Un desconeixement profundament dialectal
Sempre m’ha cridat l’atenció que, fins fa no res, no hi haja hagut cap interès per part de la comunitat de valencians residents al Principat de singularitzar-se socialment. A Barcelona hi ha una Casa de València, un casalot magnífic, de fet. Però poca cosa més. Si compares la quantitat d’associacions i casals andalusos, extremenys, asturians o gallecs amb l’absència notabilíssima de referències socials valencianes la cosa no pot sinó sorprendre. Perquè, de valencians, el Principat n’està ple…
L’única manera que tinc d’entendre el fenomen parteix de la lògica. Semblaria que no tenim cap necessitat de diferenciar-nos. Potser perquè som vers catalans, al cap i a la fi. Quan un andalús o un gallec arriba a Barcelona, o a Terrassa, o a Tarragona, l’evidència del canvi és total. Ha de canviar de llengua o acostumar-se al fet que el veïnat no és com ell. Per a un valencià, en canvi, el matís és conscientment dialectal i prou. Una diferència, precisament minúscula, tant que és generalment inapreciable per a un andalús. Per exemple. Potser això explica que els valencians no tinguem cap necessitat de remarcar la nostra diferència en el si de la societat catalana.
Això té, però, una contrapartida greu que és la ignorància. Si no et fas veure, no et veuen. I si no et veuen es fa molt difícil existir. Sempre m’ha xocat que la majoria dels catalans del Principat que et fan comentaris, sovint sardònics, sobre la situació valenciana quan els preguntes, o bé tenen amics valencians als quals mai els pregunten sobre el país o bé tenen avantpassats valencians. La nòmina d’avis o besavis, sobretot avis o besavis, de les comarques valencianes al Principat és immensa. Enorme. Però sovint és només una referència toponímica o, de nou, dialectal. Quantes vegades els qui ens mantenim en la fonètica no ens hem trobat uns ulls brillants d’algú que ens diu de sobte que aquella paraula l’havia sentida dir a l’avi! Quantes vegades no hem escoltat dir el nom de pobles, menuts sobretot, amb una enorme enyorança: «el meu avi era de…». I quantes vegades no m’ha sorprès que la mateixa gent a qui li brillaven els ulls anomenant Quatretonda o Xodos o Castalla o Alcoi mateix mai han pensat a viatjar i passar uns dies a la terra dels seus avantpassats. La referència, positiva, valenciana sembla així un passat congelat, una referència més de memòria que de geografia.
Si parlem de l’àrea metropolitana de Barcelona, on al final el personal té més presència i consistència de tot tipus, he de dir que no és estranya aquesta actitud. Els barcelonins tenen una geografia capada voluntàriament. Per baix no passa del peatge de Martorell i per dalt només arriba fins a l’Empordà, fins a Ceret si tens sort, en la mesura que hi arriben les seues vacances i el seu lleure. Barcelona sempre ha estat hanseàtica i encara avui sembla un miracle que puga encapçalar cap projecte nacional. I si Reus o Amposta queden lluny ja pots imaginar on queda Elx.
El desconeixement de la realitat valenciana és total i absolut en part per aquesta manera d’acostar-se al propi passat. L’avi deixa un topònim i una pronúncia recognoscible, amb emoció però poca cosa més. Després la informació, la manca d’informació –o la desinformació, per a ser més precisos– fa la resta.
Aquest és un fenomen que ja és més difícil d’explicar. Sobre el paper, la major part del paisanatge no té molts problemes d’acceptar això que els entusiastes en diem Països Catalans. Darrerament el procés d’independència ha estat fortament regionalitzador i s’observa una tendència a l’abandó de la resta del país. Però, en general, encara perviu una certa simpatia cap al concepte i la idea. I, tanmateix, cada dia el destrossen. TV3, per exemple, ha estat a la vegada l’instrument que més ha unit els Països Catalans i el que més caricatura n’ha fet. Els valencians, generalment, només hi apareixem com una referència folklòrica, anecdòtica o com un reforç fosc del Principat immaculat –quan s’exagera la quantitat de fatxes per metre quadrat que tenim, per exemple. Per quina raó passa això s’escapa a la meua capacitat d’anàlisi. Potser el Principat és molt més regionalista que no ho sembla i no sap escapar amb solvència de les quatre províncies.
És veritat que la presència constatable de valencians a Catalunya provoca un cert dubte. Especialment si els indígenes del sud ens posem en primera fila de la defensa de la catalanitat com tan sovint ha passat. Però el dubte ràpidament l’intenten aclarir assimilant-nos. Ens fan catalans, en oposició a valencians, i es queden tan amples. I aleshores ja has d’anar tu ensenyant mapes i fent proclames. Aquella definició genial de Josep Pla sobre Joan Fuster, en el sentit que no era valencià ni principatí sinó «català integral» resulta avui més difícil d’entendre encara del que ho era als anys seixanta, quan el geni de Palafrugell va conèixer el geni de Sueca, diu la llegenda que tornant d’un viatge pel Pèrsic.
Però ací seguim, en qualsevol cas. Intentant-ho, i treballant perquè la realitat siga més assumida i millor.
(Aquest article el vaig publicar al nº 435 de Saó (Dos països separats per la mateixa llengua: el País Valencià i Catalunya). Per alguna raó algú l’ha tornat a fer circular per twitter, me l’he trobat i me n’he adonat que l’havia oblidat del tot. A la web personal he procurat posar enllaços a totes les col·laboracions que he fet però aquestes de Saó i també les de Serra d’Or les he oblidat i no sé com trobar-les a les webs respectives.
Sóc a Bratislava, amb altres companys de VilaWeb per a conèixer millor l’experiència de 
