Se’ns ha mort en Terricabras

Deixa un comentari

Ahir se’ns va morir, sobtadament, en Josep-Maria Terricabras. Vaig improvisar, endolorit i molt trist, aquest editorial a VilaWeb on remarcava no només que ha estat una de les figures intel·lectuals més decisives del nostre país sinó també el seu tarannà d’home bo. La meua relació amb ell ve de molts anys i en l’editorial vaig explicar una anècdota divertida que ja comptava en un apunt anterior d’aquest bloc.

Va ser durant la fundació de l’ANC al Palau Sant Jordi, al març de 2012. Ell i jo estàvem tant entusiasmats de veure despertar el país que no paràvem de fer xivarrí fins al punt que ens van amonestar.

En l’editorial explicava que hi havia una fotografia d’aquell moment, que està en el post anterior. Aquest país, però, és impressionant i en uns pocs minuts ja tenia una altra fotografia de l’incansable i sempre atent Lluís Brunet. És aquesta:

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 17 d'abril de 2024 per vicent

A Vilafranca, sobre les fronteres alegres

Deixa un comentari

Ahir vaig inaugurar amb Isabel Galí el cicle Vilapensa a Vilafranca del Penedès, un apassionant i molt remarcable festival de filosofia d’un nivell com pocs tenen en el país.

Quan em van demanar de parlar, vaig adduir que jo no sóc filòsof ni em veia capaç de parlar amb propietat, però em van convèncer argumentant que el tema d’aquest any és “l’altre” i que el meu llibre Fronteres el trobaven molt interessant en aquest sentit. Així que em vaig animar i aquest n’és el resultat.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 16 d'abril de 2024 per vicent

Deixant la presidència de l’EJC, vuit anys després

Deixa un comentari

Avui hem tingut reunió del Board of Directors de l’EJC a la nostra seu de Maastricht. En la mateixa he expressat la meua voluntat de deixar la presidència de l’organisme, per a la qual vaig ser triat fa ara set anys. En les dues pròximes reunions es votarà qui és el nou president i a finals d’any farem el traspàs formal del càrrec al meu successor.

El doble període de quatre anys en que he estat president ha estat especialment complicat per causa de la pandèmia i la necessitat que vàrem tenin de canviar el director en plena crisi sanitària. Triar un nou director, entre un grup notable de molts bon candidats, sense poder-lo veure en directe ni tocar-lo crec que ha estat una de les feines més complicades de la meua vida. Recorde encara amb angoixa la ronda de videoconferències amb els candidats, tots ells amb currículums excel·lents i com em sentia en fals per no poder observar en directe les seues reaccions o tenir una estona informal amb ells.

En qualsevol cas, per a mi ha estat un gran honor substituir Ove Joanson com a president d’aquesta institució que tantes coses ha fet be des del ja llunyà 1992 pel periodisme del nostre continent.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 13 d'abril de 2024 per vicent

Un apunt geopolític abans i tot d’arribar Jaume I

Deixa un comentari

Passe bona part d’aquests dies de festa repassant llibres. És curiós com sempre trobes alguna cosa en els llibres que tornes a llegir. Que ja l’havies llegit, però que ara et sembla nova. Em passa amb el monumental i excepcional “El regne croat de València” del pare Burns. Burns fa història amb majúscules, però és que a més escriu de meravella. Hi ha moments que et sembla estar llegint una bona novel·la, en comptes d’un llibre d’història.

Trobe un moment, en concret, que resulta fascinant. Burns explica que hi ha una batalla tremenda pel poder dins l’Església. Els que acabaran sent els espanyols volen imposar la primacia de Toledo, mentre els que acabaran sent els portuguesos treballen per Braga. Nosaltres som de Tarragona i encara hi ha Narbona pel mig -perquè els límits dels que era el bloc peninsular no eren gens exactes en aquella època. En l’època de la invenció del País Valencià.

I una prova sensacional -i prova més sensacional encara de la persistència de la geopolítica- és un episodi que protagonitza el bisbe d’Albarrasí.

Resulta que hores abans que el rei Jaume fes la seua entrada gloriosa a la ciutat de València, que l’anava a posar en termes religiosos sota la jurisdicció del metropolità de Tarragona, Pere d’Albalat, el bisbe d’Albarrasí -que depenia de Toledo- es va infiltrar en la ciutat cantant “en alta veu” les vespres en la mesquita principal per consagrar-la a favor de l’església. I tombar la ciutat en direcció a Toledo. El bisbe també es va apoderar de Sant Miquel per a fer-hi la primera missa a la ciutat, en castellà.

La resposta del rei i del prelat de Tarragona va ser furiosa. El bisbe d’Albarrasí havia fugit abans que la senyera onegés sobre la ciutat i un cop assentada la reclamació castellana sobre la ciutat. “Maleï siga! Quin dret tenia de venir ací?” diu Robert Burns que va exclamar l’arquebisbe de Tarragona. Els catalans, evidentment, vam fer cas omís de l’incident però els que acabarien sent espanyols van pleitejar a Roma.

I ací arriba un detall més molt interessant. Roma va atorgar la raó a Toledo, però els valencians, els catalans recent arribats a València, van demostrar una admirable consciència nacional -protonacional si volen ser prudents- i van ignorar el Papa i les seues ordres. Amb seguretat en ells mateixos i el que estaven construïnt.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 1 d'abril de 2024 per vicent

Sopar de periodistes a Ca l’Estevet

Deixa un comentari

El meu amic Gwyn Nissen és a Barcelona, en ocasió que l’AMIC li ha concedit un premi al seu diari, Der Nordschleswiger. Quedem que anirem a passejar una estona i soparem. Es presenta acompanyat de Candice Fortman, la directora executiva d’Outlier Media, de Detroit, que ha estat guardonada amb un altre dels premis.

Des de la redacció de VilaWeb anem a Ca l’Estevet, el magnífic restaurant que hi ha a dues cantonades. A qualsevol foraster és molt fàcil impressionar-lo venint ací, perquè el menjar i la complicitat dels treballadors és excepcional.

Parlem durant hores de periodisme, de què si no? En realitat representem tres tradicions i trajectòries ben diferents, però als tres ens uneix aquesta passió desbocada per la feina que ens ha tocat fer en la vida. I la preocupació per les coses que passen, a la professió i a les nostres societats. Li confesse a Candice que tenia previst ser als Estats Units per les eleccions d’enguany, però que la perspectiva que les guanye Trump em fa dubtar de fer el viatge.

El restaurant està prou buit i hi ha un grup de turistes -com ho podrien ser ells si no anaren amb aquest indígina que sóc jo- que han demanat paella per a sopar. És una de les coses que m’indigna més del món i fem broma amb els cambrers sobre les ocurrències d’aquesta gent. Riem, riem molt. I això va de gust entre les reflexiones preocupades pel futur que ens espera.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 21 de març de 2024 per vicent

A casa del Jaume Vidal i la Capmany

Deixa un comentari

Assemblea de Lectors ahir a Mallorca. A Palma. Ens allotgem en un hotel del centre que em crida l’atenció. Es veu de lluny que és una gran casa refeta per a l’hosteleria. Per ací i per allí hi ha detalls que ho evidencien. Quan acaba l’acte torne passejant amb el Biel Mesquida i quan hi arribem s’exclama: és, era, la casa de Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany! Em contarà un parell d’anècdotes sucoses que no crec que estiga autoritzat a explicar i me’n vaig amb això a dormir encara amb més curiositat.

(Al matí l’esmorzar és en un patí immens i preciós que pel que es veu ja el tenien quan vivien ací. Em puja pel coll l’enveja…)

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 8 de març de 2024 per vicent

Notari a Mataró

Deixa un comentari

Dia de notari a Mataró. De vegades la vida no és suficient i calen els papers. Papers signats i segellats, oficialitzats. Diuen que a l’Estela d’Hammurabi, mil set-cent anys abans de la nostra era, ja parlen de notaris. El meu és eficaç i amable, de tota la vida. Supose que si se’n necessitaven en l’antiga Mesopotàmia amb més raó, encara, en el nostre complicat món.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 6 de març de 2024 per vicent

Parlant de periodisme a Girona

Deixa un comentari

La setmana dels Premis Rahola és una iniciativa extraordinària que té lloc a Girona cada anys, organitzada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Diputació.

Una de les coses que acostumen a fer és converses amb diversos periodistes i aquesta vegada m’ha tocat a mi, entre més. Amb Marta Masó.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 27 de febrer de 2024 per vicent

Una llarga conversa amb Christophe Guilluy

Deixa un comentari

He vingut a París, sobretot, a conèixer Christophe Guilluy. El vaig descobrir fa quatre o cinc anys i he llegit un grapat de llibres seus amb molt interés. Crec que aquest geògraf francès és una de les persones que més clarament veu les arrels de la gran crisi que estem vivint a Europa. Té un discurs propi, contundent i aclaridor, que ha estat magnífic d’escoltar de viva veu.

M’ha citat a Le Sarah Bernhardt, un cafè típic de la plaça de Châtelet i allà hem mantingut una llarga conversa de la qual ha eixit, finalment, aquesta entrevista per a VilaWeb: Christophe Guilluy: “L’esquerra proposa una societat egoista i això és fantàstic per al neoliberalisme

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 26 de febrer de 2024 per vicent

París: un problema amb els museus

Deixa un comentari

Aprofite una visita ràpida a París per visitar un parell d’exposicions, la de Rothko que ofereix la fundació Louis Vuitton i una sobre el perfum en el món àrab que fan al sempre interessant Institut del Món Àrab.

Les dues exposicions són molt bones, però impossibles de visitar per la gent que s’hi reuneix. Em diu la Françoise que fa molt de temps que París té un problema de sobrepoblació als museus. Dit així d’entrada resulta fins i tot bonic i encoratjador, però la realitat és que fa inservibles els esforços dels museus. Amb Rothko, per exemple, cal una mica de perspectiva per a admirar el quadre i és impossible quan en la sala hi ha dotzenes de persones amuntegades.

Menció a banda el maltracte de la Fundació Louis Vuitton. Quan arribes, deu minuts abans de l’hora que marquen les entrades que has comprat per internet, et trobes amb una cua llarguíssima fora de l’edifici, amb vent i fred, que tardaràs mitja hora ben bona a superar. Això no són maneres.

Aquesta entrada s'ha publicat en Viatges el 24 de febrer de 2024 per vicent

La ruta de Titot

Deixa un comentari

Aquest dissabte Francesc Ribera Titot ha presentat a l’Ateneu de Bétera la seua novel·la “El silenci que heu de témer”. La cita era a les 7.30 i Francesc va arribar a eixa hora a la plaça del mercar conduïnt el seu propi cotxe. Em va sorprendre perquè sabia que aquell dia feia tres presentacions, la primera a Alcoi, la segona a Burjassot i la tercera a Bétera. I no sé perquè però pensava que algú l’ajudaria ni que fora conduïnt el cotxe. Però no. S’ho fa tot sol i jo vaig quedar meravellat quan vaig adonar-me de la ruta que estava fent aquell cap de setmana: dijous estava a Castelló, divendres a La Xara, dissabte a Alcoi, Burjassot i Bétera i diumenge torna cap avall a Sella i Ondara!

Alguna vegada ell i jo havíem comentat com ens agrada anar pels pobles xerrant amb la gent, però jo no recorde haver fet mai dos actes en un sol dia i ell en fa tres. No cada dia, és clar. Però pel que em va explicar tampoc no excepcionalment. Dos actes els ha vingut fent com qui diu cada dissabte: Bescanó i Olot, les Borges Blanques i Prades, Arbúcies i Manlleu… I el que li queda. Dissabte 16 de març en tornarà a fer tres, a L’Alforja, les Borges del Camp i Tàrrega. Maremeua, quina capacitat…

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 19 de febrer de 2024 per vicent

Soy valenciano i…

Deixa un comentari

Fa un temps que estudie amb un especial interés TikTok. I això m’ha portat a fer proves de tot tipus i a seguir gent que segurament no seguiria si no fos amb aquesta finalitat, diguem-ne, acadèmica.

Entre les coses que he vist els darrers dies hi havia diverses versions d’una sèrie que diu “sóc tal cosa i…” i a partir d’això explica unes quantes banalitats sobre el grup al qual diuen pertanyer, amb l’intent de ser més o menys graciosos.

D’aquesta tècnica he vist fer unes quantes versions valencianes però ahir em vaig trobar per primer volta una col·lecció de gent que explicaven en espanyol que són valencians i…

I resulta que, per a diferenciar-se i ser alguna cosa, tots ells recorrien a paraules catalanes. Gràcioses, tòpiques, tretes de context en algun cas, però catalanes. Que si dic “au!”, que si dic “Xe”, que si dic “nano”, que si dic “bufa”, que si dic…

Sociològicament m’ha semblat ben interessant. Cap dels personatges que hi apareixia semblava ni remotament maulet, però en el moment d’haver d’explicar perquè eren diferents -per tant, perquè eren alguna cosa- no tenien cap més remei que tirar mà de la llengua que no deuen usar massa, però que ens diferencia i ens fa valencians.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 30 de gener de 2024 per vicent

Un any més. I en van…

Deixa un comentari

Deu ser la vellesa, però em comença a molestar això de canviar d’any o fer-los. Solia fer molta festa sempre en aquests dos dies, però ara em costa cada any més alegrar-me’n. Se’m fa costera amunt.

No sé si és perquè comence a assomar-me al final. No cal dramatitzar, que només tinc 63 anys, però al poble recorde el bando del matí, que ma güela em feia escoltar per veure qui havia mort i tothom moria als seixanta. Potser des d’aleshores m’ha quedat una obsessió inconscient que ara fa la seua aparició.

La nit de Cap d’any ara se’m fa estranya amb aquesta espècie d’obligació de fer festa i xerinol·la. Enguany vam intentar acostar-nos als focs artificials de Barcelona. Anunciaven un espectacle de drons i com que no ho havia vist mai em va pica la curiositat. Vam desistir. Hi havia una gentada cridanera que ho ocupava tot, la gran majoria turistes -no sé com pot ser que hi haja tants francesos a Barcelona…

Va ser un vist i no vist. Assomar-nos, desistir i tornar a casa. Passejant per primer cop el 2024…

Aquesta entrada s'ha publicat en el 2 de gener de 2024 per vicent

Filigranes

Deixa un comentari

48 hores a Brussel·les per feines diverses. M’he acostumat a una rutina en la capital belga i comunitària. Sempre vaig al mateix hotel, molt ben situat en la zona de les institucions europees. Però hi ha trampa. Sempre vaig al mateix hotel, també, perquè està prop de la Llibreria Filigranes. De manera que per més tancat i agobiant que tinga el dia, sempre em resulta fàcil escapar-me allí i carregar novetats.

A Brussel·les hi ha llibreries boníssimes que tots aquests anys m’han servit de molt. M’encanta Tropismes, a la gal·leria de la Reina, per la selecció que fan de temes i autors. Però Filigranes és un altre món -literalment.

És una llibreria molt gran, molt diversa en oferta i que selecciona molt bé els temes que et presenta com a novetats. Hi entres per un passadís que té piles de llibres nous a mà esquerra i no hi ha dia que, només entrant, no me n’emporte dos o tres ja. Després les seccions de política, pensament, periodisme i actualitat són una mina que explore al fons a l’esquerra, sempre amb il·lusió pel que trobaré.

Per acabar-ho de rematar Filigranes té un bar, justet pel que fa a l’oferta, però molt agradable que, sobretot en els dies de fred i pluja, és un refugi bo per a frenar uns minuts i descansar.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en el 22 de desembre de 2023 per vicent