De les incomptables imatges que circulen dels dies posteriors a la tragèdia de La Rambla de Barcelona, n’hi ha una que em va colpir i sorprendre, i que malauradament no he estat capaç de trobar per compartir-la. Es tracta d’un escrit en el revers d’una palangana pastissera de cartró dipositat en un dels indrets on es deixen flors, llànties i notes en homenatge a les víctimes de l’atropellament. L’autor, segons diu, és un home que viu en i del carrer –ara se’ls sol conèixer per “sense sostre”- i diu que ell, que no té res i que res no espera de la vida hauria d’haver mort en lloc de qualsevol dels que hi deixaren la vida.
Mai no podrem saber si allò que diu aquest escrit, amb faltes d’ortografia com si fossin taques a la parla o a l’enteniment, és cert o no; vull dir si efectivament el va escriure una persona al límit o no és més que una bretolada. Tanmateix, el missatge colpeix de veres i ens deixa amb molt mal gust de boca.
I em va sorprendre, a la vegada, perquè, encara que no vulgui, l’autor, aprofitant la circumstància dramàtica, no s’estalvia denunciar la seva situació absolutament abandonada, una existència al caire de la inanició que ens compromet a tots encara que no ho vulguem assumir. I encara més: ve a dir que ell també és part del paisatge de La Rambla barcelonina i rodalies que ha convertit en el seu hàbitat molt contaminat i sense futur. Era, o és, paisatge poc galdós i altament molest per al cosmopolitisme ramblaner, però panorama com el plataners, les estàtues humanes o les paelles que serveixen els restaurants.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Moltes gràcies! Com pots veure, he incorporat la imatge a l’anotació.