Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Les 4 D de la construcció de la pau: desarmament, desenvolupament, drets humans i democràcia

He estat convidat a parlar demà sobre la Construcció de la pau en el marc de les Trobades Internacionals ?Qui no té memòria no té futur?, organitzades a la Universitat de Barcelona per la Fundació Solidaritat UB i la Fundació Pau i Solidaritat de CCOO. Després de 7000 anys de viure en un marc de cultura de la violència tot just fa uns pocs anys que reflexionem sobre la cultura de la pau, i sobre com construir-la i preservar-la. A Catalunya tenim una tradició notable i creixent en aquest àmbit, i en aquesta tradició cal ubicar aquesta mena de Trobades que cada vegada (segueix…)

compten amb més participants

Algú podria pensar: ja era hora.

I efectivament, després de tant de temps de creure, i de fer creure que les guerres són inevitables, ja toca començar a pensar que potser no tenen perquè ser-ho. És veritat que sempre hi ha hagut guerres, però també ho és que aquestes no han estat permanents, ni a tot el planeta. I, com diu Boulding, si allò que existeix és possible, llavors la no guerra (com a etapa prèvia a la pau) és possible. No per genètica, compte, sinó per cultura.

Dit d?una altra manera, si és possible ensenyar, preparar i entrenar per a la guerra també ha de ser possible fer-ho per a la pau.

És cert que allò que sembla inevitable és que existeixin conflictes, entesos aquests com a incompatibilitat d?interessos entre dos o més actors, però allò que no és cert és que aquests conflictes, necessàriament, s?hagin de gestionar d?una manera militar i armada.

També és cert que hi ha qui creu que l?ésser humà és genèticament un ésser violent i guerrer. També discrepo d?aquesta afirmació. Si bé tampoc no afirmo el contrari (és a dir, que sigui bo per naturalesa) coincideixo amb les conclusions de la Declaració de Sevilla (1986) segons la qual el comportament violent, sigui o no sigui genètic, pot ser revertit i recondicionat gràcies a l?educació, la cultura i a l?existència d?un entorn favorable.

I és aquí on cal posar l?accent, els recursos, la voluntat política i la capacitat tècnica i humana.

El repte, per tant, està en adonar-nos que la pau s?aconsegueix apostant per ella, invertint en ella. Però arribats a aquest punt és legítim que algú pugui encara preguntar-se què és la pau.

De fet hi ha moltes i molt boniques maneres de definir aquest concepte tan antic com necessari. Tanmateix n?hi ha dues que em semblen a la vegada útils i elegants. La primera és la de Johan Galtung: ?Pau és allò que tenim quan es produeix de manera no violenta, una transformació creativa del conflicte?.

L?altre definició és la de les quatre D: desenvolupament, desarmament (físic i cultural), democràcia (compte a no confondre amb eleccions) i drets humans. Per aconseguir la pau cal invertir en aquestes quatre D al mateix temps. Totes són necessàries. Però com? Bàsicament assumint que la pau no s?aconsegueix amb caritat, sinó amb responsabilitat i coherència política.

No és pot parlar de pau quan estem venent armes als mateixos països que per la seva situació de misèria i pobresa també reclamen cooperació per al desenvolupament, o a aquells països en què, donada la seva situació interna i regional, l?exportació d?armament només suposa alimentar encara més els conflictes (Rússia, Israel, India, Paquistà, Sudan, Somàlia,…). No podem parlar de respecte pels drets humans a l?Iraq i oblidarnos-en a Txetxènia o a la Xina (a un lloc perquè ens interessa el seu gas, i a l?altre perquè és un mercat potencial de molts milions de persones). No podem parlar de democràcia i de drets humans, i anar pel món donant lliçons dels mateixos, i al mateix temps permetre que tinguin lloc accions com les que estem avaluant en relació a la CIA dins de la UE, o en àrees sota responsabilitat europea (com a Bòsnia o l?Afganistà). No podem lluitar con el terrorisme sense avaluar les arrels estructurals i cojunturals que mouen tanta gent a sentir-se, malauradament, seduïda per la violència (pensem, per exemple, en la percepció que molta gent té de que la seva supervivència, la seva identitat o la seva llibertat estan amenaçades, tinguin o no raó). Com tampoc podem lluitar contra el terrorisme amb instruments il.legals i sense respectar els principis instruments internacionals de drets humans que tants anys ha costat bastir, ja que fer-ho així, de fet, no és sinó una nova font de futurs terrorismes. No podem parlar de desenvolupament i permetre al mateix temps que amb els nostres subsidis a l?agricultura i a la pesca impedim el progrés en països als quals, això sí, enviem de tant ajuda humanitària o en forma de cooperació. De la mateixa manera que no podem dir que ens preocupa tant el desenvolupament i no apostar de manera prioritària, amb recursos i voluntat política, per tal de fer front a dues de les lacres més preocupants de la nostra generació: el canvi climàtic i la proliferació de la SIDA.

No defensa més la pau qui té més armes, sinó qui és més responsable políticament, social i cultural. Ni tampoc qui actua més en nom dels altres (sovint sense demanar-los l?opinió) sinó qui aconsegueix que en aquest món globalitzat tothom tingui el seu paper, el seu poder, el seu protagonisme, és a dir, fent que les beneficis de la globalització no se?ls reparteixin una cada vegada més minoritària part del planeta, sinó tot el planeta.

La construcció de la pau és un procés, en definitiva, que no acaba mai, i pel qual cal treballar des de tot arreu. Ningú, en solitari, és suficient, però tothom és imprescindible. Ningú, per sí sol pot canviar el món, però la suma de molts ?algús? mou muntanyes.

 

Foto: Darfur (Sudan). Font: AFP/BBC



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Pau, Multilateralisme, Seguretat Humana, i desenvolupament per raulromeva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent