Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

M’entretinc jugant amb la geografia. A descobrir quines poblacions tenen la mateix latitud o longitud que Bétera. En la latitud quede impressionat: Samarcanda ni més ni menys. També Reno a Nevada i altres poblacions menors.

En la longitud, l’aeroport londinenc de Luton, Caen i Orà. I molt de mar. Tant per dalt com per baix.

Què de què serveix això? De res. Simplement em divertisc.

Ahir una colla important de gent vam llegir en públic a la Universitat Pompeu Fabra el Coral Romput com a pary dels homenatges que aquest any s’estan fent a Vicent Andrés Estellés. Ací hi ha el vídeo.

Van passant les hores i jo seguisc estupefacte. No m’ho puc creure. No m’ho vull creure.

Ahir es va fer a Arenys de Mar la jornada Som 1 d’Octubre. Com a part del conjunt massa ambiciós d’actes que s’hi van aplegar hi havia un homenatge a Vicent Andrés Estellés, en ocasió del seu centenari. Cantava Pau Alabajos i recitaven versos diversos dels grans actors i actrius que tenim a casa nostra.

Els organitzadors em van demanar de presentar l’acte, cosa que vaig fer amb molt de goig, amb la meua còpia del Llibre de Meravelles a la mà, datada com a comprada en Bétera al 1977 i que si no recorde malament és el primer llibre en català que vaig comprar.

Amb el Pau, de fet, ja vaig participar al 2012 en aquell fantàstic homenatge al poeta que va organitzar al Palau de la Música de València i del qual va eixir el disc “Pau al Palau”. Així que tornar a juntar-nos pel gran poeta de Burjassot, ha estat tan fàcil com volgut.

Per aquelles coses que mai no saps de qui són idea, l’Associació Més Junts sempre Anem Més Lluny ha decidit atorgar-me un dels guardons “Primer d’Octubre a la Trajectòria” que lliura cada any en commemoracio del referèndum d’autodeterminació.

Em va sorprendre molt la cosa perquè al meu costat van premiar gent que són tot un referent per a mi des de fa molts anys. L’Aureli Argemí, de manera pòstuma, el Lluís Llach, l’Eliseu Climent o l’ANC entre més.

Vaig aprofitar, doncs, l’ocasió per a agrair a dos dels guardonats tot el que han significat per a mi. A la Maria Conca i l’Eliseu Climent.

La Maria va ser professora meua a l’Escola de Magisteri -de fet va ser la meua primera professora de català. Parle de finals dels anys setanta del segle passat. Jo portava a classe una carpeta amb una estelada xicoteta enganxada, que havia comprat en una paradeta a l’albereda de Bétera del Partit Socialista del País Valencià -com canvien els temps!

Un dia fent un examen la Maria se’m va acostar sigilosament per darrere i em va demanar si sabia què era allò. Naturalment que ho sabia, però aquella conversa innocent va acabar derivant en la meua entrada al Partit Socialista d’Alliberament Nacional, en el qual vaig militar uns anys i que va ser tota una escola de vida, a més d’ideològica, per a mi.

A més, la Maria i el Josep Guia quan l’Eliseu Climent buscava gent per a començar El Temps van recomanar-li que m’agafara, cosa que ell va fer i que va canviar radicalment la meua vida: de mestre -o músic- a periodista.

L’Eliseu va confiar en mi i en aquell equip de gent que encapçalava Francesc Pérez Moragon, la qual cosa em va permetre fer un tomb vital tan inesperat com feliç.

Cap dels dos, per raons diverses però ben comprensible, va poder acudir a l’acte, de manera que vaig intentar convertir el meu parlament en una mena d’homenatge a aquestes dues persones que em van ajudar tant a ser el que són. Espere haver-ho aconseguit.

Vaig amb la Júlia a l’estrena de la nova versió de Mar i Cel de Dagoll Dagom. Amb por. Quan vas a veure un clàssic, una d’aquelles obres que has vist diverses voltes en la teua vida, sempre et fa cosa pensar que no serà tan bona com abans. Però ho és. Hi ha petits detalls, innovacions, que la fan fins i tot millor.

Dit això són les escenes de sempre les que provoquen entusiasme. Supose que és inevitable i no saps mai si emocionen per elles mateixes o pels records. Però és inevitable. Quan, al final del primer acte, el vaixell es gira cap a l’espectador, amb el fum recreant de manera perfecta la mar i tota la tripulació grimpant pels màstils, és difícil no emocionar-se.

M’expliquen, per cert, una trampa bona. Les cançons més famoses són a la primera part. Amb aquell final apoteòsic. Està previst per a mantenir enganxat l’espectador i que no se’n vaja a la mitja part. Bona, aquesta.

El cinesasta londinenc Chester Yang està finalitzant un documental sobre Martxelo Otamendi, Egunkaria i Berria i la situació de la llengua basca, que té un títol que he trobat que és perfecte: “Martxelo Otamendi, el periodista desafiant”.

El film encara no està completat, però ja té la presència anunciada en diversos festivals de cinema i Yang ha fet pública aquesta prèvia.

Passe un cap de setmana llarg a la vora del mar. Després d’un mes d’agost mogut i amb molta feina. Em sorprèn la placidesa que el ritme de les ones aporta a la son. Dorm com una criatura escoltant el so de fons de les ones trencant a la platja. Simplement.

Viatge llampec a Brussel·les, anar i tornar com qui diu -no hi he passat ni vint-i-quatre hores. Tots aquests anys hi he estat anant molt, tant pel meu càrrec al capdavant de l’European Journalism Center com pel fet que una part important de la vida política catalana s’hi ha transportat.

Ara prevec que això s’anirà acabant. A l’exili, amb la llei d’amnistia, sembla que li queda poc i jo deixaré la presidència del centre aquest hivern, després dels reglamentaris vuit anys. De manera que espere no tornar a venir tres o quatre voltes a l’any com tots aquests darrers anys he fet -de vegades més i tot.

Per això em prenc aquest viatge gairebé com un comiat. Amb els anys m’he acostumat a anar sempre al mateix hotel, a visitar sempre la mateixa llibreria, a dinar sempre en el mateix restaurant, a pujar a l’aeroport en el mateix tren, a fer llargues caminades dins la terminal aprofitant el temps d’espera. Són rutines, rutines brussel·lenques, a les quals m’hauré de deixar d’acostumar. Alguna, la dels llibres, em costarà…

Aquest ha estat un curs complicat pels meus problemes de salut, així que aquesta setmana he de preparar l’estiu visitant els dos metges que m’han tractat. Són de caracters diferents i complementaris. L’un és rigorosament metge. Vull dir que fa de metge i prou. Molt sever, molt estricte, però gens curiós per les coses que fas o vius en la teua vida privada. L’altre és tot el contrari. Expansiu, carinyós, atent, interessant sempre per com et van les coses.

Supose que cadascú fa el seu paper i en el meu cas, a més, es complementen en ser d’especialitats distintes. Però després quan arribe a casa sempre tinc la sensació que he de reconstruir un puzzle amb el que m’ha dit l’un, amb el que m’ha dit l’altre i amb la composició de tot plegat que fa el meu cunyat, el metge del qual em fie més en aquest món.

M’han donat tot de pastilles. Jo que no n’he pres mai amb regularitat, ara m’hauré d’acostumar a la rutina. Deu ser cosa de l’edat em diu tothom…

He quedat a dinar amb quatre israelians residents a Barcelona, que em van contactar per explicar-me com se senten. Tenen origens diferents i històries diferents -des de qui porta quaranta anys ja ací i parla perfectament català a qui porta un any en un treball universitari d’elit i s’expressa només en anglès. Dues dones i dos homes. Dos joves i dos, diguem-ne vells.

He escoltat. Poca cosa més podia fer. Són israelians i jueus, però estan aterrits tant per l’atac d’Hamàs com per la reacció del seu estat i la guerra de Gaza. I més enllà d’això pateixen la sensació de quedar-se atrapats enmig del foc creuat. Molts jueus de Barcelona els consideren traïdors perquè critiquen l’estat i el govern d’Israel, molts no jueus de Barcelona els acusen de complicitat amb el genocidi palestí. Aquesta angoixa vital m’atrapa. Viure, de vegades, és molt difícil.

Passem tres hores ben llargues xerrant. Jo, bàsicament, escoltant-los. Al final em quede de pedra quan la més jove de totes, una artista que ha vingut a Barcelona a explorar si pot treballar a Europa, em diu que no hi ha futur i que Israel s’encamina a una guerra civil entre jueus. Fa temps que sent a dir coses semblants als Estats Units, a França. Però enlloc com a Israel una perspectiva com aquesta em sembla més calamitosa. Per la humanitat sencera.

Avui la meua menuda ha tornat després de viure un any gairebé sencer en dues ciutats asiàtiques, primer a Seül i després a Pequín. Han estat uns mesos molt llargs en que les videoconferències i els whatsapps han alleujat un poc l’enyor, però no prou.

M’he passat una bona estona de la nit seguint el recorregut de l’avió que la portava de Pequín a Barcelona, a través d’una d’aquelles apps que et va indicant on es troba a cada moment. I impressiona comprovar com prop de la meitat del viatge consisteix en travessar la Xina. És tan gran allò que no ens fem a la idea. Després quan veus l’avió entrar a l’espai aeri europeu ja sembla que estiga en casa, però encara quedaran unes hores. Que són les justes per a pujar a l’aeroport.

I allí a esperar. A la part de fora. Sempre que aterre al Prat i he d’eixir per les portes em resulta reconfortant veure tantes cares d’il·lusió com solen haver-hi, gent que espera la gent que estima. Aquesta vegada era jo, nosaltres, aguantant amb paciència la darrera espera que és la de les maletes. Com que eixien per la cinta número nou fins i tot l’hem vist de lluny, però han passat uns minuts llarguíssims fins la tan esperada abraçada del reencontre.

I després, que bonica és la vida, aquella sensació que l’havies vist ahir, com si no haguera estat un any, tant llarg, fora.

Tres dies de reunió de la directiva de l’European Journalism Centre a la casa que l’Ove Joanson té a l’arxipèlag, una àrea amb milers d’illetes situada prop d’Estocolm. Per a Ove aquesta és la darrera reunió després de 23 anys de servei al Board de Directors, molts d’ells com a president del mateix. Ara l’Ove ha decidit que té una edat i ja no viatjarà més a reunir-se amb nosaltres i per això hem volgut tots plegats anar a sa casa i fer-li, com si diguéssem, un comiat en tota regla.

Ha estat una gran ocasió per tornar a escoltar les seues històries de periodista veterà, que les conta en les sobretaules d’una manera imbatible. Tots li hem portat regals personals i li hem fet sentir el gran respecte que sentim pel seu treball tots aquests anys.

Personalment, per a mi, ha estat un autèntic mentor. Un dels periodistes que més m’ha influenciat en la vida. Durant aquestes dècades llargues que hem compartit veient-nos en el pitjor dels casos tres voltes a l’any, l’Ove m’ha aconsellat sobre tota mena de coses que em passaven. Té una experiència única -ha estat el president de la ràdio televisió sueca, però també va inventar els diaris gratuïts a Europa- i sempre tenia el consell apropiat, basat en la seua àmplia experiència.

Ara no ens veurem tant a sovint, però espere que seguirem encara un bon grapat d’anys parlant i intercanviant missatges, que em deixe encara seguir aprenent d’ell i gaudint de la seua amistat.

PS: Al seu poble, curiosament, al bar local tenen uns pastissos que li diuen catalans, no sé sap per què…

A la cua de l’Euromed em trobe que quatre passos davant meu hi ha Toti Soler. Inconfundible amb el barret i la guitarra penjada a l’esquena. Dubte si saludar-lo, però no m’atrevisc i em limite a mirar-lo mentre puja al vagó.

Precisament fa uns dies vaig comprar el disc que va gravar l’any 1973 amb Jordi Sabatés. Una joia.

En comprar-lo, era en una fira de discos vells, al venedor se li van encendre els ulls i em va felicitar per la tria. Ja n’era conscient del que comprava, ja. En la cara B Toti toca la guitarra elèctrica i si m’haguera atrevit a parlar-li li hauria preguntat per què la va abandonar i no ha tornat a tocar-la mai més.

Però em va fer vergonya i el vaig deixar passar de llarg, admirant-lo en silenci.