marginàlies

La criatura més sàvia d’aquest món, quatre anys i un mes, ahir decidí que era ben hora de colcar en bicicleta de dues rodes, i dit i fet: li bastaren dues instruccions de son pare i un poc de seny del que li sobra per llançar-se a l’aventura. I des que sap anar-hi, tot són corregudes, clar. Li fallen els girs, però diu que en dos dies en sabrà de sobres. Les línies rectes no li plauen gaire.

És intrèpida de mena, la criatura, i el perill, per ell, comença i acaba en les aranyes. Només té por aràcnids per menuts que siguin i li desperten ires molt i molt recòndites. Considera -manifestant-ho només amb la mirada- que són insectes prescindibles perquè l’inquieten d’allò més i li desperten temors de persona gran que no vol sentir.

La juguera, la font inesgotable de la seva saviesa, el manté permanentment en forma i avui volia mostrar-me que ja sap anar en bicicleta de dues rodes. Però abans havíem de fer un escalfament precís consistent a encalçar-lo. Clar que li he donar molt d’avantatge però per fer més versemblant l’empaitada, també he corregut com si tingués la seva edat i he ensopegar no sé amb què caient tan llarg com som, que dirien les rondalles mallorquines.

Seixanta anys en terra, ves tu quin espectacle. La criatura tot d’una m’ha demanat si m’havia fet mal, però he fet com els infants, que en caure mai no es fan mal, i en veure que estava bé, m’ha ajudat a espolsar-me i tot d’una m’ha demanat que el seguís encalçant, a veure si l’agafava. I bevent-me les conseqüències doloroses de la batuda, he mirat de fer-li creure que corria com ho fan els adults: maldestrament i atropellada.