Contra la violència sexista tot esforç és poc, també a escala europea
Amb motiu del 25N tornem a avaluar els esforços que estem duent a terme per tal de lluitar contra la violència de gènere, o sexista, o masclista, o contra les dones. A aquestes alçades em sembla impropi parlar de violència domèstica malgrat que són molts els mitjans que encara la defineixen en funció del lloc on, de vegades, ni tant sols sempre, té lloc aquesta mena de violència. I és que aquesta rau, fonamentalment, en la distribució de rols que tenim atribuïts en bona part de les nostres societat homes i dones, societats encara, malauradament, androcèntriques. (segueix…)
L’arrel d’aquesta violència segueix essent les continuades discriminacions que pateixen en general les dones pel sol fet de ser dones. La distribució de tasques socials i responsabilitats públiques segueix essent desigual i injusta. Així, per exemple, mentre les dones assumeixen encara la major part de les responsabilitats domèstiques, estan gairebé absents dels àmbits de poder, inclosa la política internacional (veure aquest apunt anterior La dona en la política internacional: molta feina per fer encara, també a Catalunya). Sigui com sigui, en cap cas es pot justificar aquestes desigualtats en base a manca de capacitats, sinó que responen, clarament, a la preeminència de costums, actituds i pràctiques passades de moda i fortament influïdes per la llosa d’un patriarcat caduc.
Són molts els homes (i també les dones) que encara pensen que les dones són dèbils i inferiors i que això justifica que l’home assumeixi un rol dominant en la relació de parella, acudint en ocasions a la força. Un dels primers reptes, per tant, és fer que tothom siguem conscients d’aquesta mena d’indicadors, i que fem que tant víctimes com victimaris, actuals o potencials, els reconeguin, per tal d’evitar que es desencadeni, o que es repeteixi, aquesta mena de violència. I lògicament cal atendre, compensar i ajudar aquelles dones que ja n?han estat víctimes.
Per molt que els esforços per canviar mentalitats són cada vegada més nombrosos (sortosament), canviar actituds no és una tasca senzilla, i lògicament reclama de mesures de naturalesa molt diversa (culturals, educatives, polítiques, socials, econòmiques, policials, etc…). Així mateix, cal ser conscients que algunes d’aquestes mesures són per assolir resultats en el curt termini mentre que d’altres només mostraran resultats a mig i llarg termini. Tanmateix, totes són mesures necessàries, per bé que insuficients.
Per altra banda, aquest es un tema que cada vegada més te una dimensió europea. Al Parlament Europeu vàrem tenir ocasió d’afrontar-lo ara fa unes setmanes (en vaig parlar en aquest apunt DAPHNE IIIIII: recursos europeus per a combatre la Violència Masclista o de Gènere), i avui ens reunim a Madrid membres de les Comissions d’Igualtat de diversos parlaments, juntament amb ministres, activistes i representants de NNUU contra aquesta violència, en el marc de la Conferència de llançament de la "Campanya del Consell d’Europa per a combatre la violència contra les dones, inclosa la violència domèstica". I és que el Consell d’Europa està impulsant una interessant, i oportuna, campanya contra aquesta violència que implica tots els parlaments europeus. Entre d’altres iniciatives, el Consell d’Europa ha publicat un Manual per a parlamentaris/es: Handbook for parliamentarians. Parliaments united in combating domesting violence against women (el trobareu aquí).
La lluita en favor de la igualtat no pot ser una lluita d’un dia. O la integrem en el nostre dia a dia, en tots els àmbits, també el parlamentari, o sempre arribarem tard a eradicar la violència contra les dones, tal i com va succeir ahir amb Concepción Pérez, morta a ganivetades, a Sevilla, suposadament pel seu marit, i a 61 dones més en el que portem d’any. I seguim sumant.
Foto: campanya del Consell d’Europa
Raül:
Com sempre, fas comentaris molt encertats, però volia matisar una cosa:
La violència domèstica contra les dones i, en especial, el feminicidi és la violència de gènere més greu. Però no és l’única. Quan una PERSONA trenca el rol de gènere que té assignat tradicionalment (home en l’esfera pública, dona en l’esfera privada) corre el risc d’haver de suportar una reacció violenta del seu entorn domèstic. Aquest fet es dóna quan en l’entorn familiar predomina el sistema de valors tradicional.
Una expressió d’aquesta violència domèstica és la violència contra les dones que reafirmen la seva autonomia en l’esfera pública (decideixen cercar feina, tenir relacions socials…). Però també existeix contra els homes que reafirmen la seva autonomia en l’àmbit domèstic (decideixen tenir cura dels infants o, simplement, treballar menys hores per dedicar-se més a la llar).
Normalment la violència domèstica contra els homes és psicològica i emocional (però també física, compte!). És una violència invisible però que pateixen molts homes. Quan es veu més clar és en els processos de separació i en l’exclusió sistemàtica de l’home en la cura dels seus fills.
Mentre la perspectiva de gènere oblidi que n’hi ha dos i continui en l’esquema simplista dominadors-dominades no enfocarem bé aquests problemes. Perquè les qüestions de gènere estan reservades exclusivament a les dones???
En definitiva, la violència masclista o contra les dones no és més que una part (la més important, repeteixo) de la violència sexista, però no l’única.Si hi oblidem no podrem resoldre correctament aquests problemes.