marginàlies

Els carrers i les places de Ciutat que d’aquí a unes hores acolliran la Diada per la llengua i l’autogovern estan estibades de gent que passa, compra o badoca; músics de carrer; estàtues humanes i altres vianants amb rumb que suporten un dia tapadot i amenaçador de pluja. Diuen els meteoròlegs que no caurà cap gota, avui, però així i tot hom passa pena que aquest temps destrempat minvi actius a la festa i a la reivindicació. I ens cal una Diada plena de llum i clam, que escanyen la llengua i ens apedreguen la cultura.

Les tertúlies radiofòniques sabatines amb seu a fora que diuen que tracten temes “locals” i “de proximitat” però en castellà, “por supuesto”, segueixen amplificant la veu i l’ideari de personatges grotescos que tornen a utilitzar l’epítet “vernácula” per referir-se a la llengua catalana, fent-ho en el to menyspreador que usava el dictador i la seva cort. Tant se val. Tard o d’hora s’ho trobaran, això segur.

Es comencen a veure camisetes verdes, blaves i taronges. Bon senyal. Les notícies que arriben dels marxaires per l’educació són engrescadores. Quelcom intern diu que la farem grossa, però ben aviat el vigilant de l’ànim exigeix cautela. D’acord, patirem una mica més fins a les sis del capvespre, l’hora dels poetes i dels afaiçonadors d’utopies.

Serviria, ara mateix, a les dues del migdia, dur unes quantes dotzenes d’ous a les clarisses per espantar la pluja?