marginàlies

El Papa Francesc informà fa poc que la propera tardor, a Filadèlfia (EUA), en el decurs de la Jornada Mundial de la Família, canonitzarà fra Ginebró, o Juníper Serra, o Miquel Josep Serra i Ferrer, que va ser el nom que posaren a aquest franciscà, petrer insigne, quan va néixer. Si l’anunci d’aquesta canonització agradà ferm els seus devots, el fet que l’acte es faci a Amèrica no ha agradat tant perquè el desplaçament és molt costós.
Serà el primer sant nascut a Mallorca, perquè de mallorquí qual qualificar sant Alonso Rodríguez (Segòvia, 1532 – Palma 1617), que va ser canonitzat el 1888. Aquest jesuïta llec, durant 32 anys va ser el porter de Monti-Sion i la gent el tenia en tanta estima que el Gran i General Consell el declarà un dels patrons de Ciutat i de Mallorca el 1633.
El beat mallorquí per excel·lència, Ramon Llull, oficialment sols és “servent de Deu”, el títol que s’atorga als candidats a beats, pas previ a la canonització. El procés de beatificació del savi Ramon s’inicià el segle XVI i encara no s’ha tancat. Es veu que, tot i la veneració popular, 500 anys no basten per guanyar el títol de sant. Enguany s’inicia l’any Llull, que continuarà el 2016, tot celebrant els vuit-cents anys de la seva mort. Seria un bon moment per santificar-lo, però…
Fins l’any 1983, en els processos de canonització hi jugava un paper important l’“advocatus diaboli”, o “l’advocat del diable”, que tenia la comesa d’examinar els candidats a la santificació i trobar-ne, per discutir-los, els punts flacs. A fra Ginebró li ha sortit un advocat del diable de darrera hora, Andrew Salas, cap tribal del Grup Gabrielenc de Missions Índies de la nació Kizh.
En una carta adreçada al Papa, Andrew assenyala que: «Hi ha una història horrenda al voltant de les missions que va ser encapçalada pel pare Serra». «No coneix l’Església la història i el genocidi que facilità la base del sistema de missions a Califòrnia?», es demana. «Li escric», segueix, «per demanar-li que consideri seriosament tots els fets de la vida i les accions d’aquest home», referint-se a fra Ginebró. «Per als nadius de Califòrnia està considerat un assassinat comú. De fet, molt sovint equiparam l’opressió, l’abús, la tortura i la mort amb la seva imatge. Les seves accions i els mitjans que utilitzà no segueixen els ideals del cristianisme, per moltes raons».
«Les missions», considera, «eren les presons i els camps de la mort del meu poble. Sota les ordres de Serra varen ser empresonats, de nit, morts de fam, torturats i violats. De dia, eren mà d’obra esclava per aixecar part de l’arquitectura més bella de l’Estat; això no obstant, no era més que una façana per a les seves malalties que infectaven els camps de la mort».
«La preocupació pel benestar terrenal dels nadius era inexistent. Del que es tractava era de batiar nadius abans que morissin en el captiveri».
Emfasitza Andrew Salas que «Serra no va ser molt amable amb els indígenes que volia salvar» […] «El llegat de Serra va ser la mort de, almenys, la meitat de la població nadiua de Califòrnia i la taxa més gran d’extermini en el país de la missió, al voltant del 90%».
«Per què, doncs», es demana, «l’Església catòlica considera el pare Serra candidat a la santedat? Hi ha registres seriosos que acrediten el tractament que va rebre el meu poble en nom de la religió. Els fonaments del cristianisme inclouen l’acceptació, el perdó, el respecte, la generositat i la tolerància. El llegat que deixà aquest home va en contra d’aquests ideals. Recordam la pèrdua no sols física, de la malaltia i de la mort, sinó també la pèrdua espiritual de la nostra religió, de la nostra manera de viure, de la nostra dignitat, de la nostra innocència… de la nostra cultura. Li demanam que consideri seriosament la nostra perspectiva, juntament amb els fets descrits per molts historiadors, quan es considera a aquest home per a la santedat».
Estam parlant de fets que tenen més de dos-cents anys, cert, i s’han d’atendre, per tant, tots els contextos que faci falta per emmarcar històries, noms, actituds i conseqüències. Però també estam parlant d’ara mateix i d’un gest, la canonització, que, per molt que es vulgui, també s’hauria de contextualitzar sense deixar res -fins i tot la seva conveniència- al marge.
I ja que hi som, no hi és de més demanar-se per què pujar primer als altars fra Ginebró que no Ramon Llull, que fa una eternitat que espera.