marginàlies

En sortir del túnel on s’acaramullaven els ferits d’una guerra que desconeixia i on dodos i coales –amb la bata blanca remulla de sang i altres fluids- els atenien desesperadament i precària, es troba en una plana formada pel fems controlat de la ciutat. La travessen infinites vies de tren dibuixades amb carbonet per una criatura encara amb bolquers. En una d’elles hi circulava una màquina que es balanceja com si fos barca, amb els fars trencats i amb gases per tota la seva estructura abonyegada enganxades amb esparadrap. No la condueix ningú i deixa anar una forta olor de carn en putrefacció. Anguniat, apressa el pas per sortir com més aviat millor d’aquell indret opressiu.

Corrent, para en una estació de tren solitària on un vell desdentat l’abraça com si fos son nét i el fa passar per una catifa vermella fins a un vagó de tren en el que un grup de músics, cantadors i balladors de flamenc animen el viatge que només fan ells. Ben aviat el tren s’endinsa en un bosc de figueres de moro gegants que tiren sobre el sostre les seves figues més madures que, en obrir-se, sagnen abundosament i la sang acaba per entollar-se en el vagó.

Davalla a la primera estació on para el tren després de sortir del mont de les figueres de moro. No és on feia comptes ser. És en una estació terminal on una vagoneta menada per dos operaris vestits amb impermeables grocs emplena l’espai entre la via i l’andana d’una mescla de garroves, panses, prunes seques i bessons d’ametlla i avellana. Dos operaris més xiulant la cançó dels nanets disneynians de na Blancaneus que tornen de la mina trepitgen la mescla talment com si fessin vi. El miren entremaliats amb les seves dents grosses i blanquíssimes, i li indiquen el camí que ha de seguir per arribar al lloc on vol anar.

Però no se’n surt amb les explicacions que li donen i de cop es troba a la part vella de la ciutat on hi plou a bots i barrals no fent res per evitar l’aiguat, ans al contrari, frueix de sentir com les gotes d’aigua li castiguen les orelles. Pels carrers i carrerons estrets no hi passa ànima humana, però sí un peix fet de filferro i de boca enorme que sols engoleix aigua. Ell s’espanta quan el peixot de filferro li mostra la gola sedegosa, però el monstre, en tocar la seva paüra, ho dóna a les rialles i a la dansa com si fos Gene Kelly cantant “Singin’ in the rain”.

Davant la Seu agafa un tramvia del que n’és l’únic ocupant. El conductor –que dur la gorra de plat d’Enrique Líster, el comunista i militar, en l’única foto que coneix d’ell- li indica que el durà a ca seva, que no s’apuri. I quan li diu que ha arribat no recorda gens el lloc, però no s’atreveix a contradir al conductor amb la gorra de plat. Mentre intenta situar-se en aquell lloc estrany, sent picarols. Es gira d’esquena i veu com avança lenta i pel que sembla l’artèria principal de la ciutat, una guarda de xots. I just al davant, sobre un tamboret, un guàrdia municipal amb camiseta imperi color de cel, calçons blancs i salacot que li ve gran, que arenga els xots.

En despertar-se del somni se sent alleujat, molt alleujat, i s’adona que ha dormit com un peixet i no de filferro.