Ulleres de pinçanàs

(Ja ho sé, que aquest article hauria de parlar sobre el tema del tema. Sobre la manca d’entesa entre els nostres dos partits. Sobre la posició de la CUP i la meva connivència o enuig amb el seu laberíntic sistema de decisió. Sobre la posició d’Artur Mas i la meva connivència o enuig amb la seva incoercible aspiració a la presidència. Ho lamento, benvolgut lector, però amb el teu permís m’abstindré de comentar la qüestió. Quan una cosa em fa massa mal, prefereixo allunyar-me’n, mantenir-la distanciada del centre neuràlgic de les emocions. No és pas que no vulgui opinar sobre aquesta o aquella altra declaració de la més rabiosa actualitat. És que no puc. No hi presto atenció. No en vull saber res. És una qüestió d’higiene –o de salut– mental. Humilment en demano disculpes).

Probablement som el país amb un nombre més elevat de cosmopolites per quilòmetre quadrat del món. Fixeu-vos com, en la pel·lícula aquesta que ara han estrenat sobre els “ocho apellidos”, el personatge que interpreta Berto Romero, el que figura que hauria de representar el català prototípic, és un individu que sembla més marcià que català. Parla diversos idiomes –incloent-hi l’èuscar–, es vanta d’haver visitat les principals capitals del món i es vesteix com un hipster dels que pots trobar a qualsevol d’aquestes mateixes capitals. Aquesta és, doncs, la imatge que els catalans projectem a l’exterior: uns individus més aviat moderns, cultes, viatjats, imbuïts, això sí, de la dèria incomprensible de la llengua pròpia. El personatge de Rosa M. Sardà representaria per contra el català antic, el que prové del post-franquisme, el de la Convergència de Pujol, obsedit a contemplar-se el melic identitari, amant de sardanes i castellers i amb una masia a l’Empordà.

Les noves generacions, però, si no són indepes, són cosmopolites. Me’n vaig adonar llegint un parell d’articles que l’escriptora Imma Monsó va publicar a La Vanguardia abans que el ressò dels atemptats de París absorbís les primeres planes dels diaris i les saberudes disquisicions dels comentaristes d’actualitat. En el primer, del 29 d’octubre, Monsó, després de criticar el fet que avui dia als creadors artístics se’ls valori més per la seva opinió sobre temes polítics que per les seves obres, deixa anar la Primera Professió de Fe del catecisme de tot bon cosmopolita: “és sabut que a mi les pàtries me la bufen i les identitats col·lectives em fan basarda”. Amb aquesta manifestació, Monsó se solidaritzava amb Isabel Coixet, que ha expressat idees semblants i de qui l’autora lleidatana havia anat a escoltar una xerrada a l’Ateneu.

No contenta amb això, la setmana següent (el 5 de novembre), hi tornava: exposava la “desemparança dels que no ens sentim representats ni pels Uns ni pels Altres”, la incomoditat que l’envaïa quan li tocava “enfrontar-se la Nit de Nadal amb la cunyada espanyolista o per Sant Esteve amb la tieta independentista”, i reivindicava la nova terminologia inventada per Sergi Pàmies per anomenar els qui es troben atrapats enmig dels dos focs contraris: “Sóc dels altres Nosaltres”. Per acabar, es lamentava de “l’injust desprestigi que pateix aquest terme (cosmopolita)”, i ens prometia parlar-ne un altre dia. Llavors, però, va esclatar la fúria destructora de l’ISIS a París i ens hem quedat sense la continuació.

No és nova, a Catalunya, aquesta posició. Sempre ha tingut entusiastes partidaris: a Isabel Coixet i Sergi Pàmies caldria afegir-hi una llarga corrua d’adeptes: Xavier Sardà, Jordi Évole, Carme Riera, Antoni Puigverd, Jordi Gràcia, Llàtzer Moix, Javier Mariscal, Valentí Puig, Joan Manuel Serrat, etc. etc. És, no cal dir-ho, una opinió ben legítima. Jo només hi veig un problema. Quan l’eina principal d’expressió del teu art no és la imatge (com en el cas de Coixet), sinó la paraula, resulta que aquesta Paraula en majúscula només es pot materialitzar a través de la paraula en minúscula –és a dir, aquella que es vehicula mitjançant un idioma concret i específic, que en aquest cas és la llengua catalana. No té dubte que si existís un idioma internacional apte pels cosmopolites –posem per cas, l’esperanto, o per ser més pràctics l’anglès–els nostres no-nacionalistes de ben segur l’escollirien com a instrument per bastir les seves obres. De fet, és el que fa Coixet en les seves pel·lícules. Com que d’anglès, però, no en deuen saber pas tant, i d’esperanto encara menys, els escriptors catalans de credo universal fan servir el que tenen més a mà.

I això és precisament el que no acabo d’entendre. Situant-se au dessus de la melée, els escriptors en llengua catalana antisobiranistes (a mi les pàtries me la bufen) no s’adonen que amb la seva actitud autosuficient es posicionen, potser sense ser-ne del tot conscients, a favor de la llengua més forta i més “universal” –que en el nostre àmbit lingüístic no és l’anglès, ni l’esperanto, sinó el castellà. Si fa un parell de posts em mostrava favorable al reconeixement sense ambatges del castellà com a llengua cooficial de la futura (i cada cop més llunyana, ai las!) República catalana, en aquest cas no puc entendre l’aparent indiferència que mostren aquestes persones envers la seva pròpia llengua, com si una llengua fos, igual que la imatge, un element neutre, intercanviable amb qualsevol altre. L’aversió que manifesta Monsó pel sobiranisme és sorprenent, perquè parteix d’un supòsit inexistent: la plena normalitat del català en el seu propi territori, normalitat que faria innecessària la defensa d’un marc polític i normatiu que li donés protecció legal i cobertura mediàtica, que és el que practiquen a tot arreu els estats més cosmopolites del món.

M’enrotllo com una persiana, ja ho veig. Però si girem uns quants fulls del diari del 29 d’octubre, aquell en què Imma Monsó enunciava la seva professió de fe cosmopolita, topem amb una interessant recensió de Xavi Ayén sobre l’últim llibre publicat per Juan Tallón (Ourense, 1975), “Fin de poema”. Doncs bé, al final del seu text, Ayén reprodueix les següents paraules:

“El llibre va ser escrit en gallec el 2013 i ha estat traduït al castellà pel mateix Tallón, que davant la desfeta de la indústria editorial en gallec ha canviat de llengua fa justament dos anys. “No facin cas –adverteix amb malenconia–als que demanen d’equilibrar llengües en l’educació, perquè el castellà té tanta força que al final s’ho menja tot, si l’altre idioma no gaudeix d’una discriminació positiva“.

I ara ve la meva pregunta a les Monsó, Riera, Puigdevall, Amat, Puig, Puigverd, e tutti quanti: de debò es pensen que, sense la formidable empenta del nacionalisme –avui sobiranisme–hagués estat possible la normalització del català, i amb ella la possibilitat que ells no hagin de veure’s forçats, com Tallón, a passar-se al castellà? Hagués estat possible l’existència d’una indústria i d’un públic lector de llibres en català? Qui llegiria les obres de Ponç Puigdevall, que parla alegrement, com un cavernari més, de desvari nacionalista i es declara perfectament satisfet amb el fet de “ser espanyol i tenir garantits els (seus) drets constitucionals”? Qui llegiria la poesia de Valentí Puig o la d’Antoni Puigverd, les novel·les de Carme Riera o les de la mateixa Imma Monsó? No veuen aquests admirables escriptors que, sense el parapet protector d’un moviment nacionalista potent, fa estona que haurien hagut de canviar de llengua, com li passa a Juan Tallón, que com a gallec no ha pogut acollir-se a aquesta protecció? No és molt còmode (o molt cínic) proclamar als quatre vents que s’és “dels altres Nosaltres” mentre el gruix de la població ha de manifestar-se massivament cada any per plantar cara a una ofensiva que, si pogués, també els anorrearia a ells com a creadors en llengua catalana?

No cal anar a Galícia, fet i fet. Vegeu sinó què els ha passat als nostres cosins valencians (que sense el nostre mercat potser ja haurien fet com Tallón), o als en altre temps puixantíssims occitans, o als voluntaristes escriptors en llengua asturiana, avui en vies d’extinció. En canvi, el triomf i domini polític dels nacionalistes bascos durant els últims 40 anys han fet possible l’aparició d’escriptors en èuscar que no han hagut de buscar-se la vida traduint-se a ells mateixos a la llengua universal. Objectivament, ho tenien molt més pelut que els seus col·legues gallecs. Però l’existència d’una superestructura política favorable als seus interessos els ha permès de continuar conreant un idioma que fa mig segle es debatia entre la vida i la mort. Què seria avui de l’hebreu sense l’existència de l’estat d’Israel?

Se’m dirà que no barregi intencionadament els conceptes i que una cosa és la llengua i una altra de ben diferent, la pertinença nacional. Admeto que, si enlloc de viure a Espanya, visquéssim tots plegats a Canadà o a Suïssa, l’apunt seria pertinent. Ara bé, no es pot fer abstracció de la llengua com si es tractés d’un element neutre que sobreviu en qualsevol circumstància, desproveït de cap relació amb el seu context socio-polític. Espanya no és neutral en relació a les seves llengües, ni ho serà mai. A mi també m’agradaria proclamar-me ciutadà del món i poder dir que les pàtries me la bufen. M’encantaria ser capaç de dir, sense que els colors em pugin a la cara, que la pàtria veritable és la infància (Rilke), o que “mi patria son mis hijos” (Bolaño), o fins i tot que la meva pàtria és la Meridiana, com sol dir Antonio Baños. És una posició que sempre queda molt bé en boca d’un intel·lectual. De moment, però, mentre no acabem amb la dependència vergonyant que patim actualment, les consignes cosmopolites no són més que una boutade artificiosa que amaguen l’ou del conflicte per la sobirania que s’està dirimint en aquest racó de la Mediterrània. Visca, doncs, el cosmopolitisme, i a prendre vent totes les pàtries! Però primer, sisplau, construïm l’estat que doni aixopluc a patriotes i no patriotes, i després ja cantarem, com Brassens, una oda a “les imbéciles heureux qui sont nés quelque part“.