marginàlies

Només els tocats del boll també hi estan per la fortuna. I afortunats són els que poden mirar de cara la tristesa, els ulls somorts de la pesantor d’ànim, l’extrema agitació del plany. Sols qui s’ha trobat sense mans quan calia almoinar, apreua tenir un desig a l’abast. Només qui ha tastat tant la salabror de la penúria com l’acidesa addictiva del plaer,té dret a entristir-se i a parlar-ne tal com raja.

Vagabundegen les passions i fan ben fet, car els albergs ensostren, encotillen, embenen, esparadrapen, ofeguen lentament fins a escanyar. I els traus, com les esgarrinxades, volen aire per cloure’s. El mateix aire que reclamen els nàufrags i els botxins. El celistre que espanta el misantrop. Volen, volen… els ulls que estrenen set mesos, que et beuen, et beuen, i no t’amaguen res, ans al contrari: de lluny et riuen les ganyotes i en sentir-te l’halitosi esclaten en plors. Perquè ho veuen tot i de tot en retenen el sentit. Emperò s’ho callen i ho donen a les baves perquè ens en facem càrrec. En algun paper –en el revers de la factura del restaurant, potser?- està escrit en vers que amb la mirada es forma la clau de volta del benestar: com més endins pots mirar; com més a plaer pots aviciar el mirar àvid, més es desboquen els corsers d’aquesta oradura que es fa dir felicitat.