Ulleres de pinçanàs

Fa un parell de setmanes (dimecres 9 de juliol), el professor de Traducció i Interpretació de la UAB Albert Branchadell ens va obsequiar amb una crònica al suplement de cultura de LV titulada: “1714 Què hi ha de nou?”. L’epígraf ja ho deia tot: “Més divulgació canònica que innovació”. Com que ja conec de quin peu sol calçar Branchadell, ja no em caldria haver continuat llegint. El meu vessant ombres de Grey  em va impel·lir, però, a continuar fent-ho.

L’eminent professor fa un repàs d’algunes de les publicacions que han sorgit arran del tricentenari de la Guerra de Successió. Doncs bé, la immensa majoria d’aquests llibres, segons Branchadell, pateixen del que ell anomena el biaix austracista –és a dir, una marcada parcialitat envers el bàndol favorable a l’arxiduc Carles. Així, no té inconvenient a elogiar el volum de Joaquim Albareda i Joan Esculies (“El llibre comença bé”, afirma), però de seguida hi objecta: “La llàstima és que la resta del llibre no deixa de ser un exemple més d’aquest mirar-se massa el conflicte en clau interna espanyola i no aconsegueix desempallegar-se del biaix austracista habitual”.

Branchadell fa un esforç admirable per detectar, en tots els llibres analitzats, aquell punt, aquell paràgraf, aquella cua de frase que delata el temudíssim biaix austracista, que seria com la plaga del pugó per a les publicacions centrades en el 1714. Del llibre d’Antoni Espino “Pàtria i llibertat”, escriu: “Espino observa que si la guerra no va acabar abans no va ser per la bravezza de Barcelona sinó pels problemes logístics dels borbònics als fronts catalans del conflicte”. Ah, d’acord. O sigui que si els barcelonins van aguantar un dels setges més perllongats i sanguinaris que es recorden no va ser en cap cas per mèrits propis, sinó per la incompetència dels assaltants.

El llibre de Guillem Pongiluppi i F. Xavier Hernàndez Cardona “1714. El setge de Barcelona”, Branchadell el despatxa amb: “La introducció conté el biaix habitual fins i tot una mica més exagerat”. Més endavant també diu que pateix d’una “visió maximalista”. En canvi, dedica grans elogis al volum d’Albert García Espuche “Una societat assetjada. Barcelona 1713-1714”, el més important, segons ell, de tots els dedicats a la guerra de Successió. Les lloances són efectivament immenses, però Branchadell no pot evitar colar-hi la seva particular obsessió: “ves per on, a Barcelona també hi va haver gent cobdiciosa que es va aprofitar de les circumstàncies”, o com quan cita “el cas dels felipistes que van sortir de sota les pedres després de l’11 de setembre”.

A Branchadell li sembla que el biaix s’ho menja tot. És per això que “en aquest any del tricentenari ningú no ha gosat biografiar els protagonistes del bàndol felipista”. El que li sembla més interessant del llibre de Francesc Serra “Els herois de 1714” és descobrir que entre els “suposats herois de 1714 hi ha dissidents o directament traïdors”. (Però la novel·la de Sánchez Piñol ja ho explica, això: aquell tràfec humà que aprofitava la foscor de la nit per escapolir-se de la muralla, reptant en direcció a la trinxera borbònica).

Amb el llibre de Patrícia Gabancho “Les dones del 1714” el professor de la UAB no pot ser més menyspreatiu: “No aporta res de nou i té el previsible biaix austracista fins i tot en els detalls”; “potser l’encàrrec de l’Ajuntament no va ser prou clar o Gabancho no era l’autora més indicada”; “les dones del 1714 segueixen reclamant la monografia que es mereixen”.

Per contra, una publicació que sí que mereix respecte a Branchadell és la de Fernando Sánchez-Costa, “A l’ombra del 1714”. Per què? Doncs perquè Sánchez-Costa (jove promesa del PP català) gosa desvelar que l’11 de setembre s’ha convertit en “la clau de volta de la memòria nacionalista”, gràcies a “l’esquema patriòtic que la presenta essencialment com un aixecament del poble català en defensa de la seva personalitat política”. Veges tu, aquest Sánchez-Costa sí que és valent! Resulta que “té la gosadia d’escriure en ple tricentenari que les llibertats catalanes reiteradament invocades potser no són altra cosa que una figura retòrica, un lloc literari del catalanisme polític” . Déu n’hi dó, la bravezza de Sánchez-Costa. I aquest home s’atreveix a passejar-se per Barcelona sense escorta i desproveït d’armilla anti-bales?

El llibre d’aquest últim historiador serveix perquè Branchadell pugui concloure que “totes aquestes publicacions beuen amb més o menys intensitat del que seguint Sánchez-Costa podríem anomenar “discurs de memòria catalanista canònic”. Però és precisament al final de la seva crònica on a Branchadell se li veu més el llautó: “Potser caldrà esperar una altra conjuntura desvinculada del procés perquè es facin noves lectures de la guerra de Successió amb més capacitat de distanciació del discurs canònic –un discurs en què la guerra apareix desposseïda de la seva dimensió internacional, del seu caràcter dinàstic i fins del seu component federalista”. Ah, home, haver-ho dit abans, i ens hauríem estalviat de llegir tan sàvies anàlisis. O sigui que els catalans de 1714 (perdó, els catalans austracistes de 1714) en realitat van lluitar i van morir pel Federalisme…

A veure, no fotem. Ja està bé que, en un context de forta polarització com l’actual, sorgeixin punts de vista que, des de Catalunya, ens facin veure que la història de 1714 no pot contemplar-se com una pel·lícula amb bons i dolents, en blanc i negre, sense matisos. Però és que això és exactament el que no fan els llibres més venuts del moment: tant “Victus” com el volum-entrevista de Joaquim Albareda, per exemple, expliquen a bastament els dubtes, les vacil·lacions, la covardia d’alguns dels “nostres” i contribueixen a desmitificar la versió Braveheart de l’11 de setembre. És lloable que, des de LV, es vulgui proporcionar als lectors una anàlisi desapassionada dels fets. El que no és gens honest és aprofitar l’ocasió per portar l’aigua al molí de la tercera via o del federalisme, quan, estrictament parlant, aquests conceptes no es poden aplicar en un escenari geopolític de fa 300 anys. En tot cas, si d’algun concepte podem parlar en relació a l’estira-i-arronsa entre felipistes i austracistes, aquest seria el de confederalisme. No debades, les “llibertats i constitucions” per les quals lluitaren els catalans (no tots, ho sabem, però sí la gran majoria) constituïen una forma de relació amb la monarquia i amb el poder de Madrid que avui dia tindria més a veure amb el model suís que no pas amb el model federal nord-americà o alemany.