Aquesta setmana passada he estat de viatge a Ucraïna. Feia molt temps, des de l’inici de la guerra, que volia anar-hi, però no era senzill. Finalment he pogut veure en directe una realitat que he analitzat des de la distància el darrer any i mig. El resultat han estat cinc cròniques, que no esgoten tot el que he vist, però aporten una visió suficient.
Aquest text el vaig publicar a la revista El Temps, el 9 de setembre del 1991 i probablement és un dels més lúcids que he publicat mai. Avui que Letònia s’ha oposat a que el català siga oficial a Europa em sembla un bon moment per recuperar-lo.
El dia en què les tres repúbliques bàltiques es van fer independents, em vaig emportar una de les alegries més grans dels últims anys. Lituània, Letònia i Estònia ja són lliures i això és motiu suficient, per ell mateix. per a sentir-se feliços. Però prou.
Aquell mateix dia em vaig trobar alguns amics que estaven exultants no solament pels bàltics sinó també per nosaltres. Pensaven que la independència bàltica obria camí a la catalana. Els vaig intentar explicar que, més enllà d’una certa creació d’ambient, res de res. I els vaig advertir que. en çl moment que els bàltics siguen estats amb tots els ets i els uts, es faran amics dels estats i ens oblidaran a nosaltres. Aniran de bracet de Gonzàlez i Mitterrand.
Dijous passat, una senyora que es diu Beata Mustavicius i que sembla que repre senta el govern de Lituània de manera oficiosa a Espanya va declarar a l’Agència Europa Press -coneguda per les seues escasses simpaties cap a qualsevol nacionalisme que no tinga un estat al darrere- que la independència de les repúbliques bàltiques no es pot comparar al nacionalisme basc o català.
La veritat és que quan deia als meus amics que els lituans ens oblidarien ràpid no pensava a trobar-me un testimoni tan instantani de l’intent d’abandó. Però en fi… No vull dir, alerta!, que no jalerta!, que no vindran ja mai més a manifestar- se a Catalunya o que no faran declaracions, alguns, de tant en tant i tot això. No. Però que ningú es faça esperances: Si Landsbergis va a Madrid o París, no serà fàcil que passe per València o Barcelona. I si acaba venint, visitarà algun dels nostres presidents i prou. No cridarà “;Visca Catalunya Lliure!”, encara que segurament serà prou discret com per no cridar tampoc un “Viva España!” o un “Vive la France!”.
Ei!, i res a dir, almenys per la meua banda. La política internacional és una de les coses més cíniques i fredes delplaneta. I a Landsbergis o a Rütel ara no li fan falta declaracions de suport sinó peles i ajudes diplomàtiques i consolats amb la bandera ben hissada i coses d’a- .quest estil. I I d’això els cataans no tenim res. Per tant, a partir d’ara, haurem de compartir la nostra solidaritat de nació oprimida amb la solidaritat dels estats que ens oprimeixen. I ells ja triaran en cada moment el que més els convinga. En tota la recent història europea no conec cap cas en què un nou estat, passada la primera fal·lera entusiàstica, s’haja erigit en defensor de les nacions sense estat. Estarem, doncs, on estàvem: tot depèn només de nosaltres.
Des de l’atac de Hamàs a Israel, ara farà una setmana, he dedicat algunes de les nits a llegir els tres llibres sagrats, la Torah i la Bíblia per una banda, que beuen de la mateixa font i l’Alcorà de l’altra. Tres llibres que tenen molt a veure entre ells, més com més enrere vas, però que expliquen, que expliquen també i en part tota la tensió que viu avui el Llevant.
Tenim la sort, a més de tenir bones traduccions. Excel·lents traduccions que fan molt interessant la lectura. A casa tinc i llisc la Biblia Interconfessional Catalana, una edició magnífica fruit del treball de grans especialistes i la versió catalana de l’Alcorà que va publicar Mikel d’Epalza, un autèntic monument literari que dignifica la nostra llengua. Per desgràcia no sé de cap versió catalana de la Torà, en el seu format extens, més enllà dels cinc primers llibres que comparteix amb la Bíblia. Però tinc una versió editada a l’Argentina, en hebreu i en un castellà que supose que és mig ladí, per algunes expressions realment interessants.
He llegit des de fa molts anys i llisc avui amb més motius encara els tres llibres amb respecte, des del meu ateisme militant. Perquè entendre-los és molt important per entendre els sentiments dels pobles. Però vull deixar constància també de que són llibres bellísims per moments. Que mereixen per ells sols ser llegits i assaborits.
Actualització: He acabat per fer una pissarreta amb un dels episodis més interessants de tots.
Aprofitem les darreres hores a Seül per visitar el Leeum Museum of Art, una espectacular instal·lació finançada per Samsung. L’edifici és molt bonic i les exposicions ben diverses, des d’art tradicional coreà fins al multimèdia més estrident. Després passegem pel barri que l’envolta, que s’ha convertit en una mena de districte entre cultural i pijo.
Caminem cap avall per una gran avinguda on es van veient els notables contrastos del passat i de la geografia. Hi ha la gran mesquita de Seül, però som incapaços de trobar-la entre el laberint de carrers, hi ha una zona llatina i després una àrea clarament vietnamita.
Després de caminar una bona estona tirem mà del mapa i la sorpresa és que estem a poca distància de la base militar de Yongsan, una de les més grans que té l’exèrcit dels Estats Units, situada al bell mig de la ciutat i que la talla pel mig.
La guarnició de Yongsan és el Quarter General de les forces armades dels Estats Units a Corea i hi viuen uns cinc mil militars en un espai de dos quilòmetres quadrats. Cosa que la converteix en un obstacle notable pels veïns, que com és natural no poden passar pel mig de la mateixa.
La bellesa del museu i la qualitat que té i el contrast amb una caserna militar estrangera situada a quatre passos m’ha semblat un bon resum final pel viatge.
Molts restaurants coreans tenen una confuguració ben curiosa: la taula té un forat al mig per una graella i sobre la mateixa cau un tub per emportar-se el fum. S’hi torra carn, sobre carbó o sobre gas, això depèn de cada casa, que els comensals preparem al nostre aire. M’ha encuriosit molt perquè configura els restaurants d’una manera ben particular.
Acabem el dia a Hongdae, el barri que en podríem dir jove de Seül. I dic “que en prodríem dir” perquè en realitat tot Seül és ple de gent jove, moltíssima.
Recordaré que Seül entra dins el cercle de Valeriepieris, aquesta espai circular terrestre que agrupa en un radi de només quatre mil quilòmetres la meitat de la població humana. Que aviat és dit. Hi viu més gent dins aquest cercle que fora!
I lògicament aquesta dada implica per força que la població jove ha de ser molta. I si això em semblava clar a mi abans d’anar a Hongdae, després de patejar-lo no em queda cap dubte. El futur de la humanitat és en aquesta part del planeta.
A Hongdae hi ha botiguetes de roba, centres comercials, restaurants en una quantitat impossible de calcul·lar, karaokes espectaculars, absolutament espectaculars, tendes de fotografia -la gent està obsessionada per fer-se fotos divertides, musics improvisats de carrer i sobretot riuades de gent que es mouen en totes direccions i que ací tenen un aire d’avantguarda molt descarat.
També és el lloc on veurem més expats, més occidentals que viuen a Seül. Fins i tot escoltem parlar en català un grup de gent que ens passa pel costat. Reconec que arriba un punt, a la meua edat, que agobia. És tan trepidant tot el que veus… Però això no treu que reste admirat per la joventut i la vibració que s’hi respira.
PS1. He seguit la moda i m’he fet unes fotografies esbojarrades amb un Shin-chan al meu cap. No les veureu…
Havia vist tantes fotos que tenia moltes ganes de veure-la i l’única cosa que puc dir és que la biblioteca Starfield no em va decebre gens ni mica. Ben al contrari. Quan vaig ser a peu pla al bell mig d’aquell immens espai no vaig poder evitar pensar que el paradís existeix.
D’entrada ja et deixa sense alè només pensar que aquesta biblioteca és en realitat el centre del gran Starfield Coex Mall, a Gangnam, un dels més grans centres comercials més grans d’Àsia. Que un centre comercials trie fer una biblioteca com a gran reclam em sembla insòlit, per dir el primer mot que em ve al cap.
És evident que la biblioteca té una part d’espectacle. Aquest torres plenes de llibres i tan ben il·luminades són poc pràctiques per a la lectura, però un autèntic reclam per a les fotografies i els comentaris a les xarxes socials.
És, però, efectivament una biblioteca on pots seure, llegir i estudiar especialment en la planta superior que combina d’una manera extraordinàriament agradable taules de faena i sillons i sofàs per perdre el temps. Que és el que faré jo.
Demane mitja hora per estar-m’hi quiet, mirant llibres que lògicament no entenc i la gent que els fa servir, els remena, apunta coses o simplement passa el temps com jo, emocionat de veure que hi ha una cosa així al món.
La terrassa de l’hotel on som és magnífica i decidim descansar un moment i aprofitar per a fer-hi un mos. Ignorem que és el dia de les forces armades i que hi ha una parada militar a la ciutat que concentra tot d’efectius.
Mentre estem allà dalt veig passar tres helicòpters negres, l’un rere l’altre en perfecta formació. Fan uns quants cercles pel centre i assumisc que han de ser la comitiva del president del país. Recorde que és un país en guerra i que per tant no és estrany que viatge en tres helicòpters iguals per a que no se sàpiga en quin va ell. Una mesura de seguretat mínima davant qualsevol possible atac.
De sobte, però, s’escolta el so impactat d’un grups d’avions de caça que volen també en perfecta formació. Potser perquè som al terrat i no arriba l’ambient del carrer el soroll és espectacular, impressionant. Volen a molt baixa alçada en formació, tant que gairebé es poden distingir les cabines dels pilots.
Quan ja marxàvem tornem a sentir el soroll dels avions, aquest cop pels colors ja es veu que és una patrulla d’exhibició, però que passa tan a prop nostre com supose que es pot fer sense posar en risc el vol. De sobte pugen molt directament cap amunt i es llencen en un picat amb gir inclòs absolutament espectacular però que me n’adone que només m’entusiasma a mi.
Els altres, com després sabrem que ha passat en mig Seül, no saben com prendre’s la maniobra i fins i tot temen estar vivint en directe un atac de Corea del Nord. Tot passa en fraccions de segon, de manera que no podem ni explicar-nos els uns als altres què és allò que estem vivint en primera fila des del terrat.
Després llegiré al diari que feia deu anys que no es feia una parada militar a Seül, qe no va estar molt anunciada i que molta gent, coreans, van tenir la mateixa sensació que els estaven atacant.
Llarga passejada per Bukchon Hanok, l’antic barri de la classe noble coreana que encara conserva prop de mil cases d’estil antic i tradicional. Els seus carrers són un contrast amb la metròpoli moderna que és Seül, el recordatori d’un passat calmat i seré que està segles de distància del que viu la gent.
Com passa sempre, l’ocupació turística del barri causa problemes. Per tot arreu hi ha cartells que ens demanen que no mirem on no hem de mirar, que no alcem la veu o que respectem les hores de descans. Comprensible i fàcil de complir.
Entrem a fer-nos un te en una casa magnífica, que els acompanya de dolços de tot tipus. Va fent-se de nit i quan eixim els llums del barri creen una atmòsfera recollida que m’agrada molt. Són carrers empinats, molt empinats de fet, i les xiquetes ens fan una fotografia de lluny, mentre caminem assaborint aquest oasi silenciós.
A davant del palau Gyeongbokgung hi ha una enorme escultura de Sejong el Gran, el rei que va pujar al tro el 1418 i va canviar per complet el país, entre més introduint-hi un alfabet -el que avui en diem l’hangul- pensat per a la participació de la ciutadania en la vida pública i per erradicar l’analfabetisme.
No en sóc cap entès, però tothom ací posa de relleu com aquest alfabet ha marcat el caràcter coreà. Abans es feien servir els caràcters del xinès i el japonès, ideogrames per tant, mentre que l’alfabet coreà és sil·làbic. Evidentment molt més senzill, per tant. Els ideogrames creen una societat marcada per quants en saps, amb una èlit capaç de “llegir” milers de paraules i una gent normal bloquejada davant el primer caracter que desconeix. L’estructura sil·làbica, en canvi, iguala la gent. Conexient les lletres i com llegir-les, llegir es fa possible.
Els coreans, per això, estan molt orgullosos i afirmen que són un país pràcticament sense analfabets. I els experts diuen que això ha ajudat molt a conformar el caràcter democràtic del país. D’alguna manera es pot dir que són una nació feta a partir d’un alfabet.
PS. Els caràcters coreans, a més, són especialment adequats per al disseny. Moderns, nets, directes. No sé si això té a veure o no, però m’he fixat que ací hi ha un gust pel bon disseny que també marca positivament el país. Les marques, les senyalitzacions, tot sembla molt consistent i contemporani, encara que vinga del mil quatre cents…
Una de les visites que no pots esquivar a Seül és la del palau Gyeongbokgung, el que havia estat el palau reial al segle XIV i que avui et regala una de les experiències més sorprenents. A la manera asiàtica, el Gyeongbokgung és un palau que va tancant-se en ell mateix entrant a través de diversos patis fins arribar a la zona més diguem-ne residencial. La porta dóna al Seül més modern i trepidant, amb tot d’edificis de vidre i acer i una anacrònica ambaixada dels Estats Units destrossada estèticament per dotzenes d’aparells d’aire condicionat posats sense to ni so en cada finestra, de marques diferents.
La qüestió és que tot aquest espectacular desplegament de gratacels té el contrast a l’altra banda del palau que, d’una forma per a mi miraculosa dóna a uns turons completament verges de modernitat. És a dir que si et gires de cap a la porta veus gratacels i si et gires d’esquena a la porta veus natura.
D’alguna manera és com “veure” el temps. D’esquena a la porta et pots imaginar perfectament com era la vida a la Corea de fa segles, mentre que de cara veus la Corea del segle XXI, en un contrast que en pocs llocs del món és possible trobar.
A més, per respirar el passat millor encara, he entrat al palau vestit amb un hanbok tradicional coreà. M’ho havia demanat la meua menuda, que ella també s’ha vestit. Jo no sóc gens de disfresses -una volta vaig fer de moro a Beneixama i em sembla que és tot el que puc presentar com aval- però ella em va explicar que és una certa tradició entrar al palau vestit a la manera tradicional i que no els molesta, al contrari, que això ho fem també els occidentals -de fet l’entrada al palau és gratis si vas vestit així.
Dit i fet, doncs. Per què no? Al voltant del palau hi ha una indústria del hanbok, botigues que ho tenen tot preparat per a que et pugues disfressar de manera ràpida i respectuosa amb la tradició. Hem pujat a una i hem demanat la roba per passejar una hora i mitja. Per sort no he hagut de triar entre massa combinacions -n’hi ha moltíssimes- i m’he adequat a la roba que em portava la senyora de la casa. Era com una mena de túnica llarga negra amb un bonic estampat de flor daurades, un gran llaç a l’alçada del cor i el coll ben remarcat amb dues vetes blanques amples amb forma de triangle. Sense mànigues, deixant veure sota una preciosa camisa blanca. Roba còmoda, sense butxaques, que et deixa resistir la calor.
I així hem passejat el palau. El fet de no portar butxaques obliga a caminar amb una certa solemnitat i l’entorn la veritat és que va apoderant-se a poc a poc de tu. Especialment si mires cap al bosc i la muntanya o t’arrimes al llac que hi ha a dins.
Per a un neòfit de la disfressa com jo, he de confessar que ha estat una experiència molt plaent i instructiva aquesta de caminar vestit amb un hanbok al costat de la Júlia -que no només s’ha disfressat sinó que s’ha adornat extraordinàriament el cabell i la trena- mentre l’Assumpció i la Txell ens miraven i feien comentaris divertits.
Seül és una ciutat realment sorprenent. Té un aire vibrant i de projecció de futur que em recorda la Nova York dels anys vuitanta del segle passat. Ací sembla que tot siga possible, que qualsevol cosa vaja a ser possible en un futur immediat. Com a societat, la coreana transmet una imatge de confiança en ella mateixa que és visible pertot, en els edificis, en la manera de comportar-se la gent, en el brunzir mateix del carrer. I tanmateix aquesta és una ciutat en guerra.
La guerra de Corea, oficialment, no ha acabat. I Seül està a tir d’artilleria del nord. No necessitarien ni travessar la frontera per a disparar sobre la capital. Els turistes ara fan excursions de sis hores a veure la frontera, excursions anunciades en els hotels com una gran atracció. És un enganyabobos lucratiu. Perquè la part interessant de la frontera, Panmunjom, es pot visitar només de tant en tant, en funció de com estan les relacions entre les dues Corees -i ara no és el cas. Així que m’estalvie el recorregut.
I tanmateix capte, sota l’excitació urbana i l’anar i venir de la gent, l’únic senyal visible de perill, l’únic recordatori que aquesta no és una ciutat com qualsevol altra: aquests coloristes cartells que simplement diuen “Refugi” i que són per tot arreu.
Seül té 3.100 refugis, permanentment preparats per acollir milions de persones i el conjunt del país, segons les dades oficials 17.000. De fet pocs dies abans d’arribar nosaltres una alarma pel llençament d’un coet del nord va arribar a tots els telèfons mòbils avisant a la població que es preparés per anar al refugi més pròxim en qüestió de minuts si es confirmava que allò era un acte hostil. Finalment no va ser necessari, però el recordatori va ser punyent i sembla que va col·lapsar la cerca sobre quin és el refugi que et queda més a prop de casa.
El metro de Seül, molt en particular, ja es veu que està concebut en bona part per fer aquesta feina. És com els metros de les ciutats que els han pensat per a ser part de la maquinària de combat. El de Moscou, per exemple. O el de Helsinki. Passadissos molt llargs i amples, profunditats insolents en algunes línies i tot de sospitoses portes cuirassades que passes pel costat sense pensar què són, però que poden ser poques coses, excepte el lloc més adequat on cobrir-te del foc enemic.
Supose que els coreans viuen amb això interioritzat i no en fan ni cas. I pels turistes no hi ha cap senyal visible de la tensió -la meua família opina que dec ser l’únic que veu el cartell de “Shelter” allà on anem -i a fe de déu que n’he vist molts, moltíssims. Dibuixats en un to clarament desmilitaritzat, per a descarregar pressió, fins i tot alegre. Però convertits en un recordatori permanent que aquesta metròpoli fascinant viu a un pas de la guerra des de la meitat del segle passat, des del 1953.
Ja ho sabem de fa temps que un edifici pot canviar una ciutat. I a Seül això ho va fer Zaha Hadid amb la Dongdaemun Design Plaza, una intervenció sobre un terreny enorme on es desplega un edifici orgànic que es mescla i barreja amb el terreny. Plou i això fa que correm a arrecerar-nos dins seu. Precisament està pensat de manera que hi ha moments que no saps si estàs dins o fora, amb places obertes però també amb passadissos que tot i estar a l’aire lliure protegeixen de la pluja.
Per fora impressiona per l’audàcia, però el millor és a dins. La bellesa i la calma que imposa quan el comences a recórrer no té preu. Pots pujar els nivells per una escala espectacular, on la Txell ha fotografiat l’Assumpció, o pots caminar el·lípticament per un espai d’un blanc enlluernador que recorda aquella mítica ronda interior que Frank Lloyd Wright va inventar pel Guggenheim de Nova York.
I quan arribes a dalt de tot, gespa i aire lliure. En un contrast fascinant. No ho hem vist, però diuen que des de dalt, a vista d’ocell, l’edifici gairebé desapareix per la gespa. Realment hi ha persones que tenen una capacitat meravellosa de transportar-nos a una altra dimensió, creant plaer, i Hadid era una d’elles.
Ps1. Les exposicions molt interessants. Sobretot una d’art digital que era una meravella.
Ps2. Tot el camí fins a l’edifici està ple de botigues de làmpades. Botigues xicotetes, com familiars, arrecerades als marges del carrer. Diria que n’hi ha centenars i l’exposició de llums contrastades que configuren afegeix un al·licient visual al viatge. M’ha recordat que de xiquet anava a alguna població de l’Horta amb els pares (Paiporta?) i hi havia un desplegament de botigues semblant…
El caos del viatge passa factura i patisc una incomoditat física que m’obliga a anar a l’hospital. És el Severance Hospital de la universitat de Yonsei. Una institució mastodòntica, nascuda de la beneficiència cristiana, que en les primeres hores em sembla un model d’eficàcia i bon funcionament. Després -hi passaré gairebé un dia complert- la cosa es posa pitjor i recorda els hospitals de casa. Hi ha dificultats per entendre’ns, no hi ha un bon nivell d’anglès, i la màgia dels telèfons mòbils ajuda a base de traductor coreà-català i viceversa.
M’hi fan tota mena de proves, descartant que hi haja res urgent tot i que la incomoditat tardarà mesos en anar-se’n del tot. En un moment determinat, quan ja m’havia resignat a que això seria molt llarg, apareix una àngel en forma d’infermera que ho accelera tot. Tinc els àngels permanents de la família, però aquesta té mando en plaça i aconsegueix que em facen les proves més complicades i difícils en temps rècord. Per desgràcia no sé llegir el nom que porta a la placa i després, a l’hora de marxar, no podré personalitzar el meu agraïment.
Finalment eixim a plena llum del dia. En el taxi m’esclata la tensió de tantes hores mentre veig una ciutat estranya per a mi viure la seua vida. Una espècie de guàrdia urbà joveníssim dirigeix el trànsit amb guants blancs i una coreografia estudiadíssima. L’Assumpció m’explica quan passem per davant el tanatori de l’hospital que quan es mor el familiar d’algú amb càrrec tots els que estan per sota d’ell han de passar a donar el condol. En el camí cap a l’hotel me n’adone que és la primer vegada que veig aquesta ciutat en ebullició des de que hem arribat. I, tot i estar atordit, m’impressiona.
Marxàvem al migdia en direcció a Seül, a visitar la meua menuda que hi estudia. Vam arribar ben d’hora, vam facturar les maletes, vam esmorzar, passar el control de passaports i fer tot el que se suposa que has de fer quan t’espera un vol a l’altra punta del món. Finalment comencen a cridar per embarcar. Ens situem en la filera, que avança lentament. Observem que treuen de la mateixa una família, que comença a protestar. Després treuen unes quantes persones més i a la que ens n’adonem hi ha com vint o trenta passatgers al marge de la fila. Estranyament, no pensem que nosaltres ens unirem a ells, però és el que passa. Hi ha overbooking, han venut més de quaranta bitllets dues vegades. Quan ens aparten a nosaltres no ens ho creguem. Però és ben cert. No volarem.
Aleshores comença un calvari que durarà tot el dia. Primer de tot eixir de la zona internacional de l’aeroport. Replegar les maletes, un gest estrany perquè les maletes només han viatjat en autobús, o com se diga el carret aquell que les porta a l’avió. Amb les maletes de nou en les nostres mans cal tornar a la finestreta de la companyia aèria a reclamar una solució.
Som dels que tenim sort. Hi ha un avió que va a Seül a les nou de la nit, és fascinant que hi haja tants avions entre Seül i Barcelona… Ens recol·loquen, però en les darreres places disponibles. Volarem finalment, però ho farem per separat i asseguts entre gent desconeguda durant més de dotze hores. Dotze hores a les quals cal sumar les dotze passades en l’aeroport i les de primera hora del matí a casa i el trajecte d’Incheon al centre fins a l’hotel.
Caic al llit comptant que fa més de trenta hores que peguem bacs pel món. I la cosa em passa factura.