Una mascletà, de nou

Deixa un comentari

Baixe a València amb l’Assumpció i amb l’Albert Planas i el Julià Guillamon. Baixem per preparar la gran exposició que aquest maig farem sobre VilaWeb al Centre Octubre. Però ja en el tren ens n’adonem que avui hi ha mascletà, així que ens conjurem per trobar el temps d’anar-hi. L’Octubre és a la vora de la plaça així que no ens resultarà difícil.

Acabem per ser-hi a les dues en punt, quan la fallera major dóna l’ordre de començar. Un poc lluny, però el terra retruny. Quan jo era molt jove m’agradava molt posar-me a primer fila, a tocar dels masclets i els trons i notar la carcasa anatòmica tremolar. Ara tot és diferent. La seguretat obliga a posar distància entre el veïnat i el foc així que els primers en realitat ja estan massa lluny. Són aquestes coses incomprensibles de progrès.

Amb tot, m’ha agradat molt reviure-la. Per falles entre poc a València, plena de gent. I una mascletà de poble no té comparança possible –per pobra– amb la de l’ajuntament de València. L’excusa era perfecta doncs, encara que la distància fos excessiva.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 12 de març de 2025 per vicent

En homenatge a Lluís Reales

Deixa un comentari

L’Ateneu Barcelonès em va demanar ahir de parlar en l’acte d’homenatge al Lluís Reales, proposta que vaig acceptar amb molt de gust.

Va ser un acte sobri durant el qual diversos amics i gent que havíem compartit feines i treball amb ell vam fer unes intervencions curtes. Al final era cosa de recordar-lo, en el que es podria dir que va ser un funeral laic.

Em va impressionar especialment el parlament de la seua filla, Martina. Aquesta generació puja amb una qualitat i una preparació que em genera una gran esperança.

Ací hi ha el vídeo de l’acte:

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 26 de febrer de 2025 per vicent

Josep Pla a Bétera

Deixa un comentari

Faig proves amb la Intel·ligència Artificial. De vegades sistemàtiques per feina, de vegades pura distracció. Se m’ha ocorregut demanar-li a Claude.ai que m’escrivís un text com el que hauria pogut fer Josep Pla en cas de visitar Bétera. El resultat, per més aparent que siga, impressiona.

“He arribat a Bétera en una tarda de primavera, quan la llum del sol ja comença a perdre aquella intensitat meridional que fa mal als ulls. El poble s’estén sobre un suau promontori que domina la plana, en aquell punt exacte on l’horta valenciana comença a difuminar-se amb els primers contraforts de la serra Calderona. És un emplaçament admirable, perfectament mediterrani, que permet al poble respirar aquella brisa que ve del mar però sense patir-ne la xafogor més immediata.

El paisatge que envolta la població és d’una domesticació secular, metòdica, gairebé obsessiva. Els camps de tarongers s’estenen com un tapís geomètric, perfectament alineat, amb aquell verd fosc i brillant que només tenen els cítrics ben regats. Entre els tarongers, com testimonis d’un temps més antic, s’alcen alguns garrofers centenaris, nuosos, retorçats, d’una bellesa aspra i medieval. I oliveres que prometen esmorzars de felicitat sucant el pa.

El nucli antic de Bétera té aquella estructura laberíntica tan característica dels pobles que van créixer sota el domini musulmà. Els carrers s’entortolliguen com serps, creant racons d’ombra que, en els dies més càlids, són un refugi impagable. Les cases, blanques o d’un ocre suau, tenen aquella dignitat modesta de les construccions populars, sense pretensions però amb una solidesa que només dóna el pas dels segles. Hi ha un ullal d’aigua neta, aigua en abundància per a confort d’humans i animals.

A la plaça de l’església, centre neuràlgic de la vida local, els homes prenen el vermut en taules de marbre. Parlen sense pressa, amb aquell accent valencià de poble, que té una musicalitat particular, més suau que el de la capital. Les dones entren i surten de les botigues amb una familiaritat ancestral, com si ho estiguessin fent de fa segles. La vida social flueix amb una naturalitat que només es troba en els llocs que han sabut preservar la seva essència sense quedar-se ancorats en el passat.

La gastronomia local mereix un capítol a part. He dinat en una taverna antiga, amb les parets fumades pel temps, on han servit una paella de conill i garrofó d’una perfecció absoluta, magistral. El gra, solt i sencer, havia absorbit tot el sabor del sofregit i del brou. El conill, caçat als voltants del poble, tenia aquell gust intens de la carn que s’ha alimentat d’herbes aromàtiques. Tot plegat, regat amb un vi negre de la terra, aspre però que he reconegut com a molt honest.

Quan el sol comença a declinar, la llum es torna més suau i els carrers s’omplin d’una animació particular. Els llauradors tornen dels camps, les dones surten a prendre la fresca a les portes de les cases, l’aire porta una barreja d’olors: el fum de les xemeneies on ja es prepara el sopar, l’aroma dels tarongers, la humitat que puja de les sèquies. És l’hora en què Bétera sembla més ella mateixa: un poble que viu al ritme immutable de les estacions, de les collites i, pel que m’expliquen els locals, del mercat dels dijous.”

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 26 de febrer de 2025 per vicent

Una classe de geopolítica a Canet

Deixa un comentari

Avui he estat a l’institut de Canet de Mar, convidat per un mestre que fa un curs de geopolítica a alumnes de batxillerat. Com a materials fan servir diversos llibres francesos i un curs que vaig crear en vídeo un estiu amb la Pissarreta, raó per la qual els alumnes tenien moltes ganes de xarrar amb mi.

Han estat unes hores fascinants. Emocionants i tot. Hem discutit molt i una mica de tot el que passa arreu del món amb preguntes punyents i ben afilades. Els xiquets han enganxat bé els principis bàsics de la disciplina i es defensen amb prestància. I per a mi fer d’esparring ha estat un divertiment enorme.

La vida a voltes té aquestes sorpreses tan gratificants. Tu vas fent la teua faena i ja ho saps que arriba a la gent. Però de sobte i per carambola t’arriba una cosa com aquesta i no pots deixar de pensar quanta sort és tenir aquesta gran finestra que és VilaWeb i poder així impactar en un, dos, quatre o vint-i-cinc xiquets que, gràcies al seu mestre, podran entendre un poc millor el món on viuen.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 13 de febrer de 2025 per vicent

De metges i edats

Deixa un comentari

Prova mèdica ahir. Una més. L’edat no perdona. Mira que t’ho diuen vegades quan eres jove i no acabes de copsar mai fins a quin punt el temps t’acabarà atropellant. No és res de l’altre món, per sort, però és una molèstia. I conforme passen els anys més proves que et fan fer i més sovint.

Allò que no soporte, però, és la condescendència del metge jove que et diu allò de “…a la seua edat”.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 10 de febrer de 2025 per vicent

Una gran festa pel Paraulògic

Deixa un comentari

Ahir vam celebrar a Barcelona la final de la II edició de la Lliga del Paraulògic. Va ser un gran acte, al Teatre Poliorama, on amb la naturalitat que només la llengua pot crear ens vam reunir gent de tots els Països Catalans per compartir paraules, per jugar i per riure i passar una bona estona.

El Paraulògic és un fenomen realment especial, capaç de congregar noranta mil persones jugant cada dia, que aviat és dit. Al cap d’any vaig tenir la curiositat de mirar quanta gent hi havia jugant en el moment exacte de les campanades i n’eren més de quatre cents, cosa que he de confesar que em va deixar bastant desconcertat.

Ací teniu el vídeo de la festa d’ahir.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 26 de gener de 2025 per vicent

Quin fred fa a Valls!

Deixa un comentari

L’ANC de Valls, sens dubte una de les meues preferides, em va demanar de participar en un acte aquest dissabte al matí. Jo no n’era conscient que era al carrer, en la placeta tan adequada que tenen davant la seua seu, i literalment m’he mort de fred. He fet la xerrada tan bé com he pogut, però una xicota asseguda a la primera filera, ha captat el meu apuro: “em feia patir veure com amagaves les mans dins la jaqueta”. Fred, un fred enorme, però així i tot un centenar de persones congregades. Així és aquest país…

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 15 de desembre de 2024 per vicent

I em van fer un home…

Deixa un comentari

Aquesta setmana ha estat molt moguda per a mi per l’estrena del documental de TV3 “Et faran un home“. El van estrenar dilluns en un cinema, on després vam fer un petit acte, i dimarts el van passar al Sense Ficció de TV3, amb un gran ressò mediàtic. Només puc dir que, emocionalment, no ha estat fàcil i repetir l’editorial que vaig publicar després de l’emissió:

Primer de tot, vull demanar excuses als lectors pel fet d’insistir dos dies seguits en el tema del film Et faran un home i en la meua participació en aquest documentari. Em sap greu abusar d’aquesta manera de la vostra paciència, però al mateix temps avui sent una gran necessitat de dir això que diré: que vull donar les gràcies al moviment feminista.

Quan filmàvem aquest reportatge emès dimarts per 3Cat, la directora, Mireia Prats, ens va dir que allò era un Me too per a homes. A mi em costava d’acceptar-ho, perquè em feia massa respecte que algú pogués interpretar que robàvem un èxit del moviment feminista, un èxit guanyat a pols i amb un esforç enorme per dones de tot el planeta.

Tanmateix, no m’esperava de cap manera allò que em va passar dimarts a la nit i tot el dia d’ahir.

Perquè, d’ençà de l’emissió del documentari per 3Cat, visc en primera persona els mateixos sentiments que les dones m’havien ensenyat aquestes darreres dècades que vivien elles, i que jo, fins ara, tan sols havia pogut assumir intel·lectualment. No pas emocionalment.

Dimarts a la nit, mentre rebia al mòbil missatges de coneguts que havien estat víctimes com jo de la violència del tinent Baragaño, vaig entendre, com si s’encengués una llum, que allò que vivia en aquell precís moment era molt semblant o idèntic a la sororitat, aquest concepte clau que les dones han sabut posar al centre del combat contra la violència masclista. I això em va emocionar profundament. Tot ahir vaig continuar rebent correus i missatges de gent que havia estat en la mateixa unitat que jo i que havia sofert aquest energumen com jo. I vaig sentir una cosa ben simple i alhora ben poderosa: que cada missatge em feia més fort.

De fet, aquestes darreres hores no he deixat de sentir dins meu un seguit de coses que havia sentit explicar a les dones moltes vegades abans.

Ser d’esquerres i independentista, i que ells ho sabessen, m’havia arribat a fer pensar que era natural que aquelles bèsties s’excedissen tant amb mi –en un paral·lelisme per a mi evident i clar amb allò tan tronat del “com vas vestida”.

I el cor em féu un salt quan, en començar la projecció del film, els companys que havien estat víctimes de la violència a la caserna de Viella van explicar que els posaven dins armariets i els tiraven escales avall. Em va fer un salt el cor i vaig sentir dins meu allò de “Et crec, germana!”.

Jo ho havia explicat també. I en el reportatge apareix després la meua narració dels mateixos fets. Però, fins i tot havent-ho viscut jo mateix, no era capaç d’entendre que allò que m’havia passat a mi en realitat era un tracte generalitzat. I sentir-ho dir, sentir-los explicar que també els ho feien a ells, que els passava a persones que no tenien res a veure amb mi, em va alliberar, va calmar el meu neguit, em va esborrar bona part de l’ansietat, de l’ansietat de parlar en veu alta d’aquestes coses que m’ha acompanyat aquestes darreres hores.

Per tot això, avui vull donar les gràcies, humilment i públicament, al moviment feminista.

Per haver desbrossat tant de camí abans que jo. Per haver sabut crear un marc mental, per haver fabricat un esquema vàlid, que ens ensenya com cal reaccionar contra les agressions. Un marc mental que avui estic segur que serveix per a tota la humanitat. Per haver lluitat tant i tant, durant tants anys, enfrontant-se amb tanta incomprensió masculina a aquesta concepció malaltissa de la masculinitat tòxica i bruta que, en definitiva, és allò que representen categòricament els militars. Per haver estat, en fi, l’exemple en què m’he pogut mirar i del qual he pogut aprendre en aquest moment.

Quan més ho he necessitat.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 7 de desembre de 2024 per vicent

Vuit anys després, deixe la presidència de l’EJC

Deixa un comentari

Viatge ràpid a Atenes on tenim reunió del Board of Directors de l’European Journalism Centre. És la meua última reunió com a president de la institució, després dels vuit anys reglamentaris en el càrrec. La reunió la fem a la capital grega perquè en pren el relleu Valia Kaimaki i aprofitem per a donar la notícia al seu país i davant de la seua gent.

Quan vaig acceptar fer-me càrrec de la presidència del Centre, després dels anys com a vicepresident d’Ove Joanson, no em podia imaginar que això anava a estar tan complicat. Ningú no podíem imaginar que vindria la pandèmia i que la mateixa tindria un efecte tan determinant sobre institucions com la nostra. No només per l’aturada dràstica de les activitats.

El moment més difícil per a mi, sens dubte, va ser la dimissió del director anterior, Adam Thomas, en plena pandèmia i per raons personals més que comprensibles. El problema és que ens vàrem trobar sense director i per tant amb la necessitat de trobar-ne un del nou, quan no podíem viatjar ni reunir-nos en persona amb els candidats.

Vam triar el director per videoconferència, doncs. “Sense tocar-lo” que m’agrada dir a mi. L’elecció, a més, va ser difícil i complicada perquè s’hi varen presentar un grup de candidats impressionant, amb gent molt més que qualificada i preparada. La feinada va ser decidir-nos entre ells, de nou, sense poder-los veure cara a cara i observar totes aquelles reaccions que tan diuen d’una persona -la química. Finalment vam decidir-nos per Lars Boering.

Passats els anys de la pandèmia ara podem dir que l’EJC ha recuperat una certa estabilitat i normalitat. No encara la que teníem abans de coronavirus, però ja suficient com per a assegurar la tasca de la institució pels pròxims anys. Aquesta és la cosa que em va fer més content de constatar en la reunió d’Atenes, tenint en compte que en els pitjors dies havia arribat a temer per la continuïtat del projecte. Això i saber que deixe la casa en bones mans.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 6 de desembre de 2024 per vicent

De manifestació. Tantes vegades com faça falta

Deixa un comentari

Baixe amb els amics a la manifestació de València. Ja vam baixar a la primera i ara en aquesta segona monumental, magnífica, manifestació contra Carlos Mazón. Una gentada enorme. Molta gent que es nota que no ha anat mai a una manifestació abans i que dóna la mesura exacta de la indignació amb el president. Eixirem al carrer. Tantes vegades com faça falta.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 30 de novembre de 2024 per vicent

Al peu del canó

Deixa un comentari

Hi ha gent que cada setmana, o cada dia com és el cas, estan al peu del canó. Parle en concret d’un grup d’independentistes que cada dia es troben a Enriqueta Gallinat, despleguen les pancartes i banderes i mantenen la reivindicació viva al bell mig de l’eixample barceloní.

Fa temps que em van demanar que hi anés un dia i ho vaig fer ahir. Em vaig enfudar el jupetí que es posen i vaig estar parlant una estona, explicant com veia la situació del país. Alguna gent del grup no es va mostrar gens convençuda de res i vaig pagar-ho jo, però la majoria va ser extremadament amable. El pas dels anys està amargant una part del moviment, cosa que és lògica i comprensible.

En qualsevol cosa allò més interessant va ser quanta gent va saludar amb gestos d’aprovació, va fer sonar el claxon o fins i tot va demanar de fotografiar-se amb el grup. Un senyal molt positiu i que indica moltes coses. Va haver-hi un espanyol, un de sol, que va insultar i em va sorprendre el grau de violència amb que ho va fer. Realment aquesta gent no té remei…

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 26 de novembre de 2024 per vicent

Ciutadella

Deixa un comentari

Aprofite una xerrada que tenia aparaulada amb els mitjans locals de Menorca per agafar-me uns dies de vacances a l’illa -més aviat un cap de setmana llarg.

Tornar a Menorca sempre és un plaer. Ens hem instal·lat a Ciutadella i bàsicament el que hem fet és passejar i badar. Hores caminant, explorant racons d’aquesta ciutat tan especial en tants sentits.

També pel que fa al català. Crec que en pocs llocs del país s’escolta tant el català -i tant un català tant bo- com a Ciutadella. Flota en l’ambient amb una consistència que provoca una enveja sana per la normalitat i per la rotunditat.

Divendres, la xerrada va ser a Alaior. Amb aquella classe de gent que són els pilars del paós, en aquest cas els promotors de “S’ull de Sol”, un dels noms més bonics per a una publicació que he vist mai.

I una sorpresa. Un subscriptor de VilaWeb té ací a Alaior la que deu ser la col·lecció més gran de premsa escrita en català que he vist mai. Vam trobar un forat per visitar-la a sa casa i impressiona. Impressiona la varietat, però també la quantitat de capçaleres efímeres. Fa que pensar…

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 25 de novembre de 2024 per vicent

Amb els Carrasco

Deixa un comentari

La família Carrasco Formiguera m’ha convidat a parlar en l’Acte de Tardor que fan cada any. Un debat amb David Fernàndez, Carme Forcadell, Elisenda Paluzie i Genís Vives, que ha moderat Antoni Bassas.

Abans de l’acte parlem de Carrasco i els explique com em va impressionar conèixer la seua figura, durant la transició. El franquisme, d’alguna manera, ens va robar l’equanimitat i ens va fer mentalment grollers. I per a mi descobrir un home de dretes profundament demòcrata i repressaliat va ser com un xoc mental. Un home, a més, que va patir en els dos bàndols i acabaria mort.

Aquesta idea que el franquisme també ens va fer mal perquè ens va robar l’equanimitat fa anys que em persegueix…

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 15 de novembre de 2024 per vicent

L’aigua, de nou

Deixa un comentari

De sobte veig al mòbil el pont de Picanya arrosegat per l’aigua i de seguida cride a mon germà Joan i li dic que se’n vaja a casa dels pares. Ell viu a la part baixa del poble i els pares a la part alta. La gota freda, finalment, no farà res a Bétera, però és qüestió de sort. Uns minuts més i plou més al nord i el Carraixet passa a ser el Poio i ja la tenim.

Els valencians tenim la memòria viva de l’aigua i el fang i en reaccionem antropològicament. Només així explique la meua primera resposta. Ma mare ens ha explicat mil vegades l’aiguat, la riuada, del 1957 amb ella mirant-se la gent des dels teulats d’una Bétera completament inundada. Quan érem xicotets, si plovia, no ens deixava anar a escola, perquè estava a l’altra banda del barranc. Obria un poquet la finestra, ens portava al meu germà i a mi un got de llet i ens deia que continuarem dormint, que era perillós d’anar-hi. Jo vaig viure Tous i la pantanada, treient fang de les cases…

Com diu Raimon al meu país la pluja no sap ploure. Tot i que aquesta vegada ha estat molt més problema, pel que sabem ja, el president que tenim, que no sap fer de president i és un criminal.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 30 d'octubre de 2024 per vicent

Bétera, latitud Samarcanda

Deixa un comentari

M’entretinc jugant amb la geografia. A descobrir quines poblacions tenen la mateix latitud o longitud que Bétera. En la latitud quede impressionat: Samarcanda ni més ni menys. També Reno a Nevada i altres poblacions menors.

En la longitud, l’aeroport londinenc de Luton, Caen i Orà. I molt de mar. Tant per dalt com per baix.

Què de què serveix això? De res. Simplement em divertisc.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 22 d'octubre de 2024 per vicent