marginàlies

Arribà a casa exhausta i en haver desat la compra escrigué en el bloc de notes: “ara que fa oratge i el plugim acompanya, pujaria a tocar amb el tou dels dits el bec del penell. I em deixaria prendre pel panorama que m’indicàs la seva determinant sageta que mai no contradiu el corrent de l’aire”.

Féu una pausa i un glop de vi, i prosseguí: “i del terrat estant comptaria les xemeneies fumejants que indiquen calidesa. Tenc la pensa cleca, ara, no ho negaré. Reconec que m’enclot, que pesen més les absències que els estímuls, i que escriure dret, com voldria, és competència exclusiva de déu”.

Torna a aixecar la vista del paper i la para en la fotografia del seu  home mesos abans de morir, que la mira entremaliadament. La venç l’enyor i acluca els ulls els instants necessaris per recuperar el to i seguir escrivint: “la carn derrotada encadena els desitjos i asseca la boca sembrant-la de grava.”

Deixa el bolígraf i amb lentitud danyosa surt de casa i es dirigeix al terrat. “Sent endins la levitat del seu esperit  i les ganes de seguir els coloms que fan cantar el cel.”

En obrir la porta de la coberta va per decantar la cortina d’aigua i s’adona que va descalça. “El penell indica mestral i la pluja fa callar la xerrameca dels indiscrets.”

Ben xopa, s’asseu a la barana que la separa del buit dels dotze pisos i torna a pensar que li agradaria tocar amb el tou dels dits la punta del penell. “I en voler ser colom per arribar-hi…”