Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Una experiència insòlita: el cotxe condueix sol

Publicat el 13 de març de 2022 per vicent

Aquest dies he viatjat per tot Irlanda en el cotxe de Lluís Maria. És un Tesla americà que condueix sol.

I quan dic que condueix sol vull dir exactament això. Ni peus als pedals ni mans al volant: tu li dius on vols anar i ell va. Fa molta impressió, o me l’ha fet a mi com a mínim.

De fet el més destacable del cotxe és que hi ha una enorme pantalla on veus cada maniobra que fa de manera anticipada gràcies a uns gràfics espectaculars. I la veritat és que la cosa, l’ordinador o el que siga que està al comandament, condueix de meravella. Fins i tot ha calcul·lat on havia de parar per a carregar ràpid les bateries -en 20 minuts ha tingut prou per omplir el dipòsit, si és que es pot dit dipòsit i es pot dir omplir, que ja no sé ni això. Ah! i per acabar-ho de rematar, a més, tot està en català, absolutament tot, cada instrucció, cada senyal, les ordres…

Només puc dir que ha estat una experiència magnífic que segur que recordaré tota la vida. He tingut la sensació d’estar en el futur i estic convençut que quan aquests vehicles siguen el pa de cada dia jo recordaré que el primer em va portar a fer voltes per tot Irlanda un dia del 2022.

Viatge (més que llampec) a Irlanda

Publicat el 13 de març de 2022 per vicent

De vegades les coses s’emboliquen i un viatge que volies relaxant i plaent esdevé una mena de cursa d’obstacles. M’ha passat, de nou. La gent de l’ANC Irlanda havia organitzat dues conferències en les universitats de Belfast i Cork i una trobada amb catalans a Dublín que, finalment, per culpa de la guerra sobretot, s’ha convertit en un autèntic viatge llampec. Arribar al migdia a Dublín, cotxe cap a Belfast, xerrada, sopar, viatjar fins a Cork, xerrada, sopar, viatge a Dublin, xerrada, sopar i avió cap a casa. Una marató que l’amabilitat dels amfitrions ha fet superable però que ja no sé si tinc edat per a fer.

A Belfast i Cork els actes eren d’un format més acadèmic, respectivament en la Queen’s University i l’UCC, parlant del sentit avui de termes com llengua global o llengua minoritzada, tema que compartim els parlants del català i els del gaèlic irlandés. Ací teniu el pdf de la presentació que vaig fer.

 

A Dublin, al Teacher’s Club on ja havia parlat alguna vegada abans el debat va ser més clarament i directament polític car la gran majoria dels assistents eren catalans. Que encara vam tenir una bona ocasió de seguir xerrant en acabar la conferència. Em va fer molta il·lusió quan em van explicar que era la primer vegada que es trobaven en dos anys, per causa de la pandèmia.

Abans de la xerrada vam quedar amb el dirigent del Sinn Feinn Mícheál Mac Donncha, que havia estat el batlle de Dublin durant el Primer d’Octubre i va fer hissar la senyera a l’ajuntament en senyal de solidaritat. Vam estar un parell d’hores xerrant i encara es va voler quedar una estona a la conferència. Va ser una xerrada molt instructiva encara que jo no li vaig poder explicar massa bé com és que els polítics catalans estan fent el que estan fent. Ell no ho entenia i jo tampoc.

 

Ací teniu el vídeo de la presentació a Belfast.

La primera presentació de “Fronteres” a Andorra

Quan em vaig plantejar on tocava fer la primera presentació del meu nou llibre “Fronteres” no vaig dubtar en cap moment que havia de ser a Andorra. Per diverses raons.

Primer perquè en pocs llocs del nostre país les fronteres són tan importants i han estat tan definitòries com a Andorra. En segon lloc perquè la creació de la nova llibreria La Trenca, en la qual ha intervingut el meu gran Marc Vila, ens donava una excusa molt especial per a acostar-nos-hi. I finalment perquè ja que jo sempre dic que el meu país no vull que tinga el mateix vici centralista que Espanya això s’ha de posar en pràctica.

La meua sorpresa, però, va ser que va aparèixer de sobte un quart argument que em va fer molt feliç i que va ser l’aparició del conseller Lluís Puig, en el que de fet era la seua primera excursió fora de la Unió Europea i la primera visita dels exiliats catalans a Andorra. Puig va arribar amb aquell posat que gasta, tant natural i expansiu, vam estar xerrant una estona i després va desaparèixer tal i com havia vingut…

A la Meridiana, amb els resistents

Havia acudit un parell de vegades ja al tall de la Meridiana, però ahir va ser un dia especial perquè hi anava en la condició de convidat. Però a més perquè ho vaig fer en un dels primers dies en que el conseller d’interior del govern presumptament independentista havia decidit que aquests ciutadans persistents no podien exercir el seu dret a manifestar-se.

Hi vaig fer cap i la primera sorpresa va ser que un dels participants ja venia amb el “Fronteres” sota el braç, que just va eixir ahir. I l’anècdota va donar per molt. Em va demanar que el signarà però després quan els Mossos ens van dissoldre un d’ells li’l va robar -literalment. Finalment es va recuperar després d’amenaçar la policia amb que teníem gravat com l’havien robat, cosa que no era certa però va funcionar.

En total vam tallar la Meridiana durant trenta-cinc minuts. Els Mossos ens van envoltar i a empentes i rodolons ens van anar fent fora del carrer mentre nosaltres ens resistíem fent el pas tan lent com fos possible. Res de l’altre món però una mostra més de com aquest poble està ple de valents i la nostra política de mesells.

Vaig fer-me una selfie

 

A l’impremta -fabricant el llibre

Publicat el 27 de gener de 2022 per vicent

He vist moltes impremtes en aquesta vida però no havia vist mai una impremta de llibres, ni tenia una idea massa clara de com els fan -que no és el mateix, ni de bon tros, que tirar un diari. Així que he aprofitat la impressió del meu nou llibre “Fronteres” per a visitar una de les impremtes més mítiques del país, Romanyà-Valls, on l’estan tirant i per conèixer com funciona la impressió dels llibres.

La visita ha estat impactant. Primer pel personal que hi treballa. L’Elisenda Pujol, que dirigeix l’empresa és una persona interessantíssima des de molts punts de vista. Gestiona una impremta familiar, que va empènyer d’una manera molt singular sa mare, però està aportant una visió jove i contemporània a tot que m’ha impressionat. Des de decisions organitzatives com crear slots per a editorials, garantint hores de tirada, fins a una renovació arquitectònica que diu molt de com entén la faena: normalment en els equipaments industrials poca gent pensa en millorar les condicions arquitectòniques…

Pel que fa a la impressió pròpiament dita, al procés de fabricació del llibre, hi ha hagut algunes sorpreses que m’han divertit i encuriosit. Com s’enganxen les portades amb el llibre a través d’una maquinota ben peculiar que treu un producte únic i que m’ha fascinat: els llibre ixen de dos en dos enganxats pel cap i els tallen després. La columna resultant m’ha semblant un tòtem, gairebé una obra d’art.

Per sobre de qualsevol cosa, però, m’ha impressionat l’estima, l’amor, per la feina. El valor que li donen als detalls més menuts i la coherència de punta a punta del procés. Ah! sí. I el magatzem de paper! Quan m’han dit que tres columnes d’aquell paper, tant altes! anaven a ser el meu llibre he quedat esborronat. Literalment.

 

Jiā yóu! (Dos anys de pandèmia)

Publicat el 11 de gener de 2022 per vicent

Aquest és un text escrit durant el primer confinament que, per alguna raó que no recorde, es va quedar al calaix. El recupere avui que fa dos anys de la pandèmia.

 

 

Jiā yóu!

Wuhan Jiā yóu! Wuhan Jiā yóu! Wuhan Jiā yóu! Devia ser molt a primers de febrer de 2020 que mirava al meu mòbil aquestes imatges hipnòtiques. Eren vídeos arribats, enviats, des de dins de Wuhan, la ciutat de la República Popular de la Xina on va començar l’epidèmia de la Covid-19. Eren vídeos fets per la mateixa gent que estava en confinament, obligatòriament tancada en les seues cases. S’hi veien grans edificis d’apartaments pràcticament a les fosques amb llums només en alguns balcons i finestres. De tant en tant algú cridava Wuhan Jiā yóu! i el crit s’escampava com un udol en la llunyania, reverberant de balcó en balcó.

Jiā yóu! és un terme xinés difícil de traduir. Va sorgir per a encoratjar els corredors d’automòbils, sembla que en el gran premi de Macau, la ciutat que fou lusofona de la Badia de les Perles. El seu significat originari vindria a ser una cosa així com ‘gas a fons’, però l’expressió s’ha convertit en un crit de suport col·loquial usat per tot arreu que es pot traduir millor per ‘força’ o encara per ‘sigueu forts’. Així el fan servir en els estadis de futbol per animar l’equip local o així l’ha fet servir també el moviment democràtic d’Hong Kong en les manifestacions, per encoratjar els ciutadans en la lluita contra l’autoritarisme xinès. Aquells crits en la nit fosca de Wuhan, però, representaven alguna cosa nova, que m’inquietava malgrat que aleshores jo no podia calibrar com anaven a canviar la nostra vida, només en qüestió d’unes poques setmanes.

La meua filla petita, la Júlia, acabava de tornar aquells dies de Taichung, la segona ciutat de Taiwan, on estudiava en la Universitat. Li vaig demanar que ens traduís aquells vídeos i el significat d’aquells crits. El fet que ella hagués estat vivint tan a prop del centre de l’epidèmia m’havia fet fixar-me abans del que ho hauria fet altrament en aquell fenòmen estrany i poc conegut del coronavirus. A casa havíem viscut dies d’una certa tensió pel seu retorn i quan va ser a de nou a Barcelona ens va semblar que el perill, un perill que no sabíem exactament en què consistia però que matava gent, havia passat. No podíem estar més enganyats, ni nosaltres ni el món sencer. La pandèmia anava a escapar de Wuhan, ja havia escapat aleshores encara que nosaltres no ho sabíem, i anava a posar de genolls el planeta sencer en poques setmanes, portant-nos a un escenari mai vist, les conseqüències del qual s’allargaran durant anys.

Mentre la Júlia ens anava explicant a la resta de la família el significat d’aquells vídeos, que aleshores veiem en la distància com una cosa impossible que passés ací, em van vindre al cap dues imatges, dues escenes.

Primer vaig recordar la meua arribada a Pequín el maig del 1989 per a seguir en directe, aleshores jo treballava per una cadena de televisió, la visita de Mikaïl Gorbatxov a la Xina. Visita que acabaria desencadenant la matança de Tiananmen. No em va venir al cap però ni la plaça ni les manifestacions, ni les morts sinó un detall minúscul que em va resultar especialment torbador. Per estrany que puga semblar vaig recordar la meua arribada a l’aeroport de la capital xinesa, concretament el moment en que vaig anar a recollir la maleta, descarregada de l’avió. Em va venir al cap com de petit i minúscul era aquell aeroport on només hi havia una o dues cintes per a la recollida. El recorde com un edifici verdós amb potser una dotzena de portes d’embarcament i cap botiga ni una, només el control de la policia i un indret, una finestreta escassa, on canviaves moneda. Sense trànsit, sense gairebé gent.

Parle del 1989, és a dir de fa aproximadament trenta anys i si em venia aquella imatge al cap era per ajudar-me a entendre la transformació incomparable, incomparable amb cap altra que puguem imaginar, que la Xina ha patit en tres dècades. Aquell vell aeroport on jo vaig aterrar ha estat substituït avui pel nou i espectacular aeroport de Daxing, que és, ni més ni menys, el més gran del planeta. La imatge em va colpir perquè em feia pensar de quina manera havia estat possible que se m’hagués escapat l’existència d’una ciutat com Wuhan.

Quan vaig escoltar la primera notícia sobre la pandèmia vaig haver de córrer als llibres per a entendre què era això de Wuhan. No sé si n’havia sentit mai a parlar abans però en qualsevol cas reconec que no tenia cap imatge clara d’ella. Així que vaig quedar mut en adonar-me’n que tenia entre vuit i nou milions d’habitants. A Europa només Istanbul i Londres tenen una població semblant i tanmateix jo ho desconeixia tot sobre ella, fins i tot l’existència mateix. De fet de les deu primeres grans ciutats xineses per població jo només tenia una idea concreta i clara de Xangai, Beijing i Canton. Shenzhen la conec per la proximitat a Hong Kong i conec, sóc capaç de situar pels fets passats, per la seua història Tianjin, Nanjing i Xi’an. Però la meua ignorància era completa respecte a Chongqing, vuit milions d’habitants!, o a Chengdu, onze milions d’habitants, o a la mateixa Wuhan. Vaig comprovar la llista i de la ciutat deu a la vint, totes elles ciutats amb més de cinc milions d’habitants, jo no era capaç de posar-ne ni una sola en el mapa.

L’escala monumental del meu desconeixement em va inquietar, logicament. La Xina que jo vaig conèixer a finals dels anys vuitanta és evident que no té res a veure amb això que és avui. Però no puc deixar de preguntar-me com és possible que un país haja pogut canviar tant en tant poc de temps. Els vídeos de Wuhan, aquells que mirava sorprès, mostraven gratacels espectaculars, edificis públics enormes i moderns i avingudes immenses plenes de tràfic. Però per a mi el nom era un forat negre en el meu mapa. I aquest desconeixement, crec que ens va passar una mica d’això a tots, potser no em permetia fer-me a la idea de fins a quin punt els crits d’aquells balcons estaven avisant-me de la catàstrofe, de l’enorme catàstrofe humana, política, econòmica i social que estava a punt de caure sobre tots nosaltres.

Me’n vaig anar a dormir inquiet, aquella nit. Sense tenir encara la consciència de que la pandèmia arribaria aviat a Europa i trasbalsaria per sempre la nostra societat. Però desconcertat per l’escena que havia vist en el meu mòbil. El meu cap buscava alguna cosa en aquella foscor trencada pels crits aguts des de balcons i finestres. No sabia què era però sabia que l’escena em recordava alguna cosa, una sensació viscuda amb anterioritat. 

Quan finalment les imatges que buscava inconscientment se’m van aparèixer em vaig haver d’incorporar al llit i obrir la llum. Perquè el  que estava buscant dins el meu cap em va espantar: eren els terrats de Teheran la nit del 16 de gener del 1979. 

Aquella nit l’odiat xa Mohammad Reza Pahlavi abandonava, camí de l’aeroport, la ciutat que havia estat la capital del seu imperi i ho feia amb una comitiva de cotxes que circulava a tota velocitat amb els llums apagats. Des dels terrats, des dels balcons i des de les finestres, milers de persones cridaven el Takbir per acomiadar-lo i per a donar la benvinguda a l’aiatol·lah Khomeini, que immediatament anava a començar la revolució islàmica, malgrat les esperances que Occident tenia en que el vell clergue exiliat a París no ho fes. Al·lahu àkbar! Déu és gran! Al·lahu àkbar!  Els crits de les terrasses de Teheran van ser aquella nit la banda sonora d’una revolució, caòtica, que anava a canviar el planeta per sempre més enviant confuses onades de ràbia i orgull de Fes a Mindanao. 

Quan em vaig incorporar del llit, atordit pel record, jo encara no ho sabia, ni en podia ser conscient. Però els crits de les terrasses de Wuhan, aquell Wuhan Jiā yóu!  Wuhan sigues fort! Wuhan Jiā yóu! anaven a significar també l’inici d’un món diferent, el punt de trencament amb tot el que havíem viscut fins aleshores. 

Andricus partali: Una vespa que porta el meu nom

Publicat el 2 de gener de 2022 per vicent

Aquest any nou ha començat de la manera més inesperada que podia imaginar. De bon matí he rebut un missatge del biòleg Juli Pujade-Villar en que m’anunciava que ell i els seus companys Víctor Cuesta-Porta i Paul Hanson han descobert una nova espècie de vespa a Costa Rica i havien decidit anomenar-la Andricus partali, en record del discurs que vaig fer al Parlament quan se’ls va concedir als repressaliats la Medalla d’Honor. M’adjuntava l’article publicat en una revista de la Universitat de Guadalajara, a Mèxic, que relata tots els detalls del cas.

Vaig quedar commocionat amb la notícia. Aquest equip de biòlegs ha nomenat algunes espècies noves més que ha descobert en homenatge als represaliats polítics -un gest que diu molt d’ells. Que hagen tingut l’amabilitat de dedicar-me aquesta espècie a mi, per això mateix, m’ha trasbalsat profundament. Mai no sé agrair de forma adequada les mostres de simpatia que m’ofereix de tant en tant la gent, però aquesta és, literalment, superior a tot el que podria haver imaginat mai. Francament.

El concert de Lluís Llach

Quan Lluís Llach va fer el seu famós darrer concert a Verges jo no vaig poder assistir perquè era als Estats Units. De manera que quan es va anunciar que faria el concert al Palau Sant Jordi en suport a Debat Constituent vaig decidir que aquest no me’l perdia de cap manera. I sortosament ha estat així. Ben acompanyat, a més, perquè hi vam anar tots quatre i també es van apuntar Fede i Rosa, que pujaven des de Nàquera i amb els quals vaig pujar també jo.

El concert va superar de llarg les expectatives que jo tenia. Llach estava absolutament pletòric. Si algú s’esperava que trobar un Llach mig-mig després de tants anys d’estar absent dels escenaris es va quedar amb un pam de nas. Quina veu! quina entonació! quina intenció! quin domini! I la seua generositat, demostrada de tants anys, que es va tornar a fer realitat convidant tot de músics que l’acompanyaven en l’escenari i que van protagonitzar alguns dels moments més impactants de la nit.

Baixant del Sant Jordi, comentàvem amb Fede la impressió de veure com d’actuals eren cançons que ja cantàvem amb admiració fa quaranta anys. És veritat que el país ha avançat molt però no prou però també ho és que són grans cançons, extraordinàries.

Retorn a París (i V)

Emmanuel Macron ha decidit canviar la bandera francesa. El canvi és subtil perquè no canvien els colors ni la forma sinó només el to. El roig i el blau, sobretot, es tornen més intensos, més militars. Diu el president que amb això torna la bandera que havia estat abans i que havia anat perdent intensitat per decisions adoptades pels seus predecesors.

Al carrer, però, la majoria de les banderes són les antigues. A les seus oficials -he passat per Matignon- hi ha ja la nova però és excepcional. De fet he trobat al Louvre aquesta cacofonia que no he pogut evitar de fotografiar: dues d’antigues i una de nova onejant juntes. Un bunyol.

Retorn a París (IV)

Visita al museu Rodin. Per raons diverses, gairebé sempre circumstancials, mai no havia pogut visitar-lo. Em sorprèn d’una manera molt agradable el treball museològic i la manera amb que incorpora els treballadors del seu taller, els seus amics, fins i tot la seua amant. L’Assumpció comenta que és una forma molt civilitzada de fer-te entrar en l’obra d’un esculptor i ho compartisc. Fa goig. El que em deixa esmaperdut és saber que el museu té més de sis mil obres de Rodin guardades! Quantes en va fer? A quina velocitat les feia?

Retorn a París (III)

Han desaparegut les meues llibreries preferides del Boulevard Saint Germain. Gibert Jeune va tancar al gener, incapaç de resistir les mil-i-una pressions que aquests establiments estan rebent i de superar la pandèmia de la covid. M’entristeix profundament mentre passegem amb un bon amic a l’hora de dinar. Queda viva una de les seues sucursals, a la vora del riu, però entrar-hi fa mal als ulls. És la més rònega i vella i els llibres semblen com maltractats. En vaig descobrint de noves però no és el mateix. Science-Po ha traslladat la seua botiga d’un carreronet transversal on era abans al Boulevard. En visite una de nova per la zona de l’estació del nord però no em convenç. Acabaré entrant a la FNAC de les Halles, que encara guarda una part de l’esperit fundacional que la feu un paradís per a mi, als vuitanta i els noranta. Seguisc carregant una maleta de llibres nous cada vegada que vinc a aquesta ciutat…

Retorn a París (II)

Hem dedicat el dia a una llarga passejada pel París àrab i a les exposicions del Centre Pompidou. Baixant pel canal i travessant el jardí botànic hem anat primer a la Gran Mesquita de París. L’edifici és realment gran i per un moment tens la sensació que no estàs a París sinó a Casablanca o El Caire. Ens hem fet un te amb menta al pati, ple de sucre ai! i hem passejat per l’interior del temple. La covid deixa traces a tot arreu i així el terra està ple de senyals indicant on poden posar els fidels la petita catifa necessària per a la salat, la pregària. Abans qualsevol podia posar-se on volgués, ara hi ha un ordre que intenta mantenir la distància social.

Des de la mesquita hem caminat fins a l’Institut del Món Àrab, l’imponent edifici de Jean Nouvel ja a la vora del riu. Hi havia una magnífica exposició sobre els jueus en el món àrab, extraordinària en molts sentits. L’Institut està fent una gran tasca d’ajudar a emergir un Islam respectuós, que no només accepta la pluralitat social i religiosa sinó que l’estimula. A l’exposició, per cert, he descobert aquesta meravella.

Neta Elkayam és una jueva sefardita, d’origen marroquí, que ha redescobert les arrels del seu passat i que canta amb una passió i una tendresa increïbles, en la llengua àrab que era dels seus avantpassats.

Després de dinar hem anat al Centre Pompidou on teníem entrades per a veure les exposicions dedicades a Georgia O’Keeffe i a Ettore Sottsass. Lamentablement, però, ha estat una visita que m’ha defraudat. Primer perquè les mesures covid ens han obligat a fer una cua absurda al mig del carrer, sota la pluja, de més de vint minuts -i sembla mentida que passant això dia sí i dia no no hagen habilitat ni un miserable tendal per a protegir els visitants de la inclemència. I després perquè l’exposició d’O’Keeffe era el seu darrer dia i estava tan plena de gent que no podies ni veure els quadres amb la perspectiva suficient i la de Sottsass era francament millorable.

En qualsevol cas no em queixe. Pujar les escales mecàniques del Pompidou sempre és un símbol ple de records per a mi i encara ara em continua emocionant. Així que done per bona la visita que ha tancat el llarg passeig d’avui. A l’hotel ens esperaven unes bones amigues amb les quals hem xerrat una estona abans d’anar-nos a dormir amb els peus cansats però contents.

Retorn a París (I)

Hem tornat a París. El llarg pont ens ha ofert una oportunitat que no volíem menystenir després de dos anys que se’ns han fet llarguíssims a l’Assumpció i a mi. Precisament París havia estat el darrer dels nostres viatges familiars abans de la pandèmia. Era el cap d’any de 2020 i poc que podíem pensar que arribaria tot el que va arribar després.

D’aquells dies recordàvem molt la trucada de les nostres filles des de Taiwan per a celebrar el cap d’any. La Txell, i la seua cosina la Roser, havien anat a visitar la Júlia a la Universitat de Taichung, on estudiava i van entrar a l’any nou sis hores abans de nosaltres. A aquelles hores estàvem fent un te a la plaça dels Vosgues i ens va sorprendre una videoconferència alegre a la qual es va sumar la resta de la família.

Potser per això aquesta vegada hem triat un hotel del Marais, en realitat de l’avinguda Beaumarchais per a estar-nos-hi. Ens fa gràcia caminar i prou per aquesta zona desconeguda, o menys coneguda, de París. De moment plou de valent però hem tornat a la plaça dels Vosgues i ens hem tornat a fer un te a la pastisseria Carette. Tot recomença.

Parlant de banderes

La Biblioteca Ca l’Altisent és una biblioteca pública de Sant Climent de Llobregat, recent inaugurada, que ha esdevingut la biblioteca de referència al nostre país, i de fet a Europa, en temes de vexil·lologia, gràcies a la donació de materials que n’ha fet l’Associació Catalana de Vexil·lologia.

L’Associació em va convidar ahir a fer-hi una xerrada, explicant la meua mirada com a periodista sobre les banderes. Per a mi era un repte ja que no en sóc de vexil·lòleg però al mateix temps em feia molta il·lusió ja que em permetia esplaiar-me sobre una cosa, les banderes, que sempre m’ha ajudat molt a entendre la política internacional.

Per tant em vaig atrevir a fer un recorregut per situacions i episodis on els colors d’una bandera em van ajudar a treure l’entrellat de la situació que estava vivint. Jo m’ho vaig passar molt bé i només espere que els assistents també passaren una bona estona.

(En la fotografia estic ensenyant l’antiga bandera de Geòrgia, una de les joies de la col·lecció de banderes que tinc a casa i que vaig desplegar durant l’acte.)