marginàlies

Fa calor. Molta. Dir-ho així de clar i categòric, sense aixecar gaire la veu, pot resultar ofensiu per a les persones més sensibles a les temperatures desèrtiques que aquests dies assolen els nostres àmbits i panorames. A més, moltes de les persones caloroses ho passen veritablement malament i no van de bromes. Vas per dir-los sorneguerament que són com “sa calor d’En Ramis, que suava de gener” i s’emprenyen de bon de veres; capaces serien d’arribar a les mans. No us atreviu a dir-los que aquesta calorada és una excepció, que una flor, una mosca, una oroneta o una calor de torrar el cul a les llebres no fan estiu, que us poden girar la cara.

Poques coses apaivaguen la sensació d’ofec i la returada de la suor: poca roba i lleugera, un ventall i l’aigua de mar o de piscina, per aquest ordre, com a tres exemples. I també pensar que en l’estiu tota cuca viu i qui mal de l’estiu, no sap el que diu.

Llegir també pot ser terapèutic perquè no borines i prestes atenció a un objecte, el llibre, que reclama quietud per fruir-lo de debò. I, sobretot, evitar les discussions acalorades, que fan molt de mal. I, quan a això, no oblidar mai que «Paraules d’estiu, segons qui les diu», això és, que segons el sant, el miracle; que segons qui sol dir segons què.
I escoltar Antònia Font també pot ser refrescant , sobretot la cançó “Fa calor” amb una tornada juganera que dóna prou remeis per minvar la calorassa:

Fa calor,
què tal si encetam una síndria,
què tal si me dius que m’estimes
durant es següents trenta mil dematins.
Fa calor,
què tal si nedam en pilotes,
què tal si deixam que sa parra
devalli es termòmetres a vint-i-cinc graus.