València, capital de la igualtat lingüística

Demà comencen les sessions de treball del Comité de Direcció d’ELEN (Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística), que Acció Cultural del País Valencià acull al Centre Octubre de València.

ELEN és la principal organització que treballa, en l’àmbit europeu, en favor de les llengües minoritzades. Amb 150 organitzacions, procedents de 22 estats europeus, ELEN aspira a donar veu als més de 50 milions de ciutadans europeus que parlen llengües distintes de les que són plenament oficials als seus respectius estats.

El nostre treball es basa fonamentalment en la interlocució amb les institucions europees i internacionals. Mirem d’aprofitar l’experiència dels membres que en tenen més, la creativitat d’aquells que estan en situacions més precàries (i per tant, s’han d’espavilar i molt per tal de fer-se visibles) i, en definitiva, fem per combinar les millors virtuts de tothom, a fi de caminar cap a un objectiu comú, com és el respecte i el tracte igualitari a tots els idiomes d’Europa, que no són només els dels grans estats que la componen.

Si en l’Assemblea General del propassat novembre, a les instal·lacions del FC Barcelona, ens van rebre el president Puigdemont i el conseller Romeva, i vàrem comptar amb el discurs inaugural de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, demà serà el president de les Corts, Enric Morera, qui ens rebrà. Afortunadament, ara tenim, a moltes de les institucions valencianes, equips de govern que són favorables a la diversitat lingüística, i que ho demostren quan fan un ús consistent i sistemàtic de la llengua pròpia. Això, que pot sonar irrellevant, vist des de Catalunya, no ho és per a ningú que conega la situació que hem viscut els valencians durant els darrers vint anys.

Divendres al vespre, el president de Kontseilua, Paul Bilbao, farà una presentació del Protocol de Donostia per a la Garantia dels Drets Lingüístics, i dissabte obrirem amb una sessió que, per primera vegada, serà oberta al públic. Ja comptem amb aportacions confirmades del Secretari General de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, Sixto Molina, l’eurodiputada Marina Albiol, el Director General de Política Lingüística d’Astúries, Fernando Padilla o el professor de la Universitat de València, Rafael Castelló, entre altres.

La vocació d’ELEN és la de treballar amb la societat civil, i també la de comptar amb el suport de governs que entenen el multilingüisme autèntic com una oportunitat de construir una Europa més capaç de generar identificació entre els seus ciutadans. I és aquesta idea la que ens permet de trobar punts de confluència amb associacions i institucions, i ajuntar esforços, tot partint del fet que les experiències que vivim els parlants de llengües minoritzades, arreu del món, son tan similars, que ens faciliten molt la comprensió mútua, i ens han de facilitar una acció conjunta, amb les màximes garanties de resultar efectiva en el conjunt d’Europa.

Igualtat lingüística a Europa

La Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística (ELEN) es reunirà el proper cap de setmana al Centre Octubre de València, per a celebrar una reunió de junta directiva, i una sessió oberta de treball.

ELEN està formada per més d’un centenares d’associiacions de tot Europa. Totes tenen en comú que treball en en benefici de llengües minoritzades. Algunes són també llengües minoritàries, és a dir, amb po si parlants. No és el cas de la nostra, que figura entre les llengües mitjanes d’Europa, i té més parlants que moltes de les que sí que tenen estatus oficial a la Unió Europea.

‘Minoritzades’ significa que estan políticamente subordinades a unes altres, i sotmeses a discriminació. En la pràctica, vol dir que han estat o són (generalment, les dos coses) objecte d’intents d’extermini, per part d’algun estat, que fa tant com pot per establir i mantendré la supremacia d’una llengua dominant.

Una de les armes psicològiques més habituals del supremacisme lingüístic és infondre el sentiment de desemparança o indefensió en els parlants de la llengua minoritzada. Fer-nos sentir com individus estrambòtics, que pretenden coses estranyes i forasenyades, com ara viure en la seua llengua, tal com ho fan els parlants de l’idioma dominant, en la d’ells. Per a a conseguir això, els resulta molt útil que pensem que la situació que vivim és molt particular; que només ens passa a nosaltres.

És fals. Més de 50 millions de persones a Europa viuen situaciones semblantes a les nostres: parlen idiomas que, tot i ser els seus; els del territori on viuen, no tenen cap reconeixement oficial, o en tenen només de manera incompleta. En som molts més dels que nos altres mateixos ens pensem que som. I una clau important per a fer-nos forts és trobar-nos i unir-nos. Saber molt bé què ens fa iguals, quantes coses compartim pel fet de parlar llengües minoritzades, i què podem fer, tots junts, per a millorar les nostres condicions.

Això és, fonamentalment, el que pretén ELEN, i l’objectiu central del treball que es desenvoluparà a València al llarg del cap de setmana, amb participacions com la del president de Kontseilua. Paul Bilbao, el Secretari General de la Carta Europea de les Llengües, Sixto Molina, l’eurodiputada Marina Albiol, el Director General de Política Lingüística d’Astúries, Fernando Padilla, o el professor Rafael Castelló de la UVEG.

DNI bilingüe: Això, pa què?

L’última idea brillant a favor del multilingüisme, d’un conegut partit en la semi-oposició (si el concepte no existeix, l’hauríem d’encunyar), és oferir un DNI bilingüe. Passarem per alt el fet que l’actual DNI ja és bilingüe. S’entén que les ments preclares que s’ocupen dels temes menors als grans partits, tenen coses més importants a fer que mirar amb atenció els seus DNIs.

Tot i que és ben curiós, si pensem com d’afeccionats solen ser a demanar-te a tu, que el mires. No us han dit mai allò de “què diu el teu DNI?”. M’ho va dir una vegada, per Twitter, l’inefable Albert Rivera, en resposta a algun comentari meu, poc abans de blocar-me. Li vaig respondre (cite de memòria): “No diu res. És de plàstic. Te’l puc presentar. Tindreu conversa molt interessant”. No sé si em blocà per no haver-li fet la resposta en bilingüe.

Crec que l’anàlisi més profunda de la novedosa-proposta-que-ja-funciona-fa-anys ens la pot proporcionar la coneguda frase de l’actor Xavi Castillo: “Això, pa què?”. De què serveix un DNI bilingüe, si quan vas a renovar-lo ho fas amb por, perquè has llegit coses que passen a la gent que s’adreça en valencià a un policia. I si, ja a les dependències policials, un funcionari et mira amb cara d’haver vist un extraterrestre, quan li dius ‘bon dia’, i expliques a què vens, com si estigueres en el teu propi país, i no en una colònia. “Això, pa què?”.

Sovint, les autoritats del Regne d’Espanya estan disposades a fer gestos magnànims, sempre que no tinguen cap efecte real. “Primer apellido/Primer cognom” podrà semblar, a segons quins ofrenadors impenitents de glòries que no tenim, un gran què. Exactament de la grandària del ‘què’ en “Això, pa què?”.

No són eixos gestos, els que ens calen. El que necessitem és que ens respecten. Que ens respecten com si fórem ciutadans de primera, atés que a l’hora de pagar, no sols som de primera, sinó de la secció especial. Caldria que, en lloc de ridiculitzar les llengües que no són la castellana, elevada a la categoria de santedat per la sacrosanta constitució espanyola, les presentaren amb la mateixa dignitat. Podrien, fins i tot, destacar com són de semblants tots els idiomes romànics parlats a la península, en comptes de declarar-se desesperadament incompetents per a entendre què vol dir ‘carrer’ o ‘direcció prohibida’.

Caldria un canvi, no de les xorrades formalistes, sinó de les actituds profundes de molts i molts ciutadans espanyols, que haurien de deixar de considerar-se superiors pel fet que només estan capacitats per a expressar-se en un idioma. Haurien de passar a considerar que els nostres drets són tan vàlids com els seus. Haurien d’abandonar el supremacisme banal amb què es vesteixen cada dia abans d’eixir al carrer. Es pot fer això? Com poder, es pot. Com sempre diu algú, a Suïssa es respecten per igual tots els idiomes. Però clar, Si el Regne d’Espanya fóra Suïssa, no seria el Regne d’Espanya!

Com diu l’insigne sociolingüista Bernat Joan, comptar quants estats han passat de monolingües a multilingües en els darrers segles, és molt fàcil: cap ni un. Si volem un estat que use els nostres diners per a treballar a favor dels nostres interessos (això inclou la llengua, sí, però també moltes altres coses com ara línies ferroviàries econòmicament rendibles, per posar un cas), haurà de ser un estat nostre. Canviar el dels altres no sembla una possibilitat viable. Mentrestant, amb el DNI ja poden fer el que els done la gana. Al remat, “Això, pa què?”

Muriel Casals

Hui fa precisament un any que ens va deixar, unes setmanes després que una bicicleta l’atropellara a un carrer de Barcelona, Muriel Casals. Sempre que pense en la Muriel (ara, però també abans, quan vivia), em ve al cap aquella idea que cal incorporar més dones a la política i als llocs de decisió. Pensant en ella, em pareix molt encertada.

No vull dir que les altres dones que ocupen càrrecs, les que utilitzen unes estratègies tan masculinitzades com les dels seus homòlegs masculins, no tinguen el mateix dret a ocupar-los. El tenen, i em mereixen el mateix respecte. Admiració, no, però sí respecte. Tenen tant de dret a conspirar, tramar, dominar i imposar-se als altres, com qualsevol altra persona, d’un sexe o de l’altre. L’admiració me la suscita la capacitat de guiar una organització, és a dir, un grup de persones, amb la mà de seda que feia servir ella.

La vaig conéixer com a presidenta d’Òmnium Cultural, on Muriel exercia les seues funcions amb una intel·ligència suau i mancada de qualsevol pretensiositat. No es feia respectar; senzillament acollia el respecte que, en estar al seu costat, tendia a brollar espontàniament de tu. Atenia, escoltava, mirava, preguntava, i d’alguna manera semblava capaç de traure el millor de cadascú.

No érem amics íntims. Només vaig compartir amb ella uns quants actes i reunions, algunes converses i un parell de dinars. L’últim va ser pocs mesos abans del seu traspàs. Ella anava amb una crossa i dinarem a un restaurant a prop d’on ens havíem reunit. Ens acompanyava una amiga seua i l’Isidor Marí. Com cada vegada, la conversa era fluida, sense esforç. No recorde de què parlarem aquell dia. Sí que recorde la seua mirada atenta, fixada sempre en l’interlocutor, com si volguera extraure’n el màxim.

I recorde, sobretot, els postefectes d’estar amb ella. Aquell dia me’n vaig haver d’anar el primer, per l’hora d’eixida del meu tren a València. Ella digué que em convidava al dinar i acordarem que seria a canvi d’un altre dinar a què convidaria jo. Al taxi em vaig trobar d’un bon humor especial, i vaig recordar que no era la primera vegada. Que això m’havia passat sempre que havia estat conversant amb Muriel. La ciutat, el cel, i fins i tot el taxista, em semblaven més amables que d’habitud. No sé si ho eren; sé, en canvi, que això era un regal de Muriel. Un regal que encara puc conservar i gaudir. Només cal que tanque els ulls i pense en ella.

Diria que tothom que l’ha coneguda podria explicar una història molt pareguda a la meua.

Valencianofòbics i valencianocallants

Al grup polític de les corts valencianes d’un cert partit li ha faltat temps per a repiular un desafortunat comentari (anònim, per cert, per a deixar clar quina és l’ètica periodística del mitjà que el recollia), segons el qual “el español y el inglés proyecta e integra, mientras que el valenciano aísla y genera tensiones“. Deixarem de banda la incapacitat de l’entrevistat per a fer la concordança de nombre, fins i tot en tan integrador idioma, i ens centrarem en el contingut.

Pretén dir, l’anònima lluminària, que hi ha llengües que tenen una qualitat intrínseca que les fa integradores i en facilita la projecció? Si és així, quina és? Perquè, estructuralment, espanyol i anglés són idiomes ben diferents. O potser vol dir que el fet de tindre un exèrcit al darrere les fa integradores i les projecta? Si considerem que ‘projectar’ i ‘projectil’ tenen la mateixa arrel, potser no li falta raó. En qualsevol cas, l’anònim entrevistat, que figura que és un professor, sosté ni més ni menys que hi ha comunitats humanes que integren i es projecten, per si mateixes, i unes altres que són aïllades i generadores de tensió. Canvieu el nom de les llengües que esmenta per denominacions de races o grups ètnics, i mireu si això és o no és supremacisme del més ranci estil.

Si és greu que hi haja professors que sostenen punts de vista obertament racistes en ple segle XXI, encara ho és més que un grup polític, encara que provinga de la més sòlida tradició franquista, se’n faça eco. Què troba, un partit polític (autoproclamadament) valencià d’interessant en un comentari que denigra la cultura del seu poble? Algú pot imaginar el PP d’Albacete repiulant un comentari que insulte la seua forma de parlar l’espanyol? Quin és l’objectiu de difondre un insult al poble que (diuen que) representen?

En resposta al ressò que el fet ha tingut a les xarxes, ha eixit Vicente Betoret (cognom valencià i nom propi en castellà és una combinació guanyadora al PP), amb una piulada que diu: “En ningún (sic) cas compartisc l’opinió de qui diu que el Valencià aïlla. Jo parle Valencià des de ben menut i estic orgullós”. Llàstima que siga l’única piulada en valencià de tot el seu TL. Com a exemple, podem vore com comenta que s’ha reunit amb la Unió de Llauradors: “Reunido con la @UnioLlauradors para hablar sobre el #Brexit y sus consecuencias en nuestra provincia. El @PP_VAL comprometido con el sector“. Llàstima que l’orgull de parlar valencià des de menut no li siga útil per a utilitzar-lo.

Vicente Betoret, com tants altres dels seus correligionaris, és un magnífic exemple de valencianocallant. Ho són els que només exerceixen de valencians en la intimitat, però no gosen ‘molestar ningú’ usant el seu idioma per a comunicar-se. I ho són, amb traïdoria, aquells que callen fins i tot quan algú expressa obertament la seua valencianofòbia, davant d’ells. El partit del senyor Betoret ha d’estar ple de valencianocallants. En vàrem tindre una bona prova quan Maria José Català declarà públicament que ser valencianoparlant era un defecte, després d’assistir a l’esbroncada que els militants del PP dedicaren a l’orador anterior, que s’havia atrevit a parlar en valencià en un acte electoral del PP valencià a València!

La combinació és explosiva. El partit està format per valencianofòbics que troben un plaer especial en atacar i ridiculitzar tot allò que no siga pensat, dit i fet en castellaníssima llengua, i per valencianocallants que no tenen valor més que per a declarar-se orgullosos de parlar valencià… quan ningú no els pot sentir. Òbviament, per pocs que siguen els primers, el silenci còmplice dels segons els transforma en la minoria dominant, i per tant, en l’única majoria visible.

El valencianisme no pot ser propietat ideològica de ningú, ni de l’esquerra ni de la dreta. Ha de ser, senzillament, l’exercici de la dignitat en clau valenciana, que no implica sentir-se superior a ningú, però tampoc inferior. I només qui se sent inferior tolera que uns altres l’insulten gratuïtament. Els qui, a banda d’això, col·laboren a escampar l’insult, ja mereixen un altre nom, que no és de bon gust esmentar en un text escrit. Els valencianocallants del partit del senyor Betoret hauran de treballar molt intensament per a retrobar la seua dignitat. Poden seguir jugant a intentar enfrontar els valencians per motius de llengua, però no poden ocultar que, al seu partit, els salvatges obertament valencianofòbics, els han guanyat la partida.

Estacions del Metro

Si viatges amb Metro València pots trobar moltes coses interessants. En l’apartat de paisatge sonor, per exemple, bones notícies: no cometen l’estupidesa de repetir “pròxima parada…” en dos idiomes que sonen pràcticament igual. És d’agrair. Tothom ho entén, i et permet seguir sentint la música ambient o concentrant-te en la lectura.

Hi ha, també, coses que poden ferir l’ull del viatger. Com ara quan arribes a l’estació que hi ha darrere del Mestalla i et trobes que tant la megafonia com el cartell escrit diuen “Aragón”. I penses si serà que els valencians, abans de la providencial arribada de les tropes castellanes, no tindríem una paraula per a referir-nos a l’Aragó veí. Que potser emetíem un ‘piiiip’, com quan a la TV volen camuflar una paraula malsonant? Així, diríem que aquelles persones o les altres mercaderies havien arribat des de “piiiip”, fins que amb els castellans ens arribà la llengua; l’única capaç de pronunciar i escriure un topònim tan venerable com el d’Aragó.

M’intriga quina podia ser la lògica subjacent a la decisió de retolar una estació concreta, en una llengua distinta de la que usa Metro València, i de la que, per estatuts fundacionals, ha d’usar. Què pensaria el (sens dubte altament qualificat) responsable de l’ens, en la gloriosa època en què les factures falses eren més comuns que les de veritat? Potser cavil·laria que tota una comunitat autònoma tan espanyola ella, no podia ser degradada fins al punt de vore escrit el seu nom en una llengua que només és cooficial? Li semblaria que el valencià no és prou digne per a donar un nom als territoris veïns? O senzillament va trobar una oportunitat (una més) de castellanitzar tot allò que siga castellanitzable?

Difícil de saber què podia passar pel cap d’aquelles persones, segurament tan afaenades amb enginyeries comptables diverses. En tot cas, no es limitaren a la futbolística estació. Mirem si no la grafia d’Alboraia, o el sorprenent fet que l’estació de Roses, abans d’arribar a l’aeroport s’haja de dir “Rosas”, o que no hagen pogut escriure ‘Enllaç’ sinó “Empalme”. O que, en arribar a Facultats, pugues optar per adreçar-te a l’Estadi de Futbol’ o a la “Facultad de Geografía e Historia”, quan tots els organismes de la Universitat de València tenen, explícitament, denominació única en valencià.

Probablement, la manifesta hostilitat al valencià dels anteriors ocupants de les institucions valencianes es manifestava en totes i cadascuna de les seues actuacions. Segurament, no podien resistir la temptació d’infligir tantes humiliacions com els fóra possible, a un idioma que detesten profundament. Ja ho entenc; hi ha passions que són difícils de controlar, i la valencianofòbia galopant en deu ser una de les més difícils de superar.

Entenc que cal una certa inversió per a corregir totes eixes destrosses, però també crec que caldria un gest, ni que consistira a superposar cartells provisionals sobre les denominacions insultants i les ‘errades’ manifestament (mal)intencionades. Alguna cosa, en definitiva, per a protegir la salut ocular dels esforçats viatgers. Com a mínim dels qui, malalts de llengua, patim per eixes coses que, sense ser (d’això no hi ha dubte) les més importants, també fan el seu paper, i seria molt agradable trobar-les corregides, com més prompte millor.

El curiós recurs a l’anglés

És certament habitual que, en discussions que inclouen la conveniència o no d’estar capacitat per a expressar-se en valencià, aparega la referència a l’anglés. Un dels últims abusos lingüístics que ha donat a conéixer La Veu, incorpora precisament això, quan una infermera, després de mostrar-se incompetent per a entendre una pacient, li diu “saber valencià no serveix per a res, aprenga anglès i en traurà més profit”.

Anem a pams. M’interessa, sobretot, explorar la configuració cognitiva subjacent a tan (aparentment) anglòfila actitud. Probablement, es basa en el fet que entenen que l’interlocutor ha hagut de fer un esforç, dedicar un temps i una energia a aprendre el valencià. Potser és perquè l’incompetent, poc més o menys, ho ha intentat i no ho ha aconseguit. O perquè entén que el valencià no pot ser més que això, un mer requisit incòmode, que demana hores d’estudi i exàmens. No li passa pel cap que la persona que té davant pot haver aprés el valencià tal com l’incompetent ha aprés el seu castellà patrimonial: a casa, i sense cap consciència d’estar fent un esforç, o dedicant un temps específic a l’aprenentatge. I si ha hagut de fer un esforç, per què no l’ha esmerçat en un idioma tan clarament superior en utilitat, com l’anglés?

L’incompetent és, molt probablement, una persona monolingüe, perquè és ben sabut que qui sap més llengües, encara n’entén més. I perquè, senzillament, no és creïble que algú que domina el castellà, i té una intel·ligència superior a la del mandril, estiga realment incapacitat per a entendre una sèrie de nombres enters (o per a preguntar, si n’hi ha algun que no capta a la perfecció, com ara el huit). Com que no és així (estic convençut que fins i tot el més incompetent dels incompetents supera en intel·ligència la resta dels primats no humans), cal entendre que allò que pretén és humiliar l’interlocutor; possiblement perquè l’incompetent entén que tot aquell que no es plega amb inqüestionada submissió a parlar-li en la seua pròpia llengua, l’està insultant.

Això són altres calces! Si el que vol és humiliar algú, potser faria bé de buscar un procediment menys arriscat que el famós recurs a l’anglés. Perquè, què passa si l’altre, donant-se per al·ludit, passa a parlar-li en anglés? Quina és la probabilitat que un individu que s’acaba de declarar incapaç d’entendre unes poques paraules en una llengua germana de la seua, estiga capacitat per a dominar conversacionalment un idioma sensiblement diferent?

Em ve al cap una història que ho il·lustra prou bé. Fa anys voltava per València, dedicat a negocis d’importació, un australià, de nom Joe. Fill de valencians emigrats allà pels anys 50, Joe i el seu germà s’havien criat en valencià amb la família, i en anglés amb tota la resta del seu univers comunicatiu. Joe parlava un valencià tan fluid com qualsevol de nosaltres… amb un marcat accent australià.

Un dia m’explicà què li havia passat el mateix matí. “Esta t’agradarà a tu”, em va dir com a introducció. Havia estat a visitar un empresari, per un dels polígons de la Ribera, per a oferir-li alguns dels productes que ell importava des de la nostra antípoda. En començar a parlar, l’empresari, que immediatament li notà l’accent estranger, el convidà a parlar en espanyol (segurament, no se’n sabria avenir que algú tan evidentment estranger haguera pogut aprendre el valencià sense passar per l’espanyol). Joe, com feia altres vegades, li va dir que ell sabia valencià i anglés, que l’espanyol no el dominava. L’home, que en les fotos que decoraven la paret, apareixia amb autoritats diverses, gens sospitoses de valencianisme, optà per l’anglés. “English is OK“, em digué Joe que li havia semblat entendre-li. Joe, sense més preàmbuls, mamprengué a fer-li l’article amb impecable accent de Sidney. Per poc de temps, perquè allà per la tercera frase, l’home, el mateix que havia optat primer per l’espanyol, i després, com a mal menor, per l’anglés, li amollà: “Saps què? Que ja que estem al País Valencià (eixa és la part que Joe pensà que m’agradaria especialment), trobe que hauríem de parlar en valencià?”

No recorde com acabà la cosa, i si Joe va fer negoci aquell dia o no, però em fa pensar que si jo fóra un dels (desafortunadament molts) incompetents lingüístics que roden pel país, francament, faria un esforç per trobar un recurs diferent per a humiliar interlocutors valencianoparlants. Estadísticament, és molt més probable que algú que ja sap dos llengües (i la imposició del castellà és tan radical, que pràcticament el 100% dels qui sabem valencià, també el sabem), en conega una tercera, que no que algú que no pot ni entendre unes poques paraules en una comunicació clarament contextualitzada, estiga capaç per a expressar-se en anglés.

S’arrisquen a trobar-se amb algú que gire del valencià a l’anglés, i els deixe amb un pam de nas. És molt més recomanable que tornen als orígens i recuperen allò tan sentit de “Sea usted patriota, hable en español”. Com a mínim, serà una expressió més sincera, i no els exposarà a fer un altre ridícul espantós, que se sumaria al d’haver-se declarat tan vergonyosament incompetents com cal ser per a no entendre unes poques paraules en valencià.

Supremacisme estructural

L’últim cas d’abús supremacista que hem conegut, és el de Jaume Monfort, regidor de Gata de Gorgos (la Marina Alta), que malgrat la seua condició d’autoritat pública, ha estat maltractat per uns agents de la Guàrdia Civil espanyola. El delicte: adreçar-se’ls en valencià.

Entenc la temptació, per parts d’uns i d’altres, d’atribuir la culpa als esmentats agents. Que si són gent autoritària i retrògrada, que si no tenen ni prou formació ni moltes llums, que si han actuat incorrectament per iniciativa pròpia… No crec que siga una anàlisi correcta.

Que unes persones que han superat les proves necessàries per a ingressar a la Guàrdia Civil, i  els cursos que deuen fer en les acadèmies corresponents, ignoren completament la normativa legal que assisteix els ciutadans del territori on treballen, no és responsabilitat individual d’ells. Que potser els que estan assignats a la divisió de trànsit ignoren el codi de la circulació? Els qui patrullen camps i hortes, desconeixen la legislació que protegeix la propietat agrícola?

És la institució, l’estat, qui ha de garantir que els funcionaris són coneixedors de la normativa legal que s’ha d’aplicar allà on exerceixen les seues funcions. I si els guàrdies se sorprenen quan algun ciutadà (rara avis) els parla en indígena, és perquè ningú no els ha explicat mai que allà on treballen hi ha gent que parla una llengua que no és el seu castellà d’origen i que, malgrat això, tenen els mateixos drets que els castellans de soca-rel.

Això és el mínim que es podria esperar d’un estat de dret, que aspira a integrar tots els seus ciutadans, i no a imposar-los la castellanitat, amb els mitjans que més convinguen en cada època. És cert que al Jaume no li han caigut els colps de culata que, sens dubte, hauria rebut 50 o 60 anys arrere. Li ha caigut l’equivalent actual: la fanfarroneria, la vexació i el menyspreu d’uns individus que haurien d’estar al seu servei, no com a regidor, sinó com a ciutadà.

Cert que és difícil esperar-ho d’un estat que no ha passat per l’equivalent al procés de desnazificació que s’aplicà a Alemanya. Un estat que, ans al contrari, ha garantit que els privilegis il·legítimament assolits mitjançant la violència franquista, hagen continuat ben vius després de la mort del dictador. Entre altres, els privilegis lingüístics que permeten que individus rabiosament monolingües i exageradament hostils a tota llengua que no siga la seua, continuen ocupant posicions de poder. Des del simple guàrdia fins a l’alcalde o el diputat que esperen de qualsevol interlocutor un gest inequívoc de submissió lingüística, en absència del qual, se senten insultats i, si poden, usen el  poder que tenen per a garantir-se’n la revenja.

Els individus en qüestió poden ser tan mesquins i ignorants com vulguem, però no són els principals responsables del supremacisme que apliquen. Ho és l’estat que els atorga el poder que tenen; el mateix que els permet arribar on són sense informar-los que els drets humans no són d’aplicació exclusiva als humans de parla castellana, sinó extensius a tots els membres de l’espècie homo sapiens. Ja ho vaig denunciar, així mateix, davant l’assemblea general de l’ONU, amb ocasió de l’examen periòdic de drets humans, a què se sotmetia Espanya l’any 2015: no són casos aïllats; és un supremacisme tolerat i fins i tot estimulat des del mateix cor de l’estat.

Com a involuntària (per part seua) confirmació de la veracitat de les paraules que vaig pronunciar, aportaré dos fets que fins ara no havia explicat. El primer és que l’ambaixadora del Regne d’Espanya, en la seua al·locució de resposta, no es va dignar respondre ni a una sola de les denúncies de caràcter lingüístic que s’havien expressat. Es veu que no les considerà ni tan sols mereixedores de menció. El segon, que un dels alts funcionaris espanyols que l’acompanyaven es referia, en privat, a ELEN (Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística) amb el simptomàtic apel·latiu de “los de las lenguas raras”.

En un estat que recompensa amb alts càrrecs internacionals, persones amb aquesta sensibilitat lingüística, com podem esperar que es comporten uns simples guàrdies civils destinats a algun poblet de “províncies”? No són ells; és Espanya!. És l’estat que paguem generosament perquè ens discrimine i perquè, sempre que vol (i ho fa sovint), se’ns burle a la cara. La pregunta és si el fet de seguir subvencionant-lo no ens fa, d’alguna manera, mereixedors d’aital tracte. M’agradaria pensar que no.

Molts parlants, prou docents i alguns certificats

Darrerament, hem viscut un cert reviscolament del debat sobre les competències lingüístiques exigibles al personal que treballa al sector públic en territori valencià. Dos accions de política lingüística activa han remogut les aigües. D’una banda, la Universitat de València ha revisat dos apartats del Pla d’increment de docència en valencià, vigent des del 2012, que afecten els coneixements de valencià que cal acreditar per a accedir a les diferents formes contractuals del professorat, i s’apliquen des del 2015. D’altra, a l’administració pública, s’ha acordat, per fi, que per a ingressar a la funció pública caldrà acreditar el coneixement dels dos idiomes oficials. Fins ara, només calia saber-ne un. Cal felicitar l’administració i les forces sindicals, perquè han estat capaços d’arribar a aquest acord. El País Valencià era l’única comunitat autònoma en què hom podia ignorar la llengua pròpia i treballar a l’administració pública.

Curiosament, quan es tracta d’una llengua minorada es discuteix tot: per què se’n demana el coneixement, i també per què no es demana. Les dos coses, demanar-lo i no demanar-lo, poden semblar, segons com, incorrectes. En el cas de l’administració pública, en general, el debat ha estat més aviat sobre per què calia demanar el coneixement del valencià; en el cas de la Universitat de València, però, l’atenció s’ha centrat en perquè no es demana aquest coneixement en determinades figures contractuals. Sí que n’és, de curiós.

Un dels problemes comuns a totes les llengües minorades és la invisibilitat del caràcter obligatori de la llengua dominant. En 2016 han entrat en vigor més de 50 normatives legals que imposen l’ús del castellà en diversos àmbits de la vida pública. Hi ha hagut algun impacte als mitjans de comunicació? Ha alçat algú la veu en contra de tan flagrant imposició? Tanmateix, qualsevol gest per a restaurar la vitalitat de l’idioma minoritzat resulta extraordinàriament visible; és fàcilment etiquetat com a ‘imposició’, i contribueix a incrementar l’antipatia respecte a la llengua pròpia, sovint, fins i tot entre els mateixos parlants.

La necessitat (òbvia en qualsevol país) que els funcionaris siguen competents en els idiomes oficials és etiquetada com a ‘requisit lingüístic’ i, per tant, viscuda com una imposició i una exigència burocràtica antipàtica i limitadora, que suscita sovint irats comentaris que contraposen ‘competència professional’ i coneixement de la llengua minoritzada (“Què preferiu, un bon metge, o un metge que parle valencià”), com si foren qualitats incompatibles: que un valencianoparlant no pot ser bon metge? O un bon metge no pot aprendre valencià?

Si partim d’una posició minoritzada, cal seleccionar molt bé quines batalles lliurem, en funció, sobretot, dels objectius estratègics que hi podem aconseguir. Quan s’aspira a restituir la normalitat a una llengua que ha estat anormalitzada (que vol dir subordinada i marginada) durant segles, cal aconseguir un consens social ampli, que incloga no sols els qui som partidaris decidits de la recuperació de la normalitat, sinó també aquells que mantenen unes actituds més tèbies o ambivalents. Sense aquest consens serà impossible fer avanços que tinguen una mínima estabilitat i que no siguen revertits al primer canvi polític.

És en aquest context, on resulta comprensible la política lingüística de la Universitat de València, que sempre ha estat a l’avantguarda de la promoció dels usos socials del valencià, tot sovint avançant-se a les mesures del mateix govern de la Generalitat. De fet, des del 2015, es demana una competència en valencià acreditada en un nivell C1 (mitjà), per a totes les places contractuals de caràcter indefinit, i en les promocions per accedir al funcionariat, a més a més de per accedir a places amb contractes temporals, i a les promocions que suposen un canvi d’escala funcionarial. Després d’un any d’aplicació, i de l’experiència viscuda, la mesura s’ha ajustat amb més precisió, i els articles que s’han modificat recentment fan que no siga imprescindible la presentació del certificat en dos casos: les persones que accedeixen a un contracte d’Ajudant Doctor (AD), i les que optaran a Catedràtic d’Universitat (CU).

Hem de saber que estar en possessió d’un títol no converteix ningú en parlant d’una llengua. Fa uns pocs anys, per citar-ne només un exemple, les dependències del govern basc comptaven amb un 90% de persones amb certificat de coneixement de l’èuscar, i registraven un ús oral de només el 13%. Els certificats poden ser necessaris però no són suficients. Els casos que ens ocupen, però, són dos condicions ben diferents, que mereixen una explicació a banda.

Els contractes d’AD són contractes temporals d’un màxim de 5 anys, situats al començament de la carrera professional del professorat universitari. Els AD solen ser persones joves que, després d’accedir-hi, tenen 5 anys per a capacitar-se lingüísticament, cosa que necessitaran obligatòriament per a accedir a un contracte permanent. Per tant, no és imprescindible demanar-ho a l’inici de la seua relació laboral amb la UV, si, a més a més, tenim en compte que l’espai de reclutament del personal universitari excedeix de molt el territori valencianoparlant. L’exigència del coneixement del valencià no s’ha de veure com una estratègia endogàmica (dificulta l’accés a ‘joves talents’ provinents d’altres universitats no catalanoparlants), un argument que ens estalviem, si els comuniquem, quan ingressen com a AD, que en 5 anys necessitaran la capacitació: així podem guanyar, no sols titulats, sinó parlants (i docents), que usaran el valencià, i que podran no viure’l com un simple (i probablement antipàtic) requisit, que han de superar per tal d’obtenir allò que els interessa.

El cas dels aspirants a CU és ben diferent. En general, es tracta de persones entre 50 i 60 anys, que responen bàsicament a dos perfils: alguns han fet classes en valencià tota la vida, i les continuaran fent. No tenen el C1 perquè es neguen a haver de certificar el coneixement del seu idioma, atés que parlen, escriuen i viuen en valencià des que tenen ús de raó, i es consideren tractats desigualment. Se’ls demana als castellanoparlants d’origen espanyol que acrediten el seu nivell de coneixement del castellà? L’altre perfil, diguem-ho clar, és el dels contraris a l’ús social del valencià o, en el millor dels casos, dels idealitzadors, que bàsicament consideren que està molt bé la promoció del valencià sempre que no els afecte a ells. No han fet mai classes en valencià, i no les faran. Tant si se’ls obliga a estar en possessió d’un C1 com si no. Per les seues posicions en la jerarquia departamental, sempre podran triar grups en castellà, i així ho faran. De la mateixa manera que els del primer grup sempre podran triar i triaran classes en valencià. Per tant, l’impacte sobre la docència real en valencià serà nul: els qui ja estan fent classes en valencià (i no tenen el títol) ho seguiran fent, i els qui no ho fan, no ho faran mai (per molt que obtinguen un títol).

D’altra banda, totes les provisions de places, tant d’AD com de CU, estan subjectes a les necessitats departamentals, de tal manera que, si un departament necessita una d’eixes places per a impartir docència en valencià, la plaça eixirà amb el perfil lingüístic, i qualsevol candidat hauria d’acreditar que està en possessió del nivell C1, com a mínim.

En resum, la modificació dels dos articles, no suposa cap disminució en la impartició de docència en valencià, que avança cap a un 50% de la docència total. Implica, en canvi, una racionalització del moment en què es demana la certificació del coneixement del valencià, i l’estableix en el punt en què algú opta a un contracte de caràcter indefinit amb la UVEG. Amb això, a mitjà termini, demanar el certificat a qui aspire a CU ja no tindrà cap sentit, perquè ja l’hauran acreditat en l’accés a la categoria anterior, i aquests certificats no caduquen.

Entenc que és fàcil pensar que és més valencianista qui exigeix més certificats de coneixement del valencià, en més concursos i oposicions. Honestament, jo no ho veig així. Per a mi, l’autèntic objectiu és incrementar efectivament la presència del valencià en tots els àmbits universitaris, i particularment en la docència. I aquest objectiu s’aconsegueix, fonamentalment, amb la incorporació nous parlants, més que no de nous posseïdors de certificats. Els parlants no necessiten només acreditar que han superat un examen, sinó, i sobretot, tenir o haver generat un cert interés per la llengua, que els porte a millorar-ne el coneixement i l’ús, en classe i fora de les aules.

És ben trist que en una universitat hi haja persones hostils a la cultura pròpia, però malauradament, això no es pot corregir a base d’exàmens de valencià. Són uns altres els canvis socials necessaris perquè eixa figura siga tan ridícula com ho seria la d’algú que, optant a ser catedràtic de la universitat de Salamanca, expressara públicament el seu odi o indiferència cap a la cultura castellana. Convé recordar que la posició de què partim és la d’una cultura minorada. D’una llengua que, a diferència de les dominants, no pot fer invisibles els mecanismes de coerció que utilitza (totes les llengües ho fan) per a recuperar la normalitat. És per això que hem de triar molt bé les batalles que lluitem, no sols per a guanyar-les, sinó per a fer-ho d’una manera convincent i duradora, capaç de sumar un ampli consens social, imprescindible si volem assolir una situació estable de normalitat social del valencià.

Exagerant sobre els drets lingüístics

Fa poc, amb ocasió d’una conferència a Eivissa, un periodista local em va telefonar per a fer-me una entrevista. Com la conferència era sobre el (difícil) benestar dels parlants de llengües minorades, una de les primeres preguntes fou si el català encara estava minorat. Em va xocar aquest ‘encara’, que donava a entendre que potser això de discriminar les persones que opten per expressar-se en ‘la llengua oficial que no és el castellà’ (per seguir la imaginativa terminologia encunyada per l’expresident balear, Bauzá) fóra una cosa del passat.

En resposta, li vaig esmentar només uns pocs dels casos que han eixit a la llum en els darrers mesos, i el vaig remetre a l’informe que la Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística va presentar a l’ONU l’any passat. Com que, tot i treballar en un mitjà de comunicació eivissenc, el periodista s’expressava consistentment en espanyol, vaig aprofitar per a preguntar-li si ell havia tingut alguna dificultat pel fet d’ignorar la llengua pròpia del lloc on viu i treballa. Si alguna vegada li havien dit que no l’entenien o li havien demanat de canviar al català. La resposta, no cal dir-ho, va ser negativa. En aquell moment, jo encara no ho sabia, però només dos dies després, a mi sí que em passaria això mateix, en arribar a Eivissa.

En el transcurs de la conversa telefònica (bilingüe), el periodista em va preguntar si no era un poc exagerat, això de parlar dels drets lingüístics com a drets humans. Després de respirar profundament i pausada, li vaig demanar d’esmentar algun dels drets humans que ell considerava com autèntics. L’accés a la sanitat i a l’educació formaven part de la seua llista, de manera que li vaig poder preguntar si els metges que t’atenen ho fan en algun no-idioma, i si és possible implementar un sistema educatiu que no utilitze un idioma o altre. La història de la senyora d’edat avançada, d’Alcoi, que en trucar a urgències per a demanar assistència va rebre la instrucció de parlar en espanyol si volia ser atesa, em resultà molt útil per a expressar el meu punt de vista.

Molt poques esferes de l’activitat humana poden produir-se en sense un component lingüístic, com a part essencial de la interacció. Els drets, en gran mesura, s’exerceixen en estreta interacció amb altres persones que poden, o bé proveir o bé limitar l’exercici d’aquests drets. En aquest moment, qualsevol dels drets que podem citar, es transforma (també) en un dret lingüístic.

És fàcil ignorar això, i pensar que és una exageració incloure les llengües com a part essència de l’exercici dels drets humans, que es basa en el principi d’igualtat: que no hi ha éssers humans superiors a uns altres. és fàcil si parles una llengua dominant, en què no tens la més mínima dificultat per a viure-hi plenament. Perquè pots anar al cine, al teatre, perquè pots triar entre diversos mitjans de comunicació, perquè ningú no et diu que no t’entén i que faces el favor de ser ben educat i passar a parlar en un altre idioma (el seu, casualment, sí), perquè els metges t’atenen en la teua llengua, i els prospectes de les medecines estan escrits en l’idioma que parles a casa.

No és tan fàcil si resulta que parles una llengua minorada (que pot ser minoritària o, com en el nostre cas, no ser-ho en absolut). En aquest cas, tardes poc a constatar que el principi d’igualtat no s’aplica igualment a tots els parlants; que uns són molt més iguals que els altres. Al periodista monolingüe li semblava, d’entrada, una exageració. Probablement a molts dels lectors bilingües, trilingües o més, no els ho semblarà.

El propvinent 4 de desembre, se celebra el dia internacional dels drets lingüístics, que és una altra manera de celebrar els drets humans. Uns drets que s’haurien d’aplicar a tots els éssers humans, i no tan sols a aquells que els reclamen en un dels idiomes dominants.