Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

El meu amic Gwyn Nissen és a Barcelona, en ocasió que l’AMIC li ha concedit un premi al seu diari, Der Nordschleswiger. Quedem que anirem a passejar una estona i soparem. Es presenta acompanyat de Candice Fortman, la directora executiva d’Outlier Media, de Detroit, que ha estat guardonada amb un altre dels premis.

Des de la redacció de VilaWeb anem a Ca l’Estevet, el magnífic restaurant que hi ha a dues cantonades. A qualsevol foraster és molt fàcil impressionar-lo venint ací, perquè el menjar i la complicitat dels treballadors és excepcional.

Parlem durant hores de periodisme, de què si no? En realitat representem tres tradicions i trajectòries ben diferents, però als tres ens uneix aquesta passió desbocada per la feina que ens ha tocat fer en la vida. I la preocupació per les coses que passen, a la professió i a les nostres societats. Li confesse a Candice que tenia previst ser als Estats Units per les eleccions d’enguany, però que la perspectiva que les guanye Trump em fa dubtar de fer el viatge.

El restaurant està prou buit i hi ha un grup de turistes -com ho podrien ser ells si no anaren amb aquest indígina que sóc jo- que han demanat paella per a sopar. És una de les coses que m’indigna més del món i fem broma amb els cambrers sobre les ocurrències d’aquesta gent. Riem, riem molt. I això va de gust entre les reflexiones preocupades pel futur que ens espera.

Assemblea de Lectors ahir a Mallorca. A Palma. Ens allotgem en un hotel del centre que em crida l’atenció. Es veu de lluny que és una gran casa refeta per a l’hosteleria. Per ací i per allí hi ha detalls que ho evidencien. Quan acaba l’acte torne passejant amb el Biel Mesquida i quan hi arribem s’exclama: és, era, la casa de Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany! Em contarà un parell d’anècdotes sucoses que no crec que estiga autoritzat a explicar i me’n vaig amb això a dormir encara amb més curiositat.

(Al matí l’esmorzar és en un patí immens i preciós que pel que es veu ja el tenien quan vivien ací. Em puja pel coll l’enveja…)

Dia de notari a Mataró. De vegades la vida no és suficient i calen els papers. Papers signats i segellats, oficialitzats. Diuen que a l’Estela d’Hammurabi, mil set-cent anys abans de la nostra era, ja parlen de notaris. El meu és eficaç i amable, de tota la vida. Supose que si se’n necessitaven en l’antiga Mesopotàmia amb més raó, encara, en el nostre complicat món.

La setmana dels Premis Rahola és una iniciativa extraordinària que té lloc a Girona cada anys, organitzada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Diputació.

Una de les coses que acostumen a fer és converses amb diversos periodistes i aquesta vegada m’ha tocat a mi, entre més. Amb Marta Masó.

He vingut a París, sobretot, a conèixer Christophe Guilluy. El vaig descobrir fa quatre o cinc anys i he llegit un grapat de llibres seus amb molt interés. Crec que aquest geògraf francès és una de les persones que més clarament veu les arrels de la gran crisi que estem vivint a Europa. Té un discurs propi, contundent i aclaridor, que ha estat magnífic d’escoltar de viva veu.

M’ha citat a Le Sarah Bernhardt, un cafè típic de la plaça de Châtelet i allà hem mantingut una llarga conversa de la qual ha eixit, finalment, aquesta entrevista per a VilaWeb: Christophe Guilluy: “L’esquerra proposa una societat egoista i això és fantàstic per al neoliberalisme”

Aprofite una visita ràpida a París per visitar un parell d’exposicions, la de Rothko que ofereix la fundació Louis Vuitton i una sobre el perfum en el món àrab que fan al sempre interessant Institut del Món Àrab.

Les dues exposicions són molt bones, però impossibles de visitar per la gent que s’hi reuneix. Em diu la Françoise que fa molt de temps que París té un problema de sobrepoblació als museus. Dit així d’entrada resulta fins i tot bonic i encoratjador, però la realitat és que fa inservibles els esforços dels museus. Amb Rothko, per exemple, cal una mica de perspectiva per a admirar el quadre i és impossible quan en la sala hi ha dotzenes de persones amuntegades.

Menció a banda el maltracte de la Fundació Louis Vuitton. Quan arribes, deu minuts abans de l’hora que marquen les entrades que has comprat per internet, et trobes amb una cua llarguíssima fora de l’edifici, amb vent i fred, que tardaràs mitja hora ben bona a superar. Això no són maneres.

Aquest dissabte Francesc Ribera Titot ha presentat a l’Ateneu de Bétera la seua novel·la “El silenci que heu de témer”. La cita era a les 7.30 i Francesc va arribar a eixa hora a la plaça del mercar conduïnt el seu propi cotxe. Em va sorprendre perquè sabia que aquell dia feia tres presentacions, la primera a Alcoi, la segona a Burjassot i la tercera a Bétera. I no sé perquè però pensava que algú l’ajudaria ni que fora conduïnt el cotxe. Però no. S’ho fa tot sol i jo vaig quedar meravellat quan vaig adonar-me de la ruta que estava fent aquell cap de setmana: dijous estava a Castelló, divendres a La Xara, dissabte a Alcoi, Burjassot i Bétera i diumenge torna cap avall a Sella i Ondara!

Alguna vegada ell i jo havíem comentat com ens agrada anar pels pobles xerrant amb la gent, però jo no recorde haver fet mai dos actes en un sol dia i ell en fa tres. No cada dia, és clar. Però pel que em va explicar tampoc no excepcionalment. Dos actes els ha vingut fent com qui diu cada dissabte: Bescanó i Olot, les Borges Blanques i Prades, Arbúcies i Manlleu… I el que li queda. Dissabte 16 de març en tornarà a fer tres, a L’Alforja, les Borges del Camp i Tàrrega. Maremeua, quina capacitat…

Fa un temps que estudie amb un especial interés TikTok. I això m’ha portat a fer proves de tot tipus i a seguir gent que segurament no seguiria si no fos amb aquesta finalitat, diguem-ne, acadèmica.

Entre les coses que he vist els darrers dies hi havia diverses versions d’una sèrie que diu “sóc tal cosa i…” i a partir d’això explica unes quantes banalitats sobre el grup al qual diuen pertanyer, amb l’intent de ser més o menys graciosos.

D’aquesta tècnica he vist fer unes quantes versions valencianes però ahir em vaig trobar per primer volta una col·lecció de gent que explicaven en espanyol que són valencians i…

I resulta que, per a diferenciar-se i ser alguna cosa, tots ells recorrien a paraules catalanes. Gràcioses, tòpiques, tretes de context en algun cas, però catalanes. Que si dic “au!”, que si dic “Xe”, que si dic “nano”, que si dic “bufa”, que si dic…

Sociològicament m’ha semblat ben interessant. Cap dels personatges que hi apareixia semblava ni remotament maulet, però en el moment d’haver d’explicar perquè eren diferents -per tant, perquè eren alguna cosa- no tenien cap més remei que tirar mà de la llengua que no deuen usar massa, però que ens diferencia i ens fa valencians.

Llisc Gabriel Ferrater. Diu de Josep Pla: “La desfilada de les imatges que ens fa passar pel davant és cronometrada amb una precisió que el millor muntador cinematogràfic li podria envejar”.

M’agradaria tant escriure com Pla. O com Ferrater.

Deu ser la vellesa, però em comença a molestar això de canviar d’any o fer-los. Solia fer molta festa sempre en aquests dos dies, però ara em costa cada any més alegrar-me’n. Se’m fa costera amunt.

No sé si és perquè comence a assomar-me al final. No cal dramatitzar, que només tinc 63 anys, però al poble recorde el bando del matí, que ma güela em feia escoltar per veure qui havia mort i tothom moria als seixanta. Potser des d’aleshores m’ha quedat una obsessió inconscient que ara fa la seua aparició.

La nit de Cap d’any ara se’m fa estranya amb aquesta espècie d’obligació de fer festa i xerinol·la. Enguany vam intentar acostar-nos als focs artificials de Barcelona. Anunciaven un espectacle de drons i com que no ho havia vist mai em va pica la curiositat. Vam desistir. Hi havia una gentada cridanera que ho ocupava tot, la gran majoria turistes -no sé com pot ser que hi haja tants francesos a Barcelona…

Va ser un vist i no vist. Assomar-nos, desistir i tornar a casa. Passejant per primer cop el 2024…

48 hores a Brussel·les per feines diverses. M’he acostumat a una rutina en la capital belga i comunitària. Sempre vaig al mateix hotel, molt ben situat en la zona de les institucions europees. Però hi ha trampa. Sempre vaig al mateix hotel, també, perquè està prop de la Llibreria Filigranes. De manera que per més tancat i agobiant que tinga el dia, sempre em resulta fàcil escapar-me allí i carregar novetats.

A Brussel·les hi ha llibreries boníssimes que tots aquests anys m’han servit de molt. M’encanta Tropismes, a la gal·leria de la Reina, per la selecció que fan de temes i autors. Però Filigranes és un altre món -literalment.

És una llibreria molt gran, molt diversa en oferta i que selecciona molt bé els temes que et presenta com a novetats. Hi entres per un passadís que té piles de llibres nous a mà esquerra i no hi ha dia que, només entrant, no me n’emporte dos o tres ja. Després les seccions de política, pensament, periodisme i actualitat són una mina que explore al fons a l’esquerra, sempre amb il·lusió pel que trobaré.

Per acabar-ho de rematar Filigranes té un bar, justet pel que fa a l’oferta, però molt agradable que, sobretot en els dies de fred i pluja, és un refugi bo per a frenar uns minuts i descansar.

Aquesta setmana passada he estat de viatge a Ucraïna. Feia molt temps, des de l’inici de la guerra, que volia anar-hi, però no era senzill. Finalment he pogut veure en directe una realitat que he analitzat des de la distància el darrer any i mig. El resultat han estat cinc cròniques, que no esgoten tot el que he vist, però aporten una visió suficient.

• • • • • • • Tren nocturn a Kíiv
            • L’horror, la mort, la guerra i un grafit de Banksy
            • “Palianitsia!, Palianitsia!” Una guerra, també, cultural a Ucraïna
            • Dos soldats. Dues històries
            • El paper renovat dels tàtars de Crimea, desafiant una història de persecució 

Aquest text el vaig publicar a la revista El Temps, el 9 de setembre del 1991 i probablement és un dels més lúcids que he publicat mai. Avui que Letònia s’ha oposat a que el català siga oficial a Europa em sembla un bon moment per recuperar-lo.

El dia en què les tres repúbliques bàltiques es van fer independents, em vaig emportar una de les alegries més grans dels últims anys. Lituània, Letònia i Estònia ja són lliures i això és motiu suficient, per ell mateix. per a sentir-se feliços. Però prou.

Aquell mateix dia em vaig trobar alguns amics que estaven exultants no solament pels bàltics sinó també per nosaltres. Pensaven que la independència bàltica obria camí a la catalana. Els vaig intentar explicar que, més enllà d’una certa creació d’ambient, res de res. I els vaig advertir que. en çl moment que els bàltics siguen estats amb tots els ets i els uts, es faran amics dels estats i ens oblidaran a nosaltres. Aniran de bracet de Gonzàlez i Mitterrand.

Dijous passat, una senyora que es diu Beata Mustavicius i que sembla que repre senta el govern de Lituània de manera oficiosa a Espanya va declarar a l’Agència Europa Press -coneguda per les seues escasses simpaties cap a qualsevol nacionalisme que no tinga un estat al darrere- que la independència de les repúbliques bàltiques no es pot comparar al nacionalisme basc o català.

La veritat és que quan deia als meus amics que els lituans ens oblidarien ràpid no pensava a trobar-me un testimoni tan instantani de l’intent d’abandó. Però en fi… No vull dir, alerta!, que no jalerta!, que no vindran ja mai més a manifestar- se a Catalunya o que no faran declaracions, alguns, de tant en tant i tot això. No. Però que ningú es faça esperances: Si Landsbergis va a Madrid o París, no serà fàcil que passe per València o Barcelona. I si acaba venint, visitarà algun dels nostres presidents i prou. No cridarà “;Visca Catalunya Lliure!”, encara que segurament serà prou discret com per no cridar tampoc un “Viva España!” o un “Vive la France!”.

Ei!, i res a dir, almenys per la meua banda. La política internacional és una de les coses més cíniques i fredes delplaneta. I a Landsbergis o a Rütel ara no li fan falta declaracions de suport sinó peles i ajudes diplomàtiques i consolats amb la bandera ben hissada i coses d’a- .quest estil. I I d’això els cataans no tenim res. Per tant, a partir d’ara, haurem de compartir la nostra solidaritat de nació oprimida amb la solidaritat dels estats que ens oprimeixen. I ells ja triaran en cada moment el que més els convinga. En tota la recent història europea no conec cap cas en què un nou estat, passada la primera fal·lera entusiàstica, s’haja erigit en defensor de les nacions sense estat. Estarem, doncs, on estàvem: tot depèn només de nosaltres.

Des de l’atac de Hamàs a Israel, ara farà una setmana, he dedicat algunes de les nits a llegir els tres llibres sagrats, la Torah i la Bíblia per una banda, que beuen de la mateixa font i l’Alcorà de l’altra. Tres llibres que tenen molt a veure entre ells, més com més enrere vas, però que expliquen, que expliquen també i en part tota la tensió que viu avui el Llevant.

Tenim la sort, a més de tenir bones traduccions. Excel·lents traduccions que fan molt interessant la lectura. A casa tinc i llisc la Biblia Interconfessional Catalana, una edició magnífica fruit del treball de grans especialistes i la versió catalana de l’Alcorà que va publicar Mikel d’Epalza, un autèntic monument literari que dignifica la nostra llengua. Per desgràcia no sé de cap versió catalana de la Torà, en el seu format extens, més enllà dels cinc primers llibres que comparteix amb la Bíblia. Però tinc una versió editada a l’Argentina, en hebreu i en un castellà que supose que és mig ladí, per algunes expressions realment interessants.

He llegit des de fa molts anys i llisc avui amb més motius encara els tres llibres amb respecte, des del meu ateisme militant. Perquè entendre-los és molt important per entendre els sentiments dels pobles. Però vull deixar constància també de que són llibres bellísims per moments. Que mereixen per ells sols ser llegits i assaborits.

Actualització: He acabat per fer una pissarreta amb un dels episodis més interessants de tots.

Aprofitem les darreres hores a Seül per visitar el Leeum Museum of Art, una espectacular instal·lació finançada per Samsung. L’edifici és molt bonic i les exposicions ben diverses, des d’art tradicional coreà fins al multimèdia més estrident. Després passegem pel barri que l’envolta, que s’ha convertit en una mena de districte entre cultural i pijo.

Caminem cap avall per una gran avinguda on es van veient els notables contrastos del passat i de la geografia. Hi ha la gran mesquita de Seül, però som incapaços de trobar-la entre el laberint de carrers, hi ha una zona llatina i després una àrea clarament vietnamita.

Després de caminar una bona estona tirem mà del mapa i la sorpresa és que estem a poca distància de la base militar de Yongsan, una de les més grans que té l’exèrcit dels Estats Units, situada al bell mig de la ciutat i que la talla pel mig.

La guarnició de Yongsan és el Quarter General de les forces armades dels Estats Units a Corea i hi viuen uns cinc mil militars en un espai de dos quilòmetres quadrats. Cosa que la converteix en un obstacle notable pels veïns, que com és natural no poden passar pel mig de la mateixa.

La bellesa del museu i la qualitat que té i el contrast amb una caserna militar estrangera situada a quatre passos m’ha semblat un bon resum final pel viatge.