marginàlies

Usant vocabularis estimboriats podem semblar inveterats desuets. Recorrent a l’histrionisme i estripant-nos la veu i els vestits per contrarestar bestieses de gran calat i calibre, podem ser titllats de follets de mel i sucre o de pa en fonteta. Podem donar-ho tot a l’al·lucinació i a l’histerisme més clecs per un detall que esgarra l’estètica que tant percaçam i adoram. Podem maridar-nos amb tota mena d’excessos lingüístics i dramatúrgics, però no convé que ens entretinguem gaire a biopsiar aquestes reaccions perquè els motius que les provoquen són manifestament letífers: ens odien. La catalanoparla –i també qui s’expressa en èuscar i en gallec- treu de solc i de polleguera els minoritzadors i nous colons; els encén la sang i la ira.

No ens volen com som. Els cappares de la comuna, de nosaltres, l’únic que en volen es la renúncia a ser qui som; que els retem incondicionalment la nostra veu i els nostres diccionaris. De nosaltres n’exigeixen l’adotzenament que preludia el silenci perdurable. Per això, ens obliguen a ser els bastaixos de tots els deures, en haver-nos ablacionat els drets. Ens han reclòs en el corredor de la mort del seu comú i per moltes apel·lacions que sol·licitem; per molts recursos i per molts ajornaments que instem, no serà bo de fer que minvi el seu delit per executar la sentència. En aquestes condicions, no és possible guanyar-nos el pa de la pau, que fa el tou en l’abolició definitiva de la pena capital decretada contra pobles i nacions, i la dotació inapel·lable del dret a decidir.