L’unionisme té un problema
Ha estat divertit seguir aquesta setmana a Nació Digital les informacions relacionades amb la vinculació del president de Societat Civil Catalana amb la ultradreta local. La notícia saltava el vespre del dia 24, la vigília que el Parlament Europeu atorgués el Premi Ciutadà Europeu a aquesta associació. Es veu que fa un any J.R. Bosch, fill d’un conegut militant de Fuerza Nueva de Santpedor, havia escrit un comentari al Facebook titllant el traspassat Blas Piñar de “gran persona” i acompanyant el condol amb un AE, que en idiolecte fatxós vol dir Arriba España! Al damunt, existeixen indicis més que consistents que el 2013 Bosch júnior va participar junt amb altres carques significats del rodal en la commemoració del 18 de Juliol a Gandesa, celebrada a instàncies de la Fundació Francisco Franco.
Bosch, naturalment, ho nega tot, però continua sense aclarir si l’autor del comentari –esborrat cinc minuts després que transcendís–fou ell o va ser Vicky el Víquing. La diversió continuava un dia després, quan Miquel Iceta donava suport a SCC i insinuava que el comentari de Facebook podia haver estat perpetrat per un hacker. Pobre Iceta, quins paperots ha de fer! I tot perquè resulta que SCC és la fusió de dues entitats prèvies, la ultradretana Somatemps (de la qual provenia Bosch) i Federalistes d’Esquerres, que orbitava i orbita a l’entorn del PSC. (Diu que va ser la delegadíssima Llanos de Luna qui els va comminar a unir-se per tal de presentar batalla al sobiranisme).
Per què escric tot això, benvolgut lector, si és gairebé segur que ja ho saps? Doncs ho escric perquè em serveix per reforçar la tesi d’aquest article: l’unionisme té un problema de legitimitat a Catalunya, perquè a la mínima que hi grates una mica et salten els friquis de la ultradreta. Se’m respondrà que això també passa a la resta d’Espanya, i encara amb més ràbia. D’acord, però a la resta de l’Estat l’espanyolisme hi està molt més ben repartit: forma part del disc dur del PP, esclar, però també del del PSOE, i en menor mesura del d’Izquierda Unida i fins i tot del de Podemos. Aquests últims partits no necessiten autoproclamar-se nacionalistes espanyols. Són espanyols, i prou. A Catalunya, en canvi, ser “espanyol i prou” habitualment condueix a una forma o altra de friquisme. Vegeu el cas d’en Toni Bolaño o el d’Arcadi Espada, personatges que han perdut el seny de tant obcecar-se amb el tema del tema. Jo crec que Albert Rivera ha decidit fer el saltet a Espanya perquè començava a veure que li sortien escames.
I probablement fa ben fet. A Espanya, Ciutadans no és un partit exclusivament anti, com ho és a Catalunya. Per això gent amb dos dits de front com Luis Garicano o Carolina Punset es presenten amb les seves sigles, sense que els hagi de caure la cara de vergonya perquè el seu partit dóna suport a una missa ultra d’homenatge a la División Azul. Això de la missa pot passar a Catalunya, però no passa a Madrid o a Alacant. Vull dir que allà hi pot haver –de fet, hi ha–misses d’homenatge a feixistes, i és gairebé segur que el PP, d’una manera o altra, hi dóna suport. Però no Ciutadans/Ciudadanos. Al Principat, Ciutadans fa bona la premissa segons la qual els enemics dels meus enemics són els meus amics. Si els facciosos són contraris al catalanisme, sóc amic dels facciosos. On no existeix el catalanisme, l’axioma no serveix. En això també es demostra que Catalunya té un sistema polític propi, diferenciat de l’espanyol.
És per aquest motiu que afirmo que l’unionisme té un problema greu al nostre país. Sense aquest element feixistoide, nostàlgic del franquisme o simplement ultradretà, les manifestacions a favor de la continuïtat de Catalunya dins d’Espanya no arribarien a 2.000 persones. El gruix, o bona part del gruix, de la bancada espanyolista catalana està imbuït d’ideologia reaccionària. I quan no ho està, al final s’hi acaba tornant. Em va impressionar molt la presència de Joaquim Coll a la celebració del 12 d’Octubre –més que la seva presència, el que va dir des de la tarima: que feia mig any li hagués semblat impensable trobar-se on ara es trobava. Cal recordar que Coll és militant socialista i que el 12-O abans es deia “Día de la Raza”. A tots els progressistes que he conegut, catalans o no, els havia repugnat sempre la significació i el contingut d’aquesta singular commemoració. Ara la força subterrània del moviment unionista (allò que Freud en diria les pulsions inconscients) els arrossega a celebrar la memòria del més gran genocidi que s’ha produït mai en la història de la humanitat. Només perquè se celebra en el sagrat nom d’Espanya.
El cas de J.R. Bosch no és l’únic. Al sotabosc de la política catalana hi nia tot un entramat d’associacions, partits i entitats de la mateixa estofa o pitjor, com assenyalava en aquest magnífic reportatge Jordi Borràs. Ja ho vaig advertir fa dos anys: són males companyies. Els unionistes catalans de conviccions progressistes i democràtiques haurien d’entendre que, si no es desembarassen d’aquest llast retrògrad, acabaran reduïts a la inanitat. No és que els vulgui regalar cap consell, però a mi m’agradaria que el debat ideològic que hi ha entaulat en aquests moments a Catalunya fos tan escrupulosament cívic com el que es va produir a la Gran Bretanya abans del referèndum escocès del 18 de setembre. Ni que sigui per poder vèncer-los en l’arena de les idees, i no a la cort del Tribunal Internacional de Justícia de La Haia.