Tot queda lluny, inabastable,
tot llevat del temor que tira
cap a la por i per això
el son té l’alè fatigat
i es despert sobresaltat
massa sovint. Res no aquieta
l’ànsia ni el temps estrellat
que perd el senderi i la gana.
Volta la sang ben carregada
de coll, fluixa de boca i cames.
Ni el compàs somort del rellotge
tempera la greu feixuguesa
dels instants nous que es liqüen.
Tot són bubotes que esparveren
la gelabror que s’endragona
per defensar-se de la pluja
viva de silencis trencats
com els vidres dels crits salvatges.
Som la negror que s’embetuma.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!