament Europeu (seu Brussel.les) toca comentar alguns dels temes que tenim en agenda i que, en el meu cas, tenen a veure amb qüestions relatives a Drets Humans: 1) la compareixença del Fiscal en Cap de l’Audiència Nacional, Javier Aguado Zaragoza, acompanyat del Fiscal Vicente Gonzalez Mota, davant la Comissió del Parlament Europeu que investiga les activitats de la CIA a Europa (aquesta tarda); 2) la valoració que hem fet des de l’intergrup LGBT de la nominació d’un homòfob declarat com a president de la Comissió de Drets Humans del Parlament letó; i 3) la pregunta que he plantejat a la Comissió Europea relativa a la situació actual a Oaxaca (Mèxic). Pel què fa al primer dels temes, els vols de la CIA, (segueix…) 

la compareixença del Fiscal en Cap Aguado i del Fiscal Gonzalez davant la Comissió TDIP del Parlament Europeu ha posat de manifest que en aquests moments existeix una doble via d’investigació judicial per part de l’Audiència Nacional: valorar primer el grau de responsabilitat/coneixement existent a l’Estat espanyol de les activitats de la CIA, especialment en el marc de la comissió de tortures, i més particularment encara en la possible utilització de territori espanyol  per preparar aquestes accions; i en segon lloc col.laborar amb les investigacions en curs existents tant a Alemanya (cas El Masri) com a Itàlia (cas Abu Omar). D’entrada penso que cal valorar molt positivament tant la compareixença en ella mateixa dels responsables de la Fiscalia, com la informació compartida (conscients lògicament del secret sumarial imperant). Tanmateix, diversos diputats hem insistit en què ja no estàvem davant de casos hipotètics, o suposats, sinó davant de fets reals, i en conseqüència hem preguntat quina hauria de ser la pena en cas de provar-se que hi ha hagut cooperació en la preparació de fets delictius, i a quins nivells de les institucions espanyoles afectaria, requeriments als quals, malauradament, no hem obtingut resposta.

En quant al segon dels temes mencionats, el de la Comissió de Drets Humans del Parlament de Letònia, cal mencionar la gran sorpresa que hem tingut en saber que la persona que ocuparà el càrrec de president és una de les que més s’ha significat darrerament en contra dels drets del col.lectiu LGBT, el diputat Janis Smits. Tot respectant, lògicament, la llibertat i independència d’un parlament nacional, no volem, des de l’iuntergrup LGBT al Parlament Europeu, deixar passar aqeust fet sense mostrar la nostra preocupaci, especialment després d’haver viscut fets com els d’aqeust estiu davant de l’organització de l Dia de l’Orgull (en vaig parlar en l’apunt Autoritats letones prohibeixen marxa gai lesbiana ). En el comunicat diem el següent:

"Intergroup deplores Latvian Parliament’s Choice for Chairperson of the Parliamentary Human Rights and Social Affairs Committee"

The Latvian Parliament has confirmed the nomination of Janis Smits for the post of chairperson of the Parliamentary Human Rights and Social Affairs Committee, in blatant disregard of the candidate’s prior history of hate speech and incitements to hatred and violence. The European Parliament’s Intergroup on Gay and Lesbian Rights deplored the confirmation as an insult to those who believe in a European Union founded upon the principles of human rights, diversity, and equality. "Clearly, such an important position, one of the highest level posts in the Latvian legislature to handle issues of human rights and social affairs, should not be held by an individual who protects and promotes the values enshrined by the Universal Declaration on Human Rights," said Raul Romeva, Vice-President of the Intergroup on Gay and Lesbian Rights.The Intergroup urged the Latvian Parliament to reconsider its choice, asking the Latvian Parliament to follow the courageous acts of its European counterpart when it refused to accept the nomination of Mr. Buttiglione for similar reasons.

Indeed, the current European Commission had to be reshuffled following the Parliament’s opposition to the candidature of Mr. Buttiglione for the post of Commissioner for Justice, Freedom, and Security. "Mr. Buttiglione’s views were not in line with EU values on equality, human rights, and the separation of church and state. He could clearl not be in charge of promoting fundamental rights," said Sophie In’t Veld, Vice-President of the Intergroup on Gay and Lesbian Rights and Chair of the European Parliament’s Working Group on the Separation between Religion and Politics.

In Parliamentary debates, Mr. Janis Smits frequently quotes the Old Testament in defence of his old-fashioned values arguing in favour of a world-view that advocates sexual minorities should be put to death. "Mr. Janis Smits has been a vocal opponent to universal human rights, advocating a world in which gays, lesbians, bisexuals, and transgender peoples have no rights to protection, no rights to exist," said Michael Cashman, President of the Intergroup on Gay and Lesbian Rights, "It is our common duty, as politicians, to ensure that we do not make grave errors of judgement by selecting individuals who are ill suited to take charge of such crucial dossiers."

Finalment, demà compareixerà la Comissió Europea davant de la Subcomissió de Drets Humans (DROI) del Parlament Europeu i, entre d’altres coses, està previst que respongui a la pregunta que vaig presentar fa uns díes sobre Oaxaca, i que consisteix en el següent:

Question déposée par Raul Romeva

Sous-Commission des droits de l’homme

Depuis mai 2006, l’état de Oaxaca (Mexique) connaît une situation de violence extrême engendrant des arrestations arbitraires ainsi que des exécutions extrajudiciaires. Suite à un mouvement de grève du corps enseignant de cet état, une large mobilisation sociale a vu le jour. Cette protestation sociale et pacifique a été fortement et violement réprimée, en juin et à divers autres reprises, sur ordre du gouverneur de Oaxaca lorsque les forces de l’ordre ont tenté de récupérer le contrôle du centre de la ville de cet état. 3500 policiers dépêchés par le gouvernement mexicain et entretemps, renforcés par des paramilitaires, ont ainsi attaqué les manifestants et tués plus de dix personnes depuis le déclenchement de ces opérations répressives.

Questions à la Commission:

Quelles ont été et quelles sont les initiatives prises par l’UE et en particulier par la Commission pour réclamer une solution pacifique à ce conflit ? Et à quel niveau ?

L’UE et en particulier, la Commission a-t-elle invoqué à un moment donné le respect de la clause des droits de l’homme de l’accord liant le Mexique avec l’UE ?

La Commission a-t-elle demandé la mise en place d’une commission d’enquête approfondie pour faire le jour sur les arrestations arbitraires et les exécutions sommaires et pour juger les coupables de ces actes ?

La Commission est-elle favorable à la demande du groupe des Verts/ALE d’interdire toute exportation d’armes au Mexique puisque ces armes risquent d’être utilisées à l’encontre de la population civile ?

Foto: Efectius federals mexicans usen gasos lacrimògens contra els manifestants a Oaxaca Font: BBC

Arran de la Directiva sobre Mercuri que vàrem aprovar la setmana passada a Estrasburg, molta gent es pregunta si realment és tant necessari regular/controlar/reduir/eliminar l’ús de mercuri. Aquesta nota de l’ONG Oceana Acerca del mercurio o l’article d’avui a El Pais (España incumplirá el plazo de la UE para dejar de usar mercurio en 2007) (NOTA: més avall transcric l’article complert) poden ajudar a entendre la urgència del tema. Per altra banda, pel què fa a la deriva europea que està prenent ara la lluita contra la Línia de Molt Alta Tensió (MAT), vull recordar que, conjuntament amb el meu company de grup, el francès Gérard Onesta, vàrem presentar fa unes setmanes a la Comissió Europea una pregunta parlamentària que encara espera resposta, és aquesta. Finalment, aquesta setmana discutim en Subcomissió SEDE/AFET el meu III informe sobre exportacions d’armes a la UE, el qual votarem dijous pel matí, amb tres temes importants a discussió: (segueix…)

1) la conversió del Codi de Conducta en una Posició Comuna (i per tant en un text jurídicament vinculant), 2) la pressió/xantatge que alguns governs estan fent per tal que aquest pas es doni només a condició que s’aixequi l’embargament d’armes a la Xina (el qual, com sabeu, va ser imposat l’any 1989 arran dels fets de Tiannanmen que encara no s’han esclarit, i encara menys hi ha hagut assumpció de responsabilitats); i 3) el camí obert per Nacions Unides fa poques setmanes cap a l’adopció d’un Tractat Internacional que reguli les Transferències d’armes Convencionals (ATT).

*****

Article a El Pais sobre mercuri:

España incumplirá el plazo de la UE para dejar de usar mercurio en 2007.

11 tipos de peces de consumo frecuente registran altas concentraciones del metal tóxico

ÁLVARO DE CÓZAR – Madrid – 20/11/2006

España va a tardar más de la cuenta en acabar con la contaminación por mercurio. Una directiva europea de 1996 exigía a la industria cloroalcalina que dejase de usar células de mercurio para fabricar sus productos antes de octubre de 2007. Sin embargo, los acuerdos firmados entre el Ministerio de Medio Ambiente y las empresas establecen 2020 como la fecha límite para abandonar este metal tóxico y utilizar otras tecnologías más limpias. En lo que va de año, los países de Europa han detectado grandes cantidades de mercurio en 11 especies marinas habituales.

El pescado contaminado causó 1.200 muertes en Japón en los cincuenta

Un alimento tan frecuente en la mesa como el filete de pez espada puede contener una pequeña dosis de mercurio que a la larga podría ser mortal para el hombre. Un informe del Instituto Internacional de Derecho y Medio Ambiente dice sobre el mercurio: "En altas dosis puede ser fatal, pero incluso en pequeñas dosis puede tener impactos adversos serios en el desarrollo neuronal. Recientemente se le ha vinculado con posibles efectos dañinos en los sistemas cardiovascular, inmunológico y reproductivo".

No existen opiniones discrepantes sobre la peligrosidad de este metal, especialmente preocupante por su volatilidad y su toxicidad cuando entra en contacto con el agua o el aire. Administraciones, científicos y ONG están de acuerdo en la importancia de reducir las emisiones de mercurio, especialmente en las instalaciones de producción cloroalcalina, que fabrican cloro para utilizarlo luego en la producción de plásticos y que se basan en la tecnología de células de mercurio. El problema son los plazos para reducir esas emisiones.

La directiva europea 96/61/CE relativa a la prevención y al control integrados de la contaminación, que entró en vigor el 30 de octubre de 1996, ponía en octubre de 2007 la fecha límite para que las plantas cloroalcalinas hicieran su reconversión y se pasaran a nuevas tecnologías como las membranas de celdas electrolíticas. Este procedimiento es más limpio porque utiliza la propia carga de los átomos del cloro para aislarlo, pero también supone un mayor coste para las empresas.

Eurochlor, la asociación que acoge a los productores de cloroalcalinos de la UE, ha declarado en varias ocasiones que el desmantelamiento total de las células de mercurio en sus plantas no se alcanzará hasta 2020. En el caso de España, esas declaraciones se han puesto por escrito en los acuerdos firmados entre el Ministerio de Medio Ambiente y las ocho plantas cloroalcalinas que existen en cinco comunidades autónomas (Andalucía, Aragón, Cantabria, Cataluña y Galicia) [ver gráfico]. "Todas las plantas se comprometen a cumplir en el año 2020 el objetivo de cese de las emisiones de mercurio", señala el texto del acuerdo. La industria también se compromete a reducir progresivamente sus emisiones y a presentar planes de reconversión a nuevas tecnologías en el año 2011. Si no lo hacen, tendrán que abandonar la actividad.

Esos plazos no son suficientes para las ONG, que alertan sobre los peligros del mercurio y señalan que, una vez más, los plazos se establecen teniendo en cuenta los criterios económicos por encima de los medioambientales. Según un estudio del antiguo Ministerio de Ciencia y Tecnología, La Industria Química en España, 2001, el 55% de la actividad económica generada por el sector químico español (45.912 millones de euros y 233.170 puestos de trabajo) está ligada a la producción de compuestos alcalinos de cloro. España está entre los países que más utilizan esta técnica, por detrás de Alemania (13 plantas) e Italia (9).

Ricardo Aguilar, biólogo y director de Investigación de la ONG Oceana en Europa, alerta sobre la demora acordada con la industria. "Eso supone que las fábricas podrán emitir mercurio al aire y al mar durante 13 años más de lo previsto. El problema es que ese mercurio se acumulará en los animales desde donde pasará a los seres humanos, con las consecuencias para la salud que ya se conocen".

Aguilar explica que los más perjudicados son los peces depredadores. En lo que va de año las autoridades de los países notificaron en 59 ocasiones a la Agencia Europea de Seguridad Alimentaria la existencia de altos niveles de mercurio en 11 especies distintas, algunas de ellas tan comunes como el pez espada, el atún o el mero. "El problema del mercurio es que se acumula, así que estos peces suelen ser los más intoxicados porque ingieren una gran cantidad de peces más pequeños", señala el biólogo. De todas formas, como explica Aguilar, el mayor problema puede estar en las especies cuyo contenido de mercurio es menor y pasa los controles: "Depende de la cantidad de veces que se consuma un pescado intoxicado. Si en la dieta de una persona hay una cantidad frecuente de mercurio, el envenenamiento podría ser muy lento, pero igual de peligroso".

El investigador de la ONG Oceana insiste en que el peligro de la contaminación por mercurio no está en el que se encuentra en la atmósfera, en el agua o en las operaciones de depósito de residuos, sino de las emisiones fugitivas que no son controladas.

Según datos de la Comisión Europea de 2001, en la producción de cloro en el continente predomina la técnica de las células de mercurio. Otros países, como Japón, se han pasado a tecnologías más limpias. El desastre de la bahía de Minamata, donde 1.200 personas fallecieron entre los años cincuenta y sesenta después de comer pescado envenenado con mercurio es, sin duda, el factor que más influyó en esa decisión.