Aquesta setmana ha estat molt moguda per a mi per l’estrena del documental de TV3 “Et faran un home“. El van estrenar dilluns en un cinema, on després vam fer un petit acte, i dimarts el van passar al Sense Ficció de TV3, amb un gran ressò mediàtic. Només puc dir que, emocionalment, no ha estat fàcil i repetir l’editorial que vaig publicar després de l’emissió:
Primer de tot, vull demanar excuses als lectors pel fet d’insistir dos dies seguits en el tema del film Et faran un home i en la meua participació en aquest documentari. Em sap greu abusar d’aquesta manera de la vostra paciència, però al mateix temps avui sent una gran necessitat de dir això que diré: que vull donar les gràcies al moviment feminista.
Quan filmàvem aquest reportatge emès dimarts per 3Cat, la directora, Mireia Prats, ens va dir que allò era un Me too per a homes. A mi em costava d’acceptar-ho, perquè em feia massa respecte que algú pogués interpretar que robàvem un èxit del moviment feminista, un èxit guanyat a pols i amb un esforç enorme per dones de tot el planeta.
Tanmateix, no m’esperava de cap manera allò que em va passar dimarts a la nit i tot el dia d’ahir.
Perquè, d’ençà de l’emissió del documentari per 3Cat, visc en primera persona els mateixos sentiments que les dones m’havien ensenyat aquestes darreres dècades que vivien elles, i que jo, fins ara, tan sols havia pogut assumir intel·lectualment. No pas emocionalment.
Dimarts a la nit, mentre rebia al mòbil missatges de coneguts que havien estat víctimes com jo de la violència del tinent Baragaño, vaig entendre, com si s’encengués una llum, que allò que vivia en aquell precís moment era molt semblant o idèntic a la sororitat, aquest concepte clau que les dones han sabut posar al centre del combat contra la violència masclista. I això em va emocionar profundament. Tot ahir vaig continuar rebent correus i missatges de gent que havia estat en la mateixa unitat que jo i que havia sofert aquest energumen com jo. I vaig sentir una cosa ben simple i alhora ben poderosa: que cada missatge em feia més fort.
De fet, aquestes darreres hores no he deixat de sentir dins meu un seguit de coses que havia sentit explicar a les dones moltes vegades abans.
Ser d’esquerres i independentista, i que ells ho sabessen, m’havia arribat a fer pensar que era natural que aquelles bèsties s’excedissen tant amb mi –en un paral·lelisme per a mi evident i clar amb allò tan tronat del “com vas vestida”.
I el cor em féu un salt quan, en començar la projecció del film, els companys que havien estat víctimes de la violència a la caserna de Viella van explicar que els posaven dins armariets i els tiraven escales avall. Em va fer un salt el cor i vaig sentir dins meu allò de “Et crec, germana!”.
Jo ho havia explicat també. I en el reportatge apareix després la meua narració dels mateixos fets. Però, fins i tot havent-ho viscut jo mateix, no era capaç d’entendre que allò que m’havia passat a mi en realitat era un tracte generalitzat. I sentir-ho dir, sentir-los explicar que també els ho feien a ells, que els passava a persones que no tenien res a veure amb mi, em va alliberar, va calmar el meu neguit, em va esborrar bona part de l’ansietat, de l’ansietat de parlar en veu alta d’aquestes coses que m’ha acompanyat aquestes darreres hores.
Per tot això, avui vull donar les gràcies, humilment i públicament, al moviment feminista.
Per haver desbrossat tant de camí abans que jo. Per haver sabut crear un marc mental, per haver fabricat un esquema vàlid, que ens ensenya com cal reaccionar contra les agressions. Un marc mental que avui estic segur que serveix per a tota la humanitat. Per haver lluitat tant i tant, durant tants anys, enfrontant-se amb tanta incomprensió masculina a aquesta concepció malaltissa de la masculinitat tòxica i bruta que, en definitiva, és allò que representen categòricament els militars. Per haver estat, en fi, l’exemple en què m’he pogut mirar i del qual he pogut aprendre en aquest moment.
Quan més ho he necessitat.
